Les cares que ha mostrat Pedro Sánchez al llarg de la seva trajectòria política són tantes que costa enumerar-les. El jove auspiciat per l'establishment del PSOE que va arribar a la secretaria general com a successor d'Alfredo Pérez Rubalcaba. El que va arribar a un acord d'investidura amb Albert Rivera malgrat haver perdut les eleccions davant Mariano Rajoy. El que va fer del no és no al PP un argument per rebel·lar-se contra la cúpula socialista que preferia Susana Díaz per enterrar-lo. El primer president que va arribar a la Moncloa a través d'una moció de censura. El que defensava l'aplicació íntegra de les penes del procés i, al cap d'uns anys, va veure's forçat a aprovar l'amnistia.
La política interna, plena de viaranys, l'ha convertit en el rei del manual de resistència. Ja sigui per la pandèmia, pel volcà de la Palma o pels equilibris de les diverses etapes com a president del govern espanyol -la debilitat parlamentària sempre l'ha acompanyat-, mai ha tingut un trajecte plàcid. Quan el juliol de l'any passat semblava noquejat per la presumpta corrupció dins del PSOE -l'informe de la Guàrdia Civil sobre Santos Cerdán va acabar amb el seu fidel secretari d'organització, successor de José Luis Ábalos i interlocutor amb Junts-, resistir fins al 2027 apareixia com una quimera. El context internacional ha fet, però, que Sánchez hagi trobat el propòsit per esgotar la legislatura.
Si el líder del PSOE va ser dels primers en reconèixer l'estat de Palestina i en acusar Israel d'estar duent a terme un genocidi a la Franja de Gaza, i ja ha dit "no" a la pena de mort aprovada pel parlament israelià, ara el pols amb Donald Trump per la "guerra il·legal" encetada amb l'Iran li està servint de gasolina per aguantar fins que acabi el mandat. El nomenament de Carlos Cuerpo com a vicepresident primer del govern espanyol indica que la prioritat fins l'any vinent és l'economia, amenaçada pel sotrac originat a l'Orient Mitjà. L'entrevista de Sánchez al Wall Street Journal, on se'l va presentar com el principal dirigent que plantava cara a Trump, també va en aquesta línia. Davant les dificultats internes, agenda internacional per agafar aire i guanyar rellevància.
Davant d'un context en què el PP ha de fer equilibris entre el respecte al dret internacional -invocat per l'ONU- i la crítica constant a tot allò que faci Sánchez, a la Moncloa s'ha optat per declinar el "no a la guerra" i, de passada, treure els fantasmes de fa dues dècades, quan José María Aznar va fer costat a la invasió de l'Iraq promoguda per George Bush i Tony Blair. Aquell suport va acabar un rebuig massiu al carrer, amb els atemptats de l'11-M i amb la victòria inesperada de José Luis Rodríguez Zapatero, un dels principals suports de Sánchez dins del PSOE. Fins al punt que, quan pitjor han estat les relacions amb Junts, el president espanyol l'ha fet servir com a intermediari.
Reunió a Barcelona
Després de Setmana Santa, el president del govern espanyol té previstos dos viatges a Barcelona. El primer, a l'European Pulse Forum, organitzat pel mitjà Politico els dies 9 i 10 d'abril, tindrà un fort component geopolític, tant per la situació a l'Iran com per les turbulències econòmiques que està causant, especialment pel tancament de l'Estret d'Ormuz i l'impacte en el comerç de carburants. La pujada del preu ha obligat Sánchez a emprendre mesures extraordinàries, no sempre de fàcil gestió amb Sumar, que de moment -a l'espera del decret sobre habitatge- han comptat amb el suport del Congrés dels Diputats i, també, l'abstenció del PP. Fins i tot va redescobrir els acords amb Junts.
La segona trobada serà la setmana següent al fòrum de Politico, i reunirà dirigents progressistes internacionals com Lula, president del Brasil, i Gustavo Petro, màxim dirigent de Colòmbia. Es tracta d'una cita que estarà marcada pel moment que travessi el conflicte a l'Orient Mitjà -dilluns vinent caduca l'ultimàtum que va ficar Trump al règim persa per obrir l'Estret d'Ormuz- i que servirà a Sánchez per projectar-se com un del líders de la internacional anti-trumpista. En les últimes setmanes, el president espanyol ha vist com el vaixell europeu virava cap a la desconfiança envers Trump, malgrat que Ursula Von der Leyen i Friedrich Merz s'han cuidat molt d'evitar els xocs explícits amb els EUA.
En clau interna, el context internacional també influeix: la guerra ha servit per trobar un argument per ajornar -una vegada més- els pressupostos generals de l'Estat. Sánchez no n'ha presentat cap al llarg de la legislatura, i ara aquesta responsabilitat recau en Arcadi España, ministre d'Hisenda i substitut de María Jesús Montero. Serà el PSOE capaç de validar uns nous comptes? Res fa pensar, per ara, que tingui els suports parlamentaris necessaris. ERC continua reclamant que la Generalitat gestioni l'IRPF, i Junts té unes exigències altes pel que fa a inversions pendents en infraestructures. De moment, això sí, el conflicte a l'Orient Mitjà retrata un Sánchez disposat a arribar fins el 2027.
