Pedro Sánchez es va donar un autèntic bany de lideratge i de minuts de televisió (dins i fora d'Espanya) aquest cap de setmana a Barcelona i a Catalunya, una capital i un país governats pels socialistes i que eren un bon decorat -res més que això- ideal per la trobada de líders progressistes. El president espanyol convocava, i a la crida van assistir-hi el brasiler Lula, el colombià Petro, la mexicana Sheinbaum, la irlandesa Connolly, l'uruguaià Orsi, o el sud-africà Ramaphosa entre altres líders. Hi van ser tots els que podien i hi havien de ser. Acudien moguts per les ganes de contrapesar els vents que bufen a favor de les polítiques més conservadores o directament reaccionàries.
Quan altres posaven pegats o xiulaven, Sánchez ja va confrontar clarament a Donald Trump i Benjamin Netanyahu, referents de la dreta extrema que intenta capgirar l'ordre mundial arraconant el multilateralisme (la debilitat de l'ONU, l'OTAN o la UE els ho posa fàcil) i que actuen a favor dels seus interessos sense miraments. Ara, el president espanyol, convertit en el primer líder d'esquerres de la UE, intenta que es trenquin relacions amb Israel, que tiba tant com pot els americans per endurir la seva posició en el conflicte d'Orient Mitjà.
Més enllà dels resultats de tot plegat, el president espanyol està còmode amb la seva posició i amb el relat que té, tal com explicava Roger Pi aquest cap de setmana després d'acompanyar-lo en el seu viatge a la Xina. Per diversos motius. En primer lloc, perquè la seva posició és coherent amb el que projecta (i li critica la dreta) i el situa al capdavant del bloc progressista continental amb claredat.
En segon lloc, perquè això li permet fer un discurs menys a la defensiva i alçar, com va fer amb vehemència en el seu discurs de dissabte a Barcelona, banderes com ara l'Agenda 2030, la lluita contra la crisi climàtica o la defensa dels drets de les dones i els treballadors. Són polítiques que la dreta populista ridiculitza amb apel·latius com "woke" o que menyspreen per fracassades després de posar-los tants bastons a les rodes com poden. Josep Martí Blanch alertava, amb raó, en un article a La Vanguardia del risc de confondre la part i el tot per afirmar que "l'esquerra no és la democràcia". Tan cert que no la defensa en solitari com que ara és qui la defensa amb més claredat.
Perquè, en tercer lloc, la posició de Sánchez fa evident la incomoditat de la dreta espanyola. Partits com el PP o Vox (i Aliança a Catalunya) han fet costat a Trump o a Netanyahu i això és cada cop més impopular, tal com ha constatat a Hongria Viktor Orbán per exemple. Giorgia Meloni o Marine Le Pen ja es desmarquen de l'amic americà, però Santiago Abascal, soci d'Alberto Núñez Feijóo , encara no. És evident que el context internacional dona un trumfo al president espanyol, que hegemonitza sense problemes l'espai de l'esquerra, més encara vistos els problemes de Sumar, Podem i companyia per bastir una oferta atractiva.
La de la política exterior i el que projecta és una fortalesa sobrevinguda que pot posar-lo al partit de les eleccions de 2027. Però per sortir-se'n li cal alguna cosa més que ser l'antagonista de Trump. Geopolítica, sí, però també Rodalies, pressupostos, estat del benestar i compliments. Sánchez es fa fotos amb Lula, però fa anys que no pot aprovar pressupostos o planta el mateix divendres a Catalunya Ràdio (malgrat que sí que havia visitat ja els estudis de RAC1 a principi de legislatura) perquè ara no vol parlar dels trens que no funcionen a Catalunya o d'acords d'investidura que, per incomoditat de Salvador Illa i desencís d'ERC, s'incompleixen com el de l'IRPF. En roda de premsa no es va ni molestar a donar una resposta mínimament elaborada a aquest assumpte. Veurem si el consorci d'inversions que avui es presenta i que s'ha negociat amb Esquerra i altres assumptes que es negocien redrecen relacions i permeten a Illa tenir -ell sí- pressupostos.
En qualsevol cas, per tombar al PP i a Vox i sobreposar-se al seu desgast i el dels seus aliats, Sánchez necessita xutar amb les dues cames, la del lideratge internacional i la de les sumes al Congrés.
Avui no et perdis
- Pòdcast Snooker: Joc de Trons a Junts per Barcelona; per Ferran Casas, Oriol March i Neus Climent.
- Els dilemes del judici als Pujol; per Oriol March.
- Entrevista a Rafael Méndez: «L'estructura profunda de l'Estat no s'ha tocat en els darrers cinquanta anys»; per Pep Martí Vallverdú.
- Encara no ha entrat en servei cap de les actuacions per evitar noves sequeres a Barcelona; per Arnau Urgell Vidal.
- Qui operarà el tramvia de Barcelona a partir del 2032, després de tres dècades de gestió privada?; per David Cobo.
El passadís
Divendres passat la sinagoga de la Comunitat Jueva de Barcelona al carrer Avenir, la més tradicional, va acollir l’acte central de la Xoà 2026, en record dels milions de víctimes de l’Holocaust. L'esdeveniment religiós i memorialístic arribava en un moment de tibantors polítiques del govern d'Israel amb les institucions catalanes i espanyoles. Entre els representants institucionals hi havia el cap superior del Cos Nacional de la Policia espanyola a Catalunya i la secretària primera de la mesa del Parlament, Glòria Freixa, de Junts, que va intervenir en nom de la cambra.
La nòmina de diputats assistents era escassa, però un grup parlamentari va fer el ple. Abillat amb la corresponent quipà hi havia el diputat de Junts Francesc de Dalmases i al seu costat les dues úniques diputades d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols i Rosa Maria Soberana, que acabaven de completar el banc de primera fila amb la periodista Pilar Rahola. Les diputades islamòfobes no assisteixen a moltes comissions parlamentàries i dissabte Orriols va suspendre la seva presència a la inauguració de la seu del partit a Lleida i tampoc va ser a la de Reus. Però l'acte de la sinagoga no se'l van perdre.
Vist i llegit
La crisi econòmica del 2008 va deixar en una molt mala situació les finances de la Generalitat, molt dependents de la recaptació d'impostos vinculats a l'activitat econòmica. Artur Mas i el seu conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, van optar per vendre patrimoni i fer caixa. Es van desprendre d'edificis de moltes conselleries i les oficines de l'administració van passar a ser de lloguer (a vegades sense canviar de seu) o es van haver de moure del centre.
El 2012 la Generalitat era propietària de la majoria dels edificis d'oficines que ocupava. El 2023 la xifra estava capgirada. Ara, negocia quedar-se els nous edificis del districte administratiu de la Zona Franca, que acull diverses conselleries, com ara Economia, Feminisme o Justícia, segons que explicava l'Ara en aquesta interessant informació d'Albert Llimós. La causa és que l'adjudicació dels terrenys l'any 2015 a AXA podria ser nul·la, cosa que obre la porta a un acord amb l'empresa guanyadora.
Pilota a l'olla
Ahir al vespre vaig tenir la sort de ser al gol nord del Narcís Sala i comptar-me entre els 6.000 aficionats que vam viure la tornada de la Unió Esportiva Sant Andreu a Primera REF, la tercera categoria del futbol estatal. El Reus va ser un digne rival i el partit ben entretingut. Veurem si tornem a tenir derbi barceloní contra l'Europa la pròxima temporada i si poden continuar jugant al seu estadi (cal gespa natural) o, contra la seva voluntat, també han d'anar a Can Dragó.
El fenomen del futbol popular, arrelat a les seves comunitats, al país i a valors que haurien de presidir sempre el món de l'esport, com ara la solidaritat o la tolerància, va a més. És ben visible malgrat que pugui estar en mans de multinacionals, com és el cas, o de milionaris (i també llegendes) com Leo Messi, que acaba de comprar el Cornellà. Funciona quan no perd les essències i les conrea sense artificiositat i cuida l'esport de base. Aquests dies molts clubs catalans es juguen els ascensos i els descensos i els seus seguidors ho viuen amb passió. Molta sort a tots i felicitats a la UESA!
