Afluixar o no, va d'això

Madrid era aquest cap de setmana un bullidor. Polítics, periodistes i els sectors més inquiets de la societat, tant d'una tendència com de l'altra, feien córrer tota mena de teories sobre Pedro Sánchez, les seves raons i el seu futur mentre la dreta ja es veia de nou al poder i alguna gent sortia al carrer. Que si la mà d'Israel per la seva posició sobre la guerra a Gaza i Palestina, que si Pegasus i el Marroc, que si la carpeta de la seva dona és més àmplia del que s'ha dit... El cas és que Sánchez va tenir dimecres, quan un jutjat va acceptar a tràmit una querella d'un sindicat de l'extrema dreta contra la seva esposa, experta en captació de fons i consultora, un cop de geni i va decidir que ja en tenia prou i que dimitia.

Els seus el van calmar i van aconseguir una pròrroga de cinc dies. Però la seva situació a casa (en aquest cas a la Moncloa) no és plàcida. La seva dona i les seves dues filles, de 18 i 19 anys, no porten gens bé l'assetjament de la caverna i la màquina del fang política, judicial i mediàtica controlada per la dreta que ell va assenyalar a la seva carta. De fet, a la campanya del 23-J Sánchez ja va avisar que ell tenia "un pacte familiar" per estar-se només un temps a la Moncloa.

Però, és clar, al juliol, quan es va presentar per quart cop a unes eleccions, Sánchez, un polític professional i ben inserit al circ madrileny, ja sabia el pa que s'hi donava. No pot al·legar desconeixement o una realitat sobrevinguda. Tal vegada, amb la situació més pacificada amb els independentistes i el govern d'esquerres desprecintat, no li queden massa coses per fer. Però és evident que la seva marxa, si es confirma, deixa els socialistes en mala posició. Perquè projecta debilitat i perquè explica, també, resignació davant una dreta dura i els seus mètodes. El president més d'esquerres no planta cara, se'n va i deixa el seu govern, el seu partit, els seus socis i els seus compromisos en qüestió si avui al matí confirma la seva dimissió a la Moncloa.

En el cas que Sánchez tiri la tovallola circulava també aquest cap de setmana la idea de l'actual president com a candidat a les europees del 9 de juny amb un doble objectiu: plantejar i guanyar un plebiscit a la dreta, i projectar-lo per un càrrec europeu important. El seu lloc, deien, el podria ocupar de forma interina la vicepresidenta primera María Jesús Montero amb l'horitzó d'unes eleccions a l'estiu que el PSOE afrontaria en millors condicions i sense les complicacions que, a la governabilitat a Madrid, poden incorporar els pactes postelectorals a Catalunya. L'altra opció era sotmetre a un debat d'investidura a José Luis Rodríguez Zapatero i que tornés a la Moncloa. Tot eren, però, conjectures o afirmacions que les fonts no s'atrevien a confirmar.

El cas és que, si Sánchez marxa, deixa, com deia, el PSOE mal situat i com un actor poc creïble per donar la batalla contra la dreta perquè no té full de ruta per fer-ho. Si es queda, tampoc és un bon escenari perquè tot plegat serà presentat com una opereta i la seva autoritat haurà quedat molt qüestionada. En qualsevol cas, però, els partits independentistes ja pensen en la possibilitat d'un segon round negociador hi hagi canvi, eleccions o qüestió de confiança. Poden, si continuen sent clau, hàbils i realistes, mirar d'accelerar assumptes com el finançament o els traspassos d'immigració i Rodalies, però també podria ser un bon moment per posar contra les cordes el deep state i els francs tiradors patriòtics i mostrar-se compromesos amb la democratització de l'Estat en tant que víctimes de la "màquina del fang". Veuríem fins on acompanya l'esquerra espanyola. 

Dijous en vaig escriure aquest article i és evident que, amb Sánchez o sense, ara hi ha al Congrés una majoria absoluta que sumen el PSOE i els seus socis. I podria modificar la llei de Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat, la llei de Secrets Oficials, la llei del CNI, la llei del Poder Judicial... Fins i tot, i ja que periodistes que durant el procés reclamaven als professionals catalans una neutralitat estricta i alliçonaven i ara s'esgargamellen, es podria crear un consell de l'audiovisual i un consell de la informació espanyol com ja tenim a Catalunya. S'hi podrien denunciar males pràctiques que serien sancionables als mitjans o establir mecanismes de transparència en la publicitat institucional i, sobretot, en la de les empreses cotitzades, que han estat clau per sostenir un periodisme tòxic i interessat. Sobre la consciència sobrevinguda del PSOE, per cert, us aconsello llegir l'opinió d'en Jordi Mir. 

Però Sánchez és qui, aquest matí i després d'uns dies tancat a la Moncloa, ha de resoldre una incògnita que pot impactar de ple en la campanya i la carpeta catalana i en el futur de la democràcia espanyola. La dreta no afluixarà. La incògnita és si ho farà l'esquerra. 

El passadís

Jordi Graupera està immers en la cursa electoral de bracet de Clara Ponsatí. Ho fa, per ara, sense el favor de les enquestes i tampoc d'alguns vells amics. Graupera va col·laborar amb la Fundació Catalunya Oberta, que estava vinculada a l'ala més liberal de CDC i que tenia com a gran animador Lluís Prenafeta, i allà va coincidir amb altres agitadors intel·lectuals i articulistes com Enric Vila o Bernat Dedéu. El 2017, aquest últim va intentar presidir l'Ateneu Barcelonès amb el suport de Vila i Graupera, i el 2019, Graupera va intentar ser alcalde de Barcelona amb el de Vila i Dedéu. Ara, les coses són diferents. Vila promou l'abstenció i Dedéu qüestionava fa uns dies que el fundador d'Alhora hagués anat a veure Jordi Pujol per explicar-li el seu projecte, que va bescantar perquè li hauria dit que la independència "és impossible". Graupera es va regirar contra Dedéu a X: "Vaig anar a preguntar-li si podia donar l'ordre als articulistes del seu diari [se suposa que elnacional.cat] que mirin d'informar-se bé abans d'escriure i ho facin sense mandra. Em va dir que no, que al partit li convé més que escriguin amb mandra encara que això faci que les seves crítiques siguin ridícules". Costarà recosir-ho. 

Vist i llegit

Hores de neguit i expectació mentre s'espera la compareixença de Sánchez. El cap de setmana ha estat prolix en el posicionament d'analistes, columnistes, adversaris i admiradors del líder socialista. L'escriptor Manuel Vicent va publicar a El País l'article "Caín toca la guitarra", on reflexiona sobre aquesta Espanya que mai es treu de sobre els seus dimonis particulars i que sembla captiva de la seva història guerracivilista. Després de definir Sánchez com "un polític a qui estan fent gran els seus enemics" i "un personatge de novel·la", Vicent escriu que l'extrema dreta "ha convertit l'odi en un component atmosfèric asfixiant". "Aquest és un país dinàmic i creatiu, que ho té tot per ser feliç —assegura l'escriptor valencià—, però per una maledicció que se m'escapa sempre busca i acaba per trobar la seva desgràcia". 

El nom propi

Carles Puigdemont s'explica avui a Nació. Ahir amb l'Oriol March, el cap de Política, vam ser a Argelers de la Marenda i vam compartir una bona estona amb el líder de Junts, que compta les hores per tornar a Catalunya gràcies a l'amnistia que els partits independentistes han negociat amb el PSOE. Si no ho fa com a president, podrà posar punt final a vuit anys molt intensos (exili inclòs) des que Artur Mas el va ungir com a president imprevist per salvar el bloqueig de la CUP. Si ho fa per ser president, tindrà el difícil repte de refer la unitat de l'independentisme i fer creïble tornar-ho a fer mentre atén urgències com la llengua, la sequera o el finançament. Ell crida al vot útil per evitar fugues a Aliança Catalana o Alhora i xuclar suports d'ERC i la CUP. Els propis els té ja molt mobilitzats. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.