La posició de les comunitats autònomes a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera va seguir el guió previst. Les del PP es van oposar frontalment al model de finançament acordat entre el govern espanyol i ERC perquè el consideren un privilegi. Assumeixen que ells tenen una millora (els experts que assessoren la Generalitat valenciana defensen les virtuts del nou model), però la rebutgen perquè veuen Catalunya com la gran guanyadora del que van definir com "el model Junqueras". "Volen donar xampany i caviar a l'independentisme i a la resta el menú del dia sense postres i, el que és pitjor, precuinat per l'independentisme”, deia la consellera andalusa, Carolina España, del PP, talment com si els diners anessin als polítics (en tot cas serien els del PSC, que és qui governa) i no als serveis públics.

Ella està en campanya i la vicepresidenta María Jesús Montero és la seva rival electoral. Per ara sembla que Alberto Núñez Feijóo ha aconseguit dues coses importants per ell, però no necessàriament bones per als ciutadans dels territoris que governa el PP. No presentarà un model alternatiu i, per tant, s'estalvia gestionar les contradiccions entre els seus barons, amb interessos contraposats; i convèncer els seus presidents que en uns mesos serà a la Moncloa i que el seu govern encara els afavorirà més perquè podran repartir-se el suposat privilegi català. El que no sabem és què dirà de tot plegat Vox, que tant sí com no haurà de ser el serà el soci si vol ser president i que és contrari a l'estat autonòmic. Han aprofitat un debat que consideren innecessari per instar a "repensar-lo": que cadascú tregui les seves conclusions del que els pot rondar pel cap. 

És evident que el context polític, amb eleccions autonòmiques, sensació de fi de cicle de Sánchez i crispació a dojo, no és el millor per abordar i negociar una reforma del model. Però ara Sánchez té diners perquè l'Estat recapta més que mai. Per això es pot permetre mesures socials, oferir a les autonomies una quitança del deute, i un model de finançament on l'Estat posa 21.000 milions. Fent dringar la bossa dels diners intenta generar divisió al PP, però això només passarà si ell no transmet fermesa i projecte en la determinació d'esgotar la legislatura i si el model no té garanties de ser aprovat.

I per aprovar-lo a Sánchez li cal lligar tots els socis de la investidura, entre ells a Junts. En aquest sentit, ahir Artur Mas va apuntar idees per "avançar cap al concert" i va assenyalar com a objectius a curt assegurar-se la recaptació de tots els impostos (és al pacte d'investidura del PSC amb ERC i Oriol Junqueras seguia ahir vinculant-hi la negociació dels pressupostos) i assegurar legalment el compliment de l'ordinalitat. Això voldria dir negociar i esmenar tant la LOFCA com la proposició de llei per recaptar l'IRPF que han presentat els republicans i que es debatrà la segona quinzena de febrer. El que diu Mas és, si fa o no fa, el mateix que deien Jaume Giró, el president de Junts al Maresme i Xavier Trias. Veurem si la direcció de Junts, temptada de bloquejar l'acord per no regalar un èxit a ERC, entra en aquesta negociació.

Ahir Montero va dir per sorpresa als governs del PP que no pateixin, que si no volen l'acord que s'ha pactat en poden quedar fora renunciant, per tant, a l'aportació extra. És, més o menys, el que va passar el 1996 quan Andalusia, Extremadura i Castella-la Manxa, governades pel PSOE van rebutjar el finançament pactat pel PP i CiU al Majestic. Veurem si davant un model que pot prosperar aguanten la posició. Ves que si ho fan per un electoralisme lesiu per als seus ciutadans no acabi sent només Catalunya qui l'apliqui fent-lo realment singular.

Avui no et perdis

• Mas reclama un gran acord de país per caminar cap al concert econòmic; per Oriol March.
• Opinió: Què se n'ha fet del federalisme?; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
• Entrevista a Bob Pop, candidat a les primàries de BComú: «Vull que la política sembli divertida»; per David Cobo.
• Europa ensenya les dents a Trump a Groenlàndia; per Pep Martí Vallverdú.
• Netflix vol capgirar el marcador: planteja modificar l'oferta per adquirir Warner Bros i comprar-la al 100% en efectiu; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Els pseudomitjans proliferen i les xarxes amplifiquen perfils que difonen discursos d'odi a partir d'informació falsa o esbiaixada. Normalment, els partits, personalitats i mitjans afectats callen i no entren al joc malgrat que els seria fàcil rebatre les mentides. Sovint s'hi veu el joc de mai acabar i el risc d'amplificar els seus missatges. Però a vegades hi ha qui diu prou. És el cas del socorrista, activista i empresari Òscar Camps, que amb la seva ONG Open Arms ha rescatat unes 70.000 persones a la deriva en deu anys a la Mediterrània. Va penjar al seu compte d'Instagram una fonamentada resposta a les insinuacions i les inexactituds d'un dels activistes de referència de l'extrema dreta nostrada. La podeu veure aquí.      

Vist i llegit

Marco Rubio, el secretari d'Estat dels Estats Units, va ser ahir un dels personatges del dia. La reunió amb els seus homòlegs de Dinamarca i Groenlàndia, l'illa políticament europea i geogràficament nord-americana que Trump es vol annexionar, va generar molt interès. Els danesos s'armen i oferien col·laboració i no assimilació. Però qui és Marco Rubio, vell rival de Trump i que ara apareix com un dels seus alfils, descendent de l'exili cubà i clau per convèncer l'administració de la intervenció a Veneçuela i gestionar-la?

El retrata, en un llarguíssim perfil, la revista New Yorker que recorda que, per ell, el progrés dels seus pares és "el somni americà". El text de Dexter Filkins explica que Rubio ha aconseguit no aplicar alguns dels capricis de Trump al seu departament, però que té "comissaris" que el vigilen i que ha hagut de prendre mesures a contracor, com ara desmantellar l'ajuda a la cooperació que com a senador havia demanat augmentar.

La cançó

Com que encara tenim una mena de ressaca dolça de Nadal malgrat la intensitat informativa del gener, falten uns dies per la Candelera, i el temps (aquest cap de setmana tindrem llevantada) és ben hivernal us porto una nadala dels enyorats Manel. El títol és 25 de gener i em permet encara la llicència. Té una lletra ben juganera i una melodia inspirada en les pel·lícules de l'Oest americà. Els reis d'Orient, una mica castigats i tristos, se situen en un futur alternatiu i poc agradable. Una mica com el món que tenim, vaja.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]