"Matí impetuós a Barcelona", titulava la seva crònica David Cobo sobre les protestes contra la massacre a Palestina d'ahir. Ja portem 35.000 morts d'un conflicte fruit d'un xoc de fanatismes que allunya cada cop més la possibilitat que palestins i israelians puguin conviure en un sol estat. I la comunitat internacional continua sense trobar una forma efectiva de frenar unes hostilitats que, a mesura que passen els mesos, s'estan convertint en un càstig de l'exèrcit d'Israel a la població civil, tingui o no simpaties per als islamistes radicals. El 7 d'octubre de l'any passat, les milícies terroristes de Hamàs, que controlen la Franja de Gaza, van atacar Israel i la resposta va ser excessiva, impròpia d'un estat que es presenta com a democràtic i que afirma que es limita a perseguir el terrorisme. Des d'aleshores, no l'han aturada.
El govern israelià té més potència militar que Hamàs, òbviament, i no li han fet ni pessigolles els atacs de l'Iran. Però en aquests mesos també ha perdut el relat. L'executiu de coalició dretana de Netanyahu s'ha enemistat amb els països europeus, amb l'administració del demòcrata Joe Biden (un fet impensable fa uns anys), i ha estat censurat per l'ONU. No ho ha posat fàcil per permetre l'arribada d'ajut humanitari o el treball de les organitzacions no governamentals. Com en el cas del conflicte entre Rússia i Ucraïna, el que passi a les eleccions americanes del novembre tindrà impacte també en aquesta guerra.
I és que les hostilitats a Gaza tenen una dimensió mundial. Les acusacions d'antisemitisme i els atacs injustificats a la comunitat jueva tornen a estar a l'ordre del dia i a molts països se succeeixen les protestes i els actes de solidaritat amb Palestina. Ho hem vist als campus de les universitats americanesi també a les de casa nostra. Ahir, com deia, la indignació es feia sentir de nou als carrers de Barcelona. A primera hora del matí activistes demanaven a la Generalitat que trenqués les relacions comercials amb Israel i tanqués l'oficina de comerç exterior a Tel-Aviv. Aquest pot ser un assumpte polèmic en els pròxims mesos perquè les dues principals forces polítiques del 12-M, el PSC i Junts, han mostrat simpaties més o menys evidents cap als de Netanyahu i van condemnar enèrgicament, per exemple, el gest d'Ada Colau de "desagermanar" Barcelona i la ciutat israeliana. La protesta davant el departament d'Empresa va acabar amb càrregues dels Mossos.
Poc després, al centre de la capital catalana, els estudiants es manifestaven més tranquil·lament per demanar que s'acabi la guerra i que l'Estat trenqui relacions amb Israel. La protesta va acabar davant la delegació del govern central. Ahir mateix, a Espanya es va encendre la polèmica per la reclamació de diversos estaments i dirigents polítics a l'executiu de Sánchez que retingués al port de Cartagena un vaixell que se sospita que duu armes a Israel. L'Estat, per cert, no ha aturat el comerç armamentístic amb els israelians malgrat el refredament de les relacions diplomàtiques pel suport del president espanyol a l'estat palestí, que s'ha anunciat, però no fet efectiu encara.
Les manifestacions es feien coincidint amb el dia de la Nakba, la neteja ètnica i desplaçament massiu de centenars de milers de palestins el 1948, just l'endemà de la creació de l'estat d'Israel. El conflicte no sembla tenir fi. Fa uns mesos l'historiador Adrià Fortet, deixeble de l'imprescindible professor Joan B. Culla, ens explicava que les elits israelianes estaven disposades a "pagar el preu" per les imatges que veuríem a Gaza. No es va equivocar i el llibre Israel, entre el somni i la tragèdia (Pòrtic), que ara s'ha reeditat signat per tots dos, és una bona excusa per mirar d'entendre un conflicte cronificat, amb costs humanitaris alts i que fa dècades que impedeix estabilitzar la regió.
La millor cara de tot plegat és que no tots els joves del nostre país, que ahir tenien convocades vagues a les universitats, viuen en el tansemenfotisme malgrat que cada cop els interessa menys el que els envolta tal com explicava la setmana passada. Són uns joves que, com recordava ahir el Banc d'Espanya, ingressen menys diners i ho tenen més difícil per comprar un pis, per exemple. El 2011 el 70% dels menors de 35 anys tenia un immoble de propietat i ara és només el 32%. Però almenys encara n'hi ha que troben causes per mobilitzar-se, organitzar-se i ser solidaris.
Junqueras cedeix a la pressió interna i deixarà la presidència d'ERC després de les europees; per Carme Rocamora i Seguí.
Opinió: Quan no ve d'Almansa; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
Puigdemont es posa al capdavant de l'operació per refer ponts amb ERC; per Oriol March.
Catalunya, país d'expresidents; Lluís Girona Boffi.
Crítica: «Kingdom Of The Planet Of The Apes»: al Cèsar el que és del Cèsar, literalment»; per Marta Ferrer.
El nom propi
Oriol Junqueras ha cedit. L'encara president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la secretària general del partit, Marta Rovira, havien manifestat que deixarien els seus càrrecs interns per facilitar una transició endreçada a la formació. Per contra, Junqueras deia que es veia amb cor de liderar i reconstruir. Però els dirigents republicans van manifestar, en una llarga executiva, voluntat de canvi. Ell va acceptar ahir a la nit deixar la presidència després de les europees i reflexionar sobre què fer de cara al congrés nacional de finals de novembre, que se celebrarà després d'una investidura o una eventual repetició electoral que haurà de gestionar la secretària general.
Però el cas és que Rovira, que l'ha acompanyat 12 anys, i Aragonès, a qui va triar com a successor, consideren que el cicle de l'actual líder ja s'ha acabat i toca passar el relleu. Junqueras, que va ser vicepresident del govern de l'1-O i que ho va pagar amb quatre anys de presó, ha estat una figura potent i ben valorada i amb un lideratge ampli que ha enlairat ERC, però el cicle electoral li ha passat factura. Ara haurà de fer recompte de tropes per mirar de continuar, deixar-ho córrer o pactar amb l'alternativa interna que sorgeixi en els pròxims mesos. Aquesta peça de Joan Serra Carné us ajudarà a no perdre-us en el laberint republicà. Llegiu també l'opinió d'Oriol March.
El passadís
Un escenari postelectoral és també un moment en què els qui fan curt o es queden a pocs vots d'incrementar un diputat aquí o allà fan les seves ploreres. Ahir, va ser Alejandro Fernández, el candidat del PP, qui davant de la junta directiva del PP català, va referir-se als 22.000 vots obtinguts per Ciutadans, sufragis "llençats" per quatre circumscripcions i que han quedat sense cap representació. Segons Fernández, els populars els representaran. Una manera de dir que intentarà fer-se'ls seus després d'haver aconseguit un increment apreciable el 12-M, passant de tres a 15 escons. Però el PP en vol més perquè el duel amb Vox continua i també l'intent d'erosionar el PSC.
Segons els seus càlculs, els populars haurien sumat un diputat per Barcelona i un per Lleida si els vots de Ciutadans haguessin anat cap a ells. Un altre polític a fer aquests càlculs ha estat Joan Canadell, de Junts, qui ha dit que si els menys de 800 vots d'Alhora a Lleida haguessin anat a parar al seu partit els haurien donat un escó més i el PSC n'hagués sumat un de menys. És a dir, el tripartit no podria ser majoria en qualsevol dels dos casos. Els socialistes van assolir diumenge els últims escons en joc a Lleida, Tarragona i Girona. A les eleccions espanyoles del 23-J va ser Junts qui va tenir més sort i per uns centenars de paperetes, va obtenir els darrers i determinants escons al Congrés per Tarragona i Girona i en va sumar set en lloc de cinc.
Vist i llegit
Ahir, al Palau de la Música, es va celebrar un concert d'homenatge a la cantant santsenca Núria Feliu, la gran diva de la música catalana que va morir el juliol de 2022. Aquests mesos, el Palau Robert, ha acollit una exposició per recordar-la que estarà oberta fins al 19 de maig i que ha comissariat Òscar Dalmau. Sobre Feliu i la seva modernitat, que té poc a veure amb la llufa de tieta xarona que li van voler penjar, us aconsello l'article Swing Feliu que, a El País, escrivia Mariona Lladonosa. "Com diu ella mateixa, en català es pot cantar tot, i aquesta és segurament una de les aportacions més rellevants de Feliu: l’obertura i popularització de grans temes pop, musicals teatrals i del cinema", afirma. El podeu llegir aquí.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.