Els darrers anys, a casa nostra, amb el català passa una mica com amb el Barça: tothom s'atreveix a opinar fixant càtedra i tothom és capaç de fer-ne l'alineació. I com que veiem que, en els darrers anys, per una qüestió política, demogràfica i de tendències de consum cultural dels joves, la cosa no rutlla, apareixen solucions per a tots els gustos. Ahir una formació extraparlamentària, Alhora, que encapçala electoralment l'encara eurodiputada de Junts Clara Ponsatí, va aconseguir treure el cap en el debat públic, especialment a les xarxes, un àmbit en què es mou bé. Ho va fer amb una proposta que estableix una doble xarxa lingüística a l'escola per garantir que, qui així ho vulgui, rebi educació immersiva en català. Avui precisament entrevistem la cap de llistad'aquesta formació i detalla la seva proposta.
Ponsatí explica que allò de "Catalunya un sol poble" i la unitat civil ja no és cert, que és una ficció. I que tampoc ho és que la immersió funcioni a la gran majoria de les escoles del país tot i el que estableix la norma. D'aquí que justifiqui sacsejar el sistema situant el seu partit com el de les veritats incòmodes. El debat és complex encara que observant algunes posicions no ho sembli. La salut de la llengua catalana, i també que l'usin els joves, no només depèn de l'escola, que fa anys que també intenta resoldre el problema de la segregació. També té a veure amb el que es parla a casa i al carrer i amb les llengües en les quals es fa vida digital o s'accedeix a l'entreteniment.
El Govern ha situat en aquesta legislatura el català com una prioritat després d'anys de retallades i cofoisme i Pere Aragonès fins i tot ha promès una conselleria del ram si torna a ser investit. S'han pres mesures, per exemple en l'àmbit de l'audiovisual dins i fora de la CCMA, però és evident que no n'hi ha prou. Cal fer el català més necessari i obligat en àmbits com el de la salut (llegiu l'article de Marina Geli) o la justícia, accessible per a qui el vol aprendre, cal més activisme i cal reforçar-lo al sistema educatiu. A l'escola s'ha abaixat la guàrdia, tant per part de molts mestres com de l'administració. I això darrer implica com a mínim posar al dia el sistema d'immersió i fer-ne indefugible l'aplicació.
El debat requeriria, a més, dues qüestions prèvies. La primera és si un assumpte d'aquestes característiques ha de formar part del pim-pam-pum electoral (amb el que això comporta) sense tenir darrere un treball sòlid amb els experts i la comunitat educativa. Fa uns mesos, després dels mals resultats de l'informe Pisa, es va crear un grup d'experts que ha de revisar aquest i altres aspectes del sistema educatiu. Valdria la pena escoltar-los. I el segon és si es vol abandonar -sembla que el partit de Ponsatí ja ha assumit que és el que toca- la idea de la unitat civil, que implica un únic sistema educatiu, per bé que perfectible i amb mancances i diferències que l'administració ha de resoldre. Assumir que una part de la població no vol el català i que hi ha una minoria (els catalanoparlants) a protegir i buscar vies per "salvar els mobles" llisca cap al replegament identitari. També cal dir-ho. I això, tal com recordava en aquest article fa uns anys el politòleg Marc Sanjaume, va portar els independentistes del Quebec a quedar molt minoritzats després de perdre el referèndum d'independència de 1995. Als setanta i als vuitanta, en un context no tan complex però amb menys eines, a Catalunya no es van abaixar els braços i es va optar per la inclusió. Partir l'escola no assegura l'èxit i pot provocar encara més desigualtats.
El debat, és clar, és interessant, necessari i mereix que tothom surti de les zones de confort o de l'autocomplaença i faci una revisió crítica plantejant-se si les solucions són tan ràpides com sembla i si la segregació (en aquest cas per llengua) és un risc o bé una oportunitat. En aquest sentit, us aconsello llegir aquest i altres articles de l'Arnau Rius sobre el tema. Però tot això ha d'incorporar (com passa en molts altres temes) també el debat sobre el model econòmic i territorial, sobre les eines polítiques i econòmiques que tenim per gestionar la nostra realitat demogràfica, i sobre si, esgotat el marc autonòmic, volem avançar sent una sola comunitat, com hem fet al darrer terç del segle XX, o de forma diferent.
Ada Colau, candidata el 2027? Els comuns aparquen el debat de la successió; per Joan Serra Carné i David Cobo.
El finançament i l'ampliació del Prat dominen el primer debat de candidats organitzat per Pimec; per Pep Martí
Aragonès busca el cos a cos amb Puigdemont: «No vol debatre»; per Oriol March.
Opinió: «Els mariachis d'Aliança Catalana»; per Jordi Borràs.
Anàlisi: Aliats contra l'abisme: el que uneix els EUA i Europa enfront l'Iran i Netanyahu; per Pep Martí.
El passadís
Els candidats buscaven ahir el vot dels empresaris i directius. Carles Puigdemont es reunia a Perpinyà amb Foment del Treball, la gran patronal amb la que ha refet relacions, i al matí, al Born CC, hi havia hagut debat de candidats organitzat per Pimec, que era el primer tot i que sense el líder de Junts, que va descartar participar-hi telemàticament. Al migdia, el candidat socialista al 12-M, Salvador Illa, va "torejar" en una plaça que fins fa un temps no era fàcil per al PSC: el Círculo Ecuestre. Un club representatiu de l'ala més tradicional —i menys catalanista— del patriciat barceloní. L'Ecuestre s'ha anat renovant perquè la biologia no dona més marge, però l'ambient que s'hi respira no és massa diferent del de sempre malgrat que al país han canviat moltes coses. Els qui fa un temps veien els socialistes com una força aliena i el 1980 van celebrar la derrota del PSC davant de Jordi Pujol ara veuen Illa com l'opció d'ordre. Ahir, el discurs del presidenciable socialista va seduir els socis i directius del Círculo, que a la sortida mostraven simpatia pel contingut i el to de l'exministre. Frases com "no incomodaré el govern però resoldre els problemes" o "el meu projecte és que Catalunya torni a ser admirada" van conquerir els cors dels presents. Un membre de la junta que no és precisament proper al PSC exclamava sense embuts que "serà un gran president".
Vist i llegit
L'antic Egipte és un món fascinant. Una civilització que va durar més de 3.500 anys i que va tenir diferents etapes i de la que, per sort, encara en podem visitar vestigis notables com els temples de Luxor o Karnak, les valls dels reis i de les reines o les piràmides de Gizeh. Un dels pòdcasts més veterans i exitosos que hi ha és "Dentro de la pirámide" de Podium Podcast i dirigit i presentat per l'egiptòleg i locutor Nacho Ares. Passen per la cinquena temporada i podeu escoltar aquí tots els seus episodis, que són quinzenals. Un dels darrers explica tot el que encara queda (o pot quedar) per descobrir, que és molt!
El nom propi
En un dia marcat pel català a l'escola i pel primer debat de campanya amb el focus posat en l'economia, Xavier Trias va treure el cap. Malgrat que el cap de files a Junts està de sortida, la seva encara és una veu molt tinguda en compte. La setmana passada ja va dir que, per normalitzar el que és un fet, Carles Puigdemont hauria de ser president del partit rellevant del càrrec a Laura Borràs. A preguntes de Pablo Tallón, ahir va explicar que si Puigdemont guanyava no pactaria amb el PSC, que buscaria un acord independentista. Però no va tancar la porta a entendre's amb Salvador Illa i fer una sociovergència si és ell qui guanya les eleccions i l'independentisme no suma. Està, en qualsevol cas, tranquil perquè Puigdemont és qui liderarà la negociació. La presidència es juga a les urnes el 12 de maig, però és possible que s'acabi decidint als despatxos. És el que ha passat les dues darreres vegades a l'Ajuntament de Barcelona, la primera per fer alcaldessa Ada Colau malgrat que havia guanyat Ernest Maragall i la segona per fer alcalde Jaume Collboni malgrat que havia guanyat ell. El doctor Trias sap de què parla.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.