Pedro Sánchez és addicte al mal menor. Les decisions que pren se sostenen en aquesta lògica, i presentar-se com un mal menor davant d’electors i socis d’investidura és el que li ha permès sobreviure a les eleccions i anar fent la viu-viu al Congrés. Això i les errades del PP. És el que ha passat, per exemple, amb l’oficialitat del català a Europa. De nou, el seu govern ha fracassat en l’intent de complir l’acord amb Junts. Això diu poc de la força d’Espanya a la UE (per als estats aquest és un tema menor i Madrid n’assumia els costos econòmics) i també alimenta la sospita que, tal vegada, no ha tingut autèntic interès a fer-ho possible vista l'oposició clara de vuit estats, entre ells els més importants de la Unió.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Però el que queda, i més encara amb la sorollosa validació de Sánchez que, de forma implícita, feia ahir Carles Puigdemont atacant el boicot actiu del PP, és que qui ho ha frustrat ha estat Alberto Núñez Feijóo (hi ha algun partit català que es pugui plantejar pactar-hi alguna cosa?). Ell és, a ulls de Junts, i òbviament dels socialistes, Sumar i els Comuns, l’únic culpable de la nova desfeta i no pas el govern del PSOE, amb qui els postconvergents mantindran, en la línia d’ERC, interlocució a l’espera que es resolguin carpetes com l’amnistia de Puigdemont.

Com explica Oriol March el promès "cobrament per avançat" juntaire no arriba. Sí hi ha premis de consolació pel camí, com ara situar al consell d’administració d’Indra, empresa tecnològica i armamentística estratègica i controlada per l’Estat, un empresari català implicat a FemCat i presentat com a proper a Puigdemont, Oriol Pinya. Ell s’ha afegit a altres noms que Junts ha situat al Madrid del poder en el marc de l’estratègia d’entesa amb els socialistes espanyols. 

I en el joc del mal menor cal entendre la posició del govern espanyol amb l’opa hostil del BBVA al Sabadell. El banc amb la seu social a Euskadi i l’estructura operativa i directiva a Madrid és una entitat molt present i arrelada a Catalunya, és cert. Però el precedent, quant a marques i personal, de l’absorció d’Unnim (les antigues caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa) i de Catalunya Caixa no convida a l’optimisme si prospera l’opa, al marge dels efectes que tindria en la competència. Això ha alimentat l’oposició activa dels partits, el Govern i els agents socials a l’opa. De fet, la unanimitat de la Comissió de la Competència avalant-la amb més exigències va costar crítiques a Junts pel vot favorable del seu conseller, Pere Soler, que es va intentar presentar com una jugada mestra.

El govern de Sánchez ha obert una enquesta ciutadana i, un cop conclosa, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, va posar ahir el tema en mans del consell de ministres que, tenint també en compte el dictamen de Competència, prendrà una decisió estrictament política. I estarà, pel que sembla, presidida pel mal menor.

Què té menys costos per Sánchez? Deixar que el mercat es reguli sol i decideixin els accionistes a risc de crear un problema reputacional a Salvador Illa i a les patronals -en aquest assumpte fervents partidàries de la intervenció estatal- que van celebrar de forma entusiasta el retorn del Sabadell com el primer gran èxit de la “normalització” fruit de la derrota independentista? O satisfer-los i obtenir rèdits a Catalunya malgrat que el faci seguir obertament enfrontat amb el poder econòmic i mediàtic del Madrid DF, que no ha emès senyal d'estar disposat a agrair el contrari? La resposta sembla òbvia. Ara li caldrà, si de cas, vestir el mal menor de pròrrogues, canvis en l’estructura accionarial del Sabadell, compensacions al BBVA o alguna via original que el faci desistir tot i la intensitat de la seva campanya.

Avui no et perdis

• Qui és qui en la maniobra judicial contra la consulta pública sobre l'opa; per Pep Martí.
• Entrevista: Òscar Escuder (Plataforma): «Ara hi ha més països a favor del català, però ja hem donat tots els arguments»; per Lluís Girona Boffi.
• Entrevista: David Saldoni (exresponsable de política municipal de Junts): «Junts ha de ser el partit de les solucions»; per Oriol March.
• Detingut el número dos d'Interior amb Rajoy per aliar-se amb un hacker i descarregar dades de ciutadans.
• Dades: Màxima complexitat, màxima pressió: el professorat d’alumnes vulnerables encén els llums d'alarma; per Ona Sindreu.

El passadís

"Campanya" electoral al Cercle d'Economia, que conclourà aquest juliol amb la presa de possessió de la nova presidenta. En aquest cas, tret de sorpresa majúscula, serà la catedràtica de la UPF Teresa Garcia-Milà, de 67 anys, que ha aconseguit el consens de totes les forces vives de l'entitat i no s’espera que tingui rival. Aquests dies, però, ha de reunir suports perquè li cal un centenar d'avals. Segons la normativa del Cercle, encara que només hi hagi un candidat, s'han de celebrar eleccions, de manera que s'expressi la màxima base entorn el successor de Jaume Guardiola, que ha fet un mandat de tres anys. A diferència d'altres entitats, els mandats dels presidents del Cercle són breus i s'impedeix la reelecció immediata. Un sistema que ha facilitat que la casa no caigui en el presidencialisme.

Vist i llegit

Ignacio Sánchez-Cuenca és una de les veus més llegides i originals del pensament progressista espanyol. Aquest catedràtic de Ciència Política ha trencat amb moltes ortodòxies —ja ho va fer amb el procés— i els seus articles animen el debat. Torna a sortir-se dels cànons un a El País en què analitza les causes del retrocés electoral de l’esquerra europea. L'autor parteix de la realitat d'una reculada que ha fet que el bloc progressista passi del 43% al 32% els darrers vint anys. Descriu molts factors, com els canvis en el món del treball, l'emergència de les xarxes o l'hegemonia neoliberal. Però també la percepció de l'antipatia que genera en amplis sectors socials l'actitud d'una certa supèrbia intel·lectual que, en un context d'afebliment dels mecanismes d'intermediació —un youtuber pot aparèixer amb una autoritat equiparable a un acadèmic o un mitjà—, pot resultar letal. Pensem-hi.

El nom propi

Avui el protagonista torna a ser Lamine Yamal Nasraoui (Esplugues de Llobregat, 2007). El davanter, que més que una jove promesa ja és tota una realitat tot i que encara no és ni tan sols major d'edat, va renovar ahir contracte amb el Barça. El club li pagarà 15 milions cada any (el triple del que es va preveure en el seu moment) fins a l'any 2031, una fitxa per un pilota d'or, que és el trofeu individual que espera recollir després de la seva gran temporada amb el doblet del Barça i l'Eurocopa d'Espanya. Lidera una generació de grans noms de la casa com ara Pedri, Fermín, Gavi, Cubarsí, Casadó o Balde que han tornat a il·lusionar l'afició. Aquí podeu veure els seus 18 gols en partit oficial aquesta temporada.  

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]