El plat de la investidura es cuinarà a foc lent. Ho sap Salvador Illa, que no és un virtuós dels fogons, però sí un corredor de fons aplicat i metòdic, que va superar la meta del 12-M amb una bona marca, victòria en vots i escons per primer cop, per a satisfacció d'un PSC afermat com a primer partit de Catalunya. El candidat socialista és l'únic que voldria avançar ara amb rapidesa, per dissipar el fantasma del bloqueig. Sap, però, que els adversaris que han d'avalar la seva candidatura a la presidència, ERC o Junts, necessiten temps. Temps per digerir la derrota i ordenar la casa. I, entremig, hi ha la campanya d'unes eleccions europees que accentuarà la sensació de parèntesi abans que es prenguin les primeres conclusions.
Hi ha hagut, això sí, moviments. El més significatiu de tots, la renúncia de Pere Aragonès, un dirigent que no ha sabut capitalitzar la presidència de la Generalitat en favor d'ERC, víctima de males decisions electorals i també del retrocés republicà, visible tant a les eleccions municipals com a les espanyoles. Aragonès sí que va recuperar el sentit de la institucionalitat en temps convulsos, un sentit del deure que casa amb l'acció responsable de deixar pas, presa sense estridències i amb el missatge afegit que el partit havia d'assumir un lloc a l'oposició.
L'adeu es va escenificar amb una solitud que permet intuir fins a quin punt a ERC hi ha hagut accents diferents en els darrers temps, amb una distància creixent entre el Palau de la Generalitat i la seu del carrer Calàbria. El partit, que ja ha encetat un debat viu sobre el camí a seguir, pensa en una transició pausada -sense un congrés exprés- mentre Oriol Junqueras projecta de forma pública que està disposat a mantenir el lideratge dels republicans. Caldrà veure si compta amb els suports suficients o emergeixen veus discrepants.
A diferència d'Aragonès, Carles Puigdemont ha optat per guanyar temps. La crida a perseguir una investidura que només podria sumar amb majoria simple -amb l'abstenció necessària d'un PSC gens disposat a desaprofitar l'oportunitat de governar- és una acció tàctica per evitar que el focus se centrin en altres lectures. Per exemple, en el fet que l'esquer electoral de la restitució i el retorn del president només ha permès un creixement discret de Junts: tres escons més que el 2021, quan la candidata efectiva era Laura Borràs. Intentant ser al centre de l'equació de la investidura, el líder moral de Junts també congela el bullici al partit, que haurà d'afrontar una discussió pels lideratges més aviat que tard.
En el mentrestant, Puigdemont prova de falcar la idea que Sánchez depèn tant dels seus vots que estarà disposat a sacrificar Illa per mantenir-se a la Moncloa, un missatge que al PSOE s'han afanyat a desmentir. Sánchez necessita els vots de Junts al Congrés, certament, de la mateixa manera que els líders independentistes volen que l'amnistia prosperi. I Puigdemont, particularment, també pretén que la taula de negociació a Suïssa no hagi estat un miratge passatger. En la ressaca del 12-M, el president espanyol té més bones cartes: el seu candidat ha guanyat les eleccions i té a l'abast comandar el Govern, i l'independentisme no té majoria per primer cop des de 2012, dues certeses que avalen l'estratègia de pacte amb el sobiranisme, feta més per necessitat que per convicció.
Catalunya és davant d'un canvi de cicle polític i no hi ha indicis per sospitar que la victòria solvent del PSC d'aquest diumenge s'evaporaria en cas de repetició electoral. I, tot i que el bloqueig no és descartable, perquè les decisions que han de prendre Junts i ERC poden implicar contradicció i desgast, resulta evident que seria l'independentisme qui patiria més en una nova cita amb les urnes. Els republicans, en ple cicle decreixent -després de perdre més de 178.000 vots-, ja no tenen Aragonès i encara no podrien disposar de Junqueras com a candidat. I la formació que ja es declara hereva de Convergència ha gastat la carta de la restitució de Puigdemont i podria donar més ales al vot de càstig de l'extrema dreta, que com demostra l'escrutini beu d'abstencionistes i antics votants de Junts frustrats amb el desenllaç del procés. Ho constata Roger Tugas Vilardell en aquesta anàlisi de dades dels resultats.
A l'independentisme no li convé una repetició d'eleccions. Hi arribaria exhaust. En les pròximes setmanes, els partits defugiran avançar escenaris, però les posicions s'estovaran després de les eleccions europees del 9 de juny, perquè guanyarà terreny el realisme. I es maduraran posicions que ara semblen inamovibles, fins al punt de fer emergir la possibilitat que hi ha marge per facilitar la investidura d'Illa a canvi de contrapartides al PSC i la Moncloa. Junqueras i Puigdemont, noms propis del procés que no han rebut els vots per liderar el postprocés, tenen al davant una decisió dolorosa, tan inevitable com transcendent per a les seves trajectòries.