Ja no hi ha, ni a Barcelona ni a Catalunya ni a Espanya, enquestes que no situïn l'habitatge com el primer problema de la ciutadania. L'equilibri entre el dret a la propietat privada (i, per tant, a treure'n benefici, acumular-la i, fins i tot, a especular) i el dret a l'habitatge fa anys que es va trencar en favor del primer. La construcció ha frenat, cada cop més persones viuen soles, les famílies són més petites, i la gent gran, si pot, envelleix a casa i viu més anys. A més, la població ha crescut per l'arribada d'immigrants i també ho han fet els turistes que busquen allotjaments turístics o de temporada.

Tot plegat ha convertit l'habitatge en un bé escàs i, per tant, car. Les administracions han estat poc eficaces no només per construir parc públic de propietat o lloguer, sinó també per aconseguir que els pisos buits surtin al mercat o que edificis o locals en desús que eren fàbriques, oficines o locals comercials es puguin convertir en cases. En els darrers anys, per l'evidència del problema, que ha creat un fort malestar ciutadà i una notable mobilització de sectors socials compromesos, els polítics s'han abonat a fer propostes de tota mena.

El darrer ha estat Pedro Sánchez, que ahir va anunciar una rebaixa fiscal de fins al 100% de l'IRPF als propietaris que no apugin el preu als llogaters. També s'impedirà que, en el cas de lloguer d'habitacions, la suma de totes elles superi el preu que es cobraria per llogar la casa sencera. Són mesures que busquen contenir els preus i que se sumen a regulacions autonòmiques i municipals i a mesures d'impuls a la construcció. El govern de Salvador Illa preveu animar, entre la iniciativa pública i la privada, la construcció de més de 200.000 habitatges en els pròxims anys.  

En el cas de la darrera mesura de Sánchez, que haurà de passar del Congrés, es dona la circumstància que a Catalunya ja està prohibit apujar el preu respecte al contracte anterior. I fa uns dies al Parlament ja es va aprovar aplicar un topall sobre el lloguer d'habitacions a més d'endreçar el lloguer de temporada. Més enllà de la bondat de la proposta -i del soroll o debat que pot generar en l'ànim del president espanyol de portar la iniciativa política i donar sentit al que queda de legislatura- es fan evidents dos problemes.

El primer és que l'actuació en matèria d'habitatge ha de ser integral (no n'hi ha prou amb regular, intervenir o amb construir només) i que cal alguna cosa més que bona voluntat per aconseguir que, per exemple, les cases deixin de ser un actiu per invertir o fer-se ric, com darrerament proclama Illa. I la segona és que la capacitat de com a mínim tres administracions (estatal, autonòmica i local) per actuar planteja dubtes sobre qui és competent per fer què (els governs independentistes es van trobar amb pegues a l'hora de regular o definir zones tensionades) i els efectes que això pot tenir.

Mesures d'àmbit estatal, com és el cas d'aquesta desgravació, poden atorgar un benefici sobrevingut als propietaris a Catalunya creant un efecte que no és pas el busca atès que no són precisament la baula més feble de la cadena de l'habitatge. Tots els polítics volen el seu titular i aparèixer implicats en la recerca de solucions. Però a vegades no és el més eficaç, i el reial decret de Sánchez hauria d'evitar trepitjar ulls de poll a altres administracions o als afectats i cometre errades per no deslegitimar -això ja hi ha qui ho fa amb raó o sense- les necessàries mesures en matèria reguladora. I, al nostre país i per una qüestió d'arrelament i eficàcia, l'administració preponderant en aquest assumpte hauria de ser la catalana per posar una mica d'ordre i concert a tot plegat. 

Avui no et perdis

• Què hauria de passar perquè Catalunya tingués el concert econòmic?; per Lluís Girona Boffi.
• Perfil: Òscar Playà, de l'oasi del Metro al caos de Rodalies; per Bernat Surroca Albet.
• Isidre Fainé continuarà com a president de la Fundació La Caixa quatre anys més; Marc Orts i Cussó.
• Anàlisi: La «Doctrina Donroe» al sud del riu Bravo; per Eileen Truax.
• Les nevades acosten els embassaments al 90%; per Arnau Urgell i Vidal.

El passadís

Un dels actes amb més pompa protocol·lària que es produeix a Madrid és l'entrega de les credencials dels ambaixadors. Arriben vestits d'etiqueta al Palau Reial, on els reben una guarnició de la guàrdia reial i Felip VI amb uniforme de gala, amb carruatge i s'acrediten davant el cap de l'Estat, que els rep en audiència. A l'espera del nou ambaixador americà Benjamín León Jr., un exiliat cubà a Miami donant de Trump que va ser ratificat fa uns dies pel Senat americà i que el PP ayusista i Vox esperen amb deliri, ahir se'n van acreditar set. Un d'ells era el d'Hongria, Pál György Habsburg-Lothringen.

Va ser presentat amb el nom en hongarès que aparentment diu poca cosa. Però es tracta de l'arxiduc Jordi d'Habsburg, un dels nets del darrer emperador de l'imperi austrohongarès, Carles I d'Àustria i IV d'Hongria. El nou ambaixador del govern de l'ultradretà Viktor Orbán a Espanya s'ha dedicat a l'àmbit de les relacions internacionals i havia estat també ambaixador a França. L'esposa d'Alfons XII, Maria Cristina, la influent i rígida mare d'Alfons XIII i que va ser regent fins a la majoria d'edat del seu fill era de la família dels Habsburg.      

Vist i llegit

L'editor i director d'Agenda Pública, Marc López, escriu sobre la reunió de directius del sector energètic amb Donald Trump a la Casa Blanca: Com entendre la presència de Repsol i perquè va prendre la millor decisió. López argumenta en favor de la decisió de Josu Jon Imaz, CEO de la companyia petroliera espanyola i expresident del PNB, i assegura que s'ha de confondre la seva presència i oferta de col·laboració, que va crear certa estupefacció, amb un aval explícit a un president autocràtic. Per ell, Imaz va actuar com calia en legítima defensa dels interessos dels accionistes de la petroliera, present a Veneçuela.

En un sentit més inquietant, i al marge de la defensa de l'actuació del directiu basc, descriu les transformacions que s'estan produint en el món de les grans corporacions. Explica que el vell sistema de regles, els tractats de comerç i la seguretat jurídica del món liberal donen pas a un ecosistema on l'adaptació als interessos de nous sobirans omnipotents és la norma. On queden, però, els valors democràtics? Els diners n'ha d'observar? És un debat interessant.   

Recordem

El 13 de gener de l'any 1941 va nàixer Pasqual Maragall, que avui celebra el seu 85 aniversari. L'alzheimer fa anys que el va enretirar de la vida pública, però ha estat un dels polítics més populars i destacats del final del segle XX i de principis del XXI a Catalunya. Va ser alcalde olímpic de Barcelona i va demostrar la seva capacitat d'innovar i recuperar l'orgull de la ciutat. El 2003 va girar full del pujolisme i va liderar el tripartit d'esquerres amb el PSC, ERC i ICV que va impulsar l'aprovació d'un nou Estatut. Allò no va acabar de sortir bé i es va distanciar del PSOE i del seu partit, el PSC, que va acabar abandonant després de defensar amb vehemència el federalisme i el catalanisme. La seva filla presideix la fundació que du el seu nom i que fa una important tasca en la recerca contra l'alzheimer. El recordem amb el seu discurs inaugurant els Jocs del 1992 a l'Estadi Lluís Companys que va arrencar amb un homenatge al president afusellat i a l'Olimpíada popular.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]