Ningú té una solució màgica per a l’habitatge. Bàsicament perquè no hi ha un únic remei (no va de construir i prou, posem per cas) sinó perquè han de ser diverses actuacions, han d’estar coordinades entre totes les administracions, i som davant un problema que també té a veure amb un context més ampli. Això vol dir model econòmic (tipus d’indústries i treballadors que s’atreuen, pressió turística…), hàbits (cada cop hi ha més gent que viu sola), o demografia (s'envelleix més i s'intenta fer-ho a casa). Les opinions que, des de posicions diferents i fonamentades, publiquem avui al diari Marc Arza i Dolors Sabater ho il·lustren.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Les xifres i les dades són clares i aclaparadores, i cada dia n’hi ha de noves. El poder adquisitiu de les classes treballadores baixa i el preu dels pisos creix molt. A La Vanguardia explicaven aquesta setmana que a ciutats com Barcelona el preu mitjà del metre quadrat supera ja els 6.000 euros, nou cops més que el 1995. Per contra, els sous del jovent han pujat poc i l’anomenat mileurisme és, si fa o no fa, on era fa vint anys. El resultat de tot plegat, deien, és que avui un jove ha de fer cinc vegades l’esforç que van fer els seus pares per comprar un pis. Aquests joves, en canvi, tenen accés a vacances a l’estranger o a l’oci, però una cosa no té la mateixa importància i grau de necessitat que l’altra, posem per cas a l’hora de formar una família o viure sense angoixes.

No admet controvèrsia que l’equilibri que, durant anys, es va mantenir entre el dret a l’habitatge i el dret a la propietat privada com a bé de mercat (i, per tant, especulatiu) s’ha trencat. Els efectes de la bombolla del 2008, la inversió en totxo per l’evolució del negoci bancari, l’empobriment de joves i treballadors fruit de les desigualtats, els pisos turístics, o la presència de fons d’inversió estrangers han canviat el paradigma. I ho han fet amb resultats no desitjats, també les ocupacions que generen tensions o els desnonaments a vulnerables.

Sabem que la regulació dels lloguers funciona i que s’ha construït i es construirà habitatge de compra i lloguer protegit al nostre país. Però la sensació és que, en un context d’estancament dels sous, de creixement turístic i d’arribada d’estrangers, siguin amb poc o molt poder adquisitiu, aquestes mesures poden ser homeopàtiques i gràcies. 

L’acció combinada en forma de construcció d’habitatge protegit (que ho hauria de ser per sempre) i de canvis legislatius per castigar l’especulació hauria de parar, això sí, el cop, segons que afirmen alguns experts. Una de les mesures que es va posar en marxa a Barcelona va ser obligar a la reserva del 30% de les noves promocions i de les grans rehabilitacions a parc públic. Els promotors no van rebre bé la iniciativa d’Ada Colau, que, en un primer balanç, no ha donat el resultat esperat. Jaume Collboni, que ha pres compromisos com acabar amb els pisos turístics abans de 2030 i que opera amb el govern més petit de la història —només deu regidors—, va prometre modificar-la; també Junts. Però ara el partit de l’alcalde i el que lidera l’oposició no són capaços d’arribar a un acord i s’abonen als ultimàtums.

L’alcalde, de qui hem repassat en aquestes informacions de David Cobo el primer tram del mandat i els reptes que li queden, ha afirmat que l’especulació ha de deixar de ser un negoci a la ciutat i que garantir l’habitatge és enfortir la qualitat de la democràcia. És obligat que això es tradueixi en consensos i, per tip que s’estigui, no deu ajudar a gaire afirmar, com va fer ahir Jordi Valls, que si abans de l’1 d’agost Junts no s’hi posa bé, la reforma ja quedarà per al pròxim mandat. I tampoc que els juntaires, tensionats internament per l’elecció del candidat el 2027 i massa abraçats al tacticisme, siguin incapaços de pactar res tot i les similituds en model de ciutat només perquè ningú vol quedar exposat o està en condicions de liderar alguna cosa. Les altres dues forces centrals a la ciutat, BComú i ERC, s'ho miren de la barrera, mentre tampoc han sabut explicar les bondats de l'actual norma, amb resultats minsos, en un moment d'urgència de l'habitatge. Si no saben o no volen defensar-la o si estan en minoria, han d'implicar-se en les alternatives. La desafecció política beu de molts factors, però també de la incapacitat dels polítics per arribar als grans acords que reclama la ciutadania per als problemes més urgents.

Avui no et perdis

• Sánchez sobreviu a una altra jornada de fang a Madrid; per Tania Tapia Díaz.
• ERC obté el compromís de Sánchez de perseguir penalment els corruptors; per Oriol March.
• Junts i el PP eviten comprometre's amb l'empadronament universal amb la mirada a les municipals; per David Cobo.
• L'establishment es mobilitza per mantenir el control del Col·legi d'Advocats de Barcelona; per Pep Martí.
• De Zamora a Alèxia Putellas passant per Valverde: els jugadors que el Barça ha pispat a l'Espanyol; per Guillem Delso.

El passadís

Ahir es va inaugurar la 27 edició de SIL 2025, el saló internacional de logística que durant tres dies converteix Barcelona en la capital europea d'aquest sector industrial. En els parlaments d'inauguració, tant el delegat especial de l'Estat a la Zona Franca, Pere Navarro, com el secretari d'Estat de Transports i Mobilitat Sostenible, José Antonio Santano, van destacar la presència d'un estand de la Unitat Militar d'Emergències a la fira. En l'acte hi eren presenta caps militars d'aquesta unitat de l'exèrcit de Terra espanyol i els oradors han destacat el paper que va jugar durant la covid i la dana. No ha passat desapercebut la referència explícita que s'ha fet en dues ocasions a José Luis Rodríguez Zapatero, el president que la va crear en una decisió criticada en aquell moment pel PP. El seu llegat s'ha anat valorant a mesura que han passat els anys i reivindicar-lo ara té lectures perquè no està ni molt menys enretirat i té una relació privilegiada amb partits catalans i bascos.

Vist i llegit

No és cap tòpic que les organitzacions les fan les persones, sobretot quan es basen en el treball constant i voluntari. I això també passa al Grup de Periodistes Ramon Barnils, del que he tingut la sort de formar part des de la fundació. Un dels imprescindibles (i més eficaços) en l’expansió i la consolidació d’aquesta entitat de referència del periodisme crític, d’investigació i compromès amb els valors democràtics i l’espai comunicatiu dels Països Catalans és Joan Vila. Després de divuit anys a la junta, on ha fet tots els papers de l’auca de de president fins a tresorer o secretari, ho deixa perquè en uns mesos es jubila. Vila, que treballa a Crític i fa de professor a la UAB, feia ahir balanç sincer i exigent a Media.cat, l’observatori crític dels mitjans que impulsa el Grup. El podeu llegir aquí. No defallim en el camí, Joan!  

El nom propi

Benet Salellas (Girona, 1977) va donar ahir la sorpresa. L’exdiputat de la CUP, germà de l’alcalde de Girona i advocat defensor de Jordi Cuixart, entre altres causes vinculades a l’independentisme i als drets humans, portarà la defensa de Santos Cerdán, exsecretari d’organització del PSOE implicat en un cas de comissions il·legals. Salellas és un penalista de primer nivell (es va formar al costat del seu pare) i va ser diputat en la legislatura del procés independentista. Va pronunciar la famosa frase que, complint el seu compromís electoral, la CUP havia enviat Artur Mas “a la paperera de la història” perquè no el van fer president. Salellas ja no milita a la formació independentista, que es va mostrar sorpresa i enutjada perquè algú que els ha estat tan proper assumís la defensa d’un dirigent al que, ràpidament, Pedro Sánchez ha tallat el cap. Sobre la tria de Salellas com a lletrat, ahir corria la brama, no confirmada, d’una connexió basca atesa la bona relació entre Cerdán, que és navarrès, i molts dirigents d’EH Bildu.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]