Fa exactament un any els regidors d'ERC es despertaven amb el pessigolleig propi de qui té a tocar el govern de l'Ajuntament de Barcelona. Era 16 de juny. El líder dels republicans, Ernest Maragall, havia arribat a un pacte que recosia la sintonia amb un Junts, que havia guanyat les eleccions a Ada Colau amb Xavier Trias. Tot estava lligat per posar fi a 16 anys seguits a l'oposició del consistori. 24 hores més tard, però, Jaume Collboni va liderar un terratrèmol polític que el va fer alcalde. En va tenir prou amb ser al lloc indicat en el moment indicat per seduir Barcelona en Comú i PP perquè el votessin en un moviment d'última hora on barrar, de nou, el pas a l'independentisme pesava més que la coherència o els compromisos de campanya.
ERC i Trias es van quedar amb la mel als llavis. Un any més tard, un altre 16 de juny, el grup republicà s'ha tornat a quedar a les portes del poder de la capital catalana, ara amb Collboni. Per motius diferents. Els dies previs, però, havia tornat el pessigolleig. I encara no està descartat el possible pacte que els permetria fer-se amb part del poder en mans del PSC, però haurà d'esperar. Sigui com sigui, el primer any de mandat municipal d'ERC es tanca amb una travessia que ha implicat un canvi de lideratge -d'Ernest Maragall a Elisenda Alamany- i dos quasi-governs. És, sense matisos, el grup amb més protagonisme dels de l'oposició.
L'aposta per entrar al govern és també per no quedar, amb cinc regidors, diluïts davant els 9 dels comuns i els 11 de Junts, que en els darrers mesos també han intentat ser socis de govern dels socialistes sense poder-ho concretar. Maragall va pactar tan de pressa com va poder amb Trias fa un any per evitar una sociovergència que ell havia donat per feta en campanya, que els números avalaven i que els hauria deixat a l'oposició amb els comuns. I, ja sense ell, els que l'han succeït han aplicat una lògica similar per entendre's amb el PSC i recuperar incidència i visibilitat a la capitalitat del país. La qüestió nacional crea més problemes en el segon cas que en el primer, però les contradiccions pel model de ciutat són iguals amb Junts i amb els socialistes, assumeixen les veus d'ERC.
Per fer-se veure, el canvi de rumb republicà ha estat substancial. Però també el context, tant intern com extern els ha situat al centre. Passar de pactar amb Junts a tenir un principi d'acord amb el PSC s'explica bàsicament per tres factors, coincideixen diverses fonts consultades per Nació: el relleu al capdavant del grup municipal, la postura flexible d'Eva Baró com a nova líder de la Federació d'ERC a Barcelona, i el vistiplau a l'operació per part d'Oriol Junqueras, president del partit des del 2011 i fins a aquest mateix juny. També s'ha de comptar que les pegues que, els darrers mesos, ha mostrat la direcció nacional no han estat pel "què", sinó pel "quan", enmig d'un context polític marcat per tres eleccions -les espanyoles, les catalanes i les europees- que han condicionat el calendari i el joc d'interessos.
Ampliant el focus, pot cridar l'atenció com s'ha anat matisant en poc més d'un any el to que ERC gastava amb el projecte socialista. "Amb aquest PSC no s'hi pot pactar", deia el llavors cap de files republicà, Ernest Maragall, en un debat electoral a betevé pocs dies abans dels comicis municipals, el maig del 2023. La formació de Collboni "no pot estar a la governació de Barcelona", afegia. Si bé les paraules en campanya sempre tenen valor relatiu, també és veritat que abans de la investidura el socialista tampoc no veia clara la presència de Maragall en un govern compartit. De fet, el PSC va estirar el braç als comuns de manera preferent, però va evitar plantejar una oferta seductora a ERC fins al punt de rebutjar la reunió dels tres líders que Ada Colau va demanar insistentment. Així, el gir republicà també té un punt de reactiu. Els socialistes els han acabat veient com a socis adients per ampliar el govern (que només té 10 de 41 regidors del ple) després de tenir-los a la banqueta durant molts mesos. En aquest còctel també s'identifica la renovació de les sintonies entre PSOE i ERC a l'Estat, amb la investidura de Pedro Sánchez, i un context polític català obert.
El factor Maragall i el clic del gener
De portes endins, al grup municipal el clima tampoc era una bassa d'oli després de la desfeta electoral en què es va passar de deu a cinc regidors. Els projectes xocaven i alguns gestos i sortides no van caure bé. Tant és així que el dia que Maragall va aprofitar els últims segons d'una intervenció rutinària al plenari de l'Ajuntament per anunciar que deixava el consistori cap dels seus companys regidors en tenia constància. Va ser un moviment que va descol·locar del tot el grup municipal. Només unes poques persones de la seva màxima confiança n'havien estat advertides. Finalment, el 22 de desembre s'acomiadaria formalment de la cambra local. Fins llavors, ERC havia quedat al marge de les principals travesses pel futur executiu de Barcelona.
Alamany i les aspirants a presidir la federació republicana de la capital havien interioritzat que sense ell seria més fàcil negociar amb Collboni. Era el moment de fer foc nou, interpretaven. La regidora Eva Baró, propera a Junqueras, ja s'havia imposat -tot i que per la mínima- en la votació per presidir la Federació a Patrícia Gomà, alt càrrec del Govern d'Aragonès. El tauler havia quedat renovat i les primeres setmanes de l'any la mateixa Alamany, ja al capdavant del grup municipal, es va encarregar d'explicar que ERC se n'anava a l'oposició a preparar la formació per a uns millors resultats als comicis del 2027. Aquella maniobra -que ara s'interpreta com una acció de distracció- va quallar pocs dies més tard: la mateixa Alamany va sortir el 19 de gener públicament a reconèixer que les setmanes anteriors havia "intensificat" i "accelerat" negociacions amb Collboni. Quan encara no havia passat un mes des del comiat oficial de Maragall, el canvi de pantalla ja era meridià. Fonts republicanes es refereixen a aquest moment com el clic definitiu.
Entremig, el paisatge s'anava aclarint. Mentre que ERC deixava d'assenyalar el PSC com un partit amb una "orientació conservadora" -una referència que encara s'utilitzava al setembre-, Alamany i Collboni també es posaven d'acord en la incomoditat mútua amb sumar els comuns. Més encara amb la presència d'Ada Colau a l'operació, que, per notorietat i capacitat de polaritzar, enterbolia les aspiracions de la resta de parts de l'executiu. Les bases republicanes, consultades en diverses assemblees amb uns debats iniciàtics, també concloïen que un tripartit que inclogués BComú, que haurien tingut molt més poder que ells, no era la via adequada per recuperar la incidència perduda. I la direcció nacional i el Palau de la Generalitat ho compartien. La conclusió era clara. Preferien ser en un govern en minoria -15 regidors- i buscar suports a posteriori pels grans acords de ciutat que garantir-se la majoria absoluta però ser els tercers en discòrdia al cartipàs.
Sintonia socioeconòmica
En algunes carpetes, com el refredament del model superilla o la necessitat de retocar la reserva del 30% d'habitatge protegit als nous edificis o les grans rehabilitacions, ja feia temps que ERC i PSC es trobaven. De fet, cal recordar que Maragall no va tenir cap problema a tancar un acord de govern amb l'antic alcalde convergent Xavier Trias en un context en què juntaires i socialistes venien de presentar un model de ciutat molt similar en campanya electoral. "Compartim model de societat, des d'un punt de vista econòmic", va afirmar Trias sobre Collboni. En un moment en què l'eix nacional ha deixat de representar una línia vermella per als principals partits del país, l'entesa entre republicans i socialistes s'ha acabat solidificant sense grans estridències. Les contradiccions, en termes de ciutat, no són diferents de les de pactar amb Junts. El nou to es refermaria quan -sense que calgués aritmèticament- ERC va tancar un acord de pressupostos amb el PSC barceloní mentre la resta de grups hi votaven en contra.
Aquella posada en escena confirmava la proximitat entre socialistes i republicans, que ja només havien de buscar el moment adient per tancar l'entesa. Quan més a prop estava tot -inclòs el material logístic per anunciar l'acord- la manca d'acord pels pressupostos catalans va portar Pere Aragonès a convocar eleccions anticipades.Aquest gir frustrava els plans dels dos grups municipals. Collboni no podria complir el compromís d'arribar a la primavera amb un executiu ampliat. La competició de les dues forces per optar a la presidència de la Generalitat van fer que fos inviable que PSC i ERC acceleressin el pacte de govern entre l'abril i el maig. Després del 12-M i el 9-J, que ha estat negatiu per ERC, els lideratges del partit -Marta Rovira i Oriol Junqueras- se situaven camí de sortida i, enmig de les tensions i amb l'escenari de la investidura molt incert al Parlament, Barcelona reactivava l'acord. Aquest dimarts, el mateix dia que Nació publicava que l'oferta socialista incloïa dues tinences d'alcaldia i competències en turisme, drets socials (ells hi afegirien després llengua) per als republicans, ERC convocava un congrés extraordinari per dijous mateix perquè la militància decidís.
Un fre imprevist i un objectiu 'sine die'
És indubtable que l'intent d'una validació llampec ha incomodat una part de la militància i s'assegura que ha mobilitzat el no fins a omplir l'Orfeó Martinenc. Aquestes contradiccions les han expressat veus com la del mateix Maragall, que aquest divendres va interpretar que les bases es van presentar al congrés extraordinari a dir "ara i així, no" a l'entrada al govern del PSC. Ho deia en una entrevista al programa Cafè d'Idees de RTVE. La cita s'havia suspès a última hora. Tot i que estava previst que hi participessin "diversos centenars" de militants, l'espai només comptava amb 270 localitats. Això va portar la federació barcelonina d'ERC a disculpar-se amb els seus membres i a prometre que "els pròxims passos" es prendran conjuntament. Ara, afectats pel calendari del Parlament, la formació es dona temps. Això no obsta perquè la majoria dels regidors encara confiïn en l'acord. I creuen que el debat amb les bases podrà resoldre les friccions internes.
Calàbria refreda vetos
Arribats a l'escenari actual, fonts de la cúpula d'ERC remarquen que no hi ha una idea contundent sobre si el pacte és o no bo, però assumeixen que és improbable que una direcció en funcions i sense una posició clara estigui en disposició de vetar la decisió que acabi prenent la militància de Barcelona. Així, la idea de "l'autonomia" local queBaró va posar sobre la taula aquesta mateixa setmana agafa vigència. Quan hi hagi una nova data per a la consulta, la paraula final la tindran els membres de la secció barcelonina dels republicans. Aquest és el pla. Ara com ara, no hi ha data decisiva a la vista però tampoc es tira la tovallola. Tampoc hi ha cap postura pública de la líder del grup municipal, Elisenda Alamany, que ha evitat els focus durant tota la setmana.