Ha estat el primer Papa del continent sud-americà i ha governat l’Església en temps de canvi. L’assumpció de la mala gestió dels casos d’abusos, l’auge -altre cop- dels totalitarismes, l’encaix de les dones i dels homosexuals, el debat migratori, les desigualtats creixents… Francesc, que va començar el papat amb humilitat demanant “la benedicció del poble de Déu” i que es va acomiadar dèbil de forces amb una benedicció urbi et orbi de Pasqua amb contingut, ha donat una dimensió més humana i progressista als debats situant doctrinalment l’Església al costat de qui pateix i no de qui fa patir. 

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Durant dotze anys ha apuntat sortides i impulsat alguns canvis, però no ha pogut anar tan lluny com es proposava i no s’ha imposat al pes de la tradició d’una Església que, a Occident, és cada cop més intensa i tancada i menys extensa i acollidora. Bona prova n’és la catalana, que hem retratat aquests dies en una sèrie que vam rematar amb un Snooker especial. Els ultres prenen posicions sense amargar-se, Omella i els bisbes més centrals fan equilibris mentre perden incidència en el debat públic, i els catalanistes i progressistes -ara una mica més orfes- estan a la defensiva en unes esglésies molt diferents de les de fa uns anys.   

La gestió de Francesc ha recorregut a formes franciscanes que li ha propiciat molts defensors fora de l’Església estricta, però que li ha costat crítiques ben dures dels sectors més retrògrads, que es preparen per recuperar espais d’acord amb els nous temps. Francesc ha fet de Papa fins al darrer dia, tal com sempre va voler. La darrera audiència va ser amb el vicepresident americà, l’ultra J.D. Vance, i, poc després, en el missatge de Pasqua, va clamar per la pau, els drets humans i en favor de les persones migrants. Va voler que la seva posició quedés clara.

Francesc ha confrontat discursivament els discursos més conservadors i ha incomodat, tal com recorda en aquest article al nostre diari sor Lucía Caram, que era molt propera a ell. L’Església ha perdut pes a Europa, però manté ascendència intacta o fins i tot en augment a Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. La tria del nou Papa, que també té molt de geopolítica més enllà de les qüestions doctrinals i de la tradició, pot ajudar a amorosir les tensions actuals en tots els àmbits o pot enverinar encara més l’ambient en funció de si és o no continuista. La por al que pugui venir farà aquests dies més positiu el seu llegat a ulls de molts.

Avui no et perdis

• Qui serà l'home clau a Roma després de la mort del Papa?; per Pep Martí i Vallverdú.
• Els dos cardenals catalans que seran a Roma pel conclave; per Pep Martí i Vallverdú.
• Les intrigues vaticanes, al cinema i a la televisió: de Bergoglio i Ratzinger als Borgia; per Víctor Rodrigo.
• Futbolítica: Atlètic Club de Lectura: 15 llibres sobre futbol; per Ramon Usall.
• Entrevista: Àngels Gonyalons: «La vida és quan estàs assegut al vàter, i no les catifes vermelles»; per Guillem Maneja Juvanteny.

El passadís

El trofeu Comte de Godó de tenis, que patrocina el Banc Sabadell, és, també, i més encara amb Rafa Nadal retirat, un punt de trobada de l’alta societat barcelonina. Encara que caigui en dies festius i Margarita Puig, la gran cronista de l’Hospitality (que el torneig defineix com una proposta “d’ambient exclusiu i un entorn cosmopolita on fer networking” amb l’esport com a excusa), trobés a faltar més autoritats a la final de diumenge que el danès Holger Rune va guanyar a l’espanyol Carlos Alcaraz. La casualitat va voler que divendres, a la tribuna, coincidissin Joan Laporta, president del Barça i que gaudeix del bon moment esportiu del primer equip malgrat les estretors econòmiques, i Víctor Font, que es prepara per un segon assalt a la presidència del club. La relació és formalment cordial, però la distància és gran perquè representen models de gestió confrontats.   

Vist i llegit

Fa uns dies va morir, després d’anys lluitant contra el càncer, el periodista Óscar Muñoz. Era una de les firmes de la secció de local de La Vanguardia, on s’havia especialitzat en urbanisme o infraestructures. Quan això passa és normal trobar articles elogiosos i de record al periodista en qüestió al seu diari. No ho és tant trobar-ne un a la competència directa (El Periódico) i del periodista que és una mena d’alter ego de Muñoz. “Si ubiquen a Batman i al Joker, un és la secció "Gran Barcelona" d’El Periódico i l’altre el "Vivir" de La Vanguardia (que cadascú decideixi qui és qui)”, escrivia Carlos Márquez Daniel en un emotiu i deliciós obituari que testimonia que, en efecte, ser un bon periodista no ha d’estar renyit amb ser una bona persona.

“És un secret de domini públic que molts periodistes llegeixen els seus competidors per veure per on han enfocat la peça. Donar una ullada a un article de l’Óscar era, a més, una manera d’alimentar l’obra d’un mateix. Perquè tenia memòria, referents aliens al carril. Una hemeroteca amb potes sense pèls al cap, però amb una esplèndida barba”, exposava.

El nom propi

Juan José Omella és cardenal i arquebisbe de Barcelona. Nascut al Matarranya, ja té 79 anys i això li permetrà encara ser un dels electors al conclave que se celebrarà a la Capella Sixtina. D’Omella, les seves relacions amb el poder polític i els que l’envolten al palau episcopal, n’hem parlat molt els darrers dies. Ara espera relleu, però ha estat un arquebisbe que no ha acabat de connectar amb l’Església catalana. Com a president dels bisbes espanyols va tenir bones relacions amb el govern del PSOE i ara, expliquen fonts eclesials, pot jugar un paper important al conclave per la proximitat que tenia a Francesc i gràcies a una ascendència transversal. Hi haurà set bisbes espanyols amb dret a vot, entre ells els de Madrid, el progressista José Cobo, i el conservador bisbe emèrit de València, Antonio Cañizares.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]