Avui fa un any. El 7 d'octubre del 2023, de matinada, milicians de Hamàs van llençar un atac terrorista contra Israel. La resposta de Benjamin Netanyahu, el líder dretà qüestionat internament i condicionat per sectors radicals, no es va fer esperar i va ser duríssima. Ha deixat milers de víctimes civils (també nens com ens explica un recent reportatge audiovisual) a banda i banda. Aquella guerra es va sumar a la d'Ucraïna, que amenaça de cronificar-se entre un constant estira-i-arronsa.

I la guerra a Orient Mitjà no ha anat a menys encara que Israel s'hagi deixat pel camí moltes de les complicitats socials i intel·lectuals que tenia com ens explica Pep Martí i hagi fracturat la societat israeliana. La guerra de palestins i israelians s'ha estès al Líban pel qual pateix el periodista Tomàs Alcoverro i amenaça de fer-ho també a l'Iran. La república islàmica ha atacat aquesta setmana els israelians i hi haurà resposta, però sembla que més que una guerra el que busquen és forçar més pressió internacional perquè Netanyahu freni una escalada que pensa que, ara sí, pot guanyar contra els estats veïns que els volen anorrear.

Les guerres són, és clar, un reflex del món que tenim. Un món on cada cop es conjuga menys el llenguatge de la diplomàcia i de la negociació i primen les postures més radicals. I un món que, més que mai, està en mans del paper arbitral (o policial) que puguin i vulguin exercir els Estats Units. La Unió Europea, un conglomerat d'estats amb posicions sovint antagonistes i temorosos de cedir sobirania i de fer res que pugui ser percebut com a contrari als seus interessos nacionals o als electorals dels seus mandataris, no aconsegueix tenir una veu potent.

Ho va fer, enviant fins i tot armament, amb la guerra d'Ucraïna perquè l'impacte en les opinions públiques va ser immens, hi havia centenars de milers de refugiats i va primar l'interès econòmic, però el conflicte d'Orient Mitjà ens mostra amb tota cruesa les seves limitacions. I les Nacions Unides estan cada cop més deslegitimades per actors reaccionaris que governen estats poderosos, tal com explica en la seva completa anàlisi el catedràtic Antoni Segura. Us aconsello llegir també les opinions de Montserrat Tura i Marina Fernández.     

Els Estats Units, que controlen l'OTAN i que en uns dies rebran la visita del ministre de Defensa israelià, són l'únic àrbitre real, però ara no estan tampoc en condicions de moure fitxa. Mai deixaran sol a Israel (el pes de la comunitat jueva és gran i aquell país és el seu cap de pont a la zona), però la societat americana i l'administració Biden van donar mostres d'incomoditat amb Netanyahu, que no ha amagat les seves simpaties per Trump. El candidat republicà es vol desentendre de la guerra d'Ucraïna, però sí que ofereix tot el suport als israelians i avala les seves teories de "legítima defensa" malgrat que aquest principi es reserva per agressions d'altres estats i no de grups terroristes com Hamàs o Hezbol·là. És un principi que Israel, malgrat reclamar-se com a democràcia plena, no observa. La guerra, com sempre passa, no ha enfortit pas els fonaments democràtics del país. Al contrari.

El lloc comú dels dos estats ho és més que mai tot i que és un objectiu noble i les expectatives (humils) passen ara per una victòria de Kamala Harris i dels Demòcrates que faciliti una certa distensió a la zona. Un escenari que hauria de permetre pensar de nou en els acords dels noranta entre l'Organització per l'Alliberament de Palestina, que havia estat considerada terrorista, i els israelians. L'escalada fanàtica arreu, el desistiment diplomàtic, i l'entrada de nous actors, com l'Iran, no conviden a l'optimisme. No permeten veure llum al final del túnel per un conflicte que ningú ha estat capaç de resoldre, que irradia molt més enllà de la regió, i que al nostre país angoixa la comunitat jueva i indigna els defensors de la causa palestina. Mala peça al teler.

El passadís

El periodista Xavier Grasset, articulista de Nació, presenta des de ja fa unes setmanes La Selva, el magazín de tardes de TV3. Els darrers nou anys ha estat la cara del Més324, programa d'anàlisi política i cultura que s'ha consolidat a la graella del 324. La manera de fer de Grasset i un format que no existia i que combina amb èxit la política "pura" i les entrevistes literàries, la poesia o el teatre, han fidelitzat els espectadors. Els tertulians que ha tingut aquests darrers anys li van organitzar un esmorzar divendres en un restaurant de Sarrià i el van obsequiar amb un quadre de Perico Pastor i una edició especial de Les Hores de Josep Pla. El menú va incloure pa amb tomàquet amb embotits i sobrassada, croquetes, bunyols de bacallà, xató, fricandó i cap i pota. De postres, gató d'ametlles i carquinyolis, i tot ben regat amb vi blanc, negre i cava. Els nostres companys Bernat Surroca, Roger Tugas i Carme Rocamora, que han estat en diferents èpoques col·laboradors del programa, el van acompanyar. Grasset té ara al davant el repte de la tarda de TV3 i el seu Més324 queda en mans de la periodista Marina Romero. 

Vist i llegit

L'Espai Texas és una de les bones notícies de la vida cultural barcelonina dels darrers anys. Al vell cinema gracienc hi fan cine i teatre i la setmana passada s'hi va estrenar l'obra Paradís, creada i protagonitzada per l'actor de Palma Sergio Baos. És un relat en forma de thriller o road movie rural on els personatges, fills de la realitat que els envolta, viuen cadascun des de la seva perspectiva, una història divertida, emotiva i rocambolesca ambientada a la Part Forana de Mallorca. Baos fa una exhibició interpretativa i de registres per donar forma als quatre protagonistes de l'obra, una família i un capellà. Si hi aneu, passareu una estona divertida i intensa. Així explicava l'actor en què consistia l'obra quan es va interpretar a la Sala Beckett.

El nom propi

El conseller de la Presidència, Albert Dalmau (Barcelona, 1990), té fins ara poca presència pública. Ha comparegut al Parlament i en roda de premsa després de reunions del president Illa amb alcaldes i altres autoritats. Avui presenta un projecte important i que el país necessita que sigui també ambiciós: l'Estratègia de transformació i millora dels serveis públics en l'àmbit de l'administració de la Generalitat. Posarà en marxa grups de treball per abordar assumptes com la reducció de la burocràcia, la digitalització o la millora i modernització de les relacions laborals.

Trobar l'equilibri entre l'eficiència necessària i les garanties i respecte als drets de treballadors i ciutadans és el repte per evitar que millores o projectes importants no es quedin al calaix, com amenaça que torni a passar amb la sisena hora a l'escola pública, tal com explicava Joan Serra Carné. Dalmau fa, des que és conseller, feina interna de coordinació i endreça d'un Govern encara en formació i Illa hi té dipositada molta confiança. De família socialista i amb una certa trajectòria al partit malgrat la seva joventut, fins fa poc era gerent de l'Ajuntament de Barcelona. 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.