Catalunya no tindrà nou finançament, si més no per ara. L'avançament electoral de Pedro Sánchez ha sacrificat la gran aposta política de la legislatura catalana, pactada entre Salvador Illa i ERC a canvi de la investidura catalana. La reforma del model mor a les portes del Congrés, on havia de tramitar-se durant la tardor amb l'objectiu que entrés en vigor l'1 de gener de 2027. No era senzill, perquè Junts s'hi oposava amb l'argument que no era un concert econòmic, però la proposta que hi havia sobre la taula oferia 4.700 milions d'euros addicionals per a la Generalitat, respectava d'entrada el principi d'ordinalitat i plantejava algunes característiques que beneficiaven especialment Catalunya. El pacte que va donar el tret de sortida a la presidència d'Illa queda, doncs, guardat en un calaix i pendent dels resultats del 29-N. Només una (improbable) victòria de Sánchez el podria ressuscitar, perquè entre les prioritats d'un govern de PP i Vox no hi haurà augmentar els recursos per a la Generalitat.
La del finançament és una història de negociacions difícils, grans titulars, millores rellevants però també renúncies, límits polítics, tensions territorials i sense final feliç. La proposta del govern espanyol implicava posar 21.000 milions d'euros sobre la taula i s'havia d'aprovar al consell de ministres. Es preveia fer-ho després de superar amb èxit els decrets de l'habitatge, per aprofitar l'embranzida, però la prohibició dels desnonaments va descarrilar la setmana passada amb el "no" de PP, Vox i Junts. Superats els tràmits del consell de política fiscal i financera, i constatada l'oposició dels barons del PP i del PSOE, totes les mirades es traslladaven al Congrés, on la tramitació parlamentària havia de permetre oferir alguns ajustos als de Carles Puigdemont per aconseguir el seu "sí". Hi havia marge de negociació? No era senzill, però es podia intentar modificar la població ajustada, tenir en compte la llengua pròpia o crear algun fons específic al marge del model. Amb la dissolució de les Corts, totes les previsions queden descartades.
El desllorigador de la investidura
Com s'ha arribat fins aquí? El PSC no volia assumir un "finançament singular" com el que plantejava ERC, i defensava un consorci tributari. L'aritmètica parlamentària i la necessitat de tancar la investidura amb els vots republicans van fer cedir Illa. Des d'aleshores es va fer seva la proposta acordada, que va avalar també la cúpula del PSOE, i va garantir que seria una realitat. "Sé que costarà, però els acords es compliran", va dir el president al setembre, en l'arrencada del primer curs des de Palau. També es va comprometre a complir amb els "terminis", una afirmació que no ha envellit bé. L'acord, a grans trets, implicava que Catalunya recaptaria tots els impostos, començant per l'IRPF, que es respectaria el principi d'ordinalitat, es pagaria a l'Estat pels serveis prestats i també es pactaria un fons de solidaritat per a la resta d'autonomies més pobres. Amb el temps, aquest "concert econòmic solidari" -o "cupo catalán", a la premsa espanyola- es va anar rebaixant.
Un compromís rellevant
Com passa sovint amb l'independentisme -i ara, també, amb el PSC- els pactes amb Madrid muten en guions de negociació, i això ha passat amb el finançament. Malgrat que el pacte d'investidura va ser avalat pel PSOE, a l'hora de concretar-lo en un model es van anar modulant algunes qüestions, cap de més important que la recaptació dels impostos. De tota manera, la comissió bilateral de juliol de 2025 va ser una fita important, que certificava que el govern espanyol es feia seva l'aposta de Catalunya per renovar el model de finançament després de més d'una dècada caducat. Estat i Generalitat van pactar les línies mestra del nou model: suficiència financera i corresponsabilitat fiscal, solidaritat, un sistema que combina multilateralitat i bilateralitat, finançament addicional per les competències específiques, més capacitat normativa i desaparició de les bestretes. No es va mencionar l'ordinalitat, que finalment s'acabaria respectant el primer any. I els impostos? Muscular l'Agència Tributària de Catalunya, sí. Però ràpidament Hisenda va descartar cedir la totalitat de l'IRPF.
L'IRPF, l'obstacle insalvable
Com en altres acords, per exemple el traspàs de Rodalies o l'intent que els Mossos tinguessin presència a ports i aeroports, el finançament ha fet evidents moltes tensions. Va revoltar la dreta política i mediàtica, i també els inspectors d'Hisenda, reticents a cedir en la recaptació d'impostos o descentralitzar la gestió tributària. L'IRPF ha estat l'obstacle insalvable durant tota la negociació. Per motius tècnics i també polítics. Els tècnics són clars: es van pactar uns terminis inassolibles, perquè calia multiplicar la capacitat de l'ATC en un temps rècord per ampliar el nombre de treballadors -uns 3.000- i disposar de recursos tecnològics i infraestructures. En aquest sentit, Govern i ERC van pactar un full de ruta per tenir la capacitat per recaptar l'IRPF, però no pas el 2026 com preveia l'acord d'investidura, sinó més enllà de 2028, és a dir, la pròxima legislatura. Els límits polítics han estat més difusos, però es poden resumir en què el govern espanyol no ha vist mai clar cedir en aquest àmbit.
Els límits de la bona relació
El finançament ha fet evidents els límits de la bona relació entre Salvador Illa i Pedro Sánchez. S'ha arribat a concretar una proposta, però el bloqueig amb l'IRPF ha estat permanent i la pressió d'ERC amb el "no" als pressupostos d'Illa tampoc va forçar moviments. Sánchez també va prioritzar les eleccions a Andalusia del maig, amb María Jesús Montero com a candidata del PSOE, abans que fer avenços en la reforma del sistema o en la recaptació d'impostos. Fins on s'ha arribat? Fins a la comissió bilateral de 2025. L'Estat va acceptar un sistema de gestió en xarxa, que ERC acceptava en els primers anys de transició fins a recaptar tots els impostos. En tot cas, abans, calia fer canvis legislatius que no s'han arribat a materialitzar mai. El Govern i ERC van comprometre's a demanar l'"habilitació" de la Generalitat per recaptar l'IRPF, és a dir, tenir la competència per fer-ho. Però ni el govern espanyol ho veia clar ni s'ha portat mai al Congrés.
Una legislatura sense el gran objectiu
Després de l'estiu es va tancar el debat territorial amb l'últim consell de política fiscal i financera. Una reunió, per cert, que s'havia de fer al juliol però que el PP va demanar ajornar al setembre per tenir més temps per negociar. No hi va haver sorpreses. Oposició total dels territoris que governen els populars i també dels del PSOE. Només Catalunya i les Illes Canàries van donar suport a la proposta del govern espanyol, una evidència de les diferències que hi ha també dins del PSOE en relació a fer pactes amb Catalunya. A Extremadura, Illa va haver d'escoltar els peròs del seu propi partit a la reforma del model. Quan el nou sistema arribava al tram final i decisiu, Pedro Sánchez ha vist una finestra d'oportunitat amb l'habitatge per convocar eleccions en un terreny de joc favorable. A canvi, ha sacrificat el finançament, que no es podrà tramitar ni aprovar, i ha deixat Salvador Illa i la legislatura catalana sense el seu gran objectiu.
