Viure en minoria

Escriure cada dia és un repte. I a vegades, els que ho fem, correm el risc de repetir-nos i avorrir el lector. Si ha passat, em disculpo. Avui, però, ho faré de forma conscient per tornar a dir que, en política, els vots ni es regalen ni es confisquen, que es negocien. I negociar no és rendir, però sí concedir. Ho hem de tenir present els que expliquem o seguim la política i ho haurien d'assumir amb més esportivitat els protagonistes. Els seria més fàcil gestionar algunes decisions i fer entenedor al conjunt de la ciutadania el joc de la democràcia, que és poc amic dels maximalismes que solen acabar en patacada.

Ahir, de fins a quin punt els governs en minoria han de fer coses que no els agraden o que no preveien, en vam tenir algunes proves. Al Parlament, al Congrés i a la Moncloa. El projecte del Hard Rock, aquella condició sine qua non del PSC al govern d'Aragonès per fer qualsevol cosa, moria definitivament per l'exigència d'ERC i els comuns d'acabar amb el privilegi fiscal que fa una dècada van pactar CiU i els socialistes amb la lògica d'atreure inversió estrangera i turistes. És cada cop més extemporani i el Camp de Tarragona es mereix alguna cosa millor. De tot plegat llegiu l'opinió de Joan Serra Carné.

En paral·lel, Salvador Illa es veia obligat a acceptar comparèixer al Parlament per explicar la mà estesa del Govern a les policies espanyoles per incorporar-se al 112, una estructura fins ara només catalana. El cap de l'executiu es va obrir a revisar l'acord davant el malestar republicà.

Al Congrés, Sánchez entomava estoicament els retrets i el "mogui el cul" de Míriam Nogueras, la portaveu de Junts, i ja es comença a preguntar si serà possible aquest any presentar pressupostos o bé si haurà de prorrogar-los o tornar a jugar-se-la amb un avançament electoral. Hores després, a la copa de Nadal amb periodistes a la Moncloa, concedia que potser sí que tocaria una trobada amb Carles Puigdemont, a qui en el seu dia havia promès portar detingut a Espanya per retre comptes davant la mateixa Justícia que ara empaita el seu entorn. Ara diu que seria "coherent" veure's amb el líder de Junts.

Ni ell ni Illa ho han volgut fer, i tampoc de forma pública amb els líders orgànics d'ERC. Sembla, però, que a base de garrotades el president espanyol es mentalitza del que hi ha. Ell té l'ocasió d'operar canvis de fons en l'estructura judicial i administrativa de l'Estat i ho hauria de fer si no vol que el destrueixin a ell.

Amb el joc de les aliances ocorre sovint una paradoxa. Per ERC, per exemple, serà més fàcil aturar el Hard Rock o l'ampliació a base de formigó de l'aeroport del Prat des de l'oposició i lligar els socialistes a un finançament en la línia del concert que des del Govern, quan també havia de buscar vots al Parlament. Fa un any -i també per la seva poca convicció i l'aversió a la confrontació en què totes les faccions del partit s'han instal·lat- els republicans havien d'acceptar exigències del PSC que la seva base electoral no entenia, i ara són ells els que les poden formular i fer que siguin ateses. Sense els seus vots, la pilota no corre. 

A l'establishment i entre els sectors més afins a l'"ordre"els agrada el president perquè consideren que la seva arribada a Palau explica la "pacificació" política Catalunya, pot facilitar el "retorn" de més empreses, i situa la gestió i no els projectes "divisius" al centre. Un alt directiu vingut de Madrid se'n feia fa uns dies creus de la proximitat del poder econòmic català amb el PSC (a Madrid el matrimoni amb el PP i amb Vox és sòlid), però assumia que una certa immersió en els codis de la política catalana i la seva història recent ajuden a entendre-ho una mica.

És cert que aquests sectors esperaven més i que tenien l'expectativa que Illa i Jaume Collboni (que encara no sap amb qui acabarà el mandat) poguessin complir tot el que havien dit i dibuixat quan eren a l'oposició i se les tenien amb ERC o amb Ada Colau per les infraestructures, el turisme o les regulacions. La renúncia de la capital a mantenir la Copa Amèrica va ser dolorosa. Però els dos dirigents del PSC, com Sánchez a Madrid, necessiten aprovar votacions, pressupostos i ordenances. I, per ara, Junts, amb qui podrien desplegar una agenda més temperada, no se'ls hi posa prou bé. És el joc de les aliances i la història dels governs sense majoria.     

El passadís

Josep Sánchez Llibre té acreditada experiència com a polític -va ser portaveu adjunt de CiU a Madrid i dirigent d'Unió- i empresari. Però, sobretot, és un excel·lent relacions públiques capaç de crear complicitats. Fa mesos que, en la seva faceta de president de Foment del Treball, la gran patronal catalana, s'ho treballa de valent amb Junts que, en el clímax del procés, es va allunyar dels grans poders econòmics amb qui l'espai convergent havia tingut sintonia i relació privilegiada. El nou cicle, amb retorn als debats més ideològics i amb el rol clau que ara juguen els juntaires a Madrid, ha facilitat greixar relacions amb Carles Puigdemont i els dirigents del seu partit en temes com ara la fiscalitat o l'energia. No ha passat desapercebut en entorns empresarials.

Les visites de polítics i representants institucionals a la Seat, la fàbrica de Catalunya, són habituals. A vegades es fan sense intermediació o acompanyament o amb sindicats. El líder d'UGT a la planta de Martorell és el socialista Matías Carnero, que a la darrera campanya va protagonitzar una polèmica pels seus insults a Puigdemont. Dimarts, els dirigents de Junts van visitar Seat i Cupra de la mà de Sánchez Llibre. L'acompanyaven Jordi Turull i Albert Batet, secretari general del partit i líder parlamentari respectivament, però no Anna Navarro, Joan Canadell o Jaume Giró, encarregats dels assumptes econòmics i industrials. La delegació formada per Sánchez Llibre, Turull i Batet es va reunir amb el CEO de l'automobilística, el britànic Wayne Griffiths, per abordar el projecte d'electrificació.

Vist i llegit

L'any passat es va jubilar Xavier Giró, mestre de generacions de periodistes a la UAB. Sempre ha fet proselitisme més social i compromès, al que massa sovint li costa obrir escletxes enmig de les pressions i de la precarietat empresarial i laboral del sector dels mitjans. La salut de la premsa té molt a veure amb la de la democràcia. De fet, va intrínsecament lligada perquè ha de ser un contrapès necessari i plural. Sobre els mitjans, el seu paper i l'ofici de periodista, al professor l'entrevista Pol Baraza a Media.cat, l'observatori crític dels mitjans que promou el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Giró va rebre fa uns dies el premi honorífic Ramon Barnils 2024 per la seva trajectòria. “Una bona educació socioeconòmica i humanista et vacuna contra el discurs d’odi”, explica a l'entrevista que podeu llegir aquí. 

El nom propi

Roc Casagran (Sabadell, 1980) ja és tota una realitat de la literatura en català. Fa de professor d'institut i ha estat vinculat a moltes iniciatives socials i polítiques locals i nacionals. Ha excel·lit en la novel·la, però també s'ha dedicat a l'articulisme (durant un temps ho va fer a Nació) i a la poesia. Dimarts, a la nit de Santa Llúcia d'Òmnium, una de les grans cites del nostre calendari cultural i la que ens indica que Nadal ja és a tocar, va guanyar el premi Sant Jordi amb Somiàvem una illa, una obra que, com la majoria dels seus llibres, parla de la seva generació. En aquest cas de la Carla, que després d’un fort sotrac necessita tornar a endreçar la seva vida i curar-se les ferides. Per aconseguir-ho, haurà de viatjar molt endins de si mateixa, i molt enfora, també, a un munt d’illes que l’ajudaran a veure la vida des d’una altra òptica. Casagran, que es projecta com un dels triomfadors del pròxim Sant Jordi, va recollir el premi amb un contundent i exigent discurs en defensa de la nostra llengua que podeu recuperar aquí. Enhorabona a ell i a la resta de guardonats!  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.