Volgudament o no (el temps ens ho dirà) Pedro Sánchez va trencar ahir la campanya del 12-Mque comença aquesta nit. Fa dies que diverses informacions assetgen la seva esposa, Begoña Gómez, per un suposat tràfic d'influències. Ahir vam saber que un jutjat havia acceptat una denúncia del sindicat ultradretà Manos Limpias. Dilluns, el president espanyol compareixerà per explicar a quines conclusions ha arribat després de cinc dies de reflexió que, entre altres coses, impliquen que es perdi el tret de sortida electoral del PSC a Sabadell. Sabrem si la seva carta d'ahir al vespre és un anunci històric (el de plegar perquè no aguanta la campanya de la dreta i l'extrema dreta contra una dona de la qual està "profundament enamorat") o un nou cop d'efecte d'un dels polítics més astuts de la història de la democràcia espanyola.
El clima ahir, a Madrid i als entorns del PSOE, era que anava més de la segona opció que de la primera. Que, si no som davant un terrabastall domèstic i personal que no s'ha explicat o hi ha un tapat i realment en té prou, es tractaria de convertir les catalanes i les europees de juny en un plebiscit entorn la seva figura, fins i tot amanides amb una qüestió de confiança al Congrés. Una maniobra per guanyar la batalla de l'emocionalitat i acorralar la dreta amb l'ariet d'un afer que, la coincidència és general, té poc recorregut judicial. La carta de Sánchez busca tocar la fibra, però també té una evident càrrega política quan, entre altres coses, diu que ha de fer valer "la legitimitat de les seves altes responsabilitats".
Sánchez no pot convocar eleccions fins a finals de maig (quan faci un any de la inesperada darrera convocatòria) i, per tant, si plegués ho hauria de fer en diferit o que el PSOE fes valdre una majoria que encara no s'ha esberlat (i que té pendents de concretar assumptes com l'amnistia, el finançament o el traspàs de rodalies) i proposés nou president. Són motius que porten a pensar que Sánchez busca un tancament de files intern i un cicle plebiscitari amb un punt de victimització. Si fa o no fa, el que va fer Jordi Pujol amb el cas Banca Catalana i amb un gest que recorda l'epístola programàtica que François Mitterrand va enviar, quan tenia moltes dificultats per ser reelegit el 1988, presentant-se com el garant de la França unida. "Sé que m'entendreu. Vull, amb aquesta carta, parlar-vos de França", arrencava.
Anant al fons de la qüestió, el que denuncia Sánchez a la seva carta és l'existència d'una màquina del fang controlada per les diferents faccions de la dreta que té terminals no només a la política sinó també al poder judicial i al mediàtic. I és cert que hi és. Però el PSOE, en tot això, també hi té alguna cosa a veure i no pot fer creure que ho descobreix ara. En tot plegat, també Sánchez hi té alguna responsabilitat. Dels 47 anys de democràcia espanyola, els socialistes han governat 27 anys, molts d'ells amb majoria absoluta i, quan no, amb aliats que els demanaven anar més enllà. Han aprofitat els seus governs per liderar i consolidar avenços socials de tota mena, per posar al dia un país que sortia de 40 anys de dictadura i per formar part del paisatge del poder espanyol.
Però no han volgut plantar cara o transformar poders que no van fer la Transició, com ara el judicial, l'alt funcionariat o les clavegueres policials, ni han estat capaços de fer prosperar, a la política i als mitjans, el relat de la realitat nacional i lingüística plural de l'Estat o una revisió democràtica del passat recent. Per això l'amnistia crea, en ple 2024, una crisi d'estat, l'ús de llengües oficials diferents del castellà al Congrés escandalitza, els consells de guerra de Franco no s'han anul·lat, o la llei de secrets oficials vigent és la de 1968. D'exemples n'hi ha per avorrir.
Sánchez anuncia una reflexió, però aquesta hauria de dur incorporada una acció. I ha de ser necessàriament transformadora i valenta. O és que pot sostenir que autèntics episodis guerra bruta contra l'independentisme català (i abans contra el basc o Podem) com l'Operació Catalunya o el Catalangate no hagin tingut cap conseqüència? Tenint com té majoria absoluta amb els socis de la investidura, favorables tots ells a l'aprofundiment democràtic, on és la proposta per canviar la llei orgànica del Poder Judicial i acabar els abusos en la instrucció judicial o l'acusació popular, les filtracions, i tot de figures i formes de fer que alimenten el lawfare? Com pot ser que, deu anys després que es destapés l'Operació Catalunya, encara no hi hagi hagut cap depuració interna al ministeri de l'Interior o a la policia espanyola i ni tan sols cap canvi en els protocols? Com pot ser que, des de 2018, Fernando Grande-Marlaska sigui ministre de l'Interior i Margarita Robles, de qui depèn un aparell d'espionatge que espia impunement un president de la Generalitat, ho sigui de Defensa malgrat que han actuat només de forma corporativa i immobilista? I d'un Codi Penal que permet endossar terrorisme per protestar, què me'n dieu? Crec que són preguntes pertinents.
Sánchez té tot el dret, i tota la raó, a denunciar la cacera i la deshumanització a la que el sotmet la dreta política, mediàtica i judicial des de fa anys i en la que ara afecta també la seva parella, hagi o no obrat d'acord amb la llei. Amb el pas del temps s'ha descarat i els ha confrontat verbalment, sobretot quan l'aritmètica parlamentària l'ha obligat a fer "de la necessitat virtut". Però ell és l'únic espanyol que, amb el Consell de Ministres, el BOE i una majoria política operativa al Congrés, pot, si així ho vol, plantar cara i fer alguna cosa per canviar les coses. Els seus sis socis (ERC, Junts, Sumar, Podem, EH Bildu i el PNB) són o han estat víctimes del que ell denúncia, sovint amb la vergonyant complicitat o silenci del PSOE, i és segur que l'acompanyaran i animaran a anar més enllà. Això, i no un espectacle de victimització o acomiadar-se de la Moncloa a la francesa, és el democràticament exigible.
>> Tot plegat, condicionarà, si més no d'entrada, una campanya del 12-M que comença freda pel desànim independentista (ni Pere Aragonès, que ahir era a Belfast lluint relació privilegiada amb el Sinn Féin, treu rèdit electoral a la presidència ni Carles Puigdemont aixeca passions més enllà dels seus), l'aversió al risc de Salvador Illa (que ahir explicava la seva relació amb Koldo García al Senat), i la negativa als cara a cara o els debats a tres que animarien la campanya. Són les primeres eleccions realment de postprocés i amb una pulsió de canvi de cicle o de resolució de la batalla entre Junts i ERC de fons. Us aconsello les claus que en donen Joan Serra Carné i Marc Arza a sengles opinions.
Però també haurien de ser les de confrontar propostes en temes oberts i urgents com el finançament, l'autogovern, la immigració, l'ensenyament, la sostenibilitat o la llengua. Les competències de la Generalitat no són les que voldria una majoria, però són àmplies i no es poden desatendre. És preocupant que, el dia que comença la campanya, només coneguem els programes d'ERC i del PSC. Els comuns diuen que avui faran públic el seu, però els de Junts, PP i la CUP estan encara a la cuina i sense una data clara de publicació. No és respectuós amb els votants demanar-los el vot sense un programa i els compromisos i idees que ha d'incorporar. El que sí que tindrem avui és l'enquesta preelectoral del CIS. Demà serà el torn del CEO. Aquí podeu repassar totes les publicades fins ara i les tendències que marquen.
Avui, per cert, s'explica Josep Maria Jové. Ho fa en la primera entrevista que concedeix en anys. Des de 2017 només havia aparegut en alguna ocasió per valorar de forma breu alguna decisió judicial (és un dels alts càrrecs d'aquell Govern sobre qui pesa una acusació més greu). Fins ara ha fet de president del grup d'ERC, però sobretot ha estat el principal negociador amb el PSOE i l'interlocutor del ministre Félix Bolaños. És el número tres a la llista d'Aragonès i trenca el silenci per reivindicar el full de ruta del seu partit i els fruits dels darrers anys i, sense perdre el to conciliador tot i que amb cert dolor, replica acusacions de Junts ara que branden de nou la unitat. No es mulla gaire sobre pactes, però. Us recomano llegir-la.
- Quatre cops d'efecte de Sánchez: un president abonat als girs de guió; per Joan Serra Carné i Pep Martí.
- Entrevista a Josep Maria Jové: «Els pactes amb el PSOE han servit de munició per intentar-nos desgastar»; per Carme Rocamora i Ferran Casas.
De sortida: Anna Grau: «Al faristol he dit coses que no hagués pogut dir en un diari»; per Pep Martí.
Memòria nacional: ls fets de Prats de Molló; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
- Crítica: Res de «Challengers» té sentit. Res. Però la pel·lícula és l'hòstia; per Marta Ferrer.
El passadís
Una campanya sense sorpreses musicals. Així preparen els comuns la nova contesa electoral, després que l'antecedent immediat al Parlament fos l'aposta pel temacle Yes a la Jess, un plantejament sonor amb ecos urbans i de reggaeton que flirtejava amb la informalitat. Els protagonistes es mantenen. De fet, aquell títol que reivindicava el vot per Albiach anava seguit del vers "millor que Illa i Aragonès". Ara, però, la candidatura de Comuns Sumar ha descartat apostes musicals llampants i s'encomana a formats més clàssics. "No espereu un nou Yes a la Jess", remarquen fonts de la formació en referència a la campanya que comença oficialment aquest divendres a les dotze de la mitjanit. El que no s'aclareix, de moment, és si Albiach té reservada alguna sorpresa lluny de l'escenari musical per mirar de sacsejar la cursa electoral.
Vist i llegit
Carlos Carrizosa i Jordi Cañas són els enterradors de Ciutadans. El partit taronja no va arribar a un acord amb el PP i es presenta a les catalanes amb Carrizosa i amb Cañas a les europees. Ni l'un ni l'altre tenen, a hores d'ara, opcions de sortir escollits. Estan fent una campanya del 12-M diguem-ne que atrevida i, com en aquell primer cartell d'Albert Rivera el 2006, opten per despullar-se a més d'explorar l'eficàcia de la intel·ligència artificial i altres idees de qui no té, en realitat, massa a perdre ja com ara penjar a les xarxes acaraments amb passavolants. Fins al punt de fer una mica de cringe. És la sensació que vaig tenir veient el vídeo de Carlos Carrizosa a casa seva amb la pica amb plats bruts, les formigues domèstiques o les hamburgueses. Aquí us el deixo i jutgeu vosaltres mateixos.
El nom propi
A l'espera de l'anunci oficial sembla que, després de tot, Xavi Hernández continuarà sent l'entrenador del Barça una temporada més i esgotarà el seu contracte. El desenllaç és un fidel resum del serial. En un sol dia, el d'ahir, els mitjans esportius més propers a can Barça van arribar a donar per gairebé fet l'adeu definitiu de l'egarenc, més endavant van parlar d'un enquistament de la situació i, finalment, van confirmar el darrer gir de guió amb la permanència a la banqueta. Tot plegat, després de mesos d'incertesa des de l'anunci, a finals de gener, que plegava. Per necessitat o per elecció, Joan Laporta haurà de capgirar la situació del gran actiu blaugrana -el primer equip masculí de futbol- de bracet amb Xavi, que no ha tingut uns resultats satisfactoris ni a Europa ni a la Lliga. El club segueix al divan.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.