Josep-Lluís Carod-Rovira va ser qui, als anys 90, va posar en circulació el concepte "esquerra nacional" per emmarcar el perímetre que havia d'ocupar ERC. Ell fa anys que no hi milita, però el seu catecisme polític encara és vigent malgrat que els que l'han succeït l'han interpretat cadascun a la seva manera. El qualificatiu es podria fer extensiu a tot l'espai progressista, des de la socialdemocràcia fins al socialisme, i compromès amb les llibertats nacionals del país. Hi cabria l'independentisme tradicional, sigui el d'Esquerra o el de la CUP amb les seves famílies i tradicions polítiques, i també l'espai dels comuns, que formalment defensa l'exercici del dret a l'autodeterminació.
Aquest tripartit, que fins ara tenia 50 escons al Parlament, va quedar reduït només a 30 a les eleccions de diumenge. I ho va fer malgrat que el PSC no és precisament el més d'esquerres de la història i que Junts abraça el llegat i l'ideari de Convergència sense manies després d'anys d'ambigüitat ideològica i d'haver adoptat una estètica progressista. El cas és que cap de les tres formacions d'aquesta esquerra nacional ha sumat o retingut votants ni ha mostrat voluntat de treballar a l'una per construir un bloc identificable, com ho han estat l'unionisme de dretes, l'esquerra o l'independentisme estricte en altres moments.
Els interessos i les ambicions han estat diferents. Tots tres coincideixen en la voluntat de superar la sociovergència -operativa i visible més enllà de les coalicions de govern-, però és evident que és molt difícil, si no impossible, fer-ho per separat. No és a l'horitzó a curt termini fer un Bildu català (la federació de partits de l'esquerra abertzale amb Sortu, hereva d'HB; EA; Aralar; Alternatiba, sorgida d'IU; i independents), però no és menys cert que una oferta electoral en aquesta direcció que superés partidismes i contradiccions podria plantar cara (i vèncer amb solvència) socialistes i juntaires, que diumenge van reviscolar un bipartidisme que havia entrat en crisi amb el procés i la irrupció d'ERC com a "partit gran" a partir de 2017.
De la manca de col·laboració entre republicans, anticapitalistes i comuns, que no sumaven majoria, però sí que podrien haver presentat alternatives polítiques i de relat en forma de lleis o acords pressupostaris, Pere Aragonès n'ha estat la principal víctima. Més enllà dels seus errors, de la manca d'atreviment en alguns contextos i temes i de les limitacions, Junts i el PSC han estat, malgrat la condició de socis a Barcelona un i a Madrid l'altre, eficaços a l'hora de desgastar ERC i impedir que es consolidés a Palau.
El president en funcions no ha fet les "revolucions" promeses i ha deformat el seu projecte amb els gripaus del Quart Cinturó o el Hard Rock mentre governava amb només 33 diputats. Ni s'ha fet acompanyar de la CUP i els comuns ni ells l'han volgut acompanyar. S'ha quedat sense l'aliança que l'expliqués a la que em referia el març de 2023. L'atribució de culpes seria una discussió bizantina.
Esquerra ha apostat aquests anys per una estratègia catch all party que ahir refrendava Oriol Junqueras en la seva carta personal manifestant voluntat de seguir al capdavant del partit. Això, que també es va batejar com "ampliar la base", va funcionar en un context advers per a socialistes i neoconvergents i, entre 2017 i 2023, va convertir ERC en atractiva, tot i que no en hegemònica. Per Demòcrates, per Comunistes, per MES, per personalitats exsocialistes i exconvergents... alguns dels que s'hi han quedat s'han mimetitzat amb el partit i altres han tingut responsabilitats parlamentàries o governamentals sense canviar massa d'idees i de formes.
ERC, a mesura que aparcava l'emocionalitat i la confrontació social i nacional, desdibuixava massa la ideologia. La feia líquida i, per complex o manca d'estructures afins, s'acostava perillosament a un establishment econòmic, mediàtic o sindical que mai se n'ha refiat i que ni els ha homologat ni els ha ajudat a l'hora de la veritat. El risc d'acabar com la granota bullida, apuntat el gener de 2023 en aquest article, hi era i s'ha acabat complint.
Després de la patacada i la retirada d'Aragonès, i més enllà de quin sigui el futur de Marta Rovira i Junqueras, que, per ara, no tenen cap alternativa articulada i continuen disposant de reconeixement intern i extern, hauran de debatre com es repensen. Ho han de fer per reconnectar amb els 75.000 votants fugats al PSC, els 50.000 a Junts i les desenes de milers d'abstencionistes del darrer cicle. Això demana revisar, quan hagin passat les europees i s'hagi encarat la legislatura, l'estratègia nacional, que és compartida per Junts, però que no els ha donat rèdits. I també l'oferta ideològica en un context de puixança de la xenofòbia, el populisme i l'individualisme, i en una societat cada cop més fragmentada, precària i exigent. De la mateixa manera, cal veure com afinen la tàctica i la relació amb els altres espais polítics i entorns.
Tenir els líders menys mal valorats pels votants de diferents espais i ser la segona opció dels electors de PSC, Junts, comuns i la CUP és bo i permet aspirar a ser-ne la primera opció. Però en un context de polarització com el 12-M, i quan els dos partits tradicionals i fronterers recuperen la forma i, a més a més, hi posen l'emocionalitat de Sánchez i Puigdemont mentre que ERC només pot reivindicar uns pressupostos tombats, una gestió qüestionada i poc més, la cosa no funciona. Així ha estat com el partit ha acabat sent la segona opció de molts, però la primera de pocs.
Els altres dos actors d'aquest tripartit de l'esquerra nacional tampoc tenen un futur senzill i corren risc de ser testimonials. Per ara, la prioritat de la CUP, a la qual sovint ERC només ha mirat com a coartada o per salvar els mobles, és no compartir el grup mixt amb els xenòfobs d'Aliança Catalana. Els anticapitalistes estan en ple procés d'endreça, però l'al·lèrgia a assumir les contradiccions que ha d'entomar una força amb el seu nivell de representació si vol transformar i ser útil -com ha fet als ajuntaments o en moments clau del procés- i la seva autoreferencialitat amenaça de mantenir-los al córner. Els implicats saben que ho han de resoldre, però no com aterrar-ho.
Els comuns sí demanen la pilota. Però a la primera de canvi han fet bones les crítiques de l'independentisme. En campanya han titllat Illa de ser el líder més dretà de la història del PSC, però ahir ja li van oferir els vots per ser president sense demanar ser al Govern i sense "línies vermelles" com el Hard Rock. Fa dos mesos, el macrocasino va deixar el país sense pressupostos i va provocar unes eleccions que tampoc els han anat bé (el pitjor resultat des de 1999). Han fet evident que el preu per a ERC és un (i tendeix a ser alt, cosa que és legítima) i per al PSC un altre, que tendeix a la ganga encara que, per exemple, no els vulguin a l'executiu de Barcelona. El partit d'Albiach defensa amb el pilot automàtic pactes d'esquerres incloent-hi el PSC, a més d'ERC, i obviant la CUP. El futur del projecte estatal de Sumar, que s'esllangueix com a lleial soci d'un Sánchez que deixa poc aire a la seva esquerra i que compta per fracassos les eleccions, tampoc els convida a veure-les venir sense plantejar-se res.
El context no és favorable i la tradició i la realitat social i política de Catalunya no és la del País Basc, és clar. Però és evident que el resultat del 12-M, que té un punt catàrtic, obliga a replantejar també les relacions polítiques dins d'aquest espai.
Qui guanya i qui perd amb cada escenari possible per la investidura?; per Oriol March.
Junqueras es veu «amb força» per continuar al capdavant d'ERC després de la desfeta; per Oriol March,
Canvi de guió i un Alejandro Fernández disposat a tot: el PP català després del 12-M; per Pep Martí.
- Ciència en societat: L'estiu més càlid des dels romans; per Cristina Junyent i Rodríguez.
- Sumem Territoris: el portal i la revista de Ponent s'incorporen al grup editor de Nació; per Marc Basté.
El passadís
Fa uns dies va tancar finalment el diari Principal, nascut l'1 d'octubre del 2022 i després que s'hagués anunciat el passat novembre. Conclou així, ara ja definitivament, una nova peripècia mediàtica a Catalunya de l'empresari italià Nicola Pedrazzoli, que no acaba d'encertar-la. L'abril del 2023 va presentar concurs de creditors de la cadena de televisió 8TV, de dos anys de vida, que amb prou feines superava l'1% de l'audiència i que acumulava pèrdues. La cadena, que va promoure Sílvia Orriols, encara difon a les xarxes continguts de to xenòfob. Ara ha arribat l'hora de Principal. Els treballadors ho van saber dilluns passat, després que la tresoreria de la Seguretat Social detectés manca d'activitat i d'un embargament instat per l'exdirector, Saül Gordillo. La darrera edició, amb data de 6 de maig, té en portada: "Una enquesta interna de Junts revela que Puigdemont ha atrapat Illa".
Vist i llegit
Javier G. Cuesta, el corresponsal d'El País a Moscou, analitza aquests dies el significat de la destitució per Vladímir Putin del ministre de Defensa, el general Serguei Xoigú. Un fet que es produeix quan la guerra d'Ucraïna es troba empantanegada i hi ha un debat intens en l'entorn del Kremlin sobre l'estratègia a seguir. Cuesta explica amb detall les implicacions de la caiguda, quan dins del generalat s'han expressat diverses faccions en pugna. El corresponsal explica que Xoigú -ara destinat a la secretaria del Consell de Seguretat, un organisme sense poder efectiu- pertany al clan de Rubliovka, un barri luxós de la capital russa on viu un sector de l'elit sobre qui recauen ombres de sospita per corrupció. De fet, la sortida de Xoigú ha coincidit amb altres cessaments al ministeri. El nom del nou ministre, el tecnòcrata civil Andréi Belóusov, indicaria que Putin es prepara per a una guerra encara més llarga. Ho podeu llegir aquí.
El nom propi
El #MeToo està a l'ordre del dia al món de la cultura, i més concretament al del cine. Ara ha passat al festival de Cannes, un dels més prestigiosos del món. Nou actrius (entre elles Isabelle Adjani o Juliette Binoche) han acusat el productor francès Alain Sarde d'abusos i la premsa especialitzada assegura que podria ser només la punta de l'iceberg i que en les pròximes jornades a la ciutat costanera apareixerà una riuada de noms d'agressors sexuals. Just ara fa tres setmanes el Tribunal d'Apel·lacions de Nova York va anul·lar, per cert, una condemna per violació de Harvey Weinstein, un productor que va arribar a tenir un poder immens a Hollywood. A partir del 2017, van sortir en massa multitud de dones que van trencar el silenci per exposar els seus abusos sexuals provocant un veritable sisme a la indústria cinematogràfica que està costant més en altres àmbits.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.