La guerra entre Rússia i Ucraïna fa més de dos anys que dura, i les últimes notícies que en tenim, és que el govern de Volodímir Zelenski té autèntics problemes per reclutar més lleves i que avisa que, si hi ha un canvi a la Casa Blanca a finals d'any i no rep més ajuda americana, perdran la guerra. I això s'hi ha sumat la guerra a Gaza que, des de l'octubre, ha provocat ja més de 30.000 morts i que no sembla tampoc en vies de solució. A un lloc i a l'altre es conjuga el bel·licisme i no l'armistici. Aquest cap de setmana a tot plegat s'hi ha afegit l'atac de l'Iran contra Israel, que ha augmentat el risc d'ampliar el conflicte a la regió, amb el potencial de desestabilització global que això comporta.

Vivim, com explica el professor Antoni Segura Mas a l'anàlisi que avui publica al diari i que us recomano llegir, una escalada de testosterona entre dos líders amb cada cop més contestació i problemes interns, Netanyahu i Khamenei. I, malauradament, les guerres són, sovint, una excusa per ajornar la política i no afrontar els problemes i els conflictes.

Però les guerres, és clar, també poden tenir impacte a casa nostra. Obliguen les democràcies occidentals a posicionar-se i a intervenir. El G-7 ja va demanar ahir contenció a les parts i la UE i els Estats Units, després d'unes primeres reaccions prudents, hauran de fixar posició per mirar de contenir el conflicte i els seus efectes. No n'hi ha prou amb el lament o, com feia ahir Josep Borrell, constatar que, a vegades, ningú vol la guerra però que entre tots l'organitzen. 

Ho hauran de fer en un context que és electoral (americanes al novembre i europees al juny) on, de nou, els populismes i l'extrema dreta amenacen de convertir-se en protagonistes. Donald Trump i el seu aïllacionisme tornen a la càrrega explicant a la middle America que si Europa i Israel volen seguretat que se la paguin ells, i l'extrema dreta és ara el fantasma que recorre Europa. A casa nostra alguns indicadors ens alerten que el 12-M no serem aliens a l'augment dels discursos xenòfobs i partits centrals escoren a la dreta els discursos per mirar de barrar-los el pas.

Les guerres, més encara quan hi ha països àrabs o de religió majoritàriament musulmana implicats, no fan més que engreixar aquest mena de partits amb solucions fàcils que mai acaben funcionant i que es presenten com els garants d'identitats amenaçades o de la seguretat. Ara ja no va de dir que venen a prendre'ns unes feines que els que ja hi som no volem fer sinó d'incentivar el conflicte cultural i tibar la convivència als barris i pobles per escorar els votants cap a posicions més dures i conservadores. Qui pugui, que hi faci alguna cosa. El context no ajuda a barrar-los el pas i només ho poden fer les propostes clares, valentes i atractives i l'acció comunitària mentre, als despatxos, la diplomàcia hi fa alguna cosa.  

El passadís

La setmana passada va morir l'exlehendakari José Antonio Ardanza. El record de la figura de l'històric governant del PNB va obrir una finestra per fixar l'atenció en la campanya basca enmig de l'eufòria de molts bascos per la victòria de l'Athletic de Bilbao a la final de la Copa del Rei. Molts polítics catalans, com ara Carles Puigdemont, Laura Borràs o Gabriel Rufián, van fer a les xarxes missatges de condol als nacionalistes. Però qui va anar més enllà i va assistir al funeral i a la capella ardent al Palau d'Ajuria Enea, la seu de la lehendakaritza a Vitòria, va ser l'exlíder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ara gestor aeroportuari al Brasil i col·laborador de la patronal Foment. El seu partit havia tingut sempre una relació molt estreta amb els nacionalistes bascos per damunt de turbulències com el pla Ibarretxe, la llei de partits o el procés. De fet, quan Duran va deixar la política després de no obtenir representació com a cap de llista d'Unió a Madrid els diputats del PNB al Congrés li van fer un sopar de comiat i li van regalar uns botons de puny de record.  

Vist i llegit

La setmana passada el Congrés dels Diputats va admetre per al seu debat una Iniciativa Legislativa Popular per regularitzar centenars de milers d'immigrants que ja viuen i treballen a Espanya. Com s'ho fan per sortir-se'n sense papers? A El País un reportatge d'Antonio Jiménez Barca ens atansava a aquest "exèrcit de treballadors invisible" que netegen, s'encarreguen de les cures, fan mudances o treballen al camp. Explicava que son mig milió aproximadament i que, fruit de la seva situació, no poden obrir un compte bancari, tornar al seu país a visitar els seus familiars o llogar una casa. Ho podeu llegir aquí. 

El nom propi

Laura Borràs és la presidenta de Junts. La seva condemna per les irregularitats en la gestió a la Institució de les Lletres Catalanes quan la dirigia la va apartar de la presidència del Parlament. I el gir estratègic del partit de Carles Puigdemont, immers en un procés de negociació amb el PSOE, sumat a l'empoderament de Jordi Turull i els seus afins l'han arraconada al partit. Les llistes del 12-M van fer evident la seva debilitat, tal com explicava ahir Oriol March. No està previst que Junts demani incloure-la a l'amnistia malgrat que ella es presenta com a víctima del lawfare contra l'independentisme.    

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.