Coronavirus, Covid, cribratge, quarantena, estat d’alarma, toc de queda... Oi que algunes d’aquestes paraules no les havíeu sentides mai abans de la pandèmia i ni tan sols sabíeu què volien dir? Cinc anys després de la irrupció del coronavirus, però, la major part de la població ja les té integrades al vocabulari i tampoc no sobta sentir-les a dir ni veure-les escrites. De fet, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha anat incorporant al DIEC diversos termes relacionats amb la pandèmia arran de l’acceptació i la normalització que han tingut, com per exemple Covid, cribratge i coronavirus, que va ser escollit neologisme de l’any el 2020
A banda de passar de ser força desconeguts a ser ben habituals, hi ha mots que fins i tot han adquirit significats nous o que han adoptat sentits més amplis, com ara edatisme, onada i infodèmia, perquè s’han anat adaptant a les circumstàncies i els fenòmens que van sorgint. Per commemorar els cinc anys de l’arribada de la Covid, repassem quina ha estat l’evolució de conceptes relacionats amb la pandèmia del coronavirus.
Covid
SARS-CoV-2, COVID-19, coronavirus, Covid... Vam passar de no saber què era aquesta malaltia i no haver-ne sentit mai el nom a veure-la escrita i sentir-la a dir de totes les maneres possibles. Cinc anys després, però, encara hi ha dubtes sobre d’on prové i com s’ha d’escriure. Segons el Termcat, és una “malaltia respiratòria causada pel SARS-CoV-2, que en casos lleus produeix símptomes semblants als de la grip, com ara febre, tos, dispnea, miàlgia i astènia, i que en casos greus pot derivar en una pneumònia associada amb un procés inflamatori general amb complicacions multisistèmiques que requereix atenció intensiva”.
Pel que fa a la forma correcta, cal tenir en compte que la sigla SARS-CoV-2 correspon a l’anglès severe acute respiratory syndrome coronavirus 2, i la sigla COVID-19, a l’anglès coronavirus disease (‘malaltia per coronavirus’), juntament amb la xifra 19, que fa referència a l’any en què va es va detectar per primera vegada, el 2019, a la ciutat xinesa de Wuhan. Aquestes dues sigles es fan servir sobretot en l’àmbit especialitzat, mentre que en l’àmbit divulgatiu i de la llengua general la tendència és escriure coronavirus o Covid, en minúscula, com a formes ja lexicalitzades, cosa que també demostra l’evolució de la malaltia: va passar de ser totalment inusual a ser completament habitual. Amb tot, també cal tenir clar que en català el gènere de COVID-19 i de la forma sinònima Covid és el femení, d’acord amb l’origen etimològic del mot (sigla anglesa que té com a nucli disease, corresponent en català al mot femení malaltia).
Confinament
Durant la pandèmia del coronavirus es van decretar confinaments per motius de salut pública, de diversos tipus, segons l’abast de l’espai limitat. La major part de la població, però, ni tan sols sabia què era un confinament, és a dir, el tancament d’una persona o una població en un espai limitat per motius de salut pública, de seguretat ciutadana o judicials. En aquest sentit, també es parlava de confinament perimetral, que és el que s’aplica en un territori delimitant-lo pel seu perímetre. Durant mesos, la població es va haver d’adaptar a viure tancada, una cosa que ens pensàvem que no ens passaria mai en ple segle XXI. Però si abans semblava un fet impensable i poc experimentat, gràcies a la Covid ara no ens sorprendria haver de tornar a viure un confinament i, fins i tot, ja tindríem trucs i consells per afrontar-lo.
Cribratge
A més de no haver-la sentida pràcticament mai abans de la pandèmia, era una paraula enrevessada i difícil de pronunciar. Avui dia potser encara ens costa de pronunciar-la bé, però almenys ja hi estem familiaritzats. Ara bé, abans d’arribar a la forma definitiva, va sorgir el dubte de si n’havíem de dir cribatge, cribat o screening, que són formes que també es poden documentar en aquest àmbit en català. Finalment, es va optar per cribratge perquè és una forma culta, creada sobre el verb llatí cribrare, que té el sentit de ‘triar’ o ‘garbellar’, i el sufix català -atge, que indica l’acció o l’efecte expressats pel verb de base. Amb tot, un cribratge va més enllà de la pandèmia, atès que és la recerca sistemàtica que s’aplica a una població determinada per identificar les persones que podrien estar afectades per un problema de salut o una malaltia, generalment abans que es manifesti.
Distància de seguretat
La distància de seguretat —o distància física— és l’interval d’espai que hi ha d’haver entre dues persones com a mesura de prevenció per a evitar el contagi d’una malaltia; en aquest cas, de la Covid. I també és una de les mesures que la gent no va saber gestionar gaire bé durant la pandèmia, atès que tenim molt interioritzat el contacte físic amb els altres. Tot i això, n’hi ha que la van rebre bé perquè va ajudar a desprendre’ns de la tradició dels dos petons, almenys durant uns quants anys. Al cap de cinc anys, però, sembla que la tradició s’ha tornat a imposar, quan ens pensàvem que ens n’allunyaríem després de la pandèmia.
Edatisme
En l’àmbit sanitari, l’edatisme, segons el Termcat, és una actitud discriminatòria envers una persona consistent a abstenir-se d’aplicar-li mitjans diagnòstics o terapèutics que li serien beneficiosos a causa exclusivament de la seva edat avançada. Com explicava Marina Geli, la Covid també va despertar i donar protagonisme al fenomen cultural i polític anomenat edatisme. I apuntava que va ser Robert N. Butler, metge gerontòleg i psiquiatre nord-americà, qui va conceptualitzar i donar nom aquest corrent sociològic i cultural l’any 1969. Avui dia, aquest fenomen ha anat més enllà de l’àmbit sanitari i ja és present en les relacions sentimentals i en l’àmbit laboral.
ERTO
Arran de la pandèmia, les empreses i les organitzacions es van començar a acollir als ERTO. Llavors, pràcticament no sabíem què era i ens vam haver d’informar. En canvi, ara gairebé cada setmana veiem notícies d’empreses que han hagut d’aplicar algun ERO. Ara bé, un ERO i un ERTO no són el mateix. L’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), a diferència de l’expedient de regulació d’ocupació (ERO), no implica necessàriament l’extinció del contracte de treball.
Així doncs, un ERTO és procediment administratiu mitjançant el qual una organització, per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, pot suspendre temporalment el contracte de treball o reduir la jornada laboral d’una part significativa de la plantilla. Per exemple, arran de la sequera i tragèdia de la dana, s’han hagut de tornar a aplicar els ERTO. Així mateix, també cal tenir clar que en català les formes correctes són ERTO i ERO, i no pas ERTE ni ERE.
Estat d’alarma
Fa cinc anys, vam estar en estat d’alarma més de tres mesos, amb toc de queda inclòs. Vam passar de no saber què era a directament haver de viure-ho i, fins i tot, veure com la gent tornava a demanar l’estat d’alarma amb la tragèdia de la dana. D’una banda, l’estat d’alarma és una situació d’excepció decretada pel govern d’un estat, el qual suspèn determinades garanties i llibertats personals; en el cas de la pandèmia, l’Estat espanyol va declarar l’estat d’alarma la primavera del 2020 per una situació d’emergència en la salut pública.
I, de l’altra, el toc de queda és una mesura governativa que, en circumstàncies excepcionals, prohibeix a la població civil el trànsit o la permanència al carrer durant determinades hores, especialment a la nit. Segons el Termcat, a més de la denominació toc de queda, convé tenir en compte que històricament també havia tingut ús en català la forma seny de lladre, constituïda pel nucli seny, en el sentit de ‘senyal’, i el complement de lladre, atribuït al fet que, a partir d’aquest senyal, qui fos trobat al carrer podia ser considerat i tractat com un lladre.
Gel hidroalcohòlic
La pandèmia, al final, ens ha servit per millorar hàbits. Abans, potser costava més ser conscients que cal rentar-nos les mans sovint. Ara, en canvi, ja ho tenim integrat com un costum. I, malgrat que ja hem superat la pandèmia, continuem portant gel hidroalcohòlic a la bossa, a la motxilla o al cotxe, atès que és una alternativa a la higiene de mans feta amb aigua i sabó en determinades circumstàncies, com ara en l’activitat clínica o si hi ha falta d’aigua, tot i que no la substitueix. De fet, s’ha normalitzat tant que els supermercats en continuen venent en tots els formats que hi havia disponibles durant la pandèmia.
Higiene de mans
Com dèiem abans, el gel hidroalcohòlic no substitueix la higiene de mans, malgrat que la tendència era pensar que sí o que fins i tot era millor per desinfectar-les. Amb tot, la higiene de mans és un hàbit preventiu fonamental perquè està demostrat que les mans són la via principal de transmissió dels microorganismes. En l’àmbit sanitari, per exemple, s’hauria de fer una higiene de mans sempre abans i després de tocar un pacient, abans de fer una tècnica que requereixi asèpsia, després del risc d’exposició a fluids corporals d’un pacient i després de tenir contacte amb l’entorn del pacient.
Infodèmia
Arran de la incertesa de la pandèmia i el desconeixement sobre el coronavirus, hi va haver una onada d’informacions falses, també coneguda com a infodèmia. És a dir, la difusió ràpida de rumors, informació inexacta i notícies enganyoses amb relació a una malaltia infecciosa o un problema de salut pública paral·lelament a la seva propagació o evolució. Aquesta denominació va sorgir a partir de la referència que va fer l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a l’entorn de soroll mediàtic sobre el SARS-CoV-2 i la propagació de la Covid. Inicialment, semblava que aquest terme només s’atribuïa a les informacions inexactes i enganyoses sobre una malaltia o un problema de salut, però ara, amb l’auge de les fake news, té un sentit més ampli i general, atès que ja fa referència a la sobrecàrrega d’informació falsa, la desinformació que genera una alarma generalitzada i les teories conspiratives.
Mascareta
Higièniques, quirúrgiques, FFP1, FFP2, FFP3, de tela, de colors, personalitzades... Amb les mascaretes vam descobrir tot un món. Molts de dubtes sobre quina era la millor per protegir-se del coronavirus i també molts de dissenys personalitzats per reinventar-se, en el cas de les empreses, i per entretenir-se, en el cas de la gent que no podia sortir de casa. Al principi ens feia vergonya portar aquesta peça que tapa la boca, el nas i la barbeta per evitar la inhalació o l’exhalació d’agents patògens o d’elements tòxics o nocius a la cara, però després es va acabar convertint en un complement més per completar o combinar el conjunt o el model de roba. Avui dia agraïm no haver-ne de portar, tot i que en alguns àmbits encara és recomanable o obligatori dur-ne, i fins i tot hi ha persones que, per exemple, encara s’estimen més posar-se-la al transport públic per si de cas.
Onada
Abans de la pandèmia, en general, relacionàvem el mot onada amb les onades del mar o amb el fenomen de les onades de calor o de fred. Amb el coronavirus, però, també el vam començar a associar amb un augment brusc del nombre de casos d’una malaltia contagiosa en el curs d’una epidèmia que dibuixa una corba en forma d’onada en el gràfic de casos en relació amb el temps o l’espai. De fet, en el cas de la Covid, vam veure com el gràfic dibuixava més d’una onada epidèmica de la malaltia.
Pandèmia
Pandèmia o epidèmia? En un primer moment parlàvem d’epidèmia, però al final vam acabar parlant de pandèmia perquè era una malaltia transmissible que es va estendre a molts països i va afectar un nombre molt elevat d’individus. Així mateix, com bé explica el Termcat, els criteris per declarar una pandèmia els estableix l’OMS. Per tant, per exemple, en el cas de la Covid, que es va descobrir a la regió de Wuhan el novembre del 2019, l’OMS va seguir l’evolució de l’epidèmia i, finalment, l’11 de març del 2020 va declarar que la Covid havia arribat a pandèmia. Aquesta declaració implica reconèixer que la circulació del virus és àmplia i sostinguda en un nombre elevat de països i pretén influir en la percepció social i en la coordinació internacional de les mesures per combatre la malaltia.
Quarantena
El mot quarantena va ser un dels més repetits durant la pandèmia. Històricament, la quarantena es feia servir com un mètode dràstic per contenir l’expansió de malalties contra les quals la medicina no tenia recursos, com ara la lepra, la pesta o la grip espanyola del 1918. La quarantena pot ser completa o limitada a certes activitats. En el cas de la Covid, però, va deixar de ser una cosa relacionada amb els empestats a ser una cosa ben normal, i el període de quarantena variava entre 7 i 14 dies a partir de l’últim dia d’exposició, segons les circumstàncies.
Teletreball
El teletreball va arribar amb la pandèmia per després perdurar en el temps. Abans de la Covid, treballar a distància era molt poc comú i poques empreses feien servir aquesta modalitat. Però ens vam haver d’adaptar a les circumstàncies i el teletreball es va imposar. Cinc anys després, moltes empreses i organitzacions encara opten per treballar a distància o per combinar el teletreball amb el treball presencial. Amb tot, és una modalitat que té partidaris i detractors, ja que alguns ho veuen com un avantatge, perquè et permet més llibertat, i d’altres, com un desavantatge, perquè no et deixa socialitzar.
