El PNB és una màquina ben greixada de gestió i conservació del poder. El "pèndol patriòtic" -així el van definir en un monumental treball sobre la seva història José Antonio Rodríguez Ranz, Santiago de Pablo i Ludger Mees- és un partit que té nas polític, poca màcula a l'expedient, i que exhibeix ductilitat en les seves posicions. Un ideari que, sempre fidel a la democràcia cristiana, bascula entre l'autonomisme i el sobiranisme, poc amic dels personalismes, i que administra bé la separació partit-govern.

El PNB sap projectar les seves virtuts. A Euskadi, però sobretot a Madrid i a Catalunya. La idea que els bascos en saben més (molt més!) beu de dos fets. D'una banda, la frustració del sobiranisme català pels objectius promesos i no assolits amb la sensació d'una aixecada permanent de camisa que se sosté en els fets, però que també atia el caïnisme. I de l'altra, la sana enveja de l'espai de l'extinta CiU i els sectors més moderats i conservadors pel que els penebistes representen. 

De fet, han mort els dos partits que conformaven la història d'èxit de la federació que va liderar Jordi Pujol i només un grup de nostàlgics intenta mantenir-ne la flama als ajuntaments tal com explica Lluís Girona. Junts s'ha abonat a la imprevisibilitat i ho fia tot a l'hiperlideratge de Carles Puigdemont -ara assistit per Antoni Castellà, de qui us aconsello llegir aquest perfil d'Oriol March-, que els ha permès sobreviure i també ha segrestat debats.

Mentre ETA actuava i la ferida sagnava, el PNB tenia poca competència al camp nacionalista: la violència era un sostre de vidre per l'esquerra abertzale. Fa un temps, però, que se'ls veuen les costures malgrat l'envejable nivell de vida dels bascos gràcies al concert i a un capil·lar i potent teixit industrial. L'autogovern basc té cada cop menys fites pendents i el partit, amb un votant envellit, té por d'explorar què hi ha més enllà. Més encara vist com van acabar els seus socis de CiU.

El pacte explícit de suport mutu amb els socialistes a Euskadi (governen en coalició l'autonomia, les tres diputacions i les tres capitals) lliga curt el PNB a Madrid per més que escenifiqui tensions amb Pedro Sánchez. A això s'hi afegeix que, des de la fi de la lluita armada, EH Bildu no para de créixer. Ja és qui té més alcaldies i l'acord de ferro de nacionalistes i socialistes els castiga, però també els estalvia les contradiccions de governar grans institucions.

Com deia, el PNB també pateix. L'autogovern basc es regeix per l'Estatut de Guernica de 1979. Per increïble que sembli venint de grans oradors i millors negociadors (si no és que ja els va bé per no jugar a saltar més enllà), la legislatura va començar amb 20 competències pendents de transferir. Completar-les va ser el principal acord per investir Sánchez. Davant el retard, al juliol es va fer un pacte institucional per accelerar-ho i els darrers mesos han estat de tensions, també al govern del lehendakari Imanol Pradales, lògicament. 

No va ser fins divendres que se'n van concretar cinc, la més important, el traspàs de la gestió del subsidi d'atur. Euskadi gestionarà les polítiques actives i passives d'ocupació i ara resten pendents competències vinculades a la gestió integral de la seguretat social. La sòlida majoria sindical basca que conformen ELA i LAB -contraposada a l'afany centralista de CCOO i UGT en matèria social i laboral arreu de l'Estat- també pressiona per fer-ho possible.

Com els passa als partits catalans, el PNB tampoc vol trencar amb el PSOE. En el seu cas, a la nefasta perspectiva d'un govern PP-Vox se li sumen els nombrosos pactes amb els socialistes. Però això no hauria de ser una excusa perquè Sánchez es refugiï en la dilació o la casta del sector públic estatal davant peticions legítimes, com és complir l'Estatut, una llei orgànica espanyola, o la descentralització de la gestió dels aeroports, que també reclama Catalunya. Els socis no tenen alternativa al PSOE, però Sánchez només sobreviurà de bracet d'ells. I això implica complir perquè la mala maror acaba passant factura.

Avui no et perdis

• Entrevista a Alícia Romero: «Els diners del nou finançament no aniran a abaixar impostos»; per Ferran Casas i Bernat Surroca.
• Illa estarà dues setmanes ingressat pel dolor agut i pèrdua de força a les cames; per Bernat Surroca.
• Més de vint morts en el descarrilament de dos trens d'alta velocitat a Andalusia.
• Entrevista a Carme Colomina: «Groenlàndia canviarà profundament la Unió Europea»; per Pep Martí Vallverdú.
• Per què estan en perill els exàmens teòrics de conduir fora de les quatre capitals?; per Neus Climent.

El passadís

Ja que la cosa va de bascos, precisament ahir El Correo publicava una entrevista a l'exlehendakari Iñigo Urkullu. Ell, a diferència del govern basc i la direcció del partit, és menys contemporitzador amb Sánchez i demanava eleccions ja. Urkullu presideix una fundació, eAtlantic, generosament regada per les grans empreses basques, dedicada a la cooperació europea atlàntica. Quan acusava desgast, el partit, aleshores presidit per Andoni Ortuzar, el va rellevar. Després, ell va moure fils perquè Aitor Esteban, que era portaveu a Madrid, agafés el relleu d'Ortuzar. A l'actual direcció del partit no va agradar gens que Ortuzar fitxés pel consell de Movistar Plus en entendre que no era una maniobra massa elegant. El PNB de Biscaia té moltes ànimes i les relacions entre els seus pesos pesants no són fàcils.

Vist i llegit

Alemanya i França són determinants per marcar el rumb de la UE en l'actual context geopolític. Ahir Sánchez demanava que fos de dues velocitats per no quedar paralitzada. Per saber què pensa i què creu que s'ha de fer Alemanya i el seu canceller, el democristià Friedrich Merz, és bo llegir l'entrevista que, a El País, Marc Bassets fa a Norbert Röttgen, diputat i cap pensant de la política exterior del partit. “El que li falta a Europa, i el que necessita, és voluntat de poder”, diu considerant un "canvi d'època" les actituds de Donald Trump. Fins ara, l'han tinguda només els estats de forma individual. Veurem.   

Pilota a l'olla

Mal arbitratge i molta mala sort (cinc pals!) del Barça ahir contra la Reial Societat a Anoeta, un camp difícil. L'equip de Flick va deixar escapar tres punts, però no va emetre senyals d'alarma. Qui, malgrat la victòria contra el Llevant, va confirmar que no està bé és el Reial Madrid. Poques idees al camp i una xiulada monumental a Florentino Pérez i a Vinicius al Bernabeu. Com a president, Pérez -de qui Guillem Delso va escriure aquest bon perfil- ha dut influència, galàctics, negocis i Champions a dojo al Madrid, però tal vegada el seu cicle personalista ja toca a la fi.    

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]