Cadascú té el seu Sant Jordi. Rep el llibre que esperava, un que el sorprèn, o un al que ha de posar-hi bona cara i donar una oportunitat a l'autor i també a qui l'hi regala. Però a Nació, Sant Jordi té un afegit. És el dia que fa anys una de les nostres edicions locals, NacióManresa, el diari del Bages i el Moianès. Enguany n'ha fet quinze, un número rodó. Cada mitjà té el seu ADN, les seves singularitats o dèries. Els nostres, ja ho sabeu, són la informació política, de poders, social, de dades, de clima, de vida digital i, sobretot, la local gràcies a quinze edicions que, amb el canvi de plataforma editorial, guanyaran personalitat i força en els pròxims mesos.
I, entre aquestes, una de les que, per incidència i per audiència, sobresurt és NacióManresa. Passa perquè al capdavant, i des de l'arrencada, quan encara llegíem el diari a través del PC i només fèiem servir el telèfon per trucar i poc més, hi ha un company, en Pere Fontanals, que ha defensat la posició de forma exemplar. Ho ha fet amb la rellevant aportació de n'Aina Font Torra, una de les nostres millors plomes, i d'en Xavier Sucarrats, que ho sap tot del bàsquet local, i de col·laboradors actuals i passats. Però sense en Fontanals no s'explica Nació Manresa i la seva rellevància i penetració al mapa mediàtic de la Catalunya Central.
Hi ha companys que viuen del periodisme (i que duri!), però en Pere es compta dins del selecte grup que, a més, i per a càstig de familiars i amics, viu en el periodisme. Això, i una feina constant entesa com a servei públic i com a compromís amb qui pateix i no amb qui fa patir i amb les llibertats en un sentit ampli en la línia del que ambicionem a Nació, fa que el Fontanals sovint es posi en problemes. Ell no ho sap —ho descobrirà llegint això— però a la redacció de Nació a Barcelona alguns, fent conya, l'hem batejat com a Pere Freganals per la tendència que té a posar-se en "fregats", si em permeteu el barbarisme.
Però és que el periodisme va també d'això, de posar-se en problemes quan convé i no de nedar a favor de corrent o de qui té o sempre ha tingut el poder per guanyar confort. Si volguéssim "viure bé", ens sortiria molt més a compte dedicar-nos a qualsevol altra cosa. Segur. Aquesta feina, i puc dir que en Pere n'és un fantàstic exemple després de set anys batallant plegats, va de que les coses vegin la llum, de donar veu a qui no pot comprar voluntats, i de no tenir por d'una campanya de desprestigi quan expliques el que molesta o de quedar-se sol quan diaris més grans callen.
En Pere ha estat en diverses ocasions al punt de mira de l'extrema dreta (la de bandera espanyola i també la de l'estelada) o d'altres col·lectius que no us aconsello i, com deia, s'ha posat en problemes perquè el periodisme local, que sempre és de contacte, té la dificultat afegida de la proximitat a les fonts. Però sempre se n'ha sortit perquè d'ell, i de NacióManresa, ningú en pot dir que no faci la feina amb rigor i honestedat. I és que, tal com recordava en Pere a la seva columna, el periodisme no va de ser neutrals o cínics, que això sol afavorir a qui té una posició de força, sinó de no deixar-se cap dada, de triar per què s'aposta, de donar veu a qui toca, i de dimensionar els fets en la mesura justa.
En ocasió del darrer canvi a Nació vam publicar aquest reportatge sobre els deserts mediàtics i la importància del periodisme local, de com aquest cohesiona més les comunitats, n'eleva els estàndards democràtics i fomenta el sentiment de pertinença donant veu a qui ho necessita o té una bona història i a qui destaca o emprèn. Els lectors i els anunciants de tota mena han de triar entre enfortir mitjans honestos i professionals o ser còmplices d'una desertització que, quan hi és, ajuda a explicar la proliferació dels populismes, les fake news i els discursos d'odi que acaben empobrint qualsevol ciutat o comarca.
Manresa i la resta de municipis del Bages i el Moianès, com molts altres del país, tenen conflictes ben diversos i necessitats per atendre, així com bones notícies i iniciatives que han de ser explicades. Mitjans com NacióManresa han estat i són refugi i punt de trobada per elevar la conversa pública i per als qui creuen que mereixem un país i unes comarques millors. El pròxim 25 de maig, passada una campanya electoral que serà intensa, ens trobarem al centre de Manresa, en un acte al vespre i a l'aire lliure, per parlar de periodisme i fer xarxa, prendre alguna cosa, ballar i celebrar els primers quinze anys del diari. Llarga vida!
Crònica: Els dracs de Pilarín Bayés, els fidels de Jordi Puntí i sense pluja: passeig pel cor de Sant Jordi; per Pep Martí.
Crònica: Olga, t'he portat una rosa; per Noelia Karanezi Martín
Crònica: Sant Jordi o la rebel·lia d'Aledis; per Francesc Viadel
La «revolució» a llarg termini de Graupera i Ponsatí; per Bernat Surroca.
El govern espanyol indemnitzarà les víctimes d'abusos sexuals a l'Església; per David Cobo.
El passadís
Fa uns mesos que, a Catalunya Ràdio, van recuperar en format pòdcast la mítica sèrie de TV3 Teresina SA, protagonitzada per la Cubana i que podeu veure al 3Cat. En tots els actes de promoció i al pòdcast hi apareixien, però, només dues de les Tresines, Mercè Comes i Mont Plans. El mateix amb el llibre que acaba de treure Jordi Milán (Vida de Teresina) i que ahir signaven a diverses parades. La tercera, Sílvia Aleacar, s'ha deixat veure en comptades ocasions i fa anys que va deixar la Cubana i viu retirada de l'escena. Ahir, aprofitant que era Sant Jordi, Aleacar, la tercera Tresina, la petita, va reaparèixer. I fins i tot es va fer una foto al Palau Robert amb l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que sortia d'una entrevista al set de Rac1 i que, tot i que posava cara de no entendre massa qui eren aquelles "dones d'empenta, d'una edat estupenda" que baixaven de Gràcia, s'hi va posar bé. La mítica sèrie també inspira el compte d'X Teresinologia, que us farà passar una bona estona i recordar algunes escenes mítiques.
Vist i llegit
Que Catalunya i Espanya s'hagin quedat sense pressupostos per manca d'habilitat o generositat política no és bona notícia. El final de la vigència de la clàusula d’excepció del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE, que donava màniga ampla als estats per no complir amb les dues xifres màgiques –el 3% de dèficit públic i el 60% de deute sobre el PIB–, canvia completament el context de vaques grasses dels darrers anys. Ho explica així en un article a l'Ara l'economista de la UPF Ester Oliveras. A "Fins aquí les vaques grasses" avisa que, en els pròxims anys, "la reducció progressiva de la despesa neta pot ser dolorosa, sobretot si el creixement econòmic perd pistonada". Poden tornar les retallades i la mala política no surt de franc.
El nom propi
Ahir al vespre va sortir la llista de més venuts. El Gremi no fa rànquing el mateix dia (l'any passat va ser polèmic pels errors inicials) i el pòdium sempre crea controvèrsies. Recordo els anys d'autors mediàtics que algunes veus del sector consideraven de "poca qualitat" o l'emprenyada dels adversaris (especialment dels "companys de viatge") quan el 2019 ho va ser Oriol Junqueras. Van donar noms dels de més èxit havien tingut, entre ells Quim Monzó, Eva Baltasar, Ramon Gener, Xavi Coral o Carles Porta. A la llista també hi era una cuinera i divulgadora, Maria Nicolau, que amb la seva capacitat de comunicar i de provocar amablement s'ha convertit en tot un referent de la cuina, especialment de la que es fa a casa aprofitant-ho tot i amb arrel tradicional. Acaba de publicar, i ahir es va vendre molt, Cremo!, un llibre ben personal on relata les seves experiències i fa un relat crític de "l'alta cuina".
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.