El 1963, Salvador Dalí va tenir un "èxtasi cosmogònic" a l’estació de Perpinyà que el va dur a declarar que aquell indret era “el centre del món”. Dos anys després, el geni surrealista li va dedicar un quadre exposat a Colònia. Ahir, i no perquè Espanya i França hagin decidit fer realitat el corredor mediterrani amb parada a la seva estació, la capital del Rosselló es va convertir en el centre del món polític català i va donar pistes per entendre el nostre particular ecosistema. El Govern va cessar, segons que va dir a petició pròpia, el director de la Casa de la Generalitat, el buit Christopher Person, i va substituir-lo per Albert Piñeira, exalcalde de Junts a Puigcerdà, que havia gestionat assumptes transfronterers a la Cerdanya i de qui se n’espera una mica més de gruix i mà esquerra.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Salvador Illa basa la seva oferta en la gestió, però la tria i la feina de Person han estat un despropòsit. Bàsicament, perquè ni sabia què feia ni es creia el càrrec. Això l’ha fet estalviar-se sovint el català, cancel·lar actes del PEN i, en la gota que ha vessat el got, negar-se a emprar Catalunya Nord, que no és oficial, però que també allà està normalitzada, fins i tot per algunes de les seves institucions. I la Catalunya Nord i el català estan encara més normalitzades (de fet són prioritàries) per la comunitat que justifica l’existència de la Casa i que, de forma unànime, ha demanat aquests dies rellevar Person.

En lògica econòmica o en la de qui no vol entendre res, una delegació com la de la capital del Rosselló no hi pinta res a un estat veí com el francès quan hi ha la de París i no n’hi ha a moltes capitals europees. Abans s’hauria posat, per exemple, a Marsella, Lió o Tolosa. Però la Casa de Perpinyà hi és (i depèn de Presidència i no d’Exteriors) perquè el Govern sempre ha pensat que aquelles comarques són la Catalunya Nord i que cal que la seva identitat i el català que s’hi parla —i que des del Tractat dels Pirineus el jacobinisme francès intenta esborrar— no reculi més i que, si pot ser, revifi. És, per tant, necessària. 

Illa la podia tancar, però no ho va fer i ha d’actuar en conseqüència, amb empatia i sensibilitat i no només amb diners per fer callar els socis, com ara es pot pensar que ha fet per frenar el tancament de la Bressola. La sospita es pot estendre a altres àmbits si no té cura. El Govern inverteix en cursos per a adults o en producció audiovisual i cultural en català, però Illa tria com a convidat a la seva conversa literària en el seu primer Sant Jordi el notable escriptor en castellà Javier Cercas.

El gironí ha tingut, com Mario Vargas Llosa, una posició política militant, i també molt visceral i divisòria, contra l’independentisme. Això l’ha dut a comparar donar-hi suport amb justificar l’activitat armada d’ETA, a jugar a l’ambigüitat amb una intervenció militar, a dir que l’amnistia dona la raó a “delinqüents” i “deslegitima la democràcia”, o a blasmar Xavier Rubert de Ventós. Això darrer va obligar a sortir al pas el conciliador Antoni Puigverd.

Més enllà dels pactes, els equilibris i les concessions a banda i banda (malgrat que Ciutadans ja no existeix), el president i el PSC acusen, en moments crítics, la falta d’un projecte de país més coherent. El que ha passat a Perpinyà també ens mostra el moment d’ERC i de Junts. Els primers no van triar el delegat, però han votat a Illa, hi han signat grans acords i sostenen el seu Govern i, amb Junts, també el de Sánchez. Person (com Cercas) hi era perquè ells, a l’executiu, no hi són. 

Oriol Junqueras creu que no és el moment i que s’han de refer de la ressaca del procés després d’una davallada alarmant. Però han pactat dos grans avenços per a l’autogovern (el finançament singular i el traspàs de Rodalies) i la concreció l’haurà d’acordar el PSC, que té com a prioritat no topar amb el PSOE. Illa i companyia pensen que això va accelerar el seu declivi després dels governs de Montilla i Maragall. La contradicció republicana de ser dins i fora alhora està servida i no serà tan mengívola com les boles de picolat de Casa Sansa.

I, finalment, Perpinyà explica també les estretors de Junts. Puigdemont ha allunyat el partit del poder institucional i els càrrecs que es reparteixen a Madrid no ho compensen. Ni pactes a les Diputacions ni a la Generalitat ni a Barcelona. I Piñeira, com molts altres dirigents vinculats a l’espai de CiU, fa les maletes i marxa buscant un espai on poder fer política més enllà de viure pendent d’Aliança Catalana i de defensar les esmenes de les patronals al Congrés.

Avui no et perdis

• Dades: Així amaga (encara més) l'Estat l'execució d'inversions a Catalunya; per Ona Sindreu.
• Perfil: Qui és Albert Piñeira, l'exalcalde de Junts que ha fitxat Salvador Illa?; per Oriol March.
• Investigació: El «govern de concentració» d'Omella: qui mana a l'Església catalana?; per Pep Martí i Vallverdú.
• Can Putades: «Si vols estudiar, saps que has de marxar del poble»; per Paula Rovira.
• Com el canvi climàtic ha alterat el repertori de dites populars catalanes; per Mar Riera.

El passadís

L'Hotel Grand Marina de Barcelona es va omplir dilluns a vessar per escoltar el líder del PP, Alejandro Fernández, en l'acte de presentació d’A calzón quitao, on exposa el seu combat sense concessions a un procés que no només no veu esgotat sinó que creu instal·lat al cor de l'Estat. El llibre també critica a Génova per haver fet un munt de girs contradictoris sobre Catalunya. Hi havia expectació per passar llista de dirigents del PP. Tothom recordava una conferència anterior del polític tarragoní just en el mateix espai en què no es va deixar veure cap baró. 

Aquesta vegada, hi eren el president del PP a Barcelona, Manuel Reyes, però no l'eurodiputada Dolors Montserrat, a qui està molt vinculada, el portaveu al Parlament, Juan Fernández, però no l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, de qui és home de confiança. Hi era el regidor de Barcelona Juan Milián, però no el cap del grup municipal, Daniel Sirera. I va causar sorpresa una que sí que hi era: la pintoresca exdirigent de Vox Macarena Olona, a qui Fernández va saludar. No havia pogut ser a la presentació de Madrid, però va prometre ser a Barcelona.

Vist i llegit

Hi ha personatges que, durant el procés, van ser molt confrontatius i que ara matisen posicions. És el cas de l’empresari Josep Ramon Bosch, que va liderar Societat Civil Catalana, va fundar la Lliga i que ara s’ubica com a proper al sector més moderat del PP. Bosch té un pòdcast i fa uns dies va convidar el periodista Pere Rusiñol, amb qui se les havia tingut a les xarxes. Tots dos van fer broma i van assegurar que, durant la guerra, un hauria estat al Terç de Montserrat i l’altre a la columna Durruti. En un moment de la conversa Bosch fins i tot concedeix que les despulles de Joan García Oliver, que va ser ministre per la FAI, haurien de tornar a Catalunya i hauria d’estar enterrat al costat de Durruti. És curiós d’escoltar el "Diàleg entre dues Espanyes" a RodaMón.

El nom propi

Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) s’ha proposat tornar a aixecar ERC després del fracàs del procés i del càstig electoral. El president republicà no sap si els jutges aplicaran l’amnistia i podrà ser o no candidat quan es tornin a convocar eleccions, però desplega una agenda internacional intensa. Poc abans de deixar la presidència del partit va visitar Irlanda per estrènyer llaços amb el Sinn Féin i fa poc va ser al congrés de Bildu. A finals de febrer va ser a Montevideo per assistir a la presa de possessió de Yamandú Orsi, del Frente Amplio, com a president de l’Uruguai i es va reunir amb l’expresident Pepe Mújica.

Les relacions amb l’Amèrica Llatina l’han dut ara a integrar-se al Grupo de Puebla, un important fòrum polític i de pensament que comparteixen l’esquerra sud-americana i europea des de l’any 2019. En formen part una seixantena de líders progressistes de divuit països, entre ells el mateix Mújica, Lula da Silva, Gabriel Boric, José Luis Rodríguez Zapatero, Evo Morales o Rafael Correa.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]