Si l'1 d'octubre del 2017, amb les urnes del referèndum tancades, li haguessin dit a Oriol Junqueras que vuit anys després es desplaçaria a la Moncloa per tancar un nou model de finançament amb Pedro Sánchez, probablement hauria definit com a distòpica l'escena. Si l'1 d'octubre del 2017, amb les urnes del referèndum tancades, li haguessin dit a Carles Puigdemont que vuit anys després seria a l'exili perquè el Tribunal Suprem es nega a aplicar una amnistia que ell mateix va pactar amb el PSOE, probablement hauria trobat improbable un futur d'aquestes característiques. Els viaranys del postprocés han fet que Junqueras i Puigdemont, enemics íntims, topin ara per l'abast de l'autogovern.
El nou sistema de finançament és aquests dies el nou camp de discussió entre Junts i ERC. Els dos dirigents n'han parlat -el líder republicà admet que serà "dificilíssim" que el model acordat tiri endavant- i res fa pensar que no es reuneixin per abordar la qüestió en profunditat, tenint en compte que Junqueras ha demanat tanda a Waterloo. La situació exposa les contradiccions dels dos capitans de l'1-O. El president d'ERC, per exemple, era crític amb Artur Mas quan negociava el pacte fiscal, desconfiava d'arribar a acords a Madrid -els equiparava a un "engany"- i pressionava per anar a màxims en forma d'Hisenda pròpia, la gran discussió prèvia a l'arrencada formal del procés, l'any 2012.
Puigdemont, en certa manera, ha passat de trencar amb Sánchez -de qui, abans de pactar, havia dit que ni tan sols li compraria un cotxe de segona mà- a voler tornar a tenir incidència a Madrid en forma de negociació pel concert. La sortida del règim comú formava part del pacte d'investidura amb el PSOE, però no es va abordar en profunditat perquè es van prioritzar qüestions com l'amnistia o bé el català a Europa. Entre les veus de Junts més favorables a votar a favor del nou finançament, com Jaume Giró, prolifera un retret: que hauria calgut situar el concert al frontispici de les converses amb el PSOE de la tardor del 2023. La desjudicialització definitiva i la llengua es van acabar imposant.
En aquell moment, tampoc ERC va situar el finançament com a prioritat. Ho va fer més endavant, quan va tenir la investidura de Salvador Illa a les mans. Els republicans van assenyalar públicament que havien arribat a una entesa pel "concert català solidari", per bé que aquesta expressió no apareixia en la literalitat de l'entesa. Junts va menystenir el model original pactat, i ara exigeix renegociar per apujar els estàndards. En aquesta pugna pel relat també s'hi ha sumat l'expresident Artur Mas, que no milita al partit de Puigdemont però a qui es té en compte i es vol acompanyar en públic. Com si fos el 2012, Mas va insistir dimecres en un "gran acord de país" per recaptar tots els impostos .
La reflexió de Mas
En el posicionament de l'expresident, que just fa deu anys va protagonitzar el pas al costat, hi ha una raó de fons per pressionar per la sobirania fiscal: com que la batalla pel dret a decidir no va acabar amb èxit -Catalunya no és independent i s'ha perdut la majoria al Parlament-, ara toca anar a fons amb l'autogovern. L'aterratge en el postprocés ha estat gradual -ERC hi va aterrar poc després del referèndum, Junts va culminar el viratge amb la investidura de Sánchez-, i la competència que en el seu dia era per veure qui feia més passos cap a la independència ara ha virat en pugnar pel finançament. Puigdemont interpreta que Junqueras n'ha tret poc; Junqueras creu que Puigdemont no s'hi ha implicat.
Un dels motors del procés va ser la batalla entre l'espai convergent -primer amb Mas al capdavant- i els republicans, sobretot quan les enquestes van començar a dibuixar un panorama d'igualtat entre les dues formacions. Cap de les decisions que s'han pres -inclosa la declaració d'independència, sense efectes, del 27 d'octubre del 2017- s'escapa de les mirades de reüll. En teoria, l'arribada de Junqueras i Puigdemont a les presidències d'ERC i Junts la tardor de l'any passat havia de servir per generar noves dinàmiques, però de moment no s'han concretat. De reunions n'hi ha -en alguna s'hi han abordat les municipals-, però la confiança mai s'ha acabat de refer del tot. Tampoc entre entitats.
Perquè Junts, veient la debilitat de Sánchez, va posar en marxa tots els mecanismes per un front comú amb ERC, Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell de la República. En privat, dirigents propers a Puigdemont insistien fa unes setmanes que els republicans tindrien un "problema intern" en cas que es pactés un finançament "per sota de les expectatives". De moment, les úniques crítiques provenen dels sectors que van quedar descavalcats en l'últim congrés. En tot cas, més d'una dècada després l'escenari més optimista per als grans partits del procés és defensar de bracet el concert econòmic el Congrés. El 2014, per cert, van defensar-hi una consulta legal.
