Vint anys després del darrer procés, el Consell de Ministres va aprovar ahir una regularització extraordinària de persones immigrades que es troben a l'Estat en situació irregular, és a dir, sense papers. És la setena des de l'any 1986 i n'hi ha hagut tant per part de governs de dretes com d'esquerres. Es preveu que la mesura afecti mig milió de persones, la majoria d'elles, segons el govern espanyol, d'origen llatinoamericà. Entre els requisits per acollir-s'hi hi haurà l'acreditació de com a mínim cinc mesos de residència abans del 31 de desembre de 2025 i no tenir antecedents penals. David Cobo us n'explica les claus.

El govern del PSOE i Sumar ha pactat aquesta mesura amb Podem, que ara s’obre a acceptar el traspàs administratiu de les competències d’immigració a Catalunya. L'ha aprovada mitjançant un reial decret sense rang de llei per desenvolupar un reglament. Per tant, no caldrà que sigui ratificada pel Congrés. Això estalviarà a Sánchez l'habitual Vietnam parlamentari (ahir Junts va unir els seus vots als del PP i Vox per rebutjar el decret òmnibus per actualitzar pensions i dificultar els desnonaments), però pot portar-li algun maldecap als tribunals i crea una certa inseguretat jurídica.

En qualsevol cas, la mesura és necessària i respon a la voluntat del govern de Sánchez, com abans de tots els altres, d'endreçar la situació. Més enllà de la pressió de diverses entitats socials o de l'Església, és evident que aquest mig milió de persones no marxaran per no tenir papers i que la seva situació els pot abocar a la marginalitat. Regularitzar-les potser pot produir, malgrat que no ha passat els altres cops, un efecte crida. Si és que algú se n'assabenta a milers de quilòmetres i decideix venir en situació irregular per esperar no se sap quants anys al pròxim procés.

Segur que té, en qualsevol cas, altres efectes. El primer és que aquestes persones podran estar empadronades de forma correcta i sense dependre que un alcalde xenòfob compleixi o no la llei, i els ajuntaments i la resta d'administracions podran fer una previsió més adequada de les necessitats socials. I la segona és que molts d'ells podran deixar de treballar en l'economia submergida. No cobraran en negre ni per sota del preu de la resta de treballadors i contribuiran a la caixa de la seguretat social.

La regularització els dignificarà laboralment i aportarà més ingressos a l'Estat; el govern espanyol podrà dir que el PIB continua creixent més que el de cap altre país de la UE. Tant de bo, a més de fer-ho el PIB, les xifres d'ocupats i els preus dels aliments o l'habitatge també ho fessin els sous per no empobrir la classe treballadora. La decisió és una bona mesura, però seria un error fer-ne només una mirada econòmica. És lògic que ho faci la patronal, que vol més mà d'obra per indústries de poc valor afegit com el turisme, les cures o els serveis i que sap que molts nouvinguts accepten feines més precàries, però hauria d'anar més enllà.

La regularització dona drets, però n'hauria d'atorgar més en el camí de la plena integració, que és la que ha de permetre també exigir deures. I incorpora una necessària mirada humanista en un moment en el qual a la nostra societat hi ha consens a l'hora de lamentar fins a quin punt això cotitza a la baixa arreu. Justament Oriol March escrivia sobre els incidents a Minnesota, que en són un bon exemple. Hi ha qui, des del dolentisme, aprofitarà la mesura per atiar discursos xenòfobs o la idea de la "gran substitució". Però la nostra natalitat és la més baixa en trenta anys (els immigrants que ja són aquí solen incorporar el nostre patró familiar) i, malgrat tot, som el país europeu que més ha augmentat la població en els darrers 25 anys. Les dades no enganyen i això té a veure amb el nostre model econòmic.

Si es pretén que Catalunya no creixi de la manera que ho fa i enfili el camí dels deu milions caldrà una revisió a fons. Com que, lamentablement, això no passarà -si més no a curt termini- és evident que el nostre país necessita recursos (finançar adequadament els serveis públics per evitar-ne el col·lapse) i eines polítiques (endreça i acord) per garantir la plena integració en drets i deures a la seva societat d'acollida, la catalana. 

Avui no et perdis

• El nou pla de Rodalies: promeses de diners i manteniment després del caos; per Bernat Surroca Albet.
• Plataformes d'usuaris preparen una gran manifestació per Rodalies el 7 de febrer a la tarda; per Natàlia Pinyol.
• Primícia: El PSC guanyaria les eleccions a Barcelona amb ERC a l'alça; per Lluís Girona Boffi.
• El TC, inflexible amb Puigdemont: manté vigent l'ordre de detenció; per Oriol March.
• Opinió: Davos, Trump i la fi de l’ordre mundial; per Antoni Segura Mas.

El passadís

Ahir era un dia calent al Parlament, amb un inici de ple que avui estarà marcat per la crisi a Rodalies. Entre els faristols i les reunions habituals dels dimarts, però, també va haver-hi un moment distès protagonitzat per Salvador Vergés. El portaveu parlamentari de Junts feia 50 anys i va tenir un petit detall amb els periodistes presents a la sala de premsa de la cambra durant la seva compareixença. Concretament, va regalar-los el conte Mosca morta, escrit per ell mateix, que el passat desembre va guanyar el 18è Premi Helena Jubany. L'estrena literària del diputat és un relat curt de base autobiogràfica sobre la pagesia, la solitud i la salut mental que ell mateix va repartir.

Vist i llegit

Els diaris en paper fa anys que són víctimes del canvi d'hàbits de consum informatiu i això ha empetitit i transformat les redaccions. Tots ells són ja digitals i la majoria prioritza les edicions i els subscriptors en línia als tradicionals que reben el diari en paper a casa o el van a buscar al quiosc amb uns marges de beneficis menors per a les empreses editores pels costos d'impressió i distribució. A Comunicació21, Josep Maria Corbella, professor de periodisme de la UPF, publica un extens informe amb nombroses xifres -també segregades per capçaleres- sobre aquesta realitat. En vint anys la difusió d'exemplars de paper ha caigut, segons l'OJD, que la certifica, un 80% sense massa diferències entre generalistes i esportius, catalans i espanyols o nacionals i locals. Ho podeu llegir aquí. El periodisme s'adapta i s'estreny el cinturó, però, per sort, no se'n va.  

Recordem

El 26 de gener de 1939 Barcelona va ser ocupada per les tropes de Franco. Ja feia setmanes, des de la derrota a la batalla de l'Ebre i el trencament del front del Segre, que la guerra estava perduda. Ara fa vuitanta-set anys que milers de persones emprenien el camí de l'exili. El 27 de gener, de fet, França va donar l’ordre d’obrir la frontera als soldats ferits i a les dones, criatures i gent gran, i encarregava la custòdia dels refugiats al 24è Regiment de Tiradors Senegalesos acantonat a Perpinyà. Una multitud es concentrà sobretot als passos fronterers del Pertús, Prats de Molló, la Guingueta d’Ix i la Tor de Querol i va ser ubicada en camps en condicions infames.

Molts es van quedar a França i a altres països d'Europa patint les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i altres van optar per l'Amèrica Llatina. Alguns van tornar amb el pas dels anys, però grans personalitats catalanes van morir sense tornar a trepitjar el seu país. El 5 de febrer passarien la frontera el president de la Generalitat, Lluís Companys, i bona part del seu Govern i companys de partit en companyia del lehendakari basc, José Antonio Aguirre. Aquest vídeo del Museu d'Història de Catalunya recorda l'exili amb testimonis de gran valor.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]