Hi ha en Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) un deix indesxifrable, una dificultat per saber què pensa realment, quina jugada té al cap, què pensa del seu interlocutor. El nou president d'ERC, que aquest dissabte es va imposar a Xavier Godàsen la segona volta del congrés del partit, torna allà on va aterrar a finals del 2011. Ho fa en unes circumstàncies similars -el partit travessava aquell moment una crisi profunda després dels dos tripartits i de quedar-se amb deu diputats-, però al mateix temps oposades, perquè en els 13 anys que han passat des del conclave que va entronitzar Junqueras i Marta Rovira han passat una sèrie d'esdeveniments que condensen la història d'ERC i, també, la del país.
Si el 2011 el tàndem va haver de ressuscitar unes sigles en hores baixes, ara el president d'ERC entoma el repte en solitari, perquè ha partit peres -en l'àmbit personal i polític- amb qui l'ha acompanyat durant aquest periple com a secretària general. En qüestió de mesos es va ensorrar un edifici que semblava indestructible, i els resultats electorals van acabar convertint en inviable la cohabitació. Junqueras, hàbil, ha sabut capitalitzar els tretze anys a la presidència del partit per tornar a ocupar-la, i ara entoma el repte de la segona resurrecció. La seva, després de la condemna per l'1-O -l'amnistia no se li ha aplicat- i d'un adeu que mai va voler definitiu, i la d'un partit que té la clau a Barcelona i a Madrid.
Qui és el president d'ERC? Historiador, vaticanista -domina l'italià amb tota solvència, fruit de l'escola on va estudiar-, comunicador -va saltar a la fama per acompanyar Toni Soler al programa El favorit de TV3-, eurodiputat, alcalde de Sant Vicenç dels Horts, cap de l'oposició -va investir Artur Mas el 2012, però va descartar entrar al Govern-, partidari a contracor del 9-N, encarregat de transigir davant les pressions de Mas i la maquinària convergent per bastir Junts pel Sí, vicepresident de la Generalitat durant l'1-O, pres polític i candidat, des de la cel·la, al Parlament, al Congrés dels Diputats i a l'Eurocambra. Només la condemna de l'1-O l'ha apartat de la política institucional. Ell interpreta que té corda per estona.
La raó fonamental, la queixa de Junqueras que apareix en el substrat de la pugna generada a ERC, és que mai ha pogut desplegar sense límits el seu potencial al capdavant del partit. El 2015, quan semblava que podia competir de tu a tu amb Mas -que guarda un mal record dels dies previs al 9-N, quan el líder republicà es va aixecar de la taula quan es va renunciar a la consulta original i va descartar l'oferiment d'entrar a l'executiu-, va validar la llista de Junts pel Sí. El 2017, quan ho tenia tot de cara per superar l'espai postconvergent, amb Carles Puigdemont al capdavant, va ser candidat des de la presó. Un cop condemnat, no ha pogut tornar a encapçalar cap llista electoral.
Això ha comportat la gran paradoxa -i un dels corrents de fons que ha ocasionat tensions a la formació- que l'ERC de Junqueras, el partit que representava l'eslògan d'eixamplar la base, les sigles que havien ampliat el perímetre durant una dècada, arribés al Palau de la Generalitat sense el seu comandant. La bicefàlia entre el partit i el Govern, amb Pere Aragonès al capdavant, no va funcionar. Quan, a finals de l'any passat, es va obrir el debat sobre qui seria candidat a les eleccions catalanes, Junqueras va treure el nas. Rovira va intervenir per frenar-ho i tot es va precipitar per ungir Aragonès. Es va produir una conversa entre tots dos en què l'aleshores president li va preguntar per les seves intencions.
Encara que el líder d'ERC hagués volgut, no hauria pogut encapçalar la llista perquè no se li ha aplicat l'amnistia. En l'episodi del candidat és quan s'esberla la unitat dins d'ERC, i quan Rovira i Junqueras posen les bases del divorci. Després d'anys en què ningú s'atrevia a criticar-lo, s'obre la veda: se li retreu no ser clar en les decisions, no tenir posicionaments concrets en reunions, que critiqui la tasca del Govern en agrupacions locals. Posa la banya en la comunicació del partit, s'enemista amb Sergi Sabrià -director del gabinet d'Aragonès, primer; viceconseller després-, no acaba bé amb Marc Colomer, vicesecretari de comunicació del partit. En públic, l'edifici aguanta; en privat, s'esfondra.
I és en les crisis que es coneixen de debò els companys de partit. Junqueras interpreta que se li han amagat qüestions clau com els cartells de l'Alzheimer dels germans Maragall, i que se l'ha apartat de les grans decisions. Els seus opositors li recorden que, quan era a Lledoners, estava al corrent de tot el que passava, i que se li van posar facilitats per estar al comandament de la maquinària. La bel·ligerància arriba a tal punt que, en l'arrencada de la precampanya a Olesa de Montserrat, Junqueras és més dur que mai amb els companys arrenglerats al voltant de Rovira. L'exsecretària general s'ho va anotar tot, va repassar el mòbil amb fruïció i va contraatacar en una compareixença especialment dura.
El líder d'ERC és, en el fons, un polític emocional. Són recordades les seves llàgrimes abans del 9-N -aquell "fem-ho, fem-ho ja" als micròfons de Catalunya Ràdio-, també l'icònic "junquerisme és amor", o les apel·lacions reiterades a la seva pròpia bonhomia en entrevistes televisades. Orador brillant -mai porta papers-, prou popular per encaixar mans i repartir abraçades, però també calculador per incidir en entorns d'influència, té capacitat per interpretar múltiples papers alhora. L'any del referèndum, per exemple, va engreixar la relació amb Soraya Sáenz de Santamaría mentre s'encarregava de l'arquitectura de l'1-O. Un component de dualitat que a Junts sempre ha generat malestar.
Potser perquè Puigdemont no oblida que, després del referèndum, Junqueras -practicant del pensament lateral- s'encarregava de demanar a l'establishment que pressionessin l'aleshores president de la Generalitat per convocar eleccions autonòmiques i descartar la declaració d'independència, la mateixa que ell i el seu partit defensaven en públic. Després de la proclamació, el líder d'ERC va desaparèixer. No ha estat fins aquest any que s'ha sabut on era: Xavier Vendrell, històric dirigent republicà, va revelar que estava a Montserrat. Junqueras, catòlic practicant, va tenir contactes al més alt nivell amb l'Església durant la tardor del referèndum per propiciar una desescalada del conflicte.
Tots aquests elements conformen la motxilla del nou president d'ERC, que aspira a ressuscitar les sigles -tocades per les desavinences internes- i a revigoritzar el seu perfil institucional. Ara podrà parlar directament amb Salvador Illa i Pedro Sánchez, amb qui es va reunir -sense avisar Puigdemont- a Barcelona quan era vicepresident i el líder del PSOE havia estat escollit per primera vegada al capdavant del partit, el 2016. Se'n sortirà? Després d'haver condensat durant una dècada la història del seu partit i la història del país, Junqueras afronta una segona etapa en què ja no pot jugar el paper d'outsider del 2011. I té un objectiu: tornar a ser candidat -amb esgarrinxades- a la Generalitat.