Oriol Junqueras torna a ser president d'Esquerra. Ho fa en unes condicions molt diferents que el 2011, quan va assumir per primer cop el lideratge del partit. Aleshores, les faccions en disputa oberta des de 2008 es van desarmar i, lleialment, van entregar-los a ell i a Marta Rovira la direcció política i orgànica. Ara, Junqueras, la cara de la millor ERC des de la Segona República, hi torna amb un clar qüestionament intern (a la segona volta s'ha conformat amb el 52% dels suports), amb les dues candidatures derrotades prometent que no s'acomodaran plàcidament a la nova direcció, i en un context polític advers.
Costa amunt per ERC, que no ha trobat la fórmula per tal que la col·laboració amb els socialistes que creu necessària en termes de país no la perjudiqui electoralment, i també per l'independentisme a Catalunya i per les esquerres a escala global. Després de la primera volta es va fer evident que, si Junqueras guanyava, tal com semblava, no ho faria amb el marge ampli que esperaven els seus i que això obligaria no pas a "indults" puntuals sinó a fer una "amnistia" si l'objectiu era realment recosir, tal com vaig escriure.
La campanya ha estat llarga i ha mostrat més diferències personals que ideològiques (a mesura que ha avançat s'han fet més difuses pel marcatge dels uns als altres) entre els dos grups que es van enfrontar el dissabte. Uns i altres han regalat, entre filtracions, fang i paraules gruixudes davant o fora del micro, munició a dojo als adversaris d'ERC, que no són pocs als partits rivals i entre determinats poders econòmics, mediàtics i sindicals. Aquests, i malgrat els acostaments dels dirigents en l'intent d'homologar-se, mai els han volgut concedir un paper central com a força política gran (tampoc quan s'han moderat) i ara intenten treure suc de la seva debilitat i enviar al racó el partit degà del país.
ERC va néixer el 1931 i les ha passades de tots colors. Els darrers temps ha pagat errors en la gestió i pel desenfocament de les seves idees o prioritats, però havia preservat el tresor de la seva honradesa. No era un partit corrupte, a diferència d'altres que han capejat escàndols a Catalunya o a Madrid. La polèmica dels cartells de falsa bandera, l'abast d'una estructura oculta de comunicació, o les acusacions pel paper dels seus dirigents en moments clau del procés han alimentat la sensació de dèficit ètic. I això, pels estàndards d'exigència d'una part del seu electorat i per com es pot amplificar i allargar, els pot fer tant mal com si també haguessin tingut dirigents corruptes o rebut finançament irregular.
I encara més. Tradicionalment, ERC havia tingut una vida interna convulsa. Els darrers anys, amb Junqueras i Rovira, s'havia acabat i es projectava com una maquinària ben greixada i endreçada. La inesperada virulència de la llarga campanya, alimentada pel fracàs del procés i del seu Govern, pels mals resultats electorals, i per l'empobriment de la vida interna pels efectes de la repressió i els errors dels líders, ha afonat l'edifici. Junqueras ofereix un propòsit d'esmena, i una actitud renovada i més exigent políticament. Disposa d'un equip nou i ben organitzat amb molts dirigents sense motxilles tòxiques i té a la mà oferir integració per no perdre actius i evitar que els blocs es cronifiquin o hi hagi desercions o trencaments.
Recuperar la imatge de partit honest i net (hi ha iniciatives que, ben utilitzades, podrien ajudar) i refer la unitat han de ser els primers fonaments del seu projecte per no passar a la història com algú que es va encaparrar a allargar l'agonia. Només a partir d'això, que és més difícil que no pas derrotar una llista avalada per Marta Rovira i Pere Aragonès i que aquest procés intern ha lesionat, serà possible aixecar de nou un projecte ampli i que aconsegueixi les grans fites que sempre s'ha marcat ERC entorn els vectors de la República Catalana i la justícia social.
El retorn al futur de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; per Oriol March.
Anàlisi: Pedro Sánchez, fins que el cos aguanti; per Joan Serra Carné.
El diccionari de l'habitatge: diferències entre pisos socials i protegits... i què resolen; per David Cobo.
Entrevista: Norbert Bilbeny: «Als neoliberals i als ultranacionalistes els interessa fer de la immigració un problema»; per Pep Martí.
- El marcador de «La Marató»: més de 6 milions d'euros per les malalties respiratòries.
El passadís
El que es va viure dissabte al vespre a ERC va ser una autèntica nit electoral. Fins al punt que Militància Decidim, liderada per Junqueras i vencedora, va llogar una sala a l'hotel Acevi Villarroel per reunir els seus simpatitzants i seguir pel 3.24 les rodes de premsa. S'hi van estar fins que es va conèixer el resultat, que va ser un esclat d'eufòria després d'una campanya dura per tothom i massa llarga pel seu gust. Junqueras, eufòric, es va abraçar amb diversos companys i ben significativa va ser la llarga i intensa abraçada amb Lluís Salvadó, cap de campanya i expresident del Port de Barcelona, i Cesc Iglesias, exalt càrrec del Govern i que, de nou, li ha tornat a "escriure papers".
Junqueras ha vist com molts dirigents que han fet camí amb ell durant 13 anys, com ara Rovira, Aragonès o Josep Maria Jové, se n'apartaven. Però Salvadó i Iglesias s'han mantingut fidels i els ha confiat un paper rellevant malgrat que no seran a la nova direcció. Un cop feta la primera celebració a l'hotel, els dirigents de la llista vencedora van anar fins a la seu del carrer Calàbria per la conferència de premsa i després van tornar a l'Acevi per acabar la celebració amb la resta. La llista de Xavier Godàs, la de Nova Esquerra Nacional, va aprofitar la sala de la seu nacional que el partit cedia a cada candidatura, tant a la primera com a la segona volta.
Vist i llegit
Hi ha una preocupació creixent per la deriva autoritària de molts joves, que s'abonen a les solucions fàcils i que, fins i tot, estarien disposats a renunciar a la democràcia si un règim totalitari els oferís benestar. Sobre això opina a El País la filòloga i escriptora Irene Vallejo a l'article "Deus ex machina". "No podem entregar-li tot el poder a algú que arriba clamant ser la solució mentre exhibeix el seu odi a l'oponent i al diferent", escriu. La podeu llegir aquí amb referències erudites a la filosofia clàssica.
El nom propi
Xavi Sarrià (Barcelona, 1977) es va acomiadar (esperem que temporalment) dels escenaris el dissabte a la sala Razzmatazz de Barcelona en un gran concert amb la seva banda. L'actuació es va fer curta als assistents i no hi van faltar també els grans temes d'Obrint Pas, el grup del País Valencià que va liderar entre 1993 i 2014, i també el to més reivindicatiu del cantant, que no va oblidar cap de les seves causes socials i polítiques. A les xarxes podreu trobar fotografies i vídeos de l'actuació. Us deixo aquest fragment de Al país de l'olivera, una de les seves cançons més emblemàtiques i belles, captat per Martí Estruch. Aquí la podeu escoltar sencera. Sarrià és actualment cooperativista a l'editorial Sembra Llibres.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.