El 26 d'abril de 1986 es va produir el pitjor accident nuclear de la història. Aquest diumenge farà 40 anys del desastre de Txernòbil, quan un augment sobtat de potència al reactor 4 de la central va provocar l'explosió de l'hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament.
Les conseqüències són sabudes. Una seixantena de morts directes, però milers de persones afectades per la contaminació radioactiva. Els informes oficials asseguren que de les 600.000 exposades, uns 3.500 han mort o moriran per aquesta causa. Ara bé, hi ha estimacions que multipliquen la xifra fins al mig milió. Tampoc hi ha consens sobre la quantitat de combustible emès a l'atmosfera, però és sabut que el núvol radioactiu va arribar fins als Pirineus. Almenys 300.000 persones van haver d'abandonar les seves cases i la zona zero es considera inhabitable durant uns 40.000 anys.
La retòrica anticomunista ens ha explicat sempre que un accident com aquell només podia passar a l'URSS. És evident que el país ja estava en ple declivi -cinc anys i mig es dissoldria- i que no només es va fallar estrepitosament en l'operació, sinó en la gestió d'emergència (val molt la pena recuperar la sèrie d'HBO). Ara bé, a l'altre bloc també s'han produït accidents nuclears molt greus: Three Mile Island als Estats Units (1979) i Windscale Piles al Regne Unit (1957), ambdós de categoria 5. Al nostre país, l'accident que va suposar la clausura de Vandellòs I es va catalogar de nivell 3 en una escala de 7.
Precisament, també va assolir la categoria màxima el desastre de Fukushima. No només es va produir en plena era tecnològica (2011), sinó en un país com el Japó, respectat mundialment per la capacitat de gestionar emergències. Malgrat que les conseqüències van ser menors que a Txernòbil i que la causa inicial va ser un terratrèmol i un tsunami -tot i que la investigació parlamentària va concloure que “va ser una negligència i que es podia haver evitat”-, reportatges periodístics i sèries com The Days (Netflix) mostren com es va fregar una catàstrofe absoluta i que només la sort, la capacitat d'improvisar i el sacrifici d'alguns herois ho va evitar.
Fukushima -com ja havia passat amb Txernòbil- va obligar a reforçar la seguretat de les plantes nuclears de tot el món. Més inversions que fan encara més cara i menys competitiva aquesta font energètica. Mentrestant, a l'estat espanyol encara no s'ha decidit on es dipositaran els residus nuclears de manera permanent -en el denominat magatzem geològic profund- a partir del 2073. Els 50 anys anteriors, s'ubicaran a tocar de cada central després que es descartés el projecte d'un magatzem temporal centralitzat (fet que també ha disparat els costos).
I, malgrat tot això, constantment se'ns parla d'un renaixement nuclear a Europa i al món. Malgrat l'aposta d'alguns països -s'estan construint 60 reactors-, la realitat no és tan falaguera com alguns sectors intenten transmetre. Per descarbonitzar un 10% de l'electricitat mundial caldria acabar-los i construir-ne 300 més. I fer-ho a curt termini no només sembla impossible, sinó que els retards en projectes com els de Finlàndia (13 anys), França (12 anys) o el Regne Unit (la central de Hinkley Point havia d'entrar en servei el 2025 i s'ha posposat fins al 2031, catorze anys després de l'inici de les obres), mostren la inviabilitat d'algunes previsions. Per altra banda, es parla molt dels reactors modulars petits (SMR), unes minicentrals nuclears que es poden comptar amb els dits de la mà. N'hi ha dues de demostració a la Xina i Rússia, així com dues més en construcció als Estats Units i Canadà. Les incògnites -costos, cadenes de subministrament i combustible- són molt superiors a les certeses.
Amb aquest context, quin sentit té insistir amb l'energia nuclear? Malgrat tenir pocs accidents, quan es produeixen són catastròfics. La gestió dels seus residus és un problema actual i per a les futures generacions. I, sobretot, és ineficient per tenir uns costos disparats. La recepta és clara: renovables, bateries, centrals reversibles i una xarxa mallada. I, evidentment, electrificació, eficiència i reducció de la demanda energètica total.
Com estan les obres per evitar noves sequeres a Barcelona?
Ara fa pocs dies, el Govern va anunciar l'inici del procés per tenir una llei de transició hídrica, un bon moment per repassar l'estat de les obres per evitar noves sequeres -o, si més no, els seus efectes- a Barcelona.
- Encara no han entrat en servei cap de les obres previstes per al 2025.
- Enguany es preveu que ho faci l'ampliació de l'ETAP Trinitat, la potabilitzadora Estrella, els nous pous de Sant Joan Despí o l'ERA de Sant Feliu.
- Hi ha obres que s'han desprogramat o endarrerit, com els nous pous de Montcada (del 2025 al 2029).
- El principal retard l'acumulen les futures dessaladores: fa 26 mesos que l'aleshores ministra Ribera les va anunciar i encara no s'han licitat.
Aquesta setmana també és notícia
- Biodiversitat | Alerta roja pel retrocés dels ocells agraris
- Salut animal | La pesta porcina torna a saltar fora de la zona d'alt risc
- Entrevista | Andreu Escrivà «L'abandonament del territori no és negatiu per si mateix»
La volta al món en quatre notícies
- El Japó ha demanat als funcionaris que a l'estiu treballin amb pantalons curts i Corea del Sud que es desplacin caminant o en bicicleta a causa de la crisi energètica (llegit a The Guardian).
- Hèlsinki inaugura oficialment el pont més llarg i més alt de Finlàndia... on no hi poden circular cotxes. Vianants, bicis i a partir del 2027 també tramvies (llegit a Yle.fi).
- La Fiscalia adverteix a les administracions nacionals, regionals i locals de possibles sancions si no es preparen per als efectes del Niño (llegit a El Colombiano).
- Saint-Pierre i Miquelon, un arxipèlag francès davant de la costa de Terranova de només 6.000 habitants, un exemple pioner d'adaptació al canvi climàtic: les cases s'han desplaçat 1,5 km terra endins (llegit a Le Monde).
