La mala política s'ha acostumat a funcionar com si el paper -valgui això també pel format digital, és clar- ho aguantés tot i com si els ciutadans tinguessin memòria de peix. A alguns polítics no els cal ser rigorosos en el relat, poden obviar fets rellevants o fer veure que allò que va passar ja no fa anys o dècades, sinó fa uns mesos, mai hagués existit.
Un cas ben paradigmàtic d'això és l'entrevista, signada pel director Jordi Juan, que ahir publicava La Vanguardia a Alberto Núñez Feijóo. Malgrat les pertinents repreguntes del periodista, quan parla de Junts, de Carles Puigdemont, d'Aliança Catalana i de la política catalana, les respostes del líder del PP són un rosari de veritats alternatives que convé contextualitzar.
Feijóo, que no pot dissimular la necessitat d'aliar-se amb Vox i només pot esperar que el ressò de les barbaritats de Trump castigui la progressió dels ultres, pressiona de nou a Junts per la moció de censura contra Pedro Sánchez. Junts no només no li dona els vots per ser president articulant l'existent majoria conservadora de PP, Vox, Junts i PNB, sinó que ha tornat al diàleg i a la negociació amb el govern de Sánchez tal com explica Oriol March.
Els postconvergents van sotmetre a la tardor a consideració de les bases aixecar-se de la taula i trencar tota interlocució amb la Moncloa. Els ho van validar, però després van arribar alguns acords que, deien els juntaires, tenien a veure amb assumptes pactats i que estaven pendents. La cosa, però, ha evolucionat tot i que sense pregunta a les bases: la setmana passada Junts va aprovar l'escut social de Sánchez per la guerra de l'Iran després de negociar contrapartides pels autònoms de tot l'Estat que arribaran els pròxims dies. Cobrarà, però no per avançat i, de nou, negocia, dialoga i, si cal, sosté el govern de PSOE i Sumar.
Però tornem a l'entrevista de Feijóo. Ja d'entrada, afirma que Junts li ha de fer costat perquè els seus votants volen "una política d'habitatge absolutament diferent" i que esperen menys impostos, energia barata ("en conseqüència el manteniment de la nuclear"), i "endreça" en immigració. I afirma que Sánchez els enganya amb l'amnistia de Puigdemont i l'"alenteix" al TC. Tot plegat, obviant que va ser el seu PP (no el de Fraga o Aznar) el que, sense èxit, va voler frenar-la al TC amb recursos del partit i les autonomies, el que ha mirat de boicotar-la al Senat, ha pressionat instàncies europees per no aplicar-la, o ha tret milers de persones al carrer per manifestar-s'hi en contra amb un reclam catalanòfob.
Feijóo pot fer veure que res va existir -ni tan sols el 155 que encara reivindiquen els seus-, però no pot pretendre que, a partir del que li sent dir a Míriam Nogueras amb discursos que l'avancen per la dreta i en línia amb la gran patronal en fiscalitat, seguretat o habitatge, els votants de Junts girin full com si res i s'apuntin a l'amnèsia i al canvi de prioritats. O és que, amnistia a banda, algú creu que amb el PP Catalunya tindria competències d'immigració o el conflicte polític entraria en vies de solució democràtica? Només cal recordar, per exemple, com el partit de Feijóo va treure pit de bloquejar, amb telefonades a governs amics de la UE, l'oficialitat del català.
És evident que l'executiu del PSOE podria i hauria de fer més amb Catalunya. Però també que la seva actitud és molt més oberta que la d'un PP que, a més, ve amb Vox de propina, cal no oblidar-ho. De fet, fins i tot Feijóo sembla donar la culpa a Sánchez del moment demoscòpic dolç d'Aliança Catalana i crida Junts a la reflexió atès que "és l'únic lloc on està passant" una cosa així. Talment com si Santiago Abascal no fes els mateixos discursos xenòfobs i identitaris o tingués els mateixos referents internacionals i propostes econòmiques que Sílvia Orriols.
I si mirem l'habitatge, un argument per picar l'ullet als juntaires, les enquestes són inequívoques, també quan se segmenten espais polítics. Malgrat la posició de la direcció i del grup a Madrid, que sintonitzen amb el PP en la defensa dels propietaris i en contra de regular, els simpatitzats de Junts estan en una posició més temperada.
L'últim gran sondeig el CEO sobre habitatge -més de 3.200 enquestes presentades el juliol de l'any passat- deia que el 71% dels ciutadans estava d'acord o molt d'acord amb regular lloguers. En el cas dels simpatitzants de Junts eren el 65%. Pel que fa a la limitació de pisos turístics, el 74% ho avalava i entre els del partit de Puigdemont el 78%. I, finalment, quan es preguntava sobre incrementar els impostos als grans tenidors de pisos buits el 67% ho compartia, xifra que en l'electorat postconvergent arribava al 68%. En el cas dels del PP i les formacions d'extrema dreta, el suport a aquestes i a altres propostes era força inferior. Tot és, per tant, més matisat.
Finalment, el líder del PP feia a l'entrevista, i evitant concretar les propostes que li havia demanat el periodista, una perdigonada antològica de desastres catalans. Lamentava el suposat "infern fiscal" perquè aquí s'hi paguen més impostos que enlloc d'Espanya, com si, arribat el cas, fos cosa de Sánchez i no d'Illa, i criticava amb duresa el servei de Rodalies. Un assumpte amb el qual el Govern podria ser més reivindicatiu, sí, però que té només a veure amb una gestió nefasta i una inversió del tot insuficient els governs espanyols, també, i de forma encara més greu, dels del PP.
Feijóo té dret a demanar els vots a Junts i a tenir pressa per intentar ser president, però hauria d'evitar prendre els seus votants per indigents polítics.
Avui no et perdis
- Anàlisi: Rufián «superstar»: entre el pols intern i el mite de la unitat; per Roger Pi de Cabanyes.
- Entrevista a Joan Roura: «L'Iran no guanyarà aquesta guerra; Israel i els Estats Units, tampoc»; per Pep Martí Vallverdú.
- La demolició d'assentaments amb l'argument de la prevenció de riscos: entre l'obligació i el relat; per David Cobo.
- Primícia: Traves per catalanitzar-se el nom: creixen les denúncies pels obstacles als registres civils; per Bernat Castanyer Colomer.
- Úniqs: Buscant ovnis a Montserrat: «Si algú ens ha titllat de bojos, és perquè no sap el que venim a fer»; per Paula Rovira.
El passadís
Pedro Sánchez és un gran aficionat a la pràctica de l'enduro amb bicicleta. I, sovint, penja vídeos a les xarxes de les seves baixades per corriols. La setmana passada en va penjar de la Val d'Aran després de passar uns dies de descans al Parador de Vielha. Aquesta setmana hi ha tornat, se suposa que als voltants de Madrid. El que ha cridat l'atenció ha estat la indumentària del cap de l'executiu central. Portava una gorra vermella que imitava les del Make America Great Again, el lema que ha animat el moviment MAGA dels seguidors de Donald Trump. A la seva gorra, però, el lema era un altre: Make Science Great Again, recollint un lema de l'organització sueca We don't have time que lluita contra el canvi climàtic. "Fotem-li canya!", deia Sánchez al vídeo abans de començar a pedalar amb la banda sonora de la sèrie Hannah Montana.
Vist i llegit
A vegades hi ha informes i notes de premsa amb trampes o elusions. És el que va passar la setmana passada amb una comunicació del portal immobiliari Idealista, que alguns mitjans i partits van amplificar i que concloïa que la regulació de lloguers reduïa l’oferta i gairebé no frenava preus. A la lletra petita ja admetien que el creixement de lloguer de temporada (hi han passat els que volen guanyar més o evitar contractes llargs a l'espera que acabin les regulacions) tenia a veure amb la reducció del convencional: un augment del 58% i un descens del 56%. El problema, però, és que l'informe es basava només en les dades d'aquest portal i s'obviava que n'hi ha d'altres i que molts arrendadors i agències recorren a altres fórmules per evitar l'allau de trucades. A Verificat ho contraposaven a les dades de l'Incasòl (oficials i completes) i demostraven el biaix de la informació generada pel portal. Podeu llegir aquí el seu exercici de verificació.
Pilota a l'olla
Demà la "Roja" de futbol masculí torna a Catalunya. Ho farà en un amistós que enfrontarà Espanya contra la modesta selecció d'Egipte a l'estadi de Cornellà, propietat de l'Espanyol. No és el primer cop, però és evident que ara tot és més fàcil. La reculada de l'independentisme al carrer i en l'àmbit social (només cal veure què està passant amb les eleccions internes de l'ANC) ho fa plàcid, les seleccions catalanes ja no són motiu de debat, i Espanya apareix com una opció simpàtica i guanyadora, sobretot a ulls de molt jovent. Tal com explica Pau Espí en aquest interessant reportatge és normal que el moviment proseleccions catalanes, que manté els mateixos arguments de quan tenia ressò, estigui tan amoïnat com esmorteït.
