El 15 de maig de 2024, tres dies després de les darreres eleccions catalanes que va guanyar el PSC, vaig escriure un Despertador amb el títol "Esquerra nacional". Em preguntava si, tal vegada, l'esquerra independentista (ERC i la CUP) i la partidària del dret a decidir (els Comuns) no estaven obligades, després de passar de 50 a 30 escons entre les tres al Parlament i davant un context presidit per l'emergència social i la puixança de l'extrema dreta arreu, a tenir una mirada diferent i a buscar espais de treball conjunt. Recollia la idea del "Bildu català", en referència a la suma de l'esquerra abertzale tradicional amb altres sensibilitats progressistes i sobiranistes basques que està funcionant a Euskal Herria. En els darrers anys l'han animada personalitats polítiques com Xavier Domènech, Joan Tardà o Pau Juvillà.
Hi deia que aquesta era una fórmula que, si darrere tenia feina, era capaç de respondre a una demanda social i superava partidismes, podia ser aglutinadora i guanyadora davant del PSC i de Junts, que havien sortit enfortides del 12-M, i que "el context no és favorable i la tradició i la realitat social i política de Catalunya no és la del País Basc, és clar. Però és evident que el resultat del 12-M, que té un punt catàrtic, obliga a replantejar també les relacions polítiques dins d'aquest espai".
El cas és que alguna cosa s'està movent davant de les urgències i la configuració del nou mapa polític sorgit del postprocés. Un mapa que, per exemple, allunya la majoria independentista que havia estat operativa al Parlament: ni els republicans ni els cupaires estan disposats a compartir estratègies amb Aliança Catalana, que pot ser-ne un ingredient necessari i rellevant segons les enquestes. Dilluns al vespre a Igualada les direccions locals d'ERC, la CUP i els Comuns van manifestar la seva intenció de presentar-se conjuntament amb la marca Ara Igualada, que es fa ressò d'un manifest ciutadà que anima la confluència d'aquests tres espais.
I el passat octubre, a Lleida, es va plantejar en una taula rodona organitzada per l'Institut Sobiranies amb aquests tres espais la possibilitat d'una suma que tindria complicitats a la capital de Ponent. En el primer cas podria ser una alternativa a Marc Castells, que es presenta per Junts tot i que no segueix la seva disciplina a la Diputació de Barcelona, i en el segon al PSC de Fèlix Larrosa. Tots dos governen còmodament les seves ciutats amb 10 regidors de 21 i 9 de 27, respectivament. Queda poc més d'un any per les municipals, però els socialistes semblen ara en condicions de recuperar posicions a comarques i mantenir-se a les ciutats (Tarragona o Girona poden ser-ne exemples). Al seu torn, Junts imprimeix un accent dretà a l'oferta local -Manresa n'és un exemple cristal·lí- i, en l'imaginari i els noms, mira de tornar sobre les passes de l'antiga Convergència: el darrer moviment de Carles Puigdemont per enfortir la llista a la seva ciutat que ahir us explicava Oriol March apunta cap aquí.
El que es va presentar a la capital de l'Anoia ho hauran de ratificar les assemblees locals, que quan toqui també hauran de triar caps de llista. Més enllà dels pros i els contres, de les malfiances i les claus locals, el manifest d'Ara Igualada marca prioritats bàsiques i entenedores: l'habitatge, evitar la degradació del centre i millorar el transport públic, més concretament l'autobús a Barcelona. I hi posen també un accent en clau nacional quan afirmen que "el català ha de ser eina de cohesió i oportunitat, i la ciutat s'ha de situar fermament en el compromís amb el sobiranisme i l’horitzó republicà". Qui busqui renúncies independentistes per boicotar l'aliança no en trobarà.
La iniciativa d'Igualada va en la línia del que han defensat personalitats dels tres partits implicats, però no responen a cap estratègia nacional clara de les direccions. Perquè no volen o perquè no poden endreçar les agrupacions locals. El que explico d'Igualada i Lleida conviu, per exemple, amb el trencament del Bildu vendrellenc, que la CUP va abandonar fa un any després d'anys de feina. Però normalment quan les sumes resideixen en l'àmbit local atenen demandes veïnals (els experiments de despatx fracassen o aglutinen menys del que s'espera) i no desnaturalitzen la identitat de cap de les forces implicades guanyen en sentit i incidència. Res garanteix el resultat: el fracàs del 2019 a Badalona conviu amb alguns èxits al Vallès.
Tot aquest procés té poc a veure amb el que passaria si, per exemple i com pretén Gabriel Rufián, ERC deixés de banda el seu perfil autocentrat i s'impliqués en un projecte de salvació de l'esquerra espanyola que genera cada cop més rebuig al seu partit. I això inclou alguns dels seus partidaris, ara preocupats per si el portaveu aprofundeix en el pols amb la direcció, que considera que ja fa l'esforç que toca per frenar la dreta extrema.
L'esquerra nacional està obligada a, des del respecte a la singularitat de cada municipi i a la seva pluralitat interna, explorar espais de treball conjunt al món local a partir dels comuns denominadors, que hi són. Només picant pedra des de baix per construir bases sòlides i no oportunistes podrà posar-hi més ambició.
Avui no et perdis
- Montero marxa a Andalusia: i ara, què?; per Bernat Surroca.
- La mà dreta de Puente se'n va de Catalunya; la crisi de Rodalies es queda; per Bernat Surroca Albet.
- El curs escolar començarà el 8 de setembre els pròxims tres anys; per Natàlia Pinyol.
- Els fantasmes de la Casa Orsola reapareixen en una nova finca en lluita a Gràcia; per David Cobo.
- Kneecap a «La Turra», dia històric: moments clau d'un programa que ha sacsejat internet; per Víctor Rodrigo.
El passadís
Els deu anys de la mort de Johan Cruyff van monopolitzar ahir bona part de l'actualitat amb editorials i àmplies cobertures a la premsa escrita i audiovisual. El geni holandès té una legió de seguidors que en reivindiquen el llegat. També a la política. Al Parlament hi havia reunió de la junta de portaveus presidida per Josep Rull. El portaveu dels Comuns David Cid s'hi va presentar abillat amb americana, però a sota hi portava la samarreta taronja de Cruyff amb la selecció holandesa. De la cambra catalana, Cid va anar cap a Ràdio Barcelona, on va participar en l'especial cruyffista (amb l'estimat Joan Serra Carné com una altra de les celebrities convidades) del Què t'hi jugues que presenta Sique Rodríguez.
Vist i llegit
Trump espera de Cuba el mateix que de Veneçuela. Al gener en va tenir prou amb detenir Maduro i esperar el chavisme perquè el govern de Delcy Rodríguez es posés a la seva disposició. A l'illa espera tenir-ne prou amb l'ofec econòmic per aconseguir un resultat simular. Però els experts assenyalen que la revolució cubana té bases més sòlides i més control de les estructures de l'estat que la bolivariana. També ho pensa la periodista, novel·lista i traductora Achy Obejas, nascuda a Cuba i resident als Estats Units, que, en un article a Politico, n'explica les diferències i les interioritats, que tenen a veure amb el tradicional rebuig a l'intervencionisme americà a l'illa. Ho podeu llegir aquí.
La perla del DOGC
L'habitatge és la gran prioritat del Govern. I per avançar en la construcció i en la regulació cal també estructura administrativa als departaments del Govern que n'estan al càrrec. El DOGC d'ahir publicava les bases de la convocatòria de l'oposició per accedir, amb contracte laboral indefinit fix, com a administratiu a l’Institut Català del Sòl. Es convoquen cinc places amb un salari de 26.129,74 euros. Cal tenir l'ESO o equivalent o títol de formació professional de primer grau, cicle formatiu o equivalent i el C1 de català. Podeu consultar aquí les bases per optar-hi.
