La campanya basca és ja en l'últim tram. Els bascos triaran diumenge entre donar de nou la confiança als nacionalistes conservadors del PNB o optar per un canvi d'esquerres i sobiranista liderat per EH Bildu. Els socialistes, que es perfilen com a tercera força, són els que haurien de decantar la balança. Els dos grans partits tenen candidats nous i amb perfils més aviat discrets. La gran novetat era l'absència total d'ETA. L'organització armada va deixar de matar el 2010, va cessar les seves activitats el 2011, i es va dissoldre definitivament el 2018. Queden poc més de cent reclusos i tots estan ja en presons basques després que s'hagi posat fi a la dispersió arran dels acords entre el PSOE i EH Bildua Madrid. Els debats estaven centrats en els serveis públics (el PNB ha tingut problemes amb la gestió de la sanitat pública), el model educatiu (la segregació i la doble xarxa lingüística són a la conversa), el dret a decidir, i en si els socialistes continuaran facilitant la governabilitat al PNB, cosa que fa anys que fan a grans ajuntaments i a diputacions, o estudiaran alternatives progressistes.
Però un debat semàntic i les inèrcies i urgències dels mitjans i els partits estatals ha situat de nou ETA al ball. Dilluns a la nit, a la Cadena Ser, Aimar Bretos preguntava a Pello Otxandiano, cap de llista d'EH Bildu, si ETA havia estat "terrorista". És un terme amb el qual, darrerament, a Catalunya estem familiaritzats gràcies a la impunitat judicial, que converteix en terrorisme les protestes del Tsunami. Manuel García Castellón ja ho va deixar clar en una de les seves darreres interlocutòries. Per ell, i sembla que també pel Suprem, terrorisme és, gràcies a un Codi Penal ampli, el que convingui segons el context, en aquest cas per mirar de burlar la llei d'amnistia. I com que d'ETA se n'ha parlat entre poc i gens a la campanya, la pregunta del periodista va agafar Otxandiano a contrapeu. Se'n va sortir amb titubejos i evitant un qualificatiu que incomoda una part de la seva base electoral. Va fer, però, un discurs clar sobre la necessitat de passar pàgina, de continuar treballant per la reconciliació fent caure murs, i per una memòria digna per totes les víctimes del conflicte. Ho podeu recuperar aquí.
La polèmica s'ha fet gegantina a Madrid mentre, a Euskadi, la campanya continuava fent el seu camí amb un impacte menor fruit també de la voluntat d'oblidar el passat. I es fa gran perquè, malauradament, al debat públic espanyol ETA encara dona dividends. Cada cop menys, però en dona. L'esquerra política i mediàtica, que empeny i beneeix que els socialistes bascos no abandonin el confort dels pactes amb el PNB —i evitar també que els nacionalistes flirtegin de nou amb el PP a Madrid—, ha atacat durament Bildu. Segons ells, l'esquerra abertzale no ha fet els deures i no usa el llenguatge que toca. Per això, es justifiquen, no se'ls pot facilitar encara el govern basc. Una posició com a mínim contradictòria amb la de donar-los accés al de Pamplona o demanar-los cada setmana els vots a Madrid. Uns vots que Pedro Sánchez necessita, com els del PNB, ERC i Junts, per seguir a la Moncloa.
Les darreres enquestes situen EH Bildu al capdavant per ben poc i, com ja va passar a Galícia, l'esquerra sobiranista és el "vot útil" per alguns votants dels socialistes i del que hi ha a la seva esquerra, un espai que concorre dividit entre Sumar i Podem i amb males perspectives. Si es vol un gir a l'esquerra, la papereta socialista és mala solució perquè segurament faran lehendakari al penebista Imanol Pradales. I si es tria Sumar o Podem, les opcions de malbaratar el vot són elevadíssimes. D'aquí els atacs de l'establishment progressista espanyol a EH Bildu en l'intent de frenar la seva sagnia de vots. Lògicament, al convit s'hi han afegit el PP i la dreta mediàtica. Amb goig, han pogut tornar a proclamar que Sánchez està, a Madrid, en mans dels hereus d'ETA.
El debat és semàntic i de marcs, i també de gestió de la memòria. És evident que ETA va recórrer a la violència (molts cops indiscriminada, com bé sabem a Catalunya) per aconseguir els seus objectius polítics, que eren la independència d'Euskal Herria i el socialisme, i que no se'n va sortir malgrat el gran dolor creat. Però també ho és que, assumit el fracàs de la via armada entre el gruix de les seves bases i la totalitat dels seus dirigents, l'esquerra abertzale ha fet un recorregut inequívoc i sense concessions per part de l'Estat cap a la via exclusivament política. Fins i tot amb la dispersió de presos o amb l'empresonament d'Arnaldo Otegi per "terrorisme" durant sis anys —que Estrasburg va tombar— i en un context d'il·legalitzacions. L'aposta pel que sempre se'ls havia reclamat, i que certament es va fer esperar més del compte, els dona ara fruits electorals, però, sobretot, ha permès que es passi pàgina amb el reconeixent al mal causat a més de 800 víctimes mortals i amb iniciatives de reconciliació superant divisions.
I polítiques de memòria és, precisament, el que no s'ha fet a Espanya. Fa catorze anys que ETA no mata i només en fa sis que va desaparèixer. En canvi, en fa gairebé 50 que Franco va morir i encara hi ha una fundació que el reivindica (fins fa poc amb subvencions públiques) i en guarda documentació, hi ha desenes de milers de morts en fosses, els seus consells de guerra estan vigents, i hi ha poders, com el judicial o el policial, que no han transicionat i que encara beuen d'aquella dictadura. Fins i tot hi ha partits "d'Estat" que no han condemnat els GAL (van matar 27 persones en quatre anys) ni la guerra bruta en general. Allò també devia ser terrorisme i allò també hauria de molestar (i avergonyir) l'esquerra espanyola benpensant. Sempre, és clar, que passés del càlcul purament electoral davant la perspectiva de continuar en l'acompanyament al PNB i poca cosa més.
>> En el marc de la precampanya ja anem publicant alguns continguts. Ahir vam publicar la primera entrega de la sèrie "De sortida" on retratem i conversem, de forma reposada i sense la pressió del moment, diputats que ja no repetiran. Per un error meu, vaig enllaçar malament la primera de la sèrie, Eulàlia Reguant, de la CUP. La podeu recuperar aquí perquè val la pena el que explica a Carme Rocamora. Avui és el torn de Joan Carles Gallego dels comuns, que ha parlat amb Bernat Surroca. Aquest cap de setmana us explicarem com cobrirem la campanya electoral. Gràcies per la confiança que ens feu!
Illa s'arremanga per ser el candidat de l'«establishment»; per Bernat Surroca.
Sílvia Orriols, en 10 mentides; per Joan Serra Carné.
Neix Metges pel català, l'associació per promoure el català a la sanitat.
Collboni deixa la promesa de pagar 500 euros de lloguer als joves per a la segona part del mandat; per David Cobo.
- Ciència en societat: La inassumible factura econòmica de no actuar contra el canvi climàtic; per Cristina Junyent i Rodríguez.
El passadís
El Círculo Ecuestre es va vestir de gala aquest dimecres per acollir la presentació d'un llibre escrit a quatre mans entre l'exministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, del PP, i el diplomàtic Fernando Eguidazu España terra incognita. El asedio a la democracia. A l'acte hi va ser el president de l'entitat, Enrique Lacalle, vell conegut de l'exministre i exdirigent ell mateix del PP. També va intervenir Alejandro Fernández, que va elogiar l'"extrem centrisme" de García-Margallo, tot dient que ell "era una mica més de dretes". Fernández va deixar anar la frase que "en algun moment haurem de ser capaços de tornar a entendre'ns" i va aplaudir el debat de Margallo el 2015 amb el president d'ERC, Oriol Junqueras a 8TV, que li va valer crítiques a l'aleshores ministre al seu partit. El podeu recuperar aquí. L'avui eurodiputat va donar detalls sobre aquell debat, assegurant que "la meva caiguda va començar amb el debat amb Junqueras". Va narrar el moment en què Mariano Rajoy li va comunicar que cessava com a ministre: "El teu problema —li va dir— és que tens un ego estratosfèric". García-Margallo va respondre: "És cert que no he tingut mai problemes d'autoestima". També es va referir a les tensions que va protagonitzar amb l'exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.
Vist i llegit
Junts i ERC van presentar ahir els seus cartells electorals per al 12-M. "Catalunya necessita lideratge", afirma la cartelleria de Carles Puigdemont, i "Al costat de la gent. Al costat de Catalunya", sosté la de Pere Aragonès. Sobre els cartells, les seves semblances (que són moltes), i també algunes diferències i evolucions en el to general d'un partit i de l'altre va publicar una interessant i extensa piulada a X el consultor polític i assessor de campanyes electorals Xavier Tomàs. El podeu llegir aquí. "La cartelleria electoral s'ha de dissenyar partint de la premissa que pugui ser observada i entesa per un ciutadà mitjà a una distància d'entre 0,5 i 2 metres, en condicions ambientals adverses, en un temps d'entre 1 i 3 segons", afirma al final de la seva anàlisi. És un detall que desconeixia i que té tot el sentit.
El nom propi
Xavi Hernández. Perquè no seguirà i ha decebut, perquè el Barça va ser eliminat dimarts, perquè va ser, de nou, expulsat, i perquè hi ha un dubte, més que raonable, de si ha començat a construir un equip que recuperarà el camí del bon joc i dels títols. Sobre l'entrenador us aconsello llegir Joan Serra Carné a "La veu de Nació", i també sobre Xavi i el "model Barça" l'entrevista que Lluís Girona fa a l'expreperador físic del primer equip Paco Seirul·lo a la sèrie "El Barça, al divan". Creu que el míster hauria de seguir.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.