A l'estiu hi ha notícies rellevants i també calorades informatives sense més transcendència. N'hem viscut dels dos tipus. De la primera categoria, n'hi ha hagut per donar i per vendre. La investidura de Salvador Illa i la confecció del primer Govern socialista després del procés -amb l'aval d'ERC-; la crisi caïnita dels republicans, un serial que s'allargarà tardor enllà; i el retorn fugaç de Carles Puigdemont, alhora espectacular i lesiu, perquè ha erosionat la credibilitat dels Mossos d'Esquadra i pronostica més inestabilitat a la política espanyola, ara que al Parlament Junts no participa de l'aritmètica dels pactes però sí que pot fer suar Pedro Sánchez.
De titulars menors convertits en polèmiques tempestuoses també se n'han propagat. En serveix d'exemple la disputa sobre la manera d'adjectivar el nou finançament que persegueix Catalunya, amb la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, al centre dels focus. En aquesta qüestió, per evitar ridículs, seria recomanable evitar el triomfalisme dels qui donen per fet el concert i també l'agror dels qui havien aplaudit el pacte fiscal i ara veuen barat l'acord pel canvi de model. Un segon exemple de febrades d'agost: les acusacions de nepotisme en la conformació del sottogoverno. No per la reprovació que mereixen certes decisions sinó per l'espectacle ruboritzant que protagonitza qui la denuncia havent-la practicat o acomboiat.
El curs polític deixarà enrere l'estiu i començarà l'examen al Govern d'Illa, que des de l'oposició va denunciar la inacció de l'etapa independentista i ara entoma el repte de demostrar si és capaç de millorar la gestió de la Generalitat. Les victòries electorals i els pactes assolits li atorguen legitimitat per intentar-ho. S'ha estrenat amb anuncis d'infraestructures hidràuliques per combatre la sequera quan torni a faltar aigua mentre s'esperen decisions en habitatge, energia i reforma de l'administració, prioritats fixades pel president i que, per complexitat en l'aplicació, requereixen que s'enfilin al principi del mandat si els resultats volen ser tangibles.
Però a Illa se l'auditarà, sobretot, per la capacitat de complir el principal dels pactes subscrits, el que realment portaria Catalunya a l'únic horitzó de sobirania que té a l'abast: un millor finançament. El president i el seu partit s'han compromès, personalment i política, a complir l'acord firmat amb ERC, que atorga a la Generalitat la capacitat de recaptar la totalitat dels impostos per després fer-ne una aportació a l'Estat pels serveis prestats amb una quota de solidaritat afegida. El trajecte és sinuós, perquè calen reformes d'almenys tres lleis al Congrés -Junts és imprescindible- i bastir una Hisenda catalana amb traspàs ingent de recursos i personal, operació de relació bilateral amb l'Estat que no té precedents.
Els dubtes del món independentista estan justificats, encara més si se certifica que el PSC dels darrers temps només ha practicat un federalisme retòric i ha estat un alumne obedient dels interessos del PSOE. Sánchez se l'ha jugada triant ERC com a soci prioritari a canvi de controlar la Generalitat i Puigdemont l'hi farà pagar. Illa, doncs, s'haurà d'abstreure dels problemes que tindrà la Moncloa per conservar majories. La prioritat del president hauria de ser no defraudar. I no ho farà si el finançament progressa adequadament. "Honorarem els acords que han fet possible la investidura", repeteixen a Palau. Ara el test de credibilitat l'ha de superar el socialisme català.