Les víctimes mortals superaran les 40. És el tercer accident ferroviari més greu a Espanya des dels anys setanta. La catàstrofe a la línia d'alta velocitat a l'altura de Còrdova és de les que glaça la sang i ens recorda que el risc zero, com la pau al món o l'objectivitat en el periodisme, és un camí a transitar que mai s'assolirà per complet. L'accident provocat per un comboi de la companyia italiana Iryo que va descarrilar i que va xocar contra un Alvia de la pública espanyola Renfe va fer que ahir se suspengués tota l'activitat política i institucional i es decretessin tres dies de dol.

Encara no queda clar què és el que va fallar, però sembla descartada l'errada humana del maquinista i també l'excés de velocitat. Els indicis, segons que han explicat les autoritats, apunten més aviat cap al mal estat de la via. El possible trencament d'un raïl -per deixadesa o mal estat, si és que no es va produir després de l'accident- fa encara més preocupant la situació. El problema tindria a veure amb la gestió de la infraestructura a càrrec del ministeri de Transports i Adif. A Catalunya, amb la xarxa de Rodalies ja sabem de les conseqüències del nefast estat de la infraestructura i la desinversió estatal. Passa, però, i és prou evident, que els trens no circulen a 300 kilòmetres per hora i que això fa que els riscos siguin menors. Sí que passa, com aquest cap de setmana a Tortosa, que caigui una catenària i s'incendiï un tren. Les incidències en el servei són diàries i les imatges de passatgers caminant per les vies formen part de la quotidianitat.

Com deia, no hi ha seguretat completa. Però l'accident portarà cua a més de mentides i, atès el tensionat clima polític a Espanya, és possible que acabi en enfrontament govern-oposició. Seria oportú que servís també per plantejar un debat seriós sobre el transport i la seva seguretat. Espanya és el segon país del món -només per darrere de la Xina- en quilòmetres d'alta velocitat. Aquests trens són ràpids, còmodes i menys contaminants que el cotxe o l'avió. La xarxa ha passat de quatre milions de viatgers el 2016 a 10 milions el 2025. Des que el 2021 es va liberalitzar el servei i Renfe va perdre el monopoli, els preus han baixat un 40% i s'ha fet més popular. 

Aquesta realitat conviu amb una inversió baixa en el manteniment de la xarxa i la poca renovació dels trens. No queda clar que els plans anunciats en els darrers anys serveixin per recuperar el terreny perdut. Entre 2014 i 2020, uns anys marcats encara per la crisi i després d'anys d'una forta despesa en el conjunt d'una xarxa radial dissenyada amb una visió centralista d'Espanya, la inversió va ser pràcticament zero. Hi ha trens que tenen trenta anys -no és el cas de l'Iryo descarrilat- i entre 2010 i 2024 no s'havia incorporat, com recordava fa uns mesos el ministre Óscar Puente, cap tren de mitjana o llarga distància a Renfe.

Aquesta situació, que conviu amb l'augment de viatgers, provoca desgast de la infraestructura i es nota en trens que es mouen massa o són sorollosos i en problemes tècnics que han anat en augment. Tot plegat en un servei que encara té marge per créixer. A Catalunya, per exemple, una de les conseqüències del cansament dels usuaris de les línies de Rodalies i mitjana distància és la creixent demanda de l'alta velocitat per viatjar d'una capital a una altra. Les queixes pels preus o la manca de freqüències s'han deixat sentir, sobretot a Lleida o a Girona. 

El tren és el transport del futur. I accidents com el d'Adamuz han d'obrir una necessària reflexió sobre la seva eficiència i seguretat. Perquè viatjar a 300 kilòmetres per hora ha de ser un plaer i una comoditat i no un risc per culpa d'una infraestructura amb un mal manteniment per un joc de competència entre operadores i un cànon ferroviari (el que les companyies aporten a la infraestructura) insuficient.

Avui no et perdis

• El Govern es reorganitza sense Illa per no aturar l'activitat; per Bernat Surroca.
• Què és l'osteomielitis púbica, la malaltia que té el president?; per Guillem Delso.
• La veu de Nació: Sílvia Orriols i la dolenta de la pel·lícula; per Oriol March.
• Crònica: L'esperit de la Transició legitima l’amnistia: la lliçó del professor Sánchez-Cuenca; per Pep Martí i Vallverdú.
• Per què el 3Cat va esborrar una piulada de la intervenció de Xavier Sala i Martín al «Col·lapse»?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

El president de la patronal terrassenca Cecot, Xavier Panés, i el president Salvador Illa no es reuniran aquesta setmana per parlar del finançament, com tenien previst. L'ingrés del president a la Vall d'Hebron ha fet saltar pels aires moltes agendes. Ahir, Cecot va celebrar la trobada anual amb els mitjans per explicar les perspectives econòmiques de l'any. El plat fort va girar entorn del finançament. Després de la tensió entre Foment i Palau -dijous passat Josep Sánchez Llibre i Illa van coincidir en unes jornades del Banc de Santander, però es van evitar- Panés, que n'és vicepresident, va desplegar tota la mà esquerra possible. No hi va haver manera d'agafar-lo en cap discrepància amb Foment i va fer evident que no hi ha eufòria en el món econòmic amb el finançament, més encara després que la consellera Alícia Romero digués a Nació que els ingressos addicionals que arribin no serviran per abaixar impostos. 

Vist i llegit

La història del nostre país és plena de donasses poc conegudes pel conjunt de la ciutadania. Una d'elles és la soprano i pianista Conxita Badia que, en la primera meitat del segle XX, va actuar en escenaris d'arreu del món i va mantenir relació artística amb alguns dels grans compositors del seu temps, començant pels tres mestres que va tenir: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla. Malauradament, en queda poc llegat enregistrat. Badia també va tenir compromís polític i va haver de viure les penúries de la guerra i l'exili. De fet, ella havia de cantar a la cerimònia inaugural de l'Olimpíada popular. Quan feien el darrer assaig amb Pau Casals i l'Orfeó Gracienc els van informar del cop d'estat feixista i van acabar interpretant l'Himne de l'Alegria per si era el darrer cop. A l'En Guàrdia! d'aquest dissabte a Catalunya Ràdio, Enric Calpena i Josep Maria Solé i Sabaté en van parlar amb Mireia Domènech i Bonet, comissària de l'Any Conxita Badia i besneta de la soprano. Ho podeu recuperar aquí.

Recordem

El 20 de gener és el dia assenyalat perquè els presidents dels Estats Units prenguin possessió formal del seu càrrec. I tal dia com avui de l'any 2017 ho va fer per primer cop Donald Trump, que després d'un parèntesi demòcrata de quatre anys fa un any va aconseguir un segon mandat en què actua amb molta més determinació. El 2017 van representar, però, l'arribada del primer president d'extrema dreta i nativista al capdavant de la primera potència mundial. Trump està canviant la geopolítica en el fons i en les formes i avui en tindrem una nova prova al fòrum econòmic de Davos, a Suïssa. Ell és un problema, és clar. Però difícilment el canviarem. La qüestió és com reaccionarem els europeus al desafiament que planteja.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]