- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
La pregunta amb més pòsit de la campanya del 12-M que ha arrencat oficialment aquest dijous a mitjanit no és qui guanyarà, sinó qui serà capaç de governar. Pactes o bloqueig? Reedició de les majories dels últims anys o ampliació del ventall? Són les dues qüestions que marcaran el camí cap a les eleccions, també condicionades -almenys fins dilluns- pel període de reflexió obert per Pedro Sánchez sobre la continuïtat al capdavant de la Moncloa. L'efecte Sánchez, enèsim gir de guió del líder del PSOE, condiciona l'estratègia de Salvador Illa, candidat del PSC i favorit a les enquestes -l'última, la del CIS-, però també impacta en Carles Puigdemont i Pere Aragonès, que es disputen el ceptre dins de l'independentisme. Una campanya a tres amb reminiscències del passat -el 2017 continua impregnant el paisatge-, però amb la vista posada en la gestió del postprocés.
Illa, pendent de l'efecte Sánchez
El candidat del PSC havia d'arrencar la campanya al costat de Sánchez, que s'havia de desplaçar a Sabadell, però ho ha fet sol: el president espanyol està reflexionant sobre si val la pena continuar en el càrrec després de la maniobra judicial que esquitxa la seva dona, Begoña Gómez, i que el mateix sindicat ultra denunciant, Manos Limpias, admet que pot haver estat fonamentada en fake news. Illa arriba per davant a les enquestes, amb la idea de victòria consolidada, però no té clar si podrà arribar a Palau. Exhibeix voluntat de gestió, esquiva singularitzar el finançament per a Catalunya i batallarà perquè l'amnistia no li passi factura. Per a bé o per a mal, el camí cap al 12-M dependrà del que faci Sánchez amb el seu futur, perquè el líder del PSOE ha estat fins ara el cap de cartell oficiós dels socialistes catalans en totes les conteses electorals dels últims anys.
Duel Puigdemont-Aragonès per l'hegemonia independentista
Mentre ERC intenta que la presidència d'Aragonès no sigui una anècdota -és a dir, que no es quedi en només tres anys després d'esperar des de la Segona República-, Puigdemont aspira a una restitució en el càrrec que premiï l'estratègia de l'exili i relligui amb la tardor del 2017. Tenint en compte que la victòria d'Illa es dona per descomptada mirant les enquestes, la segona plaça és un dels principals punts d'interès: el candidat d'ERC i el de Junts es disputen l'hegemonia independentista i, si hi ha distància, qui s'imposi podrà dir que el seu camí és el bo. En cas que guanyi Aragonès, que ha esgotat bona part de les propostes en precampanya, el diàleg amb l'Estat i el finançament singular. En el cas de Puigdemont, l'estratègia de "collar l'Estat". En el fons, tots dos defensen el referèndum acordat i han col·laborat, amb més o menys intensitat, en la investidura de Sánchez.
Els pactes, la gran incògnita
Hi ha diverses preguntes arbre, en aquestes eleccions. Si hi ha majoria independentista, Junts i ERC seran capaços de posar-se d'acord? En cas que es posin d'acord, tindran el suport de la CUP, que en cada legislatura s'ha acabat desmarcant del Govern quan s'han negociat pressupostos tot i haver participat de la investidura? Puigdemont farà president Aragonès si queda per darrere seu? I, segurament, la més rellevant de totes: es desprecintarà la possibilitat de pactar amb el PSC a la Generalitat? De totes les sumes possibles, la més probable segons les enquestes és la del tripartit d'esquerres amb el concurs dels comuns. ERC s'hi atrevirà? Està conjurat el risc de repetició electoral? De vetos se'n parlarà al llarg de la campanya, sempre amb un ull posat a Madrid, perquè fins ara tant els republicans com Junts doten d'estabilitat Sánchez.
La pugna espanyolista PP-Vox
Tot indica que Alejandro Fernández multiplicarà almenys per quatre els resultats del PP -ara té només tres diputats-, però corre el risc de ser irrellevant en la política de pactes. Si es donés l'escenari, els populars farien com a l'Ajuntament de Barcelona, on els vots de Daniel Sirera van fer alcalde Jaume Collboni? Illa ja ha dit, per cert, que vol parlar amb tothom menys amb Vox, senyal que està disposat a explorar totes les aritmètiques per arribar a la presidència. El PP, a banda, aspira a minimitzar el rol de l'extrema dreta, que en les enquestes cau, però a un ritme menor del que faria pensar l'ascens dels populars. És un dels problemes que arrossega Alberto Núñez Feijóo: créixer però dependre Vox.
Què passarà amb Aliança Catalana?
L'extrema dreta catalana s'ha fet un forat en aquesta campanya, perquè les enquestes ja els detecten i intentaran fer forat tant a Barcelona com a Girona, que és on es presenta Sílvia Orriols, líder d'Aliança Catalana i alcaldessa de Ripoll amb un discurs identitari i islamòfob, farcit de mentides. I si la majoria independentista depèn d'ells? S'acceptaran els seus vots? Són dues preguntes que segur que faran forat abans que arribi el 12-M. Una nit en què Alhora, el projecte de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, també aspira a entrar al Parlament. En el fons, la nit de les eleccions no solucionarà res. Tot s'haurà de cuinar després amb les cartes que hagin repartit els electors.