A l'espera del que passi amb Oriol Junqueras en poc més d'un mes a ERC, Carles Puigdemont ja ho ha aconseguit. Un dels dos grans líders del procés, el que ha patit menys càstig a les urnes set anys després del fracàs d'aquella empresa col·lectiva, disposa de nova oportunitat amb una àmplia adhesió dels seus companys. No és una segona oportunitat perquè, després de la fracassada DUI, de la que ahir es complien set anys exactes, Puigdemont ha estat candidat a la Generalitat tres cops.
En les tres convocatòries (2017, 2021 i 2024) ha estat derrotat, aquesta última amb més claredat que a les anteriors, per bé que la desfeta d'ERC ha estat un consol en el marc de la corrosiva pugna partidista entre els partits independentistes, que han perdut la majoria de la qual gaudien des de 2012. El líder de Junts manté intacte el seu olfacte i domini de l'escena, però s'ha deixat pèls a la gatera: va alimentar la idea d'un retorn que no es va complir per la repressió i que ell va resoldre amb una aparició fugaç i una fuga de pel·lícula a l'agost, i ha deixat per a les hemeroteques un nou incompliment. Va dir que si no era president deixaria la política, i no només no ho ha fet sinó que ha assumit, de nou, el lideratge formal del seu espai. Fins ara era moral i electoral però igualment efectiu.
És un dubte què farà Puigdemont amb l'escó quan torni de l'exili, com serà el comandament i el rendiment de comptes a Junts, i si voldrà tornar a ser candidat o si agafa el timó per facilitar un relleu tranquil amb un mandat de transició que allunyi escenaris de tensió interna. Els independentistes són veïns, les parets que separen can Junts de can ERC són fines, i la batussa del pis del costat és sorollosa i accentua els temors. Per això els que no veuen les coses clares prefereixen callar i esperar. Puigdemont és el gran actiu del partit i, per ara, pot fer el que vulgui.
És indubtable que en els darrers mesos a Junts s'hi ha produït una certa endreça tal com explicava el nostre cap de Política Oriol March des de Calella amb una cobertura per entendre bé què ha passat. El partit se situa, pel que fa al procés, en el mateix punt on ERC fa uns anys. No renuncien a la unilateralitat, però ni tan sols fixen horitzons d'independència (ni de com ni de quan fer-la) mentre sí que aposten per aprofitar la força a Madrid per explorar les opcions de diàleg amb el PSOE. El que va dessagnar als republicans per ara no els passa factura a ells per diversos motius: l'electorat és més fidel encara que no voti entusiasmat, l'espai de la dreta sobiranista ha estat fins ara poc disputat, algú ja ha obert via i assumit el desgast, i de joc tàctic en saben més —molt més— ells que no pas les enfrontades famílies del carrer Calàbria. Eduard Voltas escrivia sobre això en la seva opinió.
L'endreça de Junts implica un cert retorn a les posicions que ocupava aquest espai polític a l'inici del procés, entre 2012 i 2015. Les sigles de CDC ja molestaven per diversos motius, però ni l'ideari liberal estava proscrit ni hi havia desfici per anar a buscar independents que no els han acabat de funcionar, siguin Jordi Sànchez, Anna Navarro, Jaume Alonso-Cuevillas, Aurora Madaula o la mateixa Laura Borràs. Només calia repassar les xarxes d'aquestes últimes i dels seguidors més fidels de la fins ara presidenta i gran perdedora del congrés per veure fins a quin punt la seva etapa no acaba precisament amb un bon regust de boca.
Junts ha abraçat les formes de fer, el discurs i els dirigents de l'antiga CDC i vol projectar-se com una alternativa fiable que no té por del joc polític al Congrés i al Parlament. Puigdemont va cridar a "jugar un nou partit" i deixar enrere uns anys que va definir com "de resistència". Més enllà de la lògica obligació de bastir una alternativa a Salvador Illa, caldrà veure si això es tradueix en l'assumpció de contradiccions (són el peatge de l'acció política) que els discursos —no pas els fets— maximalistes dels darrers anys i projectes fallits com el Consell de la República els han fet esquivar amb eslògans com ara "cobrar per avançat" o "mantenir la posició".
Per exemple, quan la ponència diu que Catalunya no es pot continuar autoimposant més pressió fiscal per culpa d'un finançament injust. Ara s'està en el temps de millorar-lo (i la conjuntura difícilment serà més procliu) per la via de la negociació i caldrà veure fins on vol arribar el Puigdemont 2.0, hagi vingut per quedar-se i tornar-hi amb les lliçons del 2017 apreses o bé per facilitar una transició per reconstruir. Amb ell, i més encara en un context en el qual la repressió és vigent tal com ens demostra cada dia el poder judicial espanyol, mai se sap: fer pronòstics és difícil i tampoc és gaire aconsellable prendre-se'l al peu de la lletra.
Anàlisi: Guanyadors i perdedors del congrés de Junts; per Oriol March.
Crònica: La flor i la nata de l'establishment es troba discretament al civet de la «concòrdia» de Luis Conde; per Ferran Casas i Manresa.
Reportatge: Catalunya es queda; Madrid se'n va?; per Bernat Surroca.
Reportatge: Els nord-americans que decideixen no votar: «A vegades em sento culpable»; per Cinto Mora i Abelaira des dels Estats Units.
Entrevista: Paula Bonet: «Et pregunten quants fills vols tenir en comptes de si vols ser mare o no»; per Laura Sánchez i Vila.
El passadís
Els membres de la nova direcció de Junts estaven citats dissabte a les cinc davant la fàbrica Llobet-Guri de Calella, on s'ha celebrat el congrés. Quan s'acostava l'hora van anar apareixent tots els protagonistes per la foto de família. Alguns més formals, d'altres més casual —David Saldoni es va veure obligat a posar-se un jersei per no desentonar del tot—, i d'altres que no van aparèixer. És el cas d'Anna Navarro, fitxatge estrella de Puigdemont el 12-M i que, ja en campanya i també en l'arrencada de la legislatura al Parlament, ha tingut escàs protagonisme mediàtic. Per què no hi era? Fins i tot a la direcció els va costar de saber. Van arribar a la conclusió que es va despistar després d'anar a l'hotel havent dinat. La imatge, possiblement, és una bona metàfora de fins a quin punt és complicat l'aterratge a la política d'aquesta olotina amb passat a Silicon Valley.
Vist i llegit
Avui us porto només un tuit. Val com a prova i com a lament. El va fer Pablo Iglesias, que va ser líder de Podem, vicepresident espanyol i que ara participa en espais d'opinió. Piulava la captura d'una informació del pseudoperiodista Vito Quiles, que explicava que Iglesias i la subdirectora d'ElDiario.es Esther Palomera s'havien reunit el dia que va esclatar el cas d'Iñigo Errejón per estudiar com treure'n rèdit. Iglesias el desemmascara explicant que prenien una cervesa al bar d'un hotel a Sant Cugat després de l'emissió del 59 segundos de TVE i desemmascarava a Macarena Olona, exdirigent de Vox que va compartir tertúlia amb ells, per informar Quiles, que hi va posar la fantasia per intoxicar. Així funcionen les fake news.
I lamento —i comparteixo que és una vergonya— que es doni veu a figures de l'extrema dreta i els seus discursos d'odi (Olona en va deixar una bona mostra amb insults personals inclosos) als mitjans públics com va fer el programa que presenta Gemma Nierga a TVE. Els mitjans públics no es poden escapar de recollir declaracions o fer entrevistes a representants de Vox i és una pena. Però una altra cosa és que, sense que els calgui fer-ho, donin veu a tertulians que, com Olona, defensen discursos allunyats dels valors democràtics i del que ha de ser un debat mínimament constructiu i respectuós.
El nom propi
Yolanda Díaz (Fene, la Corunya, 1971) reunirà avui el grup parlamentari de Sumar per afrontar la nova etapa després de la marxa d'Íñigo Errejón. L'escàndol pels abusos i el maltractament psicològic que han denunciat diverses dones per part del ja exportaveu ha deixat els socis de govern del PSOE en molt mala situació. Res els està sortint bé ni a Díaz ni al seu nucli de confiança (on hi ha catalans com ara el ministre Ernest Urtasun) i el cas d'Errejón, que el partit no va gestionar bé i amb diligència, els fereix on més mal els fa perquè la de la lluita feminista era una de les seves banderes.
Díaz es va apartar del lideratge intern després dels mals resultats per centrar-se en la vicepresidència, però si la cosa no s'endreça (ha posat la banya en l'habitatge i la reducció de la jornada laboral) el seu lideratge electoral estarà cada cop més en qüestió. Us aconsello aquesta peça de Joan Serra i Carné sobre l'impacte polític del cas en un moment de moviments a l'esquerra alternativa i l'opinió de Jordi Mir. David Cobo va acompanyar l'exalcaldessa Ada Colau, una figura cabdal els darrers anys, en el seu darrer dia com a regidora a Barcelona el divendres. En va sortir un reportatge que us aconsello.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.