La política, instal·lada en una campanya permanent i abonada a la immediatesa, necessita la gasolina de l'anunci, de titular que digui blat encara que no sigui ni al sac ni ben lligat. Això és el que va passar l’agost del 2023. Junts, com ERC, pactava la nova mesa del Congrés i es preparava a negociar el seu sí a la investidura de Pedro Sánchez, que arribaria uns mesos després. Els postconvergents s’havien passat quatre anys denunciant que, a Madrid, els republicans pactaven “a canvi de res” i que si ells donaven els seus vots al PSOE seria sempre “cobrant per avançat”. Per això calia donar transcendència històrica i ampul·lositat als acords de la mesa. “El català serà llengua oficial de la Unió Europea. No és l’ús de la llengua a les institucions, que és molt diferent. Sinó l’oficialitat plena del català a la Unió Europea”, deia la seva portaveu Míriam Nogueras després d’entonar el “no fiem res” a la sala de l’escriptori del Congrés.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí] 

Però hi havia lletra petita, és clar. I no menor. El govern de Sánchez acceptava fer la petició a la resta de països, sí. Però havia d’incloure també el gallec i l’euskera —tan oficials com el català— i, sobretot, necessitava el suport de tots els estats membres a la iniciativa. No cal dir que Catalunya ja no és “carpeta” a la Unió —més encara després del fracàs del procés— i que les prioritats són altres. Això no obsta encara d’una certa por al contagi de països furibundament centralistes com ara França. Espanya no va aprofitar el semestre de presidència de torn i després, o bé no ha estat hàbil diplomàticament (malgrat haver-se ofert a pagar els petits costos derivats de l’oficialitat) o bé no ho ha tingut realment com a prioritat que mereixés sacrificar alguna altra qüestió en l’intercanvi de cromos.

Sánchez vol continuar comptant amb Junts (per exemple pels pressupostos de 2026 o per la reducció de la jornada laboral) i això l’obliga a complir. Carles Puigdemont, que encara espera l’amnistia i que no té garantit el traspàs de les competències d’immigració, ha de poder explicar que la seva aposta té algun sentit. Per això avui Espanya ho tornarà a provar. Aquest cop hi ha, però, una novetat que, paradoxalment, es pot convertir en taula de salvació política per als socialistes. El PP i Alberto Núñez Feijóo, enquadrats en la família conservadora europea, la que té més caps de govern i eurodiputats i que controla les institucions comunitàries amb socialistes i liberals com a gregaris, han explicat que han pressionat els governs amics per vetar el català. Si ho acaben fent, els socialistes, que ja han ofert una aplicació “gradual” de l’oficialitat, ja tindran a qui culpar. Ahir tant ells com els Comuns i Sumar ja s’hi van agafar.

El PP no ha amagat unes maniobres que encaixen en l’agenda i la trajectòria d’un partit que fa oposició sense treva al govern del PSOE i que posa tants bastons a les rodes com pot a la governabilitat. Sempre que li convé ho fa fent bandera de la catalanofòbia i del nacionalisme espanyol tronat i intransigent del qual és hereu. Encara que deixi en evidència els que periòdicament sospiren per girs centristes, obertures catalanistes, escoles Romay Beccaría i altres contes vora el foc, com ara el que afirma que no hi ha cap diferència entre espanyols de dretes i espanyols d'esquerres. Sobre la seva manca d'antenes de Feijóo escriu aquesta opinió Oriol March. 

A les Illes o al País Valencià, el partit ha perseguit la llengua catalana arraconant-la de l’esfera social, mediàtica i administrativa i n’ha qüestionat la unitat menyspreant de forma ofenosa la comunitat científica i milions de parlants. I a Catalunya, el PP n'ha qüestionat la normalització a l'escola i en altres àmbits apartant-se dels consensos més bàsics. Per més que ahir, en un discurs cínic a cor que vols, el diputat català Santi Rodríguez digués que el que els preocupa no és l’oficialitat a Europa (que prestigiaria la nostra llengua i li permetria accedir a ajuts i protecció legal) sinó el seu ús social, que ha perdut vigor els darrers anys. Per llogar-hi cadires. 

Si el PP necessités els vots de Junts, que diu que no forma part de cap "bloc", no és descartable que rectifiqués la posició, com quan a mitjans dels noranta van passar del “Pujol, enano, habla en castellano” al “Pujol, guaperas, habla en lo que quieras”. La pregunta és si, arribat el cas, ben difícil perquè cap enquesta dona al PP més de 160 escons —la de La Vanguardia aquest cap de setmana els en donava 145 dels 176 necessaris i els deixaria dependents de Vox—, Junts estaria en disposició d’oblidar i fer Feijóo president. No només girant full de les ferides i la gestió del procés (guerra bruta inclosa) sinó també a l’atac constant a la llengua, el nervi de la nació catalana i que seria de justícia que avui es pogués convertir en plenament oficial a les institucions europees.

Avui no et perdis

• Hores decisives pel català a Europa: tots els dubtes que es resolen aquest dimarts; per Sara Escalera.
• Aliança Generalitat-empreses per consolidar els vincles comercials amb el Japó; per Bernat Surroca Albet.
• Vot de confiança del sector social a la refundació de la DGAIA: del pas esperat als deures pendents; per David Cobo.
• Cita del BBVA a Catalunya a les portes de la decisió de Cuerpo sobre l'opa; per Pep Martí i Vallverdú.
• Sis pel·lícules que surten del Festival de Canes que has de tenir controlades aquest 2025; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Salvador Illa va començar ahir el seu viatge oficial al Japó i a Corea amb intercanvi de regals. Una de les primeres trobades va ser amb la vicegovernadora de Tòquio. A manera de benvinguda va obsequiar el president amb unes litografies del mont Fuji i d’altres espais emblemàtics del país. Illa li va regalar una estilogràfica de la Generalitat, una silueta urbana de Catalunya i melmelada del Pati dels Tarongers. Aquest darrer i humil present, per la seva originalitat, triomfa entre les atencions protocol·làries del Govern. La melmelada l'elaboren, després de collir les taronges amargues dels arbres de Palau, a la Fundació Espigoladors d’inserció laboral i contra el malbaratament alimentari.

Vist i llegit

Els rituals del conclave per triar sempre generen molt interès i un punt de morbo. Aquest cop no ha estat diferent i pel·lícules com ara Conclave ho han alimentat. Sobre els conclaves i els rituals de l’edat mitjana -quan sembla que fins i tot va haver-hi una papessa, de nom Joana- escrivia ahir a El País Íñigo Domínguez, que aquestes setmanes ha informat des de Roma del conclave. El seu article és divertit. 

El nom propi

La temporada de futbol ha acabat i, sense donar ni un dia de descans, el mercat de fitxatges ja va calent. Joan Garcia (Sallent, el Bages, 2001) sembla que serà el primer nom propi de l'estiu tant al Barça com a l'Espanyol. Els blaugrana l'han fixat com a objectiu després de ser un dels millors porters de la temporada a la Lliga, però l'operació no serà fàcil de tancar. L'Espanyol, que sap que no té massa marge negociador per la clàusula de 30 milions d'euros, aspira a donar-li una sortida lluny de Barcelona —el tècnic Manolo González ja pressionava el porter dient que li estranyaria que fitxés pel Barça. Garcia, amb un futur molt prometedor, té la pilota al seu terrat: o tria el Barça —en una operació que caldria veure si no li comporta una cessió prèvia— o mira cap a la sempre temptadora Premier League anglesa. Podeu veure aquí les seves millors parades aquesta temporada.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]