Quan Oriol Junqueras i Marta Rovira acabaven d'agafar les regnes d'ERC, després d'una etapa tempestuosa per la pugna entre Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira -tancada amb la desfeta electoral de 2010 i la transició ordenada que va proposar l'exdirigent de Ripoll-, el nou matrimoni polític del partit va ampliar contactes amb dirigents nacionalistes. Una d'aquestes trobades va ser amb Jordi Pujol. L'expresident els va rebre i, mentre prenia una sopa, va transmetre als líders republicans que el projecte convergent tenia recorregut perquè existia una nova generació de líders preparats per mantenir el poder al centredreta catalanista. Junqueras i Rovira tenien altres plans, el de bastir una alternativa sobiranista des d'ERC, que el desgast per les retallades va consolidar i la irrupció del procés va acabar d'accelerar.
I ERC va arribar al Govern i, més tard, a Palau. Però ho va fer amb una nova fornada de dirigents -emulant l'escenari que Pujol tenia pensat per al futur de Convergència-, perquè Junqueras patia inhabilitació pels efectes judicials de la tardor de 2017 i Rovira s'havia refugiat a Suïssa per evitar la presó. Els partits independentistes competien en l'etapa del postprocés i va ser Pere Aragonès qui va derrotar la proposta de Junts a les urnes, amb Carles Puigdemont a l'exili però consagrat com a cap de cartell. De forma paradoxal, en el moment de màxim poder institucional acumulat per les sigles republicanes -presidència inclosa per primer cop des del restabliment de la Generalitat-, tot es va començar a tòrcer.
Aragonès ocupava finalment el lloc que havia anhelat el president del partit, i la distància entre el nucli dur del Govern i Junqueras es va anar fent gran, la mateixa separació que es va materialitzar entre el tàndem dirigent d'ERC. Les successives derrotes electorals i la incapacitat final per retenir la Generalitat van precipitar els esdeveniments, perquè la convivència fràgil va trencar-se i l'edifici va cedir en temps rècord. La voluntat de Rovira i Aragonès de forçar un relleu a les sigles -amb missatge a Junqueras-, el terratrèmol pel cas dels cartells que estigmatitzaven Ernest Maragall i el funcionament de l'estructura B, i la pugna oberta pel congrés del 30 de novembre han portat el partit a una guerra civil. S'airegen draps bruts, es difonen converses privades i es creuen acusacions, amb la pugna pel control de la formació com a motivació de l'harakiri republicà.
Una ruptura personal, un partit per governar
Hi ha quatre precandidatures que aspiren a liderar el partit -Militància Decidim, Nova Esquerra Nacional, Foc Nou i Recuperem ERC-, però les parts que expliquen l'agror del conflicte són dues: el sector que ha fet costat a Rovira i el que s'ha mobilitzat al costat de Junqueras. Qui va presidir el partit i ho vol tornar a fer creu que primer se'l va aïllar i després el van voler enterrar abans d'hora -amb declaracions públiques i manifest inclòs. I els càrrecs governamentals consideren que Junqueras no va remar a favor del Govern i tenia agenda pròpia quan tocava consolidar la posició de poder. Al seu torn, Rovira se sent traïda per la virulència exhibida pel seu antic company de tàndem i la manera com ha imputat tots els errors comesos a la direcció sortint, per espolsar-se responsabilitats, atacs que la secretària general entén que taquen la seva reputació. Una ruptura més personal que d'estratègia política, perquè l'un i l'altre van avalar el viratge de la formació després de 2017, i van saber conviure amb el vent a favor.
L'origen de les hostilitats és de definició imprecisa perquè té un relat diferent en funció de l'interès de l'interlocutor. Sí que és factible detectar els moments recents de més erosió mútua entre Rovira i Junqueras, protagonistes del divorci. Junqueras va cavar una trinxera profunda a Olesa de Montserrat, el dia que va acusar la direcció de Rovira de no haver defensat prou el paper de la militància d'ERC en el referèndum de l'1 d'octubre i de conèixer l'estructura B del partit, dany reputacional que es va comprometre a netejar abans de recosir el projecte. El discurs, pensat per impulsar la candidatura de Militància Decidim -amb l'anunci que Elisenda Alamany seria la número 2-, va deixar noquejada la secretària general. L'entorn de Rovira sosté que aquell 22 de setembre es va "enfonsar", perquè va comprovar que el que creia reduït a filtracions esdevenien ja atacs a micro obert.
L'acusació de filtrar documentació compromesa -o captures de converses de xats del partit- es verbalitza als dos sectors enfrontats. Rovira ha tardat gairebé un mes a respondre en públic el missatge de Junqueras a Olesa de Montserrat. Ho va fer dilluns en la intervenció que certificava el final d'etapa a la secretaria general, el segon moment públic de la batalla del tàndem esquerdat. Va acusar Junqueras d'amagar-se després de l'1 d'octubre, el va fer responsable d'ordir un acord amb el PSC a Barcelona a l'esquena de la direcció i va atribuir-li la voluntat d'estripar les costures del partit amb l'únic objectiu d'imposar-se en el congrés i recuperar la presidència. "Aquests últims mesos han estat els més durs dels últims 13 anys", va sentenciar Rovira en la intervenció a la seu d'ERC, més transparent que Junqueras a l'hora d'expressar el malestar covat els últims temps.
La disputa domèstica al partit, que no s'ha atenuat en les últimes setmanes -més aviat al contrari, amb el cas de les accions de falsa bandera encara fumejant, com la del ninot de Sant Vicenç dels Horts-, amenaça de descapitalitzar la formació, restar-li encara més credibilitat, i de fer costeruda la gestió de qui assumeixi la presidència a finals d'any. La ferida eixamplada per tots té pus i no serà senzilla de recosir. El foc amic crema de veritat. Plom a les ales d'ERC. Guanyi qui guanyi.