La visita del president de l'Argentina, el populista dretà Javier Milei, a Espanya per participar en una convenció de la ultradreta europea organitzada per Vox, ha provocat una fenomenal crisi diplomàtica. Milei, que a més de participar en la convenció del partit del seu amic Santiago Abascal va presentar un llibre i va reunir-se amb importants empresaris, no es va estar de carregar contra la presumpta corrupció de l'esposa de Pedro Sánchez. Això va provocar la crida a consultes de l'ambaixador del seu país a Madrid. Sánchez ha exigit una rectificació.
Les bones relacions que, històricament, han tingut els dos països s'han posat en qüestió. La presència de Milei al costat d'Abascal, Orban, Le Pen i Meloni ha estat aprofitada per Vox per mostrar, a les portes d'unes eleccions europees que pinten molt bé per les dretes extremes malgrat que estiguin desunides, la força del moviment. I Sánchez també se n'ha servit per contraposar el seu projecte als discursos d'odi i a les solucions simples (i sempre ineficaces) davant els problemes complexos.
El dia d'ahir va estar marcat, com deia, per la crisi diplomàtica. Però, més enllà de l'esbroncada, de les fotos de Milei amb empresaris que ara fan veure que se'n penedeixen i de les contradiccions entre els populistes, l'afer ens deixa el panorama d'una dreta tradicional superada i fins i tot desbordada, que es mou entre el rebuig, la indiferència o l'admiració a aquesta mena de personatges. A Milei el va escoltar Esperanza Aguirre, li genera simpaties a Isabel Díaz Ayuso i en uns dies compartirà tribuna a Buenos Aires amb Pilar Rahola.
La dreta ha de prendre una posició si no vol quedar atrapada. I l'esquerra? Com han de reaccionar els progressistes davant un fenomen creixement que defensa l'individualisme, un estat cada cop més feble, unes pàtries cada cop més agressives i excloents, i una visió limitativa dels drets col·lectius? No hi ha receptes unívoques, però si el fenomen es vol combatre de veritat i no fer només d'aprenents de bruixots per confrontar-hi a risc de convertir-lo en una alternativa encara més sòlida, caldria prendre algunes mesures polítiques.
La primera, i tenint en compte que Milei, Abascal o Sílvia Orriols beuen del desencís i el cansament de la política tradicional és no jugar amb les expectatives del que es pot fer i el que no, el que es pot canviar i el que no i ser rigorosos. No prometre jugades mestres ni solucions fàcils és també tractar els ciutadans com a adults. La segona és aplicar la màxima exigència en les polítiques públiques i reformar i desburocratitzar l'administració per incloure-hi algunes formes de fer del sector privat. I la tercera és fer pedagogia de l'esforç fiscal, de la necessitat de pagar impostos per garantir la igualtat (i, per tant, la meritocràcia) i la justícia social de la que renega el president argentí.
Per cert, que aquests dies hem publicat, fruit de la minuciosa feina amb les dades del Roger Tugas Vilardell, un informe que radiografiava la desfeta independentista el 12-M. L'anàlisi també demostrava amb gràfics, i cal prendre'n bona nota, fins a quin punt el vot a Vox s'ha proletaritzat a Catalunya. Van ser segona força als barris amb menys renda, amb menys aturats i amb menys universitaris. Hi ha qui vota contra els seus interessos, sí, i gestionar-ho i plantar cara no és fàcil, és clar. Però més val posar-s'hi i no limitar-se a lamentar els Milei de torn o conformar-se amb les molles del guany partidista.
Puigdemont madura el seu futur: i si acaba exercint de cap de l'oposició?; per Oriol March.
- Qui és qui en el pols obert a ERC?; per Oriol March.
El pla Collboni per canviar l'acollida de famílies sense llar en pensions: sis mesos d'estada màxima; per David Cobo
Dialectalismes que s'estan perdent i que hauries de reivindicar; per Mar Riera.
Entrevista: Rita Payés: «Estic en una cerca de saber a què sono»; per Guillem Maneja Juvanteny
El passadís
Els independentistes, quan arriben a Madrid, i sobretot quan hi porten massa temps, han de fer equilibris per no acabar engolits per l'establishment. Gabriel Rufián intenta mantenir l'esperit rebel a les xarxes i als discursos en el Congrés. Per això pot sorprendre la seva participació en el llibre col·lectiu Cartas a una reina dedicat a Elionor, hereva del tron espanyol que ha publicat Zenda. El volum ha estat patrocinat per Iberdrola, una de les principals companyies elèctriques de l'Estat, i l'ha coordinat Arturo Pérez-Reverte, periodista i escriptor que no amaga un espanyolisme militant. El portaveu d'ERC escriu una carta "d'amor i odi" a la futura reina i li diu "em demanen que l'escrigui i jo només ho faig per dir-li que algun dia la meva pàtria tornarà i que el seu Estat s'acabarà". També participen del llibre Josep A. Duran i Lleida (en un to molt diferent), Carmen Calvo, Miguel Arias Cañete, Juan Carlos Monedero, Andres Trapiello, Najat el Hachmi, Espido Freire o Carlos Alsina. Podeu llegir aquí totes les cartes.
Vist i llegit
El menyspreu d'alguns tòtems d'una certa intel·lectualitat espanyola, fins i tot dels que en algun moment s'havien presentat com a progressistes, per les llengües oficials diferents del castellà és total. Un dels casos més notables és Andrés Trapiello, escriptor i editor que va ser proper a UPyD. En un article sobre l'euskera a El Mundo, Trapiello fa presentisme amb afirmacions de Miguel de Unamuno per arribar a la conclusió que aquesta llengua era una rampoina destinada a desaparèixer i que ara una casta només usa per blindar-se i mantenir un poder "injust i excloent". Amenaça de dedicar un article similar al català, que també el molesta. El professor d'història Jagoba Álvarez, expert en la figura del socialista basc Tomás Meabe, va publicar un interessant fil a X desmuntant el nacionalista Trapiello.
El nom propi
La fiscalia del Tribunal Penal Internacional va demanar ahir detenir i jutjar la cúpula de Hamàs i el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu. No passarà perquè el seu país no va signar ratificar l'Estatut de Roma. Però la decisió és un pas més en el cost reputacional que està patint aquell país per la guerra de Gaza i els crims contra la humanitat que hi estan cometent els dos bàndols. Israel es presenta com una democràcia, però no actua com a tal en aquest cas i està perdent el relat davant de la comunitat internacional. Netanyahu té contestació interna tot i que no sembla disposat a canviar el rumb.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.