Flick ha fet només dos canvis en l'onze que va perdre dimarts contra el PSG: Rodri ha entrat en el lloc de Marc Bernal, i Fermín per Dani Olmo -que va caure lesionat a París-. José Mourinho, que tornava al Camp Nou, ha protestat de valent des del xiulet inicial. El Barça ha sortit molt dubitatiu, amb pèrdues no forçades i sense imposar el seu joc. 

Rodri ha hagut de sostenir el mig del camp amb un Pedri més imprecís de l'habitual -5 pèrdues en els primers 20 minuts-. Els madrilenys han posat la por al cos al Barça amb un parell de xuts llunyans d'Arda Güler i Yan Diomandé. A la mitja hora de joc, Xavi Espart ha hagut d'estar substituït per lesió, i Flick ha fet entrar Alejandro Balde.

Tot i no estar còmode, els blaugrana podrien haver trobat el gol: Raphinha ho ha provat des de la frontal després d'una triangulació ràpida i Anthony Gordon ha obligat a Lunin a fer una bona aturada després d'una recuperació alta. Al 41 de joc, el Reial Madrid ha obert la llauna amb un gol afortunat de Kylian Mbappé. El Barça s'ha desajustat en la pressió i els blancs han pogut trenar una jugada ràpida que ha acabat amb una centrada dins l'àrea que Gerard Martín ha rebutjat, amb la mala sort que la pilota ha rebotat en Mbappé i ha acabat al fons de la porteria. 

Esports

Intervenen 6.000 articles falsificats del Barça en establiments propers a la Sagrada Família ACN

Mbappé sentencia sobre la botzina

Els culers han posat dues marxes més a l'inici de la represa. Tot i la millor versió dels de Flick, el Madrid ha tingut el 0-2 en un dos contra un de Bellingham i Mbappé que Gerard Martín ha salvat heroicament. Al minut 60 el Barça ha aconseguit l'empat. Després de servir ràpid un servei de cantonada, Pedri ha fet una finta a la frontal per trobar Rapinha dins l'àrea que ha carregat la cama per fer l'1 a 1. 

Minuts després, Martín ha estat a punt d'avançar els culers amb una rematada al servei d'un córner que Lunin a tret amb una gran aturada. Al 73 de partit, Flick ha fet entrar a Frenkie de Jong, que ha disputat els primers minuts aquesta temporada després de lesionar-se durant el Mundial, en el lloc de Fermín. Lamine també ha tingut el 2-1 poc abans del 80 de partit; el mataroní ha caçat una pilota a la zona de tres quarts i ha provat una rematada que ha sortit fregant el pal. Tot i el domini blaugrana, el Madrid ha caçat els blaugrana a la contra i Mbappé ha fet el definitiu 1-2. 

Durant l’atenció als mitjans posterior a l’acte, el candidat d’ERC també ha parlat sobre els aldarulls d’aquest dissabte al centre de Barcelona, que es s'han saldat amb més d'un centenar de detinguts i nombrosos robatoris. Rufián defensa que és "bastant probable" que l’extrema dreta estigui darrere dels incidents i defensa que les imatges de violència beneficien el sector ultra: "Fa pudor d’operació d’estat des d’aquí".

El dirigent d'ERC ha demanat arribar "fins al final" per esbrinar exactament què va passar i ha advertit que "no hi ha cap idea en la vida ni en política que mereixi ser defensada amb violència". De fet, durant la presentació del llibre conduïda per la periodista Àngels Barceló, Rufián ha defensat que l’ordre i la seguretat són "conceptes inherents a l’esquerra" i ha diferenciat les manifestacions pacífiques d'aquests actes: "Si tu robes, ets un lladre". 

Política

Els aldarulls a Barcelona incendien la precampanya Oriol March

"Cal deixar de repartir carnets de catalanitat"

El republicà també ha insistit en la necessitat de reforçar la cooperació electoral entre les forces d’esquerres, tant a Catalunya com a escala estatal, i ha defensat la creació "d’espais de col·laboració" entre les esquerres sobiranistes, nacionalistes i independentistes i les forces estatals: "Cal deixar de repartir carnets de catalanitat i de puresa".

El candidat insistit en què aquesta manca d’entesa entre les esquerres pot tenir conseqüències socials importants, alhora que ha advertit que un govern del PP i Vox "afectaria Catalunya". En aquest sentit, Rufián ha defensat la necessitat de trobar espais de trobada entre ERC, els Comuns i la CUP davant un possible "patiment social bestial" que podria derivar d'un govern estatal de coalició entre el PP i l'extrema dreta de Vox. 

Feijóo ha afegit que el seu partit serà "implacable" contra qui pretén destruir la convivència "per evitar l'alternança democràtica". Durant el seu discurs, ha titllat l'administració de Sánchez de "gentussa".

Sobre els fets que ahir van tenir lloc a la capital catalana, el líder del PP ha expressat solidaritat amb els veïns de Barcelona i amb les forces i cossos de seguretat, i ha fet una menció especial al candidat per Barcelona, Xavier Garcia Albiol, "en la seva lluita contra els okupes i els qui cremen els carrers". "Espanya és un país pacífic i la gent té dret a viure tranquil·la", ha dit, afegint que l'executiu de Sánchez ha donat "lliçons de pau" però l'ha "dinamitat" al seu país.

Política

Els aldarulls a Barcelona incendien la precampanya Oriol March

Durant el seu discurs a la ciutat castellana, també ha dit que Sánchez no ha resolt cap dels problemes a l'Estat, destacant el cost de la vida i l'habitatge. En resum, ha explicat que "ho han empitjorat tot", i ha parlat del "descontrol migratori", un "augment de la inseguretat als carrers" i també ha emfatitzat les vagues de metges, l'accident d'Adamuz o l'apagada de l'abril de l'any passat.

Entre les propostes electorals que ha fet, destaquen la promesa de construir un milió d'habitatge o fer una auditoria general dels comptes. En conjunt, ha explicat que planeja una "reconstrucció nacional" que ha contraposat a la "corrupció i decadència" del govern encapçalat pel PSOE.

Societat

Per TikTok i inspirats en França: així es va gestar la protesta a Barcelona Natàlia Pinyol

Per Jackson, la prosperitat personal, de la societat, té a veure sobre tot amb la salut i no amb la riquesa. Però la nostra economia s'orienta, es guia, majoritàriament per la riquesa. L'economia s'hauria de preocupar abans que res per la cura, per la salut, de les persones i del planeta, no per la recerca del creixement com majoritàriament es fa. Aquest canvi en els fonaments, en les prioritats, en els valors, depèn del conjunt de la societat, però és responsabilitat  principalment del poder polític i econòmic. L'economia de la cura que proposa Jackson no és una reivindicació de més recursos per las tasques de cura a la nostra societat en ser un sector precaritzat, feminitzat, infrafinançat, viscut amb molta soledat per part de les famílies... Ja farien falta més recursos, com molt bé van exposar la gent de la Fundació Maragall i la catedràtica Dolors Comas, però l'economia de la cura vol anar més enllà. L'economia de la cura implica que la preocupació per la cura i la salut, de les persones i del planeta, sigui central en la nostra actuació, sigui el fonament d'allò que farem i de com ho farem.

Ens hem acostumat a escoltar que necessitem créixer més, i tenir una economia més potent, per poder disposar de les polítiques públiques que es preocupen de la nostra salut i del nostre benestar. Sense una economia robusta, que és una altra manera de dir que no deixi de créixer, ens diuen que no podrem disposar dels recursos econòmics per finançar el sistema públic de salut, les pensions... Però Tim Jackson ens convida a mirar-ho des d'una altra perspectiva, és la manera majoritària de practicar l'economia la que ens porta als problemes existents. Els greus malestars que vivim avui tenen a veure amb la cerca de la màxima productivitat, del màxim benefici, del màxim creixement, valorant la productivitat, el benefici i el creixement molt per sobre de la vida. Sense cura no hi ha vida. Cal actuar buscant tenir cura de la vida, aquest és el camí.

I el trencament de vidres d'un banc? Va passar l'any 2021, el matí del 22 d'abril. Nou dones van trencar vidres de la seu central del banc HSBC a Londres per denunciar la seva implicació en l'emergència climàtica. Ho van fer com activistes del grup per la justícia climàtica Rebel·lió o Extinció, que defensa l'actuació des de la desobediència civil no-violenta. Ho van fer sota el lema "Això és un acte de cura". Van ser detingudes i jutjades, van ser declarades no culpables per un jurat. Parlant amb en Tim Jackson aquests dies marcats per les mobilitzacions a França, Itàlia, Albània, Portugal, casa nostra..., tornàvem a pensar en qui trenca vides i diu fer-ho com a acte de cura, per aconseguir fer front a l'emergència climàtica que vivim, que ja estem patint, de la que ens alerten dia sí i dia també des de la ciència. Les nostres societats, majoritàriament, no accepten bé, fins i tot criminalitzen, les persones trencavidres, i també, majoritàriament, accepten bé, fins i tot, distingeixen les persones trencavides. Parlàvem amb el professor Jackson que no podem fixar-nos només en un tipus de violències, cal pensar, analitzar, donar respostes a totes les violències. Cal convertir les violències en cures. Cal disposar d'una economia i d'una política que faci possible la vida de les persones i del planeta. Una economia i una política, que canviï d'arrel, radicalment, els seus fonaments, principis i valors. Una economia i una política que tinguin ben present que l'objectiu no és la riquesa, no és el creixement, no és el poder... L'objectiu de l'economia i de la política ha de ser la cura i la vida.

Qui s'ha hagut de moure més ràpid per atendre els aldarulls han estat el Govern i l'Ajuntament de Barcelona, els dos en mans del PSC, que ja van comparèixer d'urgència durant la nit de dissabte. Aquest diumenge, ja amb la calma recuperada al carrer, l'alcalde Jaume Collboni ha fet una ruta pel centre per fer costat als comerciants i per prometre mà dura contra els autors dels fets. De fet, Collboni ha garantit que el consistori es personarà contra els causants dels aldarulls i, tenint en compte que una bona part d'ells són menors, que també hi haurà accions legals contra els seus pares. "El que va passar no es pot tornar a repetir", ha destacat l'alcalde, acompanyat dels comerciants. 

Tants els amos de les botigues com dels restaurants de la zona han criticat el dispositiu policial, que no va ser suficient per aturar els aldarulls quan es van desfermar. "No va estar a l'altura", ha ressaltat Elvira García, directora de Barcelona Oberta. Per calmar els ànims, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha indicat que els 128 detinguts -alguns del quals tenen 14 anys, segons ha explicat Sílvia Catà, comissària en cap dels Mossos, en una entrevista al programa El Suplement de Catalunya Ràdio- "pagaran el preu" dels desperfectes. "Sabrem qui són", ha determinat Illa des de Tarragona. També ha indicat que els pares han de ser "responsables" de què fan els seus fills menors d'edat. 

Societat

Els Mossos eleven a 128 els detinguts pels aldarulls a Barcelona, 72 dels quals menors Natàlia Pinyol

Catà, a banda de manifestar que la meitat dels detinguts són menors d'edat, també ha revelat que els Mossos consideren "bastant inexplicable" l'origen de la protesta, inspirada en el que està passant en altres ciutats europees. Allà, però, hi ha uns canals oficials per vehicular el malestar, mentre que de la mobilització d'ahir només han transcendit una sèrie de convocatòries a través de les xarxes socials. Persisteix la incògnita sobre si hi ha una mà estrangera que estigui aprofitant el malestar del jovent a Europa -amb l'habitatge i el cost de la vida a l'epicentre, a l'estil dels estudiants francesos- i qui va traslladar la protesta des de TikTok fins a WhatsApp, on es van organitzar grups. 

Qui s'ha agafat amb força a l'episodi ha estat Alberto Núñez Feijóo, candidat del PP a la presidència del govern espanyol. En un míting a Salamanca, s'ha encarregat de condemnar els fets i de fer aquesta consideració: "Com que han perdut el carrer, volen incendiar-lo". L'esquerra, segons ell, està "sembrant odi". La retòrica de Feijóo, pujada de decibels, ha anat una mica més enllà en aquest acte: ha qualificat de "gentussa" els qui formen part de l'administració del PSOE. "S'estan resistint a abandonar el poder sense violència", ha remarcat. Ignacio Garriga, secretari general de Vox, ha anat a gravar-se un vídeo just davant d'una de les botigues saquejades per sucar pa en la situació.

Pel que fa a la dinàmica estrictament catalana, Junts ja ha demanat la compareixença de la consellera d'Interior, Nuria Parlon, pels fets d'aquest dissabte. "Han explicar quines mesures preventives va adoptar i quin dispositiu policial va desplegar per evitar els aldarulls", ha indicat la presidenta del grup parlamentari del partit, Mònica Sales. "Cal evitar de manera immediata el contagi d'aquestes accions, tallar-les d'arrel, no es poden repetir", ha remarcat Míriam Nogueras, candidata a les eleccions espanyoles. "Barcelona no pot ser ostatge d'encaputxats que confonen el dret a protestar amb el vandalisme", ha indicat Jordi Martí, cap de files a Barcelona. La campanya, ara, s'ha incendiat una mica més. 

Política

Feijóo vincula amb Sánchez els aldarulls a Barcelona: «Com que han perdut el carrer, volen incendiar-lo» ACN

Juntament amb la consellera d'Interior, Núria Parlon, Collboni va comparèixer ahir a la nit després que mig miler de persones es concentressin al centre de la capital catalana, provocant corredisses, detencions i el tancament preventiu d'alguns comerços a la plaça de Catalunya i el passeig de Gràcia. Davant dels fets, el batlle va asseverar que aquests "tindran conseqüències", tant per als majors d'edat com per als responsables dels menors -més de la meitat dels detinguts ho són-.

En aquest sentit, l'alcalde de Barcelona va anunciar que es presentaran com a acusació contra els arrestats per defensar els béns públics afectats, entre els quals 23 botigues del centre. "Com a Ajuntament, ens posem al costat dels comerciants per rescabalar els desperfectes. El que va passar no es pot tornar a repetir, no ho penso tolerar i no permetrem que el que ha passat quedi impune", ha declarat Collboni.

Aquest diumenge al matí, Collboni s'ha desplaçat fins al centre de la ciutat per traslladar als comerciants i restauradors el "compromís" de l'Ajuntament per ajudar-los i amb ajuts econòmics "si fos el cas". També ha defensat el dispositiu policial durant la manifestació i ha garantit més prevenció: "Però no explicarem els detalls per un elemental sentit de la prudència".

Societat

Els Mossos eleven a 128 els detinguts pels aldarulls a Barcelona, 72 dels quals menors Natàlia Pinyol

"Decepció, frustració i molta tristor"

Els comerciants afectats pels aldarulls han expressat "decepció, frustració i molta tristor" després dels saquejos. Elvira García, la directora de la unió d'eixos comercials i turístics del centre de la ciutat, Barcelona Oberta, ha lamentat que els establiments "no van tenir cap avís" de fonts oficials del que podia passar, si bé la policia catalana estava al corrent que hi havia una convocatòria circulant per les xarxes que feia una crida a la mobilització del jovent. Alhora, ha exigit indemnitzacions patrimonials.

En la mateixa línia, el director general del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, ha expressat que "el dispositiu no estava a l'altura" i ha demanat que l'Ajuntament es personi també pels danys privats. Pallarols ha qualificat els fets de "lamentables", no només per la violència, sinó perquè "les autoritats van reconèixer que estaven avisades". També ha emfatitzat que l'episodi no es pot repetir i que "Barcelona no es pot convertir en un altre París".

Les destrosses derivades dels pillatges encara són visibles aquest diumenge al matí. Aparadors amb els vidres rebentats, interiors saquejats i tendals malmesos o cremats són algunes de les conseqüències més notòries dels aldarulls. La majoria dels establiments afectats són franquícies. Tot i que alguns ja han pogut reobrir, molts altres continuen tancats i amb taulons que intenten tapar els forats dels aparadors mentre esperen ajuts i solucions.

Els comerciants demanen rescabalar "de manera immediata" els danys soferts pels afectats i que l'administració doni cobertura a les despeses conseqüència dels desperfectes. A més, ha reclamat a les administracions "garantir l'ordre i la protecció" del centre de la capital i dels seus comerços.

Societat

Per TikTok i inspirats en França: així es va gestar la protesta a Barcelona Natàlia Pinyol

Illa: "Pagaran un preu"

Per la seva banda, el president de la Generalitat, Salvador Illa, s’ha compromès a identificar i detenir tothom que “va participar” en la “violència gratuïta” dels aldarulls, i també a aquells que “ho van organitzar”. “Sabrem qui son”, ha dit, des d’un míting del PSC a Tarragona. A més, ha recomanat a les famílies amb menors que “sàpiguen què fan els seus fills i se’n facin responsables”, perquè “no es permetran impunitats”. Segons ha assenyalat, tant els autors i els organitzadors com els pares dels menors implicats “pagaran un preu”: “Catalunya no és la que destrueix, és la que construeix”, ha sentenciat.

“No podem col·laborar amb Aliança amb alguns dels seus plantejaments però en el que respecta amb la defensa de la identitat catalana davant la invasió migratòria estem disposats a col·laborar; amb Aliança o amb qualsevol altre grup, perquè és un missatge transversal que comparteix la major part de la gent”, ha dit el líder de Vox. I és que per a Abascal, ara mateix “la identitat catalana està amenaçada per l'islamisme a Catalunya”.

D’altra banda, preguntat per la seva recepta per a la convivència del català i el castellà a l’escola, Abascal ha rebutjat establir per sistema un percentatge d’ensenyament en cada llengua i aposta perquè siguin els pares els que escullin en quina llengua i en quina proporció volen que estudiïn els seus fills. “La nostra posició no és la d'aplicar més o menys castellà, la nostra posició és la de la llibertat, la de la llibertat efectiva. Nosaltres el que volem és que els pares tinguin la capacitat de triar exactament quina és l'educació dels seus fills”, ha sentenciat.

Política

​DADES

On anirà el vot d'Aliança Catalana el 29-N? Lluís Girona Boffi

Qui es planteja votar l'extrema dreta?

No és cap secret que el malestar amb el sistema i els seus partits és un dels motius pels quals creix l'extrema dreta. És un sentiment que pateixen dos de cada deu catalans que, segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), es plantegen votar opcions ultres -sense identificar cap formació en concret- davant la decepció amb els partits tradicionals. Qui expressa majoritàriament aquesta opinió comparteix un perfil similar: generalment són persones d'edat poc avançada, principalment de 25 a 34 anys, i que es declaren simpatitzants de Vox i Aliança Catalana.

Política

​DADES

Qui es planteja votar l'extrema dreta? Lluís Girona Boffi

Qui s'ha d'encarregar de tancar la causa és la sala segona del Tribunal Suprem, però si els exconsellers de Salut i de Cultura han pogut tornar a trepitjar Catalunya és gràcies al fet que Pablo Llarena, fins al final reticent a aplicar una llei aprovada fa dos anys i tres mesos al Congrés dels Diputats, s'ha vist obligat -després de la rebregada del Tribunal Constitucional (TC) al posicionament del Suprem. Comín ha arribat quan passaven uns minuts de les 11.30 al far de Cervera de la Marenda, on l'estaven esperant dirigents de Junts com Josep Rius, vicepresident de la formació, i representants del sobiranisme civil com Xavier Antich, president d'Òmnium Cultural. A les dotze ha arrencat la marxa.

Prop de les 13.30, a tocar de la frontera, Comín s'ha dirigit al públic. No hi ha pogut ser Jordi Turull, secretari general de Junts, per raons familiars -ha mort la seva mare-, però sí Laura Borràs, expresident del Parlament, que ha saludat l'exconseller efusivament. "En els moments més tristos i més durs, hi hem intentat posar humor, tendresa i poesia", ha remarcat Comín, en referència al companyerisme amb Puigdemont. Ha revelat, a banda, que fins ahir al vespre va estar dubtant si viatjar d'incògnit fins al cementiri de Castellterçol, on hi ha enterrats la seva mare i el seu germà Pere, que van morir a Lovaina, on s'ha instal·lat en els últims anys, des que va aterrar a l'exili el 2017.

Política

Les mil i una vides de Toni Comín Oriol March

També ha recordat que la seva filla Laia ha crescut a l'exili -hi va arribar amb cinc anys-, i ha elogiat l'ajuda que ha rebut de la seva germana Betona, que no l'ha deixat sol "ni un dia". "Això és el que permet resistir i tirar endavant", ha destacat. "L'exili implicava el risc que la família Comín es tornés petita, i no ha estat així", ha indicat. La llibertat, ha dit, se'ls ha arrabassat en tots aquests anys, a nivell extern, i aquest diumenge l'ha pogut recuperar. "Hem guanyat, i avui torno lliure a casa. És l'últim que volia l'Estat", ha ressaltat l'exconseller de Salut, que ha indicat que la independència és possible si s'està disposat a "pagar-ne el preu". Sense exili, ha dit, l'amnistia no hauria estat possible. 

Companyia de familiars i amics

Entre els representants que s'hi han acostat hi ha hagut Jaume Asens, eurodiputat dels Comuns i un dels suports personals que ha tingut Comín en aquests nou anys d'exili. Va ser qui el va posar en contacte amb Gonzalo Boye, que ha acabat sent l'advocat de Puigdemont, i qui el 2023 es va desplaçar fins a Bèlgica acompanyat de Yolanda Díaz per començar a explorar l'amnistia. Tres anys després, l'exconseller de Salut ha pogut tornar a Catalunya acompanyat del seu entorn i de la seva filla en una caminada que ha culminat a Portbou. La ruta és una de les que es van fer servir després de la Guerra Civil per part dels exiliats republicans que marxaven cap a França fugint del franquisme. 

A la comitiva també hi han participat diputats de Junts a Madrid, com Marta Madrenas i Josep Maria Cervera, tots dos de les comarques de Girona. Comín es podrà instal·lar a Catalunya, però mantindrà casa a Lovaina per facilitar la seva tasca com a eurodiputat. L'exconseller de Salut va obtenir l'escó el juny del 2024, però no hi ha pogut accedir fins ara per les traves judicials que ha patit. A banda d'això, el dirigent de Junts ha hagut d'afrontar altres qüestions des de l'exili, com ara una investigació per presumpte assetjament sexual i laboral per part d'un exassessor. Comín sempre ha negat les acusacions i, de fet, ha combatut la idea que aquest jove hagi exercit mai com a assessor seu. 

Política

En català, per imperatiu legal i «pel mandat de l'1-O»: així ha recollit Comín l'acta d'eurodiputat a Madrid Oriol March

La comissària en cap dels Mossos, Sílvia Catà, ha explicat en una entrevista a El Suplement de Catalunya Ràdio que la convocatòria de la concentració s'ha fet a través de les xarxes socials i sota l'etiqueta "Blocus", emmirallant-se així amb les protestes a França. Va ser fa aproximadament una setmana quan van començar a aparèixer les primeres publicacions, sobretot a TikTok, en què es feia una crida a protestar aquest dissabte a ciutats com Barcelona, Madrid, València o Bilbao.

Els cartells difosos eren en castellà, es feien a través de comptes anònims i estaven generats amb intel·ligència artificial. La majoria d'aquests, a més, incloïen un codi QR que redirigia a grups de WhatsApp, Telegram o fins i tot Instagram, on es donaven directrius concretes als participants sobre com havien d'anar vestits o com havien d'actuar: de negre, amb passamuntanyes i guants.

L'expert en monitorització de xarxes socials Marcelino Madrigal va detectar les primeres publicacions entre el 18 i el 19 d'octubre, que es van publicar a TikTok des de perfils que s'acabaven de crear i que, en un primer moment, tenien pocs seguidors. Al llarg de la setmana, les convocatòries van anar guanyant abast i les instruccions van quedar una mica desdibuixades, de manera que els mateixos organitzadors van arribar a donar directrius contradictòries i confoses.

Què hi ha al darrere?

La gran pregunta, doncs, és saber si darrere dels aldarulls hi havia algun interessat o si bé van ser mobilitzacions espontànies. De moment, els Mossos descarten que es tracti d'un "grup criminal" i expliquen que són "persones totalment desorganitzades", que s'agrupen en petits grups per fer actes vandàlics i "violència gratuïta". Ara per ara, la policia catalana treballa per "monitoritzar" qui hi ha darrere i, per fer-ho, estan investigant el perfil dels 128 detinguts, per poder esbrinar "el problema de fons".

L'expert Madrigal creu que sí que hi ha "una part interessada". "Es van utilitzar comptes reciclats, amb els noms i les identitats canviats. Es va animar els joves a participar en actes de pillatge. Es van eliminar les rastres quan van ser descoberts", assenyala en una piulada a X.

En tot cas, si bé les convocatòries feien una crida sota el lema "Blocus" per emmirallar-se amb les protestes a França, la policia té clar és que els fets que han tingut lloc a Barcelona i altres ciutats com Madrid no hi tenen res a veure. "No ho hem de confondre", ha dit Catà. "Aquestes persones l'únic que fan és provocar angoixa i ansietat a la població", ha afegit.

Internacional

Més de 400.000 persones tornen a inundar els carrers de França en una nova jornada de protestes

Així, el balanç final dels fets que van succeir ahir al vespre i nit a la capital catalana s'ha tancat amb 128 detinguts, 112 dels quals són homes i 6, dones. Només dues persones tenien antecedents per desordres públics anteriors. El que més "preocupa" la policia catalana és el fet que 73 detinguts, és a dir, més de la meitat del total, fossin menors d'edat. Només en les primeres dues hores de la tarda es van identificar 300 persones.

Catà ha qualificat els fets d'"inexplicables": "No és una manifestació com les que estem acostumats a protegir on la gent es manifesta legítimament", ha recalcat, "són convocatòries a xarxes de persones molt joves amb la finalitat de cometre actes vandàlics". En aquest sentit, ha demanat "no confondre" aquests aldarulls amb "els drets que es reivindiquen a França": "Aquestes persones l'únic que fan és provocar angoixa i ansietat a la població", ha afegit.

Societat

Per TikTok i inspirats en França: així es va gestar la protesta a Barcelona Natàlia Pinyol

Convocatòria via xarxes

La policia catalana treballa ara per investigar què hi ha al darrere dels aldarulls i com i per què es van organitzar. De moment, se sap que els concentrats van estar convocats via xarxes socials, majoritàriament per TikTok, segons ha explicat Catà. És per aquest motiu que la majoria eren menors, perquè són els qui utilitzen més aquesta plataforma.

23 comerços vandalitzats i 31 contenidors cremats

La mobilització va derivar en moments de tensió, càrregues policials, corredisses i també 23 botigues vandalitzades. La protesta va començar cap a les cinc de la tarda amb el lema "Contra el sistema, instituts en lluita". Durant els incidents, alguns manifestants van incendiar papereres i el para-sol d’una terrassa, van tombar motocicletes de lloguer estacionades i van aixecar una barricada amb petits contenidors i papereres a la confluència del carrer de Vergara amb la plaça de Catalunya.

Segons ha informat l'Ajuntament de Barcelona, els aldarulls van acabar amb 31 contenidors cremats i 106 més van ser retirats de manera preventiva abans dels fets a l'entorn de plaça de Catalunya en zones on corrien el risc de ser vandalitzats. Els serveis municipals han treballat durant tota la nit per recuperar la normalitat a la ciutat i, l'estació de metro de plaça de Catalunya, tancada durant tot l'episodi, ha reobert al llarg de la matinada de diumenge.

14 agents ferits

D'altra banda, la comissària en cap també ha afegit que, arran dels incidents, hi ha 14 agents lesionats, quatre dels quals greus, i que els Bombers van haver de fer 33 assistències per incendis en la via pública. Un dels mossos, ha detallat Catà, té ferides al cap. L'operatiu policial va comptar amb 175 efectius de Mossos, 30 equips de la brigada mòbil Arro i 90 efectius de la Guàrdia Urbana.

Internacional

Més de 400.000 persones tornen a inundar els carrers de França en una nova jornada de protestes

Però “bona notícia” equival, en aquest cas, a victòria política? El conseller Lluís Puig té claríssim que sí, i així ho ha proclamat en els seus primers discursos un cop tornat. És un triomfalisme que comparteixen la resta de polítics amnistiats i els seus partits. Val la pena, però, analitzar-ho amb cura.

D’entrada, hi ha una veritat indiscutible, i és que l’amnistia s’ha assolit en contra de la voluntat inicial dels dos grans partits espanyols, de la judicatura, del sistema mediàtic espanyol, i de l’opinió pública de l’Espanya castellana (que és la majoria demogràfica). No la volien, i ha acabat passant. Des d’aquest punt de vista, per tant, és innegable que és una victòria dels que sí que la volien, assolida gràcies a l’aritmètica electoral i a la coneguda manca de principis de Pedro Sánchez, que per conservar la Moncloa ha estat capaç de fer exactament el contrari del que havia promès en campanya.

I ara els matisos, que no són petits.

Històricament, les amnisties (a diferència dels indults) tenen a veure amb la resolució de conflictes. Hi ha un conflicte amb parts enfrontades, una de les dues exerceix la repressió sobre l’altra, hi ha presos, exiliats (i de vegades, morts), la part represaliada resisteix i persisteix en les seves reivindicacions, i la part repressora acaba veient-se obligada a negociar sobre el fons del conflicte. I l’acord final sobre allò que ha generat el conflicte, lògicament, va acompanyat d’una llei d’amnistia que neteja les conseqüències penals per als afectats. És a dir, l’amnistia forma part d’un paquet polític de resolució del conflicte. Així va ser, per exemple, amb el pas del franquisme a la democràcia a Espanya. “Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia”, demanava la gent. Un paquet, un acord polític integral, del qual l’amnistia era la conseqüència.

És obvi que això no és el que ha passat amb l’amnistia del procés. La part repressora en ple s’ha negat i es continua negant a negociar sobre el fons del conflicte, però en un moment donat una de les seves faccions (el PSOE) va oferir obrir la porta a l’amnistia a canvi d’uns vots decisius per a una investidura. El que s’oferia era una amnistia desvinculada del conflicte, descontextualitzada. La sobirania nacional continuava intocable, el dret a decidir dels catalans no s’admetia. Tot allò que va portar a l’1 d’octubre no es negociava, però s’oferia el caramel de l’amnistia. La part reprimida hauria pogut rebutjar el plantejament, però el va acceptar. I així és com hem arribat allà on som: Puigdemont podrà passejar per Girona, Junqueras podrà ser candidat, i centenars de persones i les seves famílies podran respirar tranquil·les, però les causes del conflicte romanen intactes.

És possible que això, la percepció que els polítics han negociat per a ells i no per al país, expliqui la indiferència popular davant dels retorns. Fa dos anys, a Marta Rovira la van acompanyar els amics i companys de militància i prou, igual que ara ha passat amb Lluís Puig. A Toni Comín, segurament només amics i família, i potser algun dirigent del seu partit perquè ni sigui dit. Les celebracions de Junqueras, Romeva, Bassa i Turull també ha estat en petit comitè. Sens dubte la base social que va sostenir el procés se n’alegra, que ja puguin viure tranquils, fins i tot se n’alegra molt. Però no era per això que es va mobilitzar durant anys i va defensar les urnes, i no ho està vivint com una victòria política. Per això no surt al carrer. Perquè el més calent és a l’aigüera.

D'entrada, s'ha de diferenciar entre un pis social, que fa referència als habitatges que tenen un preu baix adaptat als ingressos de la família, i un pis d'inclusió social, on hi ha persones que, a més d'un preu reduït, tenen acompanyament especial per part d'entitats del tercer sector. Ara, Coabitac ha treballat i presentat uns càlculs que detallen quin és el cost econòmic total de posar un habitatge a disposició de persones vulnerables que requereixen atenció social, ja que aquest aplec de fundacions gestiona gran part del parc de pisos d'inclusió existents actualment al país.

Els pisos d'inclusió, molt més barats que les habitacions de pensió

Així, segons les entitats, el cost mitjà de tenir un habitatge d'inclusió social en funcionament pot variar molt per diversos motius però hi ha tres franges orientatives: els 7.119 euros/any, en els casos més facilitadors, amb pisos aconseguits a un cost baix i amb famílies que no requereixen molta atenció especialitzada; els 14.224 euros/any, en un escenari de costos mitjans, tant pel que fa a l'habitatge com pel que fa al seguiment social dels habitants; i els 24.113 euros/any per a un cost de l'immoble a preu de mercat i una intensitat alta de necessitats en l'acompanyament social per a la família. Aquests són els diners que costa oferir-li un sostre a algú i, a més, atendre'l amb més o menys assiduïtat. 

La clau d'aquesta informació en mans de la Xarxa d'Habitatge d'Inclusió Social (XHIS) catalana, que fins ara no s'havia presentat, és que va anar acompanyada d'una comparació amb altres modalitats de residència per a persones en situació de vulnerabilitat o amb necessitat d'atencions especialitzades. Així, en la mateixa presentació, Mijail Acosta, membre de la junta directiva de Cohabitac, va voler presentar unes dades "amb molta prudència" però assenyalant alhora que eren "interpel·ladores". Llavors, en una diapositiva es van mostrar els càlculs del cost mitjà d'altres allotjaments per persona a Barcelona: alberg per a persones sense llar (27.375 euros/any), habitació de pensió per a una família (36.500 euros/any), viure a una residència de gent gran (25.550 euros/any), fer-ho en una residència especialitzada (39.420 euros/any). 

​PÒDCAST

La crisi de l'habitatge també és un problema de finançament: «Si la gent sabés els pressupostos, ploraria» 

La conclusió era evident, segons apuntaven aquestes xifres. I deixaven una lectura que Acosta subratllaria tot seguit. Primer, assenyalaria que gaudir d'un habitatge propi "és molt més digne" que fer-ho en les altres modalitats, sempre i quan no es vegi damnificada l'atenció social o sanitària. I, en aquest sentit, recordaria que els pisos d'inclusió social són molt més barats per a l'administració -alhora que les famílies també contribueixen a pagar, sempre que poden- que tenir la mateixa gent en albergs o en pensions.

I, en segon lloc, apuntaria cap a l'existència d'un problema amb l'alliberament d'espais més especialitzats, com poden ser residències o sociosanitaris, per la manca de potenciació de la xarxa d'habitatges d'inclusió social. "En aquest tipus de residències d'alta intensitat d'acompanyament hi ha persones que no són donades d'alta perquè no tenen on anar i acaben ocupant recursos que són necessaris, però que són molt intensos a nivell d'acompanyament, amb recursos molt especialitzats i molt cars, perquè no tenen sortida", apuntava Mijail Acosta. La reflexió convidava l'administració catalana, tant a la Generalitat com als ajuntaments, a mirar cap al parc d'habitatges existents com un espai on estalviar diners i mantenir una atenció social digna.

Tot això, a més, succeeix en un context en què a Barcelona les pensions fa temps que s'han convertit en un recurs habitualment saturat per l'acollida de famílies que han estat desnonades o que es troben en una situació de vulnerabilitat màxima i que no tenen llar. A finals del 2025, es va arribar al rècord de les 3.480 persones vivint en allotjaments turístics a càrrec de l'Ajuntament, i ja s'ha normalitzat que habitualment se superi la xifra de 3.000 persones que cada mes viuen en una pensió perquè no han trobat res millor. El govern municipal ha provat de potenciar ajudes per pagar el lloguer d'un pis o una habitació, però també ha reconegut les dificultats per la manca d'ofertes al mercat i pel racisme immobiliari. 

El més habitual: l'atenció social bàsica, la més assequible

En aquest sentit, des de Cohabitac recorden que els pisos d'inclusió que gestionen venen de fórmules molt diverses, des del lloguer habitual fins a la cessió del pis per part d'una administració amb un cànon o el pagament de les quotes d'un préstec. Això fa que en la franja més baixa es puguin tenir pisos per uns 200 euros al mes i en els casos amb més despesa s'estigui parlant de fins a 1.000 euros. A banda, però, caldria sumar-hi una mitjana d'entre 3.500 i 4.500 euros per la captació del pis, la gestió i l'administració immobiliària. I, per últim, afegir el cost de les hores dels treballadors i els recursos de l'acompanyament social, que oscil·laria entre els 1.200 euros/any en els casos amb la intensitat més baixa, els 3.044 euros/any en els que requereixen un esforç mitjà i els 7.613 euros/any per als casos més exigents.

Sobre aquest últim terreny, el de l'acompanyament que despleguen les entitats de Cohabitac, Mijail Acosta també va assenyalar que el més habitual és que l'atenció comporti la modalitat bàsica (en el 60% dels casos), mentre que la intensitat mitjana apareixeria en el 25% de les famílies o persones ateses i l'acompanyament amb una assiduïtat més alta es registra únicament en un 15% dels pisos d'inclusió social.

Una immobiliària de Tecnocasa crida a la vaga per l'habitatge: «L'home és un llop per a l'home»

Amb tot, a Catalunya hi ha 3.064 pisos d'inclusió social (segons dades del 2024 oferides per l'Agència de l'Habitatge de Catalunya, que subvenciona aquesta modalitat). Això representa un 0,08% del total de llars que existeixen al país. L'habitatge protegit tampoc arriba al 3%.

• Spotify
• Youtube
• iVoox
• Apple Podcasts

Les conclusions d'aquesta primera entrega d'un cicle de cinc episodis -es poden escoltar a Spotify, Youtube, iVoox i Apple Podcasts- deixen dues projeccions contundents i algunes idees sobre com sacsejar la crisi residencial. Durant la conversa, patrocinada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) i gravada al restaurant Cachitos de Barcelona, s'arriba a assegurar que l'àrea metropolitana serà la primera zona de tota la península que aconseguirà capgirar els problemes d'accés a la llar. Però, alhora, se subratlla que no serà ràpid, que no implicarà només una dècada i, sobretot, que no serà fàcil.

D'entrada, s'assenyala un problema de base. "Si la gent sabés realment les xifres d'habitatge en els pressupostos públics, es posaria a plorar. És el 0,2% del PIB! No és el 4% d'Educació o el 7% de Sanitat. No. És el 0,2%", menciona la presidenta de la fundació de lloguers socials Hàbitat 3, Carme Trilla. En la mateixa línia, la també exsecretària d'Habitatge de la Generalitat (2004-2011) recull que un increment del pressupost "en un moment de crisi tan important com aquesta" és crucial, si es vol començar a resoldre alguna cosa. I cita la necessitat de tenir molts més ajuts "al lloguer", "als propietaris" (quan hi ha insolvències dels llogaters) i "a la inversió". 

Les inversions actuals en polítiques residencials estan molt per sota d'altres exemples europeus que, a sobre, tenen uns contextos d'habitatge social o fora de la lògica de mercat molt més avançats que el barceloní, el català o l'espanyol. "És una decisió clarament política", etziba Trilla, en relació a la manca de finançament. 

Propostes: pacte de país amb les empreses o comptes d'estalvi populars

En aquest sentit, Javier Burón, que va ser gerent d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona durant els vuit anys del govern d'Ada Colau -i desitjat després per l'executiu de Jaume Collboni-, insisteix que hi ha moltes possibilitats per aconseguir més diners i destinar-los a les polítiques residencials. "No és un tema tècnic", remarca l'expert. Fins i tot la ciutadania o les empreses hi podrien col·laborar econòmicament amb mecanismes especials que ja existeixen a altres punts i que es podrien potenciar a l'estat espanyol, subratlla.

La inflació es dispara fins al 4,5% al setembre per la crisi dels carburants i l'habitatge

Burón menciona el ventall d'asos a la màniga que tenen les administracions públiques i que podrien executar, també per evitar créixer només amb deute: "Jo no tinc cap problema a dir que o retalles algunes partides [per dedicar aquells diners a Habitatge], o incrementes la base tributària, que això vol dir que o fas servir les mateixes figures triburàries que tens o en crees de noves i els ingressos públics creixen, o fas un pacte amb el treball i les empreses i aconsegueixes aportacions a fons comuns amb les nòmines i amb els beneficis de les companyies mercantils que s'ajunten amb els recursos públics i fas una borsa estratègica de país. Aquesta sí que seria una bona eina de país".

En un altre tram de la conversa, a més, tant Trilla com Burón -actual director gerent de l'empresa pública navarresa d'habitatge Nasuvinsa- mencionen una altra possibilitat. "Hi ha tot un món en l'estalvi dels particulars i quins instruments fem servir perquè una part d'això estigui dipositat i dedicat a aquesta tasca [finançar polítiques d'habitatge]. No voldria fer publicitat antimercantil, però tu pots tenir un compte bancari que no et dona res i, en canvi, podries obrir un compte bancari amb una doble missió: és un compte d'estalvi i, alhora, els rendiments es fan servir per donar suport a projectes d'inversió estratègica", detalla l'exgerent de Barcelona. "A França des dels anys 30 del segle passat hi ha un compte d'estalvi que es diu "Livret A", que és un compte d'estalvi popular i que la gent sap que els diners que té en aquell compte d'estalvi van a finançar l'habitatge públic de França. Instruments n'hi ha", remata la també presidenta del Comitè d'Experts en Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona.

El vaticini: la regió metropolitana serà capdavantera a sortir de la crisi

Sobre el paper de la construcció, les dues veus assenyalen la necessitat de preparar el sòl disponible i d'integrar cada vegada a més constructors i promotors que no busquen el lucre en habitatge. De moment, entitats com aquestes a Catalunya n'hi ha poques, però van a l'alça. Als operadors privats clàssics se'ls hi ha de sumar, però no se'n pot dependre en excés, enraona Carme Trilla: "Durant el franquisme i el segle XX, l'habitatge de protecció oficial, que era voluntari, era optatiu per als promotors. El feien quan els números no els hi sortien en el mercat lliure. I quan l'economia anava bé, deixaven de fer habitatge protegit. I quan l'economia anava malament, feien habitatge protegit perquè així sabien que tenien la demanda assegurada. [...] Des del punt de vista de la política d'habitatge, volia dir que estaves en mans d'uns operadors que quan els hi convé ho fan i quan no els hi convé, no ho fan". 

Els propietaris amb diversos pisos els lloguen un 3,5% més cars que els que només en tenen un

Ara, a l'entorn metropolità hi ha "unes previsions de sòl encara interessants i importants", insisteix Trilla, i deixaran un futur amb pisos adaptats a les noves realitats. Seran "més petits", perquè les famílies ja no són tan grans, i perquè cal fer front a l'arribada de més població, apunta l'experta. I, si es fa de manera sostinguda tot el que comença a impregnar l'administració, hi ha esperança. Almenys aquesta és la visió de Javier Burón, que considera que l'àrea metropolitana de Barcelona serà "la primera àrea de la Península Ibèrica que estabilitzarà aquest problema".

Com a conclusió, ell, que treballa per al govern navarrès i que anteriorment ho havia fet per al basc, justifica el vaticini amb una defensa del lideratge barceloní en aspectes residencials: "Hi ha un teixit social, econòmic, administratiu i polític que no trobem ni a Madrid, ni a Lisboa, ni a Porto, ni a Sevilla, ni a Màlaga. I després tenim ciutats més petites, que són una altra lliga. Trigarà? Sí. Patirem? Sí. Però hi ha una voluntat i hem tingut una experimentació prèvia i un coneixement de què es fa a Europa i a Occident, i hi ha el proto-ecosistema i la proto-vocació d'infraestructura".

A Catalunya, una generació sencera descobreix que tenir estudis superiors, una feina i un sou ja no garanteix poder marxar de casa. Que formar una família s'ha convertit en una decisió condicionada pel preu del lloguer. Que viure al barri on has crescut pot acabar sent un luxe reservat als qui han heretat un pis. I que el futur, aquell territori que les generacions anteriors imaginaven ple de possibilitats, cada vegada s'assembla més a una cursa d'obstacles.

Menys de dos de cada deu joves catalans d'entre 16 i 29 anys han aconseguit emancipar-se. No parlem d'una generació que rebutgi les responsabilitats, sinó d'una societat que ha convertit l'autonomia personal en un privilegi econòmic. Hem passat de preguntar als joves què volen ser de grans a preguntar-los si algun dia podran pagar-se un lloc on viure.

I davant d'aquest fracàs col·lectiu, què ofereix la política? Por.

Por que guanyi l'extrema dreta. Por que arribin més immigrants. Por que desaparegui la nostra llengua. Por que torni la dreta espanyola. Por que l'independentisme ens porti al conflicte. Por que renunciar-hi signifiqui desaparèixer com a nació. Cada partit ha identificat el seu enemic preferit i ha construït al voltant d'aquesta amenaça bona part del seu discurs. Ja no es tracta de convèncer-nos que les coses poden anar millor, sinó d'espantar-nos amb la possibilitat que vagin encara pitjor.

Però a Catalunya aquesta renúncia té una dimensió particularment greu. Durant anys, l'independentisme va ser capaç d'oferir alguna cosa que avui escasseja: un horitzó col·lectiu. Es podia compartir o rebutjar aquell projecte, però difícilment es podia negar que mobilitzava una part molt important de la societat al voltant d'una promesa de futur. La independència no era presentada simplement com una manera d'escapar dels problemes de l'Estat, sinó com l'oportunitat de construir un país millor.

Aquella ambició s'ha anat esvaint. Els partits independentistes, atrapats entre rivalitats, renúncies i estratègies de supervivència, han substituït massa sovint el projecte nacional per la gestió de les seves pròpies contradiccions. Uns demanen confiança per continuar negociant allò que mai no acaba d'arribar. Altres apel·len a la fidelitat a una causa que ja no saben explicar com fer avançar. I mentrestant, una part del país que havia cregut en la possibilitat de transformar la realitat observa com els seus dirigents discuteixen sobre qui té més legitimitat per representar una esperança que s'ha desinflat.

Tampoc no sembla que l'alternativa autonomista hagi estat capaç d'omplir aquest buit. La promesa d'una Catalunya ben gestionada, estabilitzada i reconciliada amb l'Estat pot resultar tranquil·litzadora per a una part de l'electorat, però difícilment constitueix per si sola un projecte capaç d'entusiasmar una generació que no pot accedir a un habitatge. L'estabilitat és necessària, però no és un horitzó. La normalitat institucional és desitjable, però no pot convertir-se en l'única aspiració d'un país.

I és precisament en aquest desert d'expectatives on creixen els discursos que ofereixen culpables en lloc de solucions. Quan la política convencional deixa d'explicar com construir un futur millor, apareixen els qui prometen recuperar un passat idealitzat. Quan desapareix l'esperança, la ràbia es converteix en una mercaderia electoral extraordinàriament rendible.

Naturalment, hi ha amenaces reals. L'extrema dreta posa en qüestió drets i llibertats. La llengua catalana afronta reptes profunds. Catalunya continua sense disposar de les eines polítiques i econòmiques que necessita per decidir plenament el seu futur. Però reconèixer els perills no és el mateix que convertir la por en l'únic projecte polític.

Perquè la por pot mobilitzar electors, però no construeix habitatges. Pot omplir mítings, però no millora salaris. Pot guanyar eleccions, però no ofereix cap raó per quedar-se a viure en un país que expulsa els seus joves del mercat immobiliari i els obliga a ajornar indefinidament els seus projectes vitals.

No hauríem de confondre aquesta desafecció amb una simple crisi de comunicació. No és que els partits expliquin malament els seus projectes. És que massa sovint costa identificar quin projecte de futur proposen més enllà de gestionar el present i evitar que governi l'adversari.

Catalunya necessita recuperar l'ambició de ser un país on viure millor no sigui una expectativa ingènua. On emancipar-se no sigui una heroïcitat. On la llengua i la cultura tinguin futur perquè també en tinguin les persones que les han de viure. On l'autogovern sigui una eina efectiva de transformació i no només un espai de repartiment de poder. I on la independència, per als qui la defensen, torni a significar alguna cosa més que la reivindicació d'una promesa pendent.

La política hauria de servir per transformar la inquietud en esperança, no per administrar indefinidament les nostres pors. Perquè un país que només sap demanar als seus joves que votin per impedir que les coses empitjorin és un país que ja ha renunciat a prometre que poden millorar.

Els discursos polítics d’odi han anat conformant una visió estràbica de l’entorn, moltes de les mentides abocades a les xarxes socials. La pobresa s’ha utilitzat com a eina de polarització política. S’assenyala les persones vulnerables com a culpables d’un desastre econòmic mundial. La pobresa i la immigració ajuden a fabricar culpables que donen rendibilitat política a la dreta.

El model que es proposa des d’aquesta falsa visió del món obvia les dades i la realitat de la majoria. No deixa de ser curiós, i certament contradictori, que un 46,9% de la població cregui que les persones en situació de pobresa ho són perquè volen ser-ho i un 47,3% no arribi a final de mes. S’inventen culpables, s’assenyalen col·lectius, s’ometen dades necessàries, s’apel·la a l’emoció i es fa una difusió massiva per tal de fer sentir que la realitat de la majoria és l’èxit no la vulnerabilitat en què molts es troben. Es legitima la mentida i es confronta persones vulnerables entre si segons el seu grau de vulnerabilitat.

S’emmiralla el discurs, en un suposat el model meritocràtic, com si realment fos possible en un sistema basat en les desigualtats i es descarrega els problemes estructurals, com la manca d’habitatge assequible, la precarietat, les discriminacions i la manca d’oportunitats, en les persones que més ho pateixen i no en el sistema que ho perpetua o els veritables culpables que s’enriqueixen amb les desigualtats. La mentida es converteix en un autoengany comunitari.

Veiem les acampades per l’habitatge en les que gran part de les persones que participen treballen, estudien i, també, es manifesten contra les desigualtats. Observem persones que les assenyalen “treballa i dutxa’t” que possiblement no tenen ni la formació ni la qualificació ni la cultura de moltes de les persones que participen, però així i tot se senten amb el dret d’assenyalar, desqualificar i, inclús, insultar.

El discurs de l’odi genera notícies falses per tal d’omplir l'espai informatiu amb acusacions continuades per tal de desviar l'atenció dels problemes reals. S’amaguen les dades que no són convenients i es dona una falsa sensació de consens generalitzat, l’objectiu central és anul·lar el pensament crític.

La campanya de la dreta i la ultradreta se suporten clarament sobre els 11 principis de Goebbels, el ministre de propaganda de Hitler que va controlar els mitjans amb l'estratègia de manipular l'opinió pública reduint la realitat a un sol enemic, repetint mentides simples i constants i apel·lant als prejudicis emocionals de la població.

Lluny de quedar-se amb els personatges que li han donat més popularitat, Busquets reivindica els projectes teatrals que li han permès explorar altres registres i connectar amb històries que van més enllà de la caricatura. També parla sense artificis de la seva manera de ser fora dels focus, es defineix com una persona social, però admet que la vergonya de vegades li provoca reaccions brusques. Una conversa sobre els orígens, l’ofici d’actriu i la distància entre la imatge pública i la persona que hi ha al darrere. Ara la trobem fent Bons i dolents, la primera obra escrita per Joel Joan que es pot veure fins al pròxim 29 de novembre al Teatre Condal de Barcelona. 

Més de 20 anys al ‘Polònia’! T’ho continues passant igual de bé que el primer dia? 
Hi ha hagut èpoques de tot. És una feina on cada dia rius i t'ho passes bé, però també hi ha jornades mega avorrides i moments en què la creativitat s'esgota. M'he plantejat deixar-ho alguna vegada, però mai ho he acabat fent, potser perquè no soc prou valenta. Quan ho hauria pogut fer, no ho vaig fer i, ara, ja ni m'atreveixo. El Polònia és casa. Potser estàs en un procés d'assaig, en un moment de la vida que estàs fatal, arribes allà i dius; d'acord, això és casa. 

Ens ho continuem passant molt bé perquè tenim molt bona relació i ens coneixem molt. Si un dia algú no està bé, té tot el suport dels altres. Allà hi ha passat de tot; ens hem casat, ens hem divorciat, hem tingut fills, se'ns han mort pares i mares... La vida. I és molt guai la família que s'ha creat entre els actors i l'equip de maquillatge. Al final, passem moltes hores junts i entre aquests equips, compartim moltes estones. 

Ara amb la Colau se’t pot girar feina… La votaràs? 
No sé a qui votaré, t'ho prometo, no en tinc ni punyetera idea. Estic molt perduda i cada cop confio menys en la classe política. Tinc la sensació que acaben convertint-se -no sé si perquè ja ho són de base o perquè s'hi tornen- en uns narcisistes i uns egòlatres. L'únic que volen és ser allà i no me'ls crec. Després diuen unes coses i es contradiuen quan toca votar, com amb el topall dels lloguers. “Sí, sí, votarem que sí”, i després voten que no. Sobretot en temes socials. Tinc la sensació que els importa ben poc la gent. Segur que tenen una preocupació i volen fer coses, però em sembla que acaben convertint-se més aviat en gent que fa passadissos. Estic molt desenganyada, però sí, els votarem, i què? S'ha d'anar a votar perquè, si no, se'ns mengen.

Sempre has rebut bon feedback per part dels personatges que imites? 
Sí, o, si més no, ho fan veure. Pel que fa als personatges, no són imitacions, sinó paròdies o caricatures. Ara estic fent la Margarita Robles, per exemple, i li busques un aire, un sospir. Me la van demanar d'un dia per l'altre, me la miro, veig que parla més o menys així, a batzegades i com que la veu no la sabré fer, confio en la caracterització. I així et llences als lleons. Si surt bé, bé; si no, no la tornes a fer i ja està. És evident si un personatge funciona o no. A vegades, és allò de dir: “mira, és que no me'n surto, que ho faci una altra”.

Però a totes les persones que he imitat, sempre he intentat ser molt educada i explicar-los que ho faig des de l'amor, que em faig meu el personatge i que intento que sigui guai i que agradi. Recordo una anècdota molt bona amb la Carme Ruscalleda. Vam coincidir en un sopar i jo estava asseguda al costat del Toni, el seu marit. Van fer un sorteig i els va tocar una nit d'hotel. Ell em va dir; “Queda-te-la tu, jo el que vull és estar a casa, que estem molt farts d'anar amunt i avall!”. I me la vaig quedar jo. (Riu) Van ser molt macos!

Que bo! T’hi veus molt més temps al Polònia?
No ho sé... Fins que duri! Quant durarà? No ho sabem. Encara es manté en bon estat de salut. No miro ni les audiències ni les taquilles, no n’estic gaire pendent, la veritat, no hi penso gaire. Del principi quedem el Cesc, el Xavi Serrano, el Queco i jo. Per una banda, ho deixaria, perquè dius; “porto molts anys”, però, per l’altra, estàs bé, és un bon lloc i tens aquesta família. Tinc el cor dividit, però llarga vida al Polònia, amb mi o sense mi! 

Tu que et dediques a fer riure, què li fa riure a Agnès Busquets? 
Hòstia! (Pensa). Doncs tinc un humor molt variat, que no vol dir fàcil. Em pot fer riure des d’un vídeo d’ensurts que em miro en bucle, fins algú amb molt d’enginy. L’altre dia, per exemple, vaig veure un reel d’una orquestra amb un d’aquells filtres que fa que sembli que tothom està plorant, i em va fer molta gràcia. També ric molt al ‘Polònia’, amb el Cesc i la resta de companys al camerino. S’hi genera un ambient molt divertit, tant amb els companys d’escena com amb les companyes de maquillatge i perruqueria. I el meu fill també em fa molt riure, i jo diria que a ell també. A vegades el provoco, tot i que no passem el dia rient, perquè també hi ha algunes bronques i crits. 

A Bons i dolents també rieu? 
Encara no riem gaire, però riurem, perquè encara ens falta una mica de rodatge. Sí que riem amb les coses que ens passen; “Hòstia, aquí t'has equivocat”, “aquí no sé quantos”... L'altre dia, per exemple, el Joel em va fer una cosa en escena que vaig pensar; “Cabron, tio!”. Em va fer riure, però m'ho vaig haver de contenir perquè no se m'escapés. La gent, en canvi, riu moltíssim. Estic flipant! Amb aquesta obra ens vam tirar directament als lleons, sense fer cap assaig general. La primera prèvia, el dia 6, ja va ser amb el teatre ple i el públic pagant entrada, i no havíem fet ni un puto passi seguit! Va anar molt bé i cada dia va millor.

Amb la comèdia has de tenir el baròmetre connecta’t tota l'estona. Amb el drama pots desconnectar-te més del públic i estar amb tu, amb l'altre i amb la seva pel·lícula. Evidentment, no vol dir que no pensis en el públic, però amb la comèdia has d'estar absolutament connectat i tenir-lo molt present. Amb els anys també m'he reconciliat molt amb aquest gènere i he deixat de considerar-lo un gènere menor. Està molt bé que la Marta Buchaca hagi guanyat el premi al millor text original per una comèdia. Per fi es comença a premiar!

Expliquem de què va, per aquells que encara no tinguin l’entrada… 
És una crítica al bonisme. No sempre hem d'intentar ser els més bons, perquè tots tenim una part bona i una de dolenta, i els nostres principis no sempre són coherents ni inamovibles. Tot plegat, es barreja amb una cosa molt generacional que és la crisi dels 50, que pot petar, per una banda, o per una altra. En aquest cas, el personatge del Joel és un tio d’uns cinquanta i escaig anys que es pensa que en té vint. I té una dona -que és el personatge que interpreto jo-, que està conformada amb el que hi ha i que també beu molt per aguantar-ho tot. Són una parella benestant de Sarrià, mentre que l'altra parella potser seria més de Poble-sec o de Poblenou. En el fons, va de mirar de salvar la papereta, però ningú no en surt net.

Ara, fent càlculs pensava; 2026 menys 1976, tu ja els has fet els 50?
Encara no, els faig el pròxim 3 de novembre. Que la gent em feliciti i em convidi a coses! (Riu). Per sort, aquell dia no tenim funció perquè és dimarts. M'agradaria fer un fiestolo, però l'endemà segurament tindré Polònia i el cap de setmana amb funcions. De moment, sé que me'n vaig de cap de setmana sorpresa amb la meva parella, una nit romàntica, imagino, perquè no sé ni on em porten. També baixaré a Tarragona a dinar amb el meu pare i la meva germana. Però la idea és fer un fiestolo com Déu mana quan hagi acabat les funcions i trobi un cap de setmana lliure, perquè després començarem la gira. Tinc ganes de fer una festa de veritat! Estic recopilant reels divertits amb proves bastant absurdes per muntar un divertimento i que la gent faci molt el ridícul.

Crisi? 
De moment, no! Als 20 ja tenia la crisi, era com: “Ai…”. La meva terapeuta m'ho recorda i ens pixem de riure. Li deia; “És que ja ho tinc tot fet!”. Ara ho vaig acceptant i penso; “què collons, per tenir-ne 50 estic prou bé” (Riu). Tinc mal d'esquena, em vaig haver d'operar d'un ungler i no m'hi veig, però estic bé, ho tinc tot cobert. No és ben bé una crisi, però sí que hi ha aquesta sensació de pensar en tot allò que no has fet i que potser ja no tindràs temps de fer per la vida que portes. No sé, anar-te'n a viure fora sis mesos o un any. Penso més en l'àmbit personal que en el professional. Professionalment, que vagin venint coses, evidentment! Tot i que, com que estem tan encasellats, treballar en segons quins llocs ja ho descarto. 

Quin repte professional t’agradaria afrontar o quin projecte et faria especial il·lusió fer?
Continuar treballant ja és prou un repte professional. Arribar a la jubilació ja és tot un repte, perquè això sí que fa por: l’any que ve, què? Què vindrà? Encara no ho sé. M’encantaria treballar amb el David Selvas, que em dirigís, o repetir amb el Nelson o la Calòrica, que seria molt xulo. També m’agradaria que em truquessin per fer un Bertolt Brecht al Lliure, em vindria molt de gust. Ho havia fet a l’Institut del Teatre i m’ho passava de puta mare. La creació és molt guai de fer. 

Normalment, estic en projectes més mainstream, de teatre comercial, que benvinguts siguin, perquè collons, estàs fent teatre que et ve a veure molta gent. El teatre es fa pel públic, per canviar la societat i per fer catarsi tots plegats, però també en pots fer amb la comèdia i el mainstream. Es pot fer catarsi amb tot. També m’agradaria que sortissin més projectes audiovisuals. Em costa que pensin en mi i, si hi pensen, em relacionen amb comèdia. M’agradaria sortir d’aquest encasellament i que la gent s’atrevís a apostar per actors que estem associats a l’humor i a la comèdia, perquè també podem fer altres coses.

De feina no te’n faltarà!
No et pensis, la nostra és una feina en què hi ha mesos que no entra tot el que et pensaves que entraria, com qualsevol freelance. És una precarietat dins d'uns paràmetres, perquè soc una privilegiada, però si s'acaba la feina, he de demanar l'atur o tirar d'estalvis. I després et ve una clatellada d'hisenda perquè fas moltes feines i potser guanyes el mateix que algú que està fix en una empresa, però pagant el doble d'impostos.

Insisteixo, soc una privilegiada dins d'aquesta precarietat. Encara que sigui escanyada, puc pagar la hipoteca -que pago tota sola- i assumir tot el que comporta viure a Barcelona, amb uns supermercats que són caríssims. És fort, eh! Em sento com quan tenia vint-i-pocs anys, que anaves mirant cada despesa. I això és normal quan comences, però trobar-te en aquesta situació als 50, també és dur. A més, és una situació circumstancial; t'has divorciat, estàs sola... El sistema no està pensat per a això, has de viure en parella. 

La ciutat ens expulsa…
L'altre dia vaig veure en una cafeteria d'especialitat de Gràcia un cartell que deia; “El cafè per a la gent del barri”. I vaig pensar; “què vol dir, pels expats?”. Perquè ara resulta que la gent del barri són ells. Els tinc atravessadíssims, pobres! Els meus veïns són expats, els de davant i els de sota. Als de davant encara no els he sentit dir ni una punyetera paraula en català. Són francesos i, per proximitat, podrien fer un esforç! Els de baix, almenys, l'entenen, encara que no el parlin. Estic farta de veure pares i mares amb cotxets. Vull dir, aquesta gent no està de vacances, són persones que surten de l'escola i viuen aquí. Cobren el doble, no tributen i paguen el que els demanen, uns preus desmesurats pels d’aquí. Almenys, és el que veig al meu voltant. Que apliquin els topalls de lloguer ja!

L'organització sense ànim de lucre destaca que la importància del .cat va més enllà de les fronteres de Catalunya i que va ser el primer domini del món dedicat a una comunitat lingüística i cultural. Nascut el 2006, va ser possible gràcies a la mobilització de més de 65.000 persones, 2.615 empreses i 98 entitats que van impulsar la candidatura davant l’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers)​​​​​, l'organització internacional que s'ocupa de gestionar els noms de domini a la xarxa, entre altres funcions. "Internet va reconèixer per primera vegada que hi havia cultures al món. Després de Catalunya, altres nacions sense estat va seguir el nostre exemple", expliquen des d'Accent Obert.

No obstant, admeten que no n'hi ha prou amb el .cat en plena expansió del món digital. Accent Obert ha multiplicat els camps d'intervenció i treballa de la mà de l'Aliança per a la Presència Digital del Català, que aplega les principals entitats de promoció i defensa de la llengua. També desenvolupa projectes en àmbits com la creació de continguts i la intel·ligència artificial, el repte "majúscul" per la llengua a la internet, que està canviant la xarxa com la coneixíem.

Després de la revolució del .cat, el català es planteja tornar a ser pioner en el reconeixement de les cultures no hegemòniques a la intel·ligència artificial. Per descobrir els reptes lingüístics d'aquesta nova etapa digital, a Nació hem parlat amb el director general d'Accent Obert, Joan Abellà, i amb el professor i investigador de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep Àngel Guimerà, expert en tecnologies digitals i director de l'Institut de la Comunicació (InCom-UAB).

La IA podrà respondre directament en català?

Malgrat que en els xats d'intel·ligència artificial és possible conversar en català, les respostes no es generen directament en la nostra llengua i provenen de bancs de dades de tot el món i traduccions automàtiques, majoritàriament de l'anglès. Aquest fet desencadena, a vegades, en errors d'escriptura i biaixos en la resposta. Josep Àngel Guimerà, professor i investigador de la UAB, recorda que la intel·ligència artificial no pensa per si sola, sinó que elabora les respostes a base de càlculs estadístics a partir de les dades que té disponibles. "Els biaixos que poden tenir les respostes van més enllà de la ideologia, també tenen a veure amb la maneres d'entendre el món", explica.

Societat

Catalanofòbia: per què l'espanyolisme en necessita? Bernat Castanyer Colomer

Guimerà recorda que les intel·ligències nord-americanes estan entrenades amb material anglosaxó, que exclou altres llengües i visions. "Si a vegades hi ha problemes perquè les intel·ligències artificials s'expressin bé en català és, entre altres coses, perquè no s'han entrenat amb un corpus prou gran de documentació en català", assegura el professor. 

El director general d'Accent Obert, Joan Abellà explica que la intel·ligència artificial pot arribar a elaborar directament les respostes en català, però que, abans, "caldrà treballar molt i fer-ho molt bé". En aquesta línia, diu que s'estan posant novament d'acord per aconseguir-ho amb institucions i iniciatives com Sofcatalà o el projecte Aina, impulsat el 2020 per la Generalitat i el Barcelona Supercomputing Center (BSC) que recopila grans corpus de text i veu per entrenar models d'intel·ligència artificial.​​ "Haurem de tornar a proposar una gran conversa amb els principals agents d'intel·ligència artificial per demanar que se'ns respecti com a cultura no hegemònica", diu.

Com ho farem?

Per aconseguir aquesta fita, Abellà afirma que s'haurà de posar "les coses fàcils tècnicament" a les empreses d'intel·ligència artificial. "Haurem de confeccionar de forma col·legiada un gran corpus de cultura catalana per posar a disposició dels entrenaments de les IA", explica. El corpus aplegarà arxius multimodals, de so, imatge i text d'internet en català.

Un material que va des de fotografies i vídeos digitalitzats, fins a llibres, premsa i continguts d'actualitat, que hauran d'estar correctament indexats i respectant els drets d'autor d'aquells documents que no estan en obert. "És una feinada, però tenim moltes coses a favor: la maquinària del BSC i els coneixements d'Aina, que ha treballat amb repositoris de dades, sap indexar continguts i ha fet molta recerca", diu Abellà.

Societat

Estan en perill els dialectes del català? Bernat Castanyer Colomer

D'altra banda, també farà falta mesurar de quina manera serà capaç d'elaborar millor les respostes des d'un prisma culturalment català. Una de les més raonables, a parer dels experts, serà en la fase de postentrenament de les IA que permet corregir i "afinar" els biaixos de les cultures amb una representació estadística reduïda en la totalitat de la internet textual.

En el cas del català, el percentatge total de cultura catalana ronda al voltant del 0,20%, una xifra "considerable" segons Abellà. "Hi ha moltes cultures més grans que la catalana que tenen el mateix problema, però potser nosaltres estem adonant abans que cal actuar", explica. "El català gaudeix de bona salut en el món digital, amb la IA no podem quedar-nos enrere", afegeix.

Tindrem una eina pròpia?

L'enfocament del projecte, que es troba en una fase inicial, no contempla la creació d'una intel·ligència artificial pròpia, sinó tan sols donar les eines a les IA que ja existeixen perquè incorporin el català i la nostra manera d'entendre el món."Hem de ser pragmàtics, val molts diners i ni tan sols a Europa se n'estan sortint amb fer-ne una", apunta Abellà. D'acord amb aquesta idea, el professor Josep Àngel Guimerà recorda que seria difícil "fer forat" en un mercat on ChatGPT, Gemini, Claude o Grok s'han apropiat de l'imaginari col·lectiu.

Societat

Plataforma per la Llengua alerta que la catalanofòbia «afebleix el prestigi social del català» Pau Espí Solé

No obstant, Guimerà assegura que l'àmbit de la IA és essencial per assolir la independència lingüística i que un mecanisme d'aquestes característiques podria tenir sentit per l'ús intern de les pròpies administracions "per sobirania política i tecnològica". "Veig complicat, però, que una IA genèrica pròpia pogués tenir èxit, per qüestions de mercat i de potència", diu el professor, que qüestiona que pogués arribar a ser competitiva.

L'acadèmic posa l'accent en la necessitat de gestionar bé els recursos i centrar els esforços en la regulació de la intel·ligència artificial des de les administracions catalanes i la societat civil organitzada. "Hem d'intervenir amb totes les maneres que puguem, com hem fet amb tants altres àmbits, per reclamar la presència del català. Perquè ja sabem que el respecte a les cultures minoritzades no és el que mou aquestes empreses", afirma.

Quan el petit Alexandru va complir tretze anys, la seva família va decidir enviar-lo a estudiar a París. Més enllà de les aules, a la capital francesa hi va descobrir el món de l’hoteleria, començant a treballar en l’àmbit de la restauració. Des d’allí, va fer el salt a alguns dels grans hotels d’Europa i, després d’haver descobert el funcionament de diversos establiments de luxe, des de Montecarlo fins a Londres, Alexandru, que a França havia passat a ser conegut com a Henri Alexandre Negresco, va decidir comprar una parcel·la a Niça per posar en marxa el seu propi hotel.

A tal efecte, l’emprenedor romanès va comptar amb la complicitat de dos dels grans magnats de l’automòbil de l’època, De Dion-Bouton i Alexandre Darracq, que van permetre, amb els seus diners, que el somni de Negrescu esdevingués una realitat.

Així, doncs, el 4 de gener de 1913, va inaugurar, amb tota pompa i amb la presència de fins a set "caps coronats", el nou Hotel Le Negresco, que havia estat dissenyat pel prestigiós arquitecte Édouard-Jean Niermans i que havia comptat amb algunes singulars aportacions realitzades pel mateix Negrescu, entre les quals cal ressenyar la de la seva famosa cúpula rosa que, segons explica la llegenda, estava inspirada en la forma dels pits de la seva amant.

Internacional

Vida i mort d'un hotel a la platja de Gaza Ramon Usall

El nou Negresco va viure un primer any excel·lent en què els beneficis no paraven de créixer, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va canviar radicalment la seva història. Amb l’inici del conflicte bèl·lic, l’hotel es va convertir en un hospital militar, una funció que va mantenir durant quatre anys, fins al 1918, quan va acabar la Gran Guerra.

Amb la reobertura de l’establiment com a hotel, però, el Negresco es va trobar amb una pèrdua massiva de la seva luxosa clientela i amb unes grans dificultats burocràtiques per tal de cobrar les indemnitzacions pertinents fruit de l’ús de l’hotel com a hospital durant el període de guerra.

Aquestes circumstàncies adverses van provocar la bancarrota de Negrescu, que va haver de vendre’s l’hotel a una societat belga el 1920, el mateix any en què, arruïnat i afectat per un càncer fatal, es va apagar la seva vida quan tot just havia complert cinquanta anys.

La tragèdia va colpejar de nou el Negresco durant la Segona Guerra Mundial, quan l’hotel va tornar a perdre la luxosa clientela que a poc a poc havia aconseguit recuperar. Després de l’alliberament de Niça, el 1944, l’establiment va servir, durant una temporada, com a seu dels serveis d’espionatges anglesos i nord-americans, com també com a residència per a soldats convalescents de l’exèrcit dels Estats Units.

El vell Negresco va recuperar el seu llustre a partir de 1957, quan va ser adquirit pel promotor immobiliari Jean-Baptiste Mesnage, que en va cedir la gestió a la seva filla Jeanne i al seu marit Paul Augier, que havia participat activament en la Resistència contra el nazisme.

La gestió de la família Augier, i el desenvolupament que el turisme va viure a partir de la seva adquisició de l’hotel, va contribuir a augmentar el prestigi internacional del Negresco que, a més d’un establiment de luxe, es va convertir en un autèntic museu d’art, amb més de sis mil peces entre les quals podem destacar l’escultura "Nana Jaune" de Niki de Saint Phalle, que decora el seu saló Royal, diversos bustos de la reina Maria Antonieta, o el bust de Salvador Dalí, un dels hostes més fidels de l’hotel, que l’artista Cyril de la Patellière va regalar a l’establiment durant la celebració del seu norantè aniversari, el 2013.

Testimoni del pitjor atemptat de la història de Niça

El 14 de juliol de 2016, mentre Niça celebrava els focs d’artifici que havien de posar fi a la celebració de la festa nacional francesa, el Negresco va viure un dels seus dies més tràgics quan, tot just a les portes del mateix hotel, al passeig dels Anglesos, es va produir un atemptat de l’Estat Islàmic en què un camió va atropellar els espectadors de la vetllada provocant 86 morts i gairebé 500 ferits en el que és el pitjor atemptat de la història de Niça. 

L'hotel en la cultura popular

• Cinema: Chacal (1973). D’entre la trentena de pel·lícules que han estat rodades en aquest mític establiment, us presentem Chacal, dirigida per Fred Zinnemann, que narra les peripècies d’un assassí a sou contractat per l’OAS que intenta acabar amb la vida del president francès Charles de Gaulle, acusant-lo de traïció per la seva posició durant la Guerra d’Algèria. D’entre els molts escenaris en què aquest assassí, interpretat per Edward Fox, s’allotja, cal destacar el Negresco de Niça.

• Literatura: La promesa de l’alba (Angle editorial, 2026). Aquesta novel·la, obra de l’escriptor i diplomàtic francès d’origen rus Romain Kacew, conegut com a Romain Gary, té caràcter autobiogràfic i narra la trajectòria de l’autor i la relació amb la seva mare, que volia convertir-lo en un gran artista. Entre altres períodes, l’obra exposa l’etapa en què l’autor era estudiant d’institut a Niça i la seva mare treballava com a gerent al Negresco.

Ha passat un mes des del desnonament de Maricarmen, que va morir fa dues setmanes. S'han convocat manifestacions multitudinàries, acampades més o menys concorregudes a la plaça del Sol de Madrid i a la plaça Catalunya de Barcelona, i una vaga general que ha reactivat els sindicats majoritaris i donarà el tret de sortida a la campanya electoral del 29-N, amb un missatge a favor del dret a l'habitatge, però també per constatar els riscos que tindrà per als treballadors un govern de PP i Vox. I Sánchez ha aprovat de nou els decrets que van precipitar la convocatòria electoral, amb la tranquil·litat d'una diputació permanent en què Junts no és rellevant. En aquest context, es comença a detectar un canvi de tendència en favor de les esquerres de cara a les eleccions?

El cert és que, amb les enquestes que hi ha sobre la taula, no es detecta un punt d'inflexió clar, més enllà de canvis mínims que entren dins del marge d'error i que beneficiarien, sobretot, el PSOE. El recull d'enquestes de Nació, que fa seguiment dels sondejos que es publiquen des del 2023, constata que el PP continua en una còmoda primera posició, però amb una lleugera tendència a a la baixa, i a troba a uns 26 escons de distància del PSOE. Els socialistes concentren el vot de l'esquerra i creixen lleugerament. Vox, de manera més o menys constant, manté el creixement a costa del PP i no té rival a la tercera posició. I l'esquerra espanyola, després del fracàs de les negociacions entre Front Ampli i Podem, continua sense aixecar cap, si bé és cert que encara és aviat per calibrar l'efecte del no-acord a l'esquerra del PSOE. La majoria absoluta de PP i Vox sembla la clara guanyadora del 29-N.

Els errors no forçats de Feijóo

En tot cas, és sabut que l'agenda de campanya té importància. Per això el PSOE intenta dibuixar el 29-N com un plebiscit entre un govern progressista liderat per Sánchez o un govern "involucionista" de PP i Vox, i treu pit de l'agenda social dels últims anys -augment del salari mínim, una reforma laboral per millorar les condicions dels treballadors, ampliació dels permisos de paternitat i maternitat- o el compromís de revaloritzar les pensions de l'any vinent. Què es decideix el 29-N? O això, o l'agenda de Milei, que ha visitat Madrid aquesta setmana i s'ha vist amb Isabel Díaz Ayuso (no pas amb Feijóo). "La dreta espanyola dona pistes de què vol fer, ningú no podrà dir que l'han enganyat", deia dijous el ministre Óscar Puente, de visita a Barcelona. 

En tot cas, l'esquerra té al seu favor els errors no forçats que encadena el candidat Feijóo. Als lapsus en intervencions públiques, convenientment aprofitats per Sánchez, s'hi suma l'atac al model d'escola catalana que ha sacsejat la setmana a Catalunya -fins al punt que Albiol ha hagut de sortir a apagar el foc-, l'enduriment del dret a l'avortament i a l'eutanàsia, o el qüestionament del sistema de pensions, que ha donat munició al PSOE per alertat als pensionistes que si el PP i Vox arriben a la Moncloa hi haurà retallades en les prestacions. El fantasma de les pensions torna a perseguir el líder gallec, com l'any 2023, i Salvador Illa, des de Catalunya, també ajuda a convertir-ho en tema de campanya per mobilitzar votants pensionistes. Tot això pot activar l'electorat progressista. 

Política

Enquestes del 29-N: quin resultat hi haurà i quines majories seran viables? Roger Tugas Vilardell

Sí que es pot?

Sigui com sigui, els socialistes miren de transmetre optimisme i Sánchez ha jugat ja la carta de "l'amor" amb Begoña Gómez i ha sortit ben parat de l'entrevista a La Revuelta, amb màxims d'audiència. El PP, amb el fitxatge de Xavier García Albiol, mira de taponar fugues a la seva dreta però Feijóo presenta mancances com a candidat. Vox intenta no cometre errors -ha evitat aquesta setmana la trobada amb Milei, que ha resolt amb una videotrucada. A les esquerres, després de les negociacions, intenten passar pàgina i parlar de propostes, més enllà de noms i sigles. Ada Colau ha tornat a "X" per acceptar una entrevista amb el creador de contingut Jordi Wild, però la seva llista té un 34% d'oposició interna. Per la seva banda, Irene Montero i Gabriel Rufián van inaugurar la seva joint venture en un acte a Nou Barris aquest dissabte. L'objectiu? Mobilitzar al màxim les esquerres, que de moment es veuen al carrer però no del tot a les enquestes.

Hi haurà un canvi de tendència que permeti a l'esquerra imposar-se a PP i Vox? El politòleg Guillermo Fernández, professor de la Universitat Carlos III, alertava en conversa amb Nació que la societat ha girat cap a la dreta i que només la mobilització de l'esquerra no pot capgirar les tornes. "Una mobilització de l'esquerra pot produir-se, però no serà suficient. Caldrà activar segments fins ara al marge de la dialèctica esquerra-dreta, pensionistes preocupats, nous electors joves i abstencionistes", afirmava. El director de GAD 3, Narciso Michavila, afirmava que PP i PSOE podrien estar ja en un "empat tècnic" i que els socialistes podrien quedar en primer posició, però mantenia que governarà Feijóo. És més optimista Ivan Redondo, excap de gabinet de Sánchez. Aquesta setmana, ha assegurat que el PSOE ja és primera força i que les esquerres estan "a deu escons" d'evitar una victòria del "consorci PP-Vox".

Política

​CANAL MADRID

Sánchez i Feijóo busquen el boto «on/off» del votant progressista Roger Pi de Cabanyes

En la carpeta de l'amnistia, és pertinent recordar una conferència de l'abril de 2025 en què Pablo Llarena, jutge instructor de la causa de l'1-O, treia pit de la interpretació que ha permès bloquejar l'aplicació de l'amnistia els últims dos anys, i advertia dels límits de l'actuació del Constitucional. Semblava, en aquell moment, que el Suprem tenia la paella pel mànec. "Al TC li correspon interpretar la constitucionalitat d'una llei [...] però decidir l'àmbit d'aplicació d'una llei li toca al Suprem. No té cap recorregut cap recurs d'empara que es pugui plantejar", deia aleshores Llarena. I afegia que el criteri sobre la malversació era vàlid i "al TC no li correspon canviar una interpretació dels tribunals ordinaris per una altra que li sembli millor".

El jutge ho afirmava amb vehemència per deixar clar que, al seu criteri, la decisió presa pel Suprem oferia seguretat jurídica, previsibilitat i era lògica. En altres paraules, que era de sentit comú concloure que l'amnistia de l'1-O deixava fora els principals líders del referèndum perquè la malversació en quedava fora de l'àmbit d'aplicació. El Constitucional ha esmenat amb claredat aquest criteri. En el recurs de Dolors Bassa que ha servit a la resta d'independentistes, la majoria progressista capitanejada per Conde-Pumpido, ha conclòs que el Suprem va fer una interpretació "extensiva", "manifestament contradictòria", "imprevisible", "irracional", "incoherent" i "fora del sentit comú", i suposava una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva. No ha aplicat la llei, com demanava Llarena, però l'ha fet aplicar al Suprem. 

Política

L'última rebequeria de Pablo Llarena: què passa a partir d'ara amb l'amnistia? Bernat Surroca Albet

La forma (però sobretot el fons) enerva Marchena

El to del Constitucional -però, sobretot, el fons- és el que ha enervat el Suprem. Tant Llarena com Marchena, en dues resolucions aquesta setmana, han fet evident aquest malestar amb retrets inèdits fins ara a la feina del TC i de la majoria progressista. Hi ha tres elements destacats en la crítica dels jutges. El primer, el més dur, és que acusa el Constitucional d'apartar-se de la seva funció i suplantar la feina del Suprem. "El tribunal ha eixamplat fins a límits inèdits l'espai que s'entén per garanties constitucionals", diu Marchena. Parla de "mutació" en les funcions del TC per convertir-se en "una última instància amb capacitat de revisió" del criteri del Suprem, "desdibuixant" així les relacions entre jutges que fixa la pròpia Constitució.

El segon gran argument que esgrimeix la sala penal és el dels qualificatius "manifestament prescindibles" que s'inclouen en la sentència del TC sobre Bassa. Una frase de Marchena ho retrata de manera precisa: "La innecessària grandiloqüència revela el desig d'adornar un raonament invasiu de l'àmbit que correspon al Suprem amb expressions que criden a camuflar la intensitat de la ingerència". La crítica deixa entreveure, també, l'orgull ferit que hi ha entre els jutges del Suprem pel revés del TC i un cert intent de justificar que, a parer seu, la interpretació que van fer de l'amnistia no era pas arbitrària ni fora de lògica, com insinua Conde-Pumpido.

Marchena, a més, dirigeix la crítica no pas cap al TC en general, sinó cap a la majoria progressista, els set magistrats que en les resolucions més controvertides han fet prevaldre el seu criteri contra el de la minoria conservadora, que en el cas de l'amnistia donava la raó al Suprem. Aquest és el tercer gran argument: és una manera d'assenyalar la politització del tribunal de garanties, amb una majoria afí al PSOE. Ara bé, de la politització no se n'escapa, tampoc, el Suprem i la poderosa sala penal, de marcat caràcter conservador i que el PP volia controlar "per la porta del darrere" situant Marchena com a president del CGPJ. En els últims dies, juristes rellevants han constatat que no és habitual una situació com aquesta, i que els retrets del Suprem cap al Constitucional són inèdits.

Política

Cándido Conde-Pumpido, missió complerta Bernat Surroca Albet

Hi haurà més enfrontaments?

El conflicte ve de lluny. I es fa evident en sentències que no necessàriament estan relacionades amb l'1-O, però que han servit al Constitucional, de majoria progressista, per esmenar la plana al Suprem. En són bons exemples la decisió d'impedir tornar a jutjar Arnaldo Otegi pel cas Bateragune o la sentència que constatava vulneració de drets d'un diputat de Podem que va ser inhabilitat pel Suprem. Sobre la taula hi ha altres carpetes, com ara la llei de nets i la decisió de la sala contenciosa-administrativa de suspendre el dret a vot de 160.000 persones, molt criticada pel govern espanyol i que també acabarà sent revisada pel TC en els pròxims mesos. Darrerament, Conde-Pumpido ha advertit que la nacionalitat és indestriable del dret a vot, però el TC no ha frenat la decisió del Suprem. Hi haurà més enfrontaments?

Amb la feina feta i mentre es va aplicant la seva doctrina, Conde-Pumpido feia aquesta setmana "una crida clara i concisa a tots els poders públics i a totes les institucions de l'Estat: respectem-nos entre nosaltres, respectem la Constitució i el Parlament, i respectem el nostre sistema judicial". Missatge clar dirigit a la sala penal del Suprem mentre el president del TC esgota els últims mesos al tribunal de garanties. El seu mandat està caducat i continua a l'espera que hi hagi un acord al Senat per a la seva renovació. Després del 29-N, en funció de les majories, es podrien accelerar els canvis. El PP fa temps que anhela un canvi de majories a l'alt tribunal espanyol.

Flávio, el fill de l’ultra Jair Bolsonaro, vol fer-se amb la presidència del Brasil enfront Lula. I Benjamin Netanyahu vol continuar en el poder a Israel. Tot i que l'impacte electoral sobre les eleccions espanyoles és incert, el que passi emmarcarà el clima de cara al 29-N. Perquè tots dos han aparegut com a aliats internacionals de Vox. Veiem com estan les coses a menys d’una setmana d’aquestes dues eleccions.

Lula, amb el vent en contra, però…

“Per què el 73% dels presos pensa votar per vostè?”. En el debat del passat cap de setmana, molt virulent, Bolsonaro va etzibar aquesta pregunta a Lula. Pero és molt difícil agafar per sorpresa l’octogenari president, gat vell de l’esquerra sindical brasilera, que va respondre amb l’agilitat d’un gat: “Voldria que fos el 100%, inclòs el teu pare, que, per cert, sap que jo soc molt millor que tu”. Tot seguit, dirigint-se a l’auditori, va demanar el vot a l’expresident, empresonat per un intent de cop d’estat.

Internacional

Flávio Bolsonaro guanya a Lula i frega el 50% dels vots a la primera volta de les eleccions del Brasil Europa Press

Però a tres dies de les eleccions, aquest diumenge 25 d’octubre, les coses estan molt costerudes pel vell líder socialista. La primera volta ja va ser un mal presagi. Es preveia un Lula triomfant, tot i que per la mínima, i va quedar per sota del candidat ultraconservador (47.05% a 45,16). El resultat no està escrit, però va quedar clar que era Lula qui havia d’empènyer si volia sobreviure. I, si més no, ho ha fet.

Aquests darrers dies de campanya poden haver donat a Lula una empenta, tal volta les dècimes que potser li falten per superar Bolsonaro. El president ha aconseguit aprovar la reforma laboral que buscava, que es reduirà de 44 a 40 hores setmanals, amb un sistema de 5 dies de treball i dos de descans. També ha instaurat el transport públic gratuït en els caps de setmana. Que ha pres la iniciativa és evident: Bolsonaro, hostil a la reforma laboral, va acabar votant-la al Senat. El brasiler no és l'únic govern que aprofita el període electoral per avançar mesures socials... 

Els resultats brasilers incidiran de ple a tot Amèrica Llatina, on, en cas de victòria ultra, l’hegemonia de la dreta extrema seria absolut, amb l’excepció, entre els grans països, del Mèxic de Claudia Sheinbaum. Un triomf de Lula seria un respir per les forces democràtiques i, de retruc, una garrotada per a un Trump que ha deixat clar que espera la victòria de l’extrema dreta.

Israel: una oposició poc alternativa

Dos dies després, el 27 d’octubre, els israelians donaran el seu veredicte sobre Benjamin Netanyahu i la seva coalició amb partits religiosos i de l’extrema dreta. Les enquestes mostren una Knesset fragmentada com sempre, però on seria possible bastir una alternativa al líder del Likud. Un polític rocós, acostumat a superar tota mena d’entrebancs, i que encara no ha topat amb les urnes des de l’atac terrorista de Hamàs i la resposta brutal d’Israel.

L’històric Partit Laborista ja no és el principal grup de l’oposició. La societat israeliana ja fa molt que va donar un gir a la dreta. Hi ha tot un magma de partits de centre i de dreta, però oposats a Netanyahu i favorables a iniciar un nou rumb a Israel. Gadi Eisenkot és ara mateix, enquestes en mà, qui apareix com a opositor preferit. Excap de l’estat major, líder d’una sigla nova, Yashar (Rectitud o Honestedat), no és un colom, sinó un falcó que ha promès respondre amb brutalitat a tot atac contra el país.

Tampoc Naftali Bennet, exprimer ministre i líder del partit Junts, de centre dreta, és un tou. Ni Avigdor Liberman, cap d’un altre fragment de la dreta anti-Netanyahu. Què aplega tots aquests dirigents? Tenen clar que l’actual primer ministre ha cremat la imatge d’Israel, creuen que ha estat ineficaç en la guerra i que va pecar de negligència (i potser alguna cosa més) abans de l’atac de Hamàs. I són laics, s’oposen totalment a l’ascens dels corrents religiosos. 

Aquest bloc haurà de pactar amb el que queda de l’esquerra israeliana per formar una majoria. Aquí hi ha el partit Els Demòcrates, de nova creació però que és la nova marca de l’antic laborisme. El seu cap és Yair Golan, un general que va participar en la repressió de les intifades palestines. El problema d’aquesta hipotètica aliança és que potser li calgui algun acord amb els partits àrabs, cosa difícil de gestionar. Però el que està clar és que la sortida d’escena de Netanyahu -que haurà de respondre de diversos caos judicials vinculats a corrupció-, sense canviar moltes polítiques, tindria el poder enorme dels símbols.       

Diumenge també hi haurà una batalla electoral que pot ser emblemàtica: Sèrbia vota i decidirà si roman al poder l'autoritari Aleksandar Vucic o el moviment de protesta que va prendre volada fa dos anys, aplegat ara a la Llista d'Estudiants, impulsada des del món jove universitari per preservar l'estat de dret i els vincles amb Europa, fa també història.

Vostè, que és filòsof, ve reflexionat de vacances?
Les vacances poden servir per reflexionar, també, a més d’estar amb la família. Efectivament.

I en el seu cas, quin ha estat el tema filosòfic sobre el qual ha reflexionat més?
La por. He pensat en la por. 

I doncs?
Perquè hem sentit dir que la por és un combustible per a l’extrema dreta i que, sobretot, quan hi ha episodis tràgics, pot fer de reguera de pólvora per explotar. Ceuta. La por. I he llegit un autor com Jean-Pierre Dupuy, que diu que ens hem d’imaginar que la catàstrofe es produirà en el futur. Per tant, la qüestió no és que anem pel bon camí i hem de gestionar els riscos i aplicar el principi de precaució. La qüestió és que anem de dret a la catàstrofe. Un exemple evident d’això és l’escalfament de la temperatura del planeta. Hem tingut aquí mateix l’estiu més calorós des que es tenen registres.

Podríem sumar-hi la desigualtat al món, que és galopant. Estem parlant que el tauler de la geopolítica està absolutament endimoniat. Coses que semblaven impossibles estan passant. L’increment de la violència per resoldre conflictes és un fet. La deliberació, la diplomàcia, la pausa, han estat substituïdes per la immediatesa, la violència i la guerra. Per això Dupuy sosté que la catàstrofe vindrà, però hem de tenir l’esperança de canviar de rumb. L’esperança no vol dir pensar càndidament en què tot anirà bé sinó, sabent que anem al desastre, ser capaços de rectificar i fer un cop de timó. I això és a partir de la por. 

La por no ha de portar necessàriament al pessimisme. 
Els il·lustrats deien que la por era negativa i que no se n’ha de tenir, però no sempre és negativa. A vegades, pot jugar un paper cognitiu i fer-nos entendre que hi ha problemes molt greus i que és legítim, fins i tot just, tenir-ne por. Per despertar-nos i poder intervenir. Però un altre autor, Paul Virilio, deia que el pànic generalitzat és el pretext per dur a terme plans d’acció que poden ser perniciosos. Pensem en l’atac a les Torres Bessones. Es va generar un pànic col·lectiu i de seguida va aparèixer una sortida salvífica: envair l’Iraq. Una sortida que genera més problemes i ho embolica tot encara més.   

Ha advertit contra la Il·lustració obscura, aquest corrent de pensament reaccionari que abjura de la modernitat i que està agafant volada. 
La modernitat és una cosa fàustica. És com un pacte amb el dimoni. Despertem de manera prometeica una sèrie de forces que a vegades no podem controlar. La modernitat… Jo he vingut amb tren, però també són possibles els descarrilaments o els problemes. Els partidaris de la Il·lustració obscura pensen que tot s’ha d’accelerar als mercats, que tots els estris tecnològics s’apliquin geopolíticament de forma dura, violenta. Pensem en Palantir. 

La Il·lustració obscura reclama oblidar-nos dels ideals de la democràcia, dels valors de llibertat, igualtat i fraternitat, sosté que això és una selva i es tracta que només una minoria selecta sigui capaç de sobreviure al col·lapse. M’imagino la Il·lustració obscura com un moviment que està en contra de la universalització dels drets i en favor de la minoria blanca.

Quins són els intel·lectuals de referència d’aquest moviment?
Nick Land és el més conegut. És qui ha parlat més directament d’Il·lustració obscura, però hi ha en Peter Thiel, amb un protagonisme important amb Palantir. És tot un camp semàntic, amb famílies diverses, però que tenen en comú aquesta defensa de l’acceleració tecnològica per resoldre tots els problemes, sense atendre la gramàtica política de la Il·lustració. Que té molts defectes en la seva aplicació. 

Els il·lustrats no eren unes germanetes de la caritat, però de la seva gramàtica política en podem treure lliçons que siguin útils per garantir les llibertats per a tota la ciutadania, una igualtat efectiva i una fraternitat entre tots. O, per exemple, una deliberació pública, una conversa activa per contemplar els problemes des de totes les seves cares i trobar les millors solucions democràticament.    

Com veu l’estat d’aquesta partida que s’està jugant globalment? És obvi que hi ha un ascens de l’extrema dreta. Però no hi ha certa autoderrota moral de les forces democràtiques, que no estan tan febles com es pensen? Ho dic perquè veiem que en molts processos electorals la ciutadania es mobilitza. No estem encara en l’inici de la partida?
Que estem en un cicle en què l’extrema dreta està creixent és cert. Malgrat que hem vist a Hongria que aquest cicle s’ha esgotat. Aquí poden passar moltes coses. Predir el futur és impossible, però és possible que alguns d’aquests partits extrems passin per l’engranatge de les institucions i, si governen, es vegi que són fum. Però també podria ser que acabessin complicant les coses molt més del que ja ho estan. Hem de ser vigilants. Trobo a faltar més nervi ciutadà. Ara mateix, quan venia, he patit un endarreriment, un tren que estava anunciat ha desaparegut. Han passat coses estranyes. La gent allí esperant. És apassionant veure el decòrum de la gent en situacions això. O bé ens hem fet un sol poble estoic o estem mig atordits.

En això les tecnologies hi tenen molt a veure. Aquest scroll infinit, amb Instagram o X d'anar seguint la pantalla. És com si anessis pel carrer i, de tant en tant, algú et digués alguna cosa, després un altre una altra, multitud de persones dient-te coses absolutament diferents. I en arribar al cap del carrer et preguntessis què havies pogut entendre. Sembla una bogeria. Això fa que la qualitat de la conversa pública hagi disminuït.

Trobo molt enriquidor el que diu. Aquesta degradació del debat públic és un fet.
La dreta i l’extrema dreta diuen que ells volen parlar com el poble i contra la correcció política. Des del seu punt de vista, això vol dir caricaturitzar tant el llenguatge que al final no s’entén res. Tot són bàsicament emocions, de por, d’ira, de revenja, per ser canalitzades per votar en favor d’aquestes opcions.   

Aquesta Il·lustració obscura també ha fet niu a la societat catalana. No sé si li passa que coneix persones que mai s’hagués imaginat que diuen que votaran Aliança Catalana. Com es pot contraargumentar amb ells?
És un repte, un desafiament. Jo soc partidari de dur les qüestions a l’esfera pública per poder ser examinades. Hem de ser capaços d’entendre la dialèctica. No crec que s’hagi d’ignorar el fenomen de l’extrema dreta ni que s’hagi d’utilitzar la seva mateixa manera de comunicar, que és simplificadora, polaritzadora. Les qüestions s’han de poder examinar amb lucidesa i per això és convenient que el nivell de la conversa pública sigui de qualitat per poder veure les contradiccions en què incorren aquests discursos. Les seves promeses fallides, les bestieses que diuen. S’ha de circular per aquest carril del mig.

Recentment, ha propugnat un Bildu català. 
Bé, això no va tenir gaire èxit… Penso que és important que existeixi una alternativa d’esquerres, que sigui sobiranista, i que s’ha d’articular des d’un pensament de majories. Els nínxols petits, les barricades de petit abast no ajuden a construir. Caldrien lideratges nous, potser amb alguns lideratges vells també, per bastir una opció que pogués disputar el poder i no estar sempre al córner, queixant-se. No seria per història un Bildu, però vaig proposar aquest nom perquè s’entengués. 

Ho veu viable? Potser a l’esquerra li passa una mica com a sectors de l’independentisme, que volen grans unitats entorn un programa de màxims i després es passen el temps acusant els potencials socis de no ser tan "purs" com ells. No és aquesta la maledicció de certs fronts d’esquerres?
Si s’ha de construir algun tipus d’unitat de les forces que estan a l’esquerra del Partit Socialista, que aglutini també l’independentisme, i estic pensant sobretot en Catalunya, s’hauria de fer partint d’un seguit de punts de consens. A vegades, dir-ne de mínims sembla com si vulguem renunciar als màxims, però sí uns punts on tothom estigui d’acord. Però sense renunciar als màxims. Perquè hem de rectificar.

Hem vist l’Informe Fènix sobre economia. És important rectificar. L’abast d’aquesta rectificació ha de ser molt més gran en termes de justícia social. Hem de posar aquest sentit d’urgència. Catalunya last call. Últim avís. Sentit d’urgència. Per això és necessari que s’articulin aquestes majories.   

Anem a un altre tema, que lliga amb el que deia abans sobre l’acceleració. També ha defensat més filosofia als plans escolars. A Catalunya tenim un sorprenent fet diferencial pel que fa a filosofia: la matèria té menys hores a batxillerat que a la resta de territoris.
Moltes vegades, entorn la crisi de l’educació, es diu que estem anant pel bon camí. Aquest present l’hem de suportar de manera estoica perquè estem anant cap a un futur que serà molt millor. Jo veig que les coses no s’arreglen, sinó que estan empitjorant. En aquest cas, també cal rectificar. Abans de fer filosofia, potser caldria garantir l’ordre a les aules. Em poso una mica en el terreny de la disciplina. 

Que els professors poguessin exercir la seva professió en alguns barris, en algunes àrees metropolitanes, amb la suficient seguretat. Per poder després començar a treballar la capacitat d’argumentar, llegir, escoltar i parlar. De ser dialèctics. I això necessita unes condicions necessàries d’ordre.   

Com es pot convèncer les elits per ampliar la presència de les ciències socials i humanístiques a les aules?
S’ha de recordar la connexió de les ciències humanístiques amb altres disciplines, per no continuar amb la batalla entre ciències i lletres. Jo estic molt interessat en la bioètica, que és un pont entre les ciències i les lletres. La filosofia pot servir per reflexionar sobre problemes abstractes, gairebé ciència pura, coses que tenen un fi en si mateixes, però se la pot aplicar al terreny de les biotecnologies, a temes de salut pública, sobre els drets dels pacients i la seva autonomia. Sobre un seguit de dilemes. 

D’entrada s’ha de garantir que es puguin fer les classes bé. I això vol dir fer una intervenció sobre les famílies. S’ha de poder construir alguna cosa amb sentit. Es tracta de seure i tornar a replantejar què és el que s’espera de l’educació en aquest país. I no anar posant pedaços a partir de demandes concretes, legítimes, dels sindicats, sinó també fer un plantejament global de la situació. Fer una bona anàlisi, veure què ha fallat, què està fallant. Aquest pacte sobre l’educació hauria de poder durar i ser aplicat.  

Ha treballat el concepte de fraternitat. Dels tres valors enunciats per la Revolució Francesa, i en bona part per la modernitat, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, aquesta és potser la més difícil de definir?
És el que es fa més difícil de capturar amb la intuïció. La llibertat sempre és la llibertat d’alguna cosa, de premsa, de reunió, d’expressió. La igualtat és d’oportunitats, de capacitats. Sempre tenen algun tipus de complement del nom. En canvi, la fraternitat què és? La idea d’una comunitat ben cohesionada en la qual hi ha una amistat civil? La idea que hi ha d’haver un principi de la diferència, com deia John Rawls, és a dir, que només s’acceptaran les desigualtats socials en la mesura que es pugui millorar els qui estan pitjor? Com a la Revolució Francesa: fraternitat o mort, gairebé com el Terror?

Vostè què creu?
Diria que la fraternitat és el conjunt de tots els fonaments necessaris per dur a terme la conversa pública. És a dir, de no veure qui tens davant com un enemic. Per tant, un mínim de fraternitat és necessari per trobar un bé comú. Que moltes vegades es trobarà a partir del conflicte. 

Fraternitat no és amor, però seria més que un simple respecte. 
Hi ha el concepte de tolerància, que a vegades pot semblar una manera de mirar l’altre des de dalt. Respecte m’agrada més perquè té a veure amb tornar a mirar. De poder-nos mirar als ulls. Perquè pugui existir una autèntica fraternitat, els ciutadans ens hauríem de poder mirar als ulls els uns als altres. No ser ni arrogants ni servils. 

Hem de tornar a aprendre a debatre? 
Caldria un clima de debat que fos constructiu. Això em recorda una cosa que deia Sòcrates, que preferia ser corregit en un debat perquè així haurà après alguna cosa. No va de guanyar els debats. Ho explica Plató en un dels seus Diàlegs, Gorgias, que prefereix ser vençut per poder aprendre que no pas vèncer. Però nosaltres entenem el debat per guanyar-lo. Sempre. 

En la seva tasca com a filòsof, el concepte de ciutadania és central. El ciutadà seria algú que va més enllà de limitar-se a pagar els seus impostos i votar, o no, en unes eleccions?
Vaig escriure una tesi doctoral sobre ciutadania. Sobre la construcció republicana de la ciutadania. En la dimensió ciutadana de la vida humana s’hi juguen béns que són molt importants. Militar com a ciutadans vol dir deixar de ser idiotes. Ciutadà en grec és polites. El contrari de polites és idiotes. L’idiota és aquell que només està pendent dels seus interessos particulars. El ciutadà és capaç de mirar a la resta i al que és comú. Per tant, és una activitat cansada. Ens toca fer-ho quan estem en una associació de veïns, o una comunitat. Són càrregues. Sòcrates deia que hi havia una càrrega ciutadana.   

Com anem de ciutadania a Catalunya?
Depèn de com es miri. Catalunya és una comunitat que ha crescut a l’ombra de dos grans estats, que són el francès i l’espanyol. S’ha hagut d’espavilar creant el seu propi civisme i el seu teixit associatiu. Ha tingut el seu múscul. El que no ha tingut és un estat. Si parlem de ciutadania com a actuació pública, vam tenir uns anys de molta mobilització. Ara sembla que estem en un estat de resignació, esperant alguna cosa. S’ha de tornar a fer força i pedalar. Tenim una tradició associativa que hem de tornar a despertar.  

Què ens caldria?
Hem d’agafar més ritme. Ara sembla que tot plegat estigui desdibuixat i han aparegut fenòmens que no van en la direcció d’un debat públic enraonat sinó a un atiar les emocions. També és cert que hi ha un seguit de problemes i necessitem que els polítics siguin propers, que responguin del que fan. Quan les coses estan malament, el que no pot ser és que no sapiguem exactament què ha fallat enlloc. Que tot trigui tant a resoldre’s i sigui tan feixuc. Això implica desànim.  

Un altre valor és el del consens. El valor del consens cívic ha de passar per davant de l’esperit crític?
A mi m’agrada el dissens. La democràcia té a veure amb el dissens. A vegades s’ha posat l’accent en la necessitat dels grans consensos, que són importants en alguns moments. Però també ho és vehicular els dissensos. És apassionant discutir amb persones que pensen diferent. I que, a partir de la diferència, es pugui generar algun tipus de dialèctica.  

Anem a les preguntes finals. Els catalans continuarem sent?
Els catalans hem de continuar sent com a poble. Està bé que la globalització no ens redueixi a una massa amorfa i que hi hagi pobles, nacions, i que puguem continuar sent. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Una Catalunya que és sobirana políticament, més justa socialment, respectuosa amb el medi ambient i que ha pogut fer una transició energètica sostenible. I després, em desperto del somni i veig que n’hi ha una que em parla del califat, que el preu de l’habitatge puja i els trens encara són fets i deixats estar. 

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La gran fortalesa és la seva continuïtat en el temps en circumstàncies molt adverses, la continuïtat en el canvi. Un punt feble és que a vegades no ha tingut prou empenta per fer-se respectar i ha tingut certa temptació d’excloure. Aquestes coses que semblen contradictòries s’han pogut donar a la vegada.

Excloure?
A vegades. Actualment, una part de la societat catalana està sucumbint a aquesta temptació.  

Quin error no hem de repetir?
Pensar que només depenem de nosaltres mateixos. Aconseguir la llibertat és molt difícil. Estem en un món molt complex i és important trobar aliances. 

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Prioritzar l’educació, sense cap mena de dubte. Hi ha una cosa de Bergson que hem de recordar. Deia que la Primera Guerra Mundial es va produir i que a ell li semblava impossible, però probable. Amb quina facilitat estan passant coses increïbles, com diria Hannah Arendt. Això és terrorífic. 

Quina feinada s’ha de fer perquè totes les solucions estiguin dins de la pantalla, connectades al flux de l’scroll infinit, mentre a fora hi ha cada vegada més guerres. Per resoldre això hem de fer política republicana. Es diu que les noves tecnologies són postrepublicanes. Hem d’aconseguir que hi hagi un debat públic en l’espai de les noves tecnologies. No hem de passar la pantalla de la política. Per això és molt important l’educació. 

El seu darrer llibre, escrit amb Esteban Hernández, és Viaje a un mundo nuevo (Arpa). A les portes del nou curs polític, la conversa amb Juliana -a la llibreria Ona- parteix de la crisi a Ceuta per oferir una perspectiva que sempre va més enllà del moment. L’entrevista forma part de la sèrie de Nació Catalunya last call.  

Vostè subratlla sempre la importància de la geografia per entendre el món que vivim. Ho ha destacat també en les darreres setmanes arran de la crisi a Ceuta. Fa uns dies va dir que aquesta crisi li pot costar la presidència a Pedro Sánchez. 
Amb els elements que tenim damunt la taula, les esperances electorals del PSOE estan en aquests moments molt compromeses. Tot i que s’ha d’anar amb compte perquè estem entrant en una fase política molt més nova del que pot semblar. Caldrà veure com ho veu la gent quan es convoquin eleccions. La percepció ara és que les coses s’estan complicant en totes direccions. Potser on no es veu aquesta complicació és en la situació general de l’economia. Això explica que el govern Sánchez hagi pogut sobreviure tres anys.

Aquesta crisi a Ceuta és un episodi més dels que s’han anat produint o és una altra cosa?
El que està passant a Ceuta és molt gros. Se’ns planteja una disjuntiva: veure-ho des d’una perspectiva del segle XX o del segle XXI. Amb una mirada del segle XX, estaríem davant de l’enèsima crisi secular entre el Marroc i Espanya. Un Marroc que vol Ceuta i Melilla, que formen part del regne de Castella des de Felip II i que el Marroc modern considera territori seu. Estaríem en la seqüència històrica que comença amb la guerra d’Ifni i continua amb la Marxa Verda.

Ara bé, un altre angle que té més a veure amb els temps que venen, i que no necessàriament exclou l’anterior, ens diria que aquí les xarxes socials han mobilitzat joves, i especialment dones joves, que han passat pel damunt dels mecanismes de control de les autoritats marroquines. El Marroc està en fase de creixement econòmic, però amb profundes desigualtats. L’any passat va haver fortes protestes al Marroc, neutralitzades amb forta repressió. 

Creu factible que l’allau migratori s’hagi produït al marge de Rabat.
Podria ser, però si diem això surt de seguida una veu en off que ens diu que al Marroc no es mou res sense que ho sàpiguen els serveis secrets. Pot ser que alguna branca de l’estat marroquí hagi deixat que això tirés endavant, fins i tot passant per damunt del govern. Els esquemes de poder al Marroc no són el mateix que a Espanya, i el govern no controla tots els ressorts. També podríem dir-ho, de fet, del govern espanyol... A més, al Marroc hi ha eleccions legislatives, que d’això se n’ha parlat poc. Seran eleccions semidemocràtiques, però en tot cas implica una lluita de faccions.  

La idea que ha quedat fixada a nivell internacional, en tot cas, no ha estat que Rabat reivindica Ceuta i Melilla, sinó que hi ha hagut una invasió d’immigrants en territori europeu. Immediatament, Elon Musk va activar els algoritmes de la seva xarxa social parlant d’invasió amb la idea que això és el que passava amb Joe Biden. D'aquesta manera, Ceuta esdevé un espot per a la campanya de Donald Trump de les eleccions nord-americanes de midterm. Vol dir que els Estats Units estan al darrera? No, però sí que reaccionen d’immediat. 

Amb la mateixa celeritat, les xarxes russes s’activen, i d’això n’hi ha constància a través del govern ucraïnès, que monitoritza l’activitat de les xarxes socials russes i que informa el govern espanyol. Els canals de TikTok i Facebook que van fer la convocatòria de l’entrada de migrants van ser clausurats. 

Les principals hipòtesis que vostè considera quines serien?
La hipòtesi número u és que tot això ho ha organitzat el govern marroquí per desestabilitzar l’espanyol i llançar un avís molt seriós que Rabat inicia hostilitats per la sobirania de Ceuta i Melilla. Si és així, vol dir que Rabat ha estat enganyant el govern espanyol els darrers anys. La conclusió per al govern espanyol seria catastròfica. Ha fet una concessió al Sàhara, pensant que pactava una situació d’equilibri, i resulta l’han enganyat. Hipòtesi número dos: això ha estat induït per les xarxes socials que encara no se sap qui les ha mogut i pot haver passat al marge de les autoritats marroquines o amb la intervenció d’una branca de l’Estat. Potser en connivència amb serveis exteriors. El diagnòstic varia una mica. 

En aquesta segona hipòtesi, els fets reforçarien els missatges de Trump davant unes eleccions que se li presenten complicades i alhora es desestabilitzaria la UE quan s’apropa un cicle electoral llarg a Europa, amb eleccions a Suècia, a alguns lands alemanys, legislatives a Itàlia, Polònia i Espanya, a banda de les presidencials franceses. O sigui, voten quatre dels cinc països més importants de la Unió. El destí polític de la Unió Europea es decideix en aquest cicle. Els Estats Units no se n’amaguen, han posat per escrit que volen afeblir la UE i donar suport als partits "patriòtics".  

També s’ha especulat sobre el paper fet pel CNI. 
Aquesta situació té molts calaixos. No tenim resposta a la pregunta de quins serveis secrets estaven al corrent d’això. Però quan es parla de guerres híbrides parlem d’això, del fet que aquestes coses no se sàpiguen. El penúltim episodi ha estat la topada entre Margarita Robles i Fernando Grande-Marlaska, dos exmagistrats que es parlen poc i que quan exercien com a tals estaven en posicions diferents. Ara el que fan és defensar els seus. 

Quina versió considera més versemblant?
Algú dels dos menteix o potser és més adient pensar que tots dos diuen una veritat a mitges. Els serveis sabien alguna cosa, però només una mica. Costa de pensar que, davant un avís seriós, les forces d’ordre no actuessin. Possiblement, la magnitud del que va passar va sorprendre els mateixos que ho van impulsar. Ara, quan es diu que la guàrdia fronterera marroquina no va disparar, és que es volia que ho fessin? Mentre passava això, se celebrava la Festa del tron, que és el gran acte de la monarquia. 

Però és que hagués disparat la Guàrdia Civil? Quan la Marxa Verda, Hassan II va mobilitzar prop de 300.000 persones per avançar cap a posicions espanyoles. La primera ordre del govern franquista de Carlos Arias va ser la de no engegar trets. A més, el 1975 els Estats Units van advertir a través de Henry Kissinger que, en darrera instància, ells donarien suport al Marroc. En tot cas, els qui van arribar a Ceuta no buscaven el mateix que la Marxa Verda, sinó arribar a Europa. 

El curs polític comença calentet.
Comença amb interrogants molt importants i, sense saber què ha passat, els diagnòstics polítics estan en fals. Fixem-nos amb la cautela dels principals actors polítics. Mentre que mitjans de Madrid aspiren a posar oficines de reclutament al carrer Serrano perquè els cayetanos vagin a defensar Ceuta, Alberto Núñez Feijóo, el líder de l’oposició, assenyala que el seu primer viatge si és president serà al Marroc. Hem escoltat Santiago Abascal amenaçant de declarar la guerra al Marroc? Jo no. Dels qui han de prendre responsabilitats, ningú assenyala directament al Marroc. 

Aznar ha anat a Ceuta.
Aznar tampoc ha responsabilitzat el Marroc. El viatge de l’heroi del Perejil és perquè té una necessitat compulsiva de dir que passi el que passi en els propers temps, serà perquè jo hi he intervingut. Ha anat a Ceuta a dir que si Feijóo guanya serà gràcies a ell. Presentar-se com aquell que ha sabut dir les coses justes i fer els actes justos en els moments adequats. Qui pugui fer, que faci, i qui pugui anar, que hi vagi.    

Veu la societat espanyola disposada, diguem-ne, a acollir, a ser conscient del que pot representar una majoria PP-Vox? 
Crec que en aquests moments hi ha a la societat espanyola una barreja de confusió, estupefacció i excitació. Va per barris. Pel govern, una crisi d’aquesta mena... Pensem que la frontera de Ceuta i Melilla, en termes objectius, és potser de les més crítiques del món. La més crítica és la frontera entre les dues Corees. Allí no hi poden passar ni els ocells. Una altra frontera dura és entre el Marroc i Algèria, completament tancada. 

Però la frontera de Ceuta és entre dos mons que estan molt separats. En primer terme, pel nivell econòmic. És la frontera entre la pobresa i el benestar europeu, entre l’Islam i una Europa d’arrels cristianes, encara impregnada pel cristianisme, com acabem de veure amb la visita recent del Papa. No passa el mateix entre els Estats Units i Mèxic. Allí hi ha un gran desnivell socioeconòmic, sí, però tots són cristians, i els del nord s’han acostumat a entendre la llengua del sud. 

Una altra repercussió d’això que ens diu aquest episodi és que l’estret de Gibraltar també forma part de la cadena crítica del món. Tots els estrets del món estan avui en tensió. Fins i tot el de Magallanes, a la punta austral d’Amèrica del Sud. Abans d’arribar a la Terra de Foc, la punta està separada del terra, com una illa, i hi ha un canal que porta d’un oceà a l’altre. Aquest canal està sota la sobirania de Xile, però aquests dies l’Argentina també hi vol dir alguna cosa. Davant de tot això, la gent comença el curs polític amb perplexitat, estupefacció i excitació política.

Veu Sánchez molt fora de combat o encara capaç de donar sorpreses?
Sánchez parla dilluns a la cadena SER i compareix dijous al Congrés. A veure què diu. Em fa la impressió que aquest agost Sánchez ha volgut romandre impasible el ademán. Una mica allò de dir: a mi ningú em fa la política. No estava fora del país, estava comunicat i donava instruccions. Volia donar la sensació de control, però aquest govern algunes coses les té sota control, però d’altres no. I si hi ha una cosa que el govern no controla són les agitacions de l’opinió pública. Ho dic pels qui sostenen que estem sota una dictadura. La fantasia és lliure. 

I Catalunya, en aquest nou món que els fets de Ceuta contribueixen a anunciar, com la veu? També està estupefacta i confusa?
Sí, participem dels mateixos corrents. Aquests dies pensava que Catalunya i el Marroc han interaccionat més d’una vegada. Per exemple, amb la Setmana Tràgica, el 1909, que comença quan una part important dels obrers joves de Barcelona es nega a embarcar-se per anar a la guerra del Marroc, després del desastre del Barranco del Lobo. En aquells moments regia un mecanisme que permetia que si una família pagava una quota -és molt bèstia explicat ara-, el teu fill feia el servei militar a Mataró. Si no podies pagar, anaves al Barranco del Lobo. 

És cert el que diu d’aquest vincle amb la Setmana Tràgica. I arran dels fets, fins i tot va caure un govern espanyol, el conservador de Maura.
Cau el govern de Maura i, a partir d’aquí, el sistema de partits de la Restauració es comença a esquerdar. Es comença a trencar a Catalunya. 

Curiós. I poc després ve un govern més o menys progressista, el del liberal Canalejas, que s’entendrà amb Prat de la Riba i atorgarà la Mancomunitat.
La Mancomunitat que després es carregarà Primo de Rivera. Hi ha unes interaccions. Jo diria als més preocupats que donessin gràcies a Déu per l’amnistia. Imaginem que als fets de Ceuta, que ens avisen que les places espanyoles al nord d’Àfrica estaran en una situació crítica que posaran l’estat espanyol en una duríssima prova, hi afegíssim que hi hagués 400, 500 persones sota procés judicial a Catalunya, a més d’aficionats del Barça apallissats per la policia, el còctel encara seria més complicat. Ho dic sense ironia. Els guardians de la pàtria espanyola ho haurien de tenir en compte. Haurien d’estar agraint a la Verge del Pilar l’aprovació de la llei d’amnistia.         

En un futur en què la frontera de Ceuta i Melilla pot portar més conflictes, mantenir oberta la ferida amb Catalunya…
Per això dic. Fixi’s que de la llei d’amnistia ja no se’n parla. Fa ara 23 anys que soc a Madrid i he vist ja algunes coses. El refredament dels ardors per l’amnistia és un fet gairebé prodigiós. Tot està escalfat menys això. 

I en aquest context, com veu el retorn de Carles Puigdemont?
El retorn de Puigdemont passarà. Es produirà i suposo que intentarà fer una forta escenificació. Em sembla comprensible. Junts intentarà que el retorn sigui una injecció de moral als seus electors i poder afrontar les eleccions municipals amb més determinació.   

Els temps del Majestic estan molt lluny. No sembla que hi hagi d’haver fàcil interlocució entre la dreta espanyola i la dreta catalana.
Aquest curs comença amb molts interrogants. Espanya ha estat protagonista, sense veure-ho venir, d’una crisi internacional molt forta, amb molta reverberació. Les eleccions no sabem quin resultaran donaran. En aquests moments, les possibilitats que es repeteixi una majoria favorable a la investidura de Pedro Sánchez les veig complicades. No només per l’aritmètica, sinó perquè avui no es pot situar Junts en el bloc de la investidura en termes polítics reals. Va votar-la, però no forma part d’aquest bloc. Se n’ha anat allunyant. 

La qüestió que s’obre ara, i que potser encara trigarem un temps a veure-la, és com s’articula la relació entre la dreta catalana i la dreta espanyola. El que hem viscut des del 2018 fins ara ha estat l’articulació del centre esquerra. Jo hi era, ho vaig veure i en tinc una mica de coneixement d’això. La moció de censura contra Mariano Rajoy prospera bàsicament gràcies a una persona, que es diu Marta Pascal, que era senadora i coordinadora del PDECat. Junts encara no existia. Ella pren la direcció i qui encapçala la negociació. 

Per què va ser tan determinant?
Perquè ella dona a entendre als nacionalistes bascos que el PDECat estava disposat a donar suport a la moció. El PNB acabava d’aprovar els pressupostos del govern Rajoy. Andoni Ortúzar, president aleshores del PNB, s’ho va pensar dues vegades. Però quan Pascal li diu que ells hi donaran suport, el PNB no pot quedar sol. Puigdemont, això està documentat, no era favorable a votar la moció de censura. No perquè fos pro-Rajoy, sinó per creure que donar pas a un govern del PSOE posaria en marxa una dinàmica de negociació en la qual no podria participar i el deixaria marginat.

Una de les coses que penso que ha caracteritzat els pensaments de Puigdemont en aquests anys ha estat la por a quedar marginat. Que els seus comencessin a negociar al marge d'ell. Tots ells es coneixen. L’afany de Puigdemont tots aquests anys ha estat tenir un partit que ell pogués controlar. Per això al cap de pocs mesos, Pascal quedava fora de la direcció del PDECat i ell va disciplinar el grup parlamentari, que avui és completament fidel a Puigdemont, com és visible. 

En aquell moment, Pascal va explicar que amb la moció volien canviar la dinàmica de la política espanyola per poder reorientar la política espanyola. Esquerra Republicana sí que va pactar de manera explícita amb el PSOE i això encara avui està vigent. El que hi ha hagut aquests anys és una articulació de la política catalana amb l’espanyola a través de pilars de centre esquerra. 

Pilars en els quals hi ha participat la pròpia patronal catalana, flanquejant Junts, que ha estat la veu de Foment del Treball en les negociacions amb els socialistes. En alguns temes, Junts ha dit que ni parlar-ne, com amb la reducció de la jornada laboral. Ara la qüestió és: si es redueixen les possibilitats d’una majoria de centre esquerra al Congrés, el sistema polític català com s’incardina amb el govern espanyol?

Què creu?
Aquesta pregunta avui no té resposta. Les municipals donaran una idea, poble a poble, de com estan les relacions de força. Però el que dic és que, si en un moment determinat, en unes eleccions al Parlament, Junts, Aliança Catalana, PP i Vox sumen majoria absoluta, d’una manera o altra s’entendran. El que no vol dir que formin una majoria de govern. Un escenari així seria la situació d’or per Junts, encara que perdi representació. Que sigui peça clau per una majoria amb l’esquerra o bé amb una entesa d’altres característiques. El gen convergent no ha mort. 

Però ho veu realment factible un marc d’entesa?
En determinats assumptes tenen, si no coincidències, posicions properes. Per exemple, en temes econòmics. Li diré una cosa: Vox està entusiasmat amb Aliança Catalana. Els agrada. I tenen motiu. Aliança amplifica el missatge de Vox. Diuen en català el que els altres diuen en castellà. Hi ha dos altaveus. Hi ha diferències, evidentment. Però, en aquests moments, a la dreta espanyola el que digui Aliança Catalana sobre la independència se li en fot. El que els interessa és el que diuen sobre la immigració, sobre l’economia. Després, Aliança diu que no es presentarà a les eleccions espanyoles, el que és fantàstic per Vox. Deixi'm dir que hi ha qui diu que Aliança és un nou misticisme, però jo crec que és un regionalisme excitat.

Si aquests quatre partits arriben a 68 escons i troben espais de trobada, això significaria que la societat catalana puja al tren de l’onada ultraconservadora. Desmentint el que s’ha dit d’una societat catalana aliena a aquests corrents.
Això que la societat catalana és aliena als corrents del món és una d’aquelles magnífiques fantasies que a vegades ens construïm els catalans. Al contrari, la història demostra que Catalunya s’ha anticipat a molts esdeveniments. Alguns exemples: on va madurar més l’antifranquisme va ser a Catalunya, on va haver un marc articulat d’unió antifranquista. Si a la resta d’Espanya hagués existit alguna cosa similar a l’Assemblea de Catalunya, la transició hagués estat d’una altra manera. A Catalunya va ser on va desaparèixer abans el Partit Comunista. La crisi del PSUC es va anticipar vuit anys a la crisi de l’URSS. 

El procés també anticipa coses. És una expressió d’aquesta desafecció que es manifesta de maneres molt diferents en cada lloc i que a Catalunya ho fa al voltant de l’anhel de la creació d’un nou ordre nacional català. Per tant, si l’onada de caràcter reaccionari és preponderant a Europa -que hem de veure encara on ens porta aquest cicle electoral perquè pot haver també altres onades-, seria molt estrany que no es manifestés a Catalunya. 

En aquests moments, Aliança Catalana és l’expressió més clara d’això i radicalitza tant el discurs independentista que a Madrid la veuen com una oportunitat per remodelar la política catalana i les relacions polítiques entre l’Estat i Catalunya. Això un cop tothom dona per amortitzada l’amnistia. Dit això, jo no dic que veurem un govern de Junts, PP, Aliança i Vox. No dic això. Dic que si existeix una majoria aritmètica d'aquest tipus, la veurem articulada. D’una manera o altra.    

Li faig una pregunta sobre La Vanguardia. El diari acaba de prescindir de la col·laboració de Juan José López Burniol. Com ha viscut aquest episodi?
Només puc dir dues coses obre això. Primera, la meva consideració personal sobre el senyor López Burniol després del tracte de tots aquests anys. En segon lloc, la possibilitat que a Espanya hi hagi en els propers anys una república confederal que destroni el rei i capgiri l’ordre institucional és igual a menys de zero. Zero radical.

Els articles recents d’aquest col·laborador eren gairebé anuncis de properes confrontacions civils.
Només puc dir això. Respecte personal per ell i, d’altra banda, constatar que l’escenari que dibuixava és irreal.

Algunes veus han criticat el diari per suposada censura.
Tots els diaris del món escullen els seus col·laboradors.   

Anem a les preguntes que fem al final a tots els entrevistats. Els catalans continuarem sent com a poble?
Sí. Crec que sí.

Com veu la Catalunya del 2050?
És possible que jo ja no hi sigui. Veurem on ens porta la intel·ligència artificial.  

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La principal fortalesa dels catalans és voler ser catalans, fonamentada bàsicament en la continuïtat de la llengua. La feblesa està en què amb les noves dinàmiques del món aquesta pervivència presenta més dificultats. Sobretot per l'estat de la llengua.

Veu cert desànim o cansament en els sectors més dinàmics del país?
Veig una cosa que es percep a totes les societats europees en aquests moments i és que hi ha dificultats per veure horitzó. Si anem a Finlàndia també ho percebrem. Dos: el procés ha produït fatiga i, en determinats sectors, la sensació de desengany i ressentiment. Però no perdem de vista que estem en un dels millors llocs del món, amb potencialitats fortes. 

Evidentment, si ens volem posar tots d’acord a voler ser pessimistes, podem acabar prenent mal. Un conegut alemany em va preguntar un dia: a Catalunya tenen una ciutat potent? Sí. Tenen un aeroport internacional? Sí. Amb bones connexions? Bé, podria tenir-les millor. Les lleis els permeten parlar en català i educar els fills en català? Sí. Aleshores em va dir: vostès formen part del món. No es preocupin. 

Ara ha sortit l’Informe Fènix. Em sembla bé. Però m’hagués agradat que en els anys del procés hagués sortit l’Informe Alerta, potser fet pels mateixos autors. Quan tot es tendia a ajornar, la immigració, l’escola, la competitivitat. M'hagués agradat que un grup d’economistes hagués sortit a dir que hi havia temes de fons que no es podien ajornar. 

Quin error no hem de repetir?
Aquest. No haver publicat l’Informe Alerta.

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Defensar la llengua.

Faci’ns una radiografia del quadre demogràfic que presenta la societat catalana.
Quan expliquem una estructura demogràfica, normalment, mostrem una piràmide. En el cas de Catalunya, amb els anys, amb una davallada gran de la fertilitat i una esperança de vida de les més altes del món, el que tenim és un romboide. És a dir, que la base demogràfica és molt prima. Al voltant d’un 19% de la població té de 0 a 19 anys, entorn d’un 30% està en una edat mitjana i per sota del 20% en el nivell més alt. Bàsicament, el que tenim és una inversió i això és un problema.

Hi ha un factor positiu, que és que l’esperança de vida és molt alta en aquest país, però portem moltes dècades, des dels anys 90, en què la fecunditat a l’estat espanyol, però especialment a Catalunya, és molt baixa. Està per sota del que es considera la taxa de reemplaçament, que és el 2,1, que és la que et permet mantenir una població. El que s’ha afegit com a element nou és una arribada massiva d’immigrants.    

Ha definit aquest quadre com una tempesta perfecta. Per què?
És una tempesta perfecta perquè fa complicat gestionar-ho. Tenim una població que viu molts anys, el que és fantàstic. Podem parlar de com motivar la fecunditat i com s’ha arribat fins aquí, però és complicat. L’arribada de tanta gent és perquè han marxat de casa seva sense que vulgui fer-ho necessàriament i perquè aquí s’han obert les portes. Hi havia una necessitat de població en edat de treballar perquè es requeria preservar tot un seguit de serveis. Han entrat de manera generosa, però a Catalunya no tenim estris per regular res, això ha estat una política estatal.

Com s’ha arribat fins aquí?
Durant molts anys vam estudiar els canvis en el mercat de treball, que s’anava fent més inestable, i com això anava canviant les preferències vitals de molts joves. Gent que abans pensava tenir 3 fills s’ho van començar a repensar. Hi ha un component econòmic clar, que és la primera raó. La inestabilitat del treball, la necessitat d’ingressar dos sous, l’encariment de l’habitatge porten a un endarreriment en la fecunditat. L’endarreriment és un segon factor. Molta gent no s’adona de la dificultat que suposa endarrerir la decisió de tenir fills. 

I el tercer factor que ho explica és un canvi de preferències. La gent s’adapta als canvis i ara valora altres coses per davant de tenir fills. Valora més tenir una vida independent, o viatjar més, o considera que això de tenir fills és una cosa molt estressant. Si ajuntem tot això, tenim un determinat quadre de situació.

Anem a les polítiques. Com es pot revertir aquesta dinàmica? Quines mesures aconsellaria?
Pel que fa a les mesures econòmiques, s’han provat a molts llocs. Mesures com el xec nadó normalment tenen un impacte a curt termini, poden fer que algunes parelles avancin la seva decisió de tenir un fill, però quan mirem la quantitat final de fills que solen tenir, tampoc varia massa. Els permisos de paternitat i maternitat funcionen, però tenen un impacte marginal. En algun estudi es mostra també que hi ha persones que després d’un permís de paternitat ja no volen el segon fill. 

Per tenir un impacte molt gran en la fertilitat caldria un esforç de renda massiu, cosa difícil. O generar un sistema de salaris reals més alts i estables. El que sí que podem observar és que en els llocs on hi ha salaris alts i llocs de treball més estables, la fertilitat és més alta. 

Això és clar, no?
Això és així, però de totes maneres a tot arreu s’ha produït un descens de la natalitat. És una qüestió de preferències i això és molt difícil de modificar. 

Economia

Els economistes consideren la immigració «imprescindible», però reclamen planificació dels fluxos i integració plena

La immigració és una solució?
Depèn del que vulguem dir amb solució. Volem que ens paguin les pensions? Que ens ajudin amb les cures? Totes aquestes persones que han entrat treballen i cotitzen, i això són ingressos pel sistema. Pel que fa a la fertilitat, hi ha una bretxa entre els fills que la gent diu que vol tenir i els que té. En general, les parelles expressen que volen tenir més fills dels que tenen. Potser en això sí que podem buscar mesures que ajudin a fer que la gent acabi tenint els fills que vol. La mida de la població en termes absoluts no és important, ho serà depenent del que vulguem fer. 

Pel que fa a la natalitat, no creu que més immigració n'implica més?
He treballat en informes de l’OCDE sobre aquest tema. La fertilitat no tornarà a pujar fins a nivells de 3 fills. Les preferències, ja ho hem dit, han canviat. Intentar que les parelles puguin arribar al nivell de natalitat que volen fora bo, però implica una economia creixent i sous alts. Ara bé, la idea que vindran els immigrants i començaran a tenir fills que no té la resta de la població, això no passa. El 25% de la població catalana és nascuda a l’estranger i al voltant del 19% té nacionalitat estrangera. Si mirem els naixements, un 35% són de mares nascudes a l’estranger.

Quan la gent va als hospitals, veu que molts fills són de mares immigrants. El que passa és que aquesta gent entra aquí a l’edat de tenir fills. Per tant, és normal que en el percentatge de població que neix estiguin sobrerepresentats. Mecànicament. Quan després observem els fills que té cada immigrant, la xifra és més alta, però no massa més.

Quants fills solen tenir els catalans?
La taxa de fertilitat de les catalanes sol ser d'1,08 fills per dona. Si mirem les mares nascudes a l’estranger, obtenim al voltant d’un 1,25. La diferència no és per tirar coets. Això és els qui acaben d’arribar. Quan mirem els fills d’aquests immigrants, veiem que ja es comporten com els nadius, molt per sota del 2,1 que ens cal per sostenir la població. L’ajust a la taxa del lloc és molt ràpid. Una altra cosa és que si tens a càrrec teu el Departament d’Educació has de saber que l’any que ve tindràs a les aules de P-3 un 33% dels nanos seran de mare estrangera. Però això no et canviarà la fertilitat.

Ha insistit molt en el fet que per molts joves tenir fills ja no és una prioritat.
Aquí hi poden jugar molts factors. És la generació del cap de setmana de Ryanair o EasyJet. En temps de la meva generació això no existia ni tenim diners per fer-ho. Després també hi ha una por a ser pare, com una cosa molt complicada.

Les xarxes socials deuen haver tingut un paper important en aquests canvis de preferències.
Molt. Impacta en la fertilitat. Els role models, tot el que l’altra gent fa, té un gran impacte. Reforça els canvis de preferència. És el que en diem una cambra d'eco, aquestes bombolles que fan que al final només acabes escoltant el que tu ja et té convençut. Es té molta informació del que fan els altres els caps de setmana. 

Pel que fa al cas específic de Catalunya, hi ha alguna mesura concreta que caldria avaluar en la política de natalitat?
No hi ha molta cosa que puguem fer. Com a país disposem de poques eines. Tenim un pressupost molt minso i no se’ns ha compensat per proveir els recursos, tenint en compte que hem rebut l’entrada de molta més gent que la resta de territoris. L’augment de la despesa en educació i salut hauria d’haver-se incrementat en proporció a l’augment de població. I això no ho hem tingut. Si ho tinguéssim, potser moltes persones es plantejarien poder tenir fills de manera més optimista. Crear sectors més productius seria clau.      

El que diu ara entronca amb el que un grup d’economistes ha defensat a l’Informe Fènix. Hi coincideix?
Ara ho diuen ells, però és una cosa que fa vint anys que diem. El diagnòstic bàsic sobre el model és bastant comú. En el cas dels Estats Units, hem tingut el model Florida i el model Califòrnia. Califòrnia és una àrea de sectors molt productius, amb salaris molt alts, mentre Florida opta pel turisme i viure del sol.

Florida seria un exemple del model actual a Catalunya?
Bé, Florida és millor que això, honestament. Però ho deia com a exemple d’escollir entre diverses prioritats. S’ha optat pel més fàcil, tirar del model. Hi ha polítics que creuen que tenir més població, mecànicament, és créixer, quan és créixer en termes absoluts, però no en termes reals, per càpita. Aquest és el gran problema. No dic que no hàgim de ser una terra d’acollida, ho hem estat sempre. Però si només produïm treballs de baixa productivitat, només podrem oferir salaris baixos. 

Ara, insisteixo, hem de tenir en compte que les preferències han canviat. Allò de les famílies nombroses s’ha acabat. Perquè s’ha acabat a totes bandes. Només l’Àfrica subsahariana té en aquests moments fills per damunt de la taxa de reemplaçament. El Marroc està al voltant de la taxa de reemplaçament, de 2 o menys. L’Índia, igual. El món ha canviat. A Mèxic, fa 30 anys estaven al voltant de 4 anys i ara estan a 2. 

Però a la vegada hi ha finestres d’esperança. Hi ha sectors d’alta productivitat i el nostre país és molt atractiu. Necessitem capacitat fiscal i de regulació. Capacitat per evitar dumping fiscal. Si hem de competir amb la senyora Ayuso i la gent de Madrid per posar impostos zero en moltes coses, nosaltres no podrem competir. Aquí hi ha elements perniciosos per nosaltres. D’una banda, tenim unes obligacions: hem de pagar una sanitat, una educació i serveis dignes. Si els recursos que rebem són menors i no estan ajustats pel fet d’haver rebut una massa ingent de població, no serem capaços d’arribar al nivell que necessitem.           

Presideix el Consell Acadèmic d’Ivàlua, l’Institut Català d’Avaluació de les Polítiques Públiques. Expliqui’ns quina tasca fa.
Estudiar si les polítiques que es fan tenen sentit i funcionen. L’ideal és fer-ho ex ante, però també és útil analitzar el que han fet les diverses administracions públiques. Sobretot, l’important és tenir bones dades.    

Què creu que han de fer els governs per solidificar més l'avaluació de polítiques?
Es tracta d’intentar canviar la cultura de la gent, pensar bé les polítiques en termes d’eficiència i d’equitat. I cal també una cultura de com comuniques aquests resultats de manera que el públic en sigui ben conscient. No sempre és fàcil una avaluació. Ens trobem que hi ha entitats que tenen por de donar resultats quan realment nosaltres no hem de dir si això està ben fet o mal fet. És important, en tot cas, que hi hagi transparència.

A Anglaterra, l’Institute for Fiscal Studies penja els seus estudis i els ciutadans hi tenen accés. Però, en general, a Catalunya s’estan fent les coses en aquest àmbit. A Ivàlua, fem avaluació però també difusió del que vol dir avaluar a quadres de diversos nivells de les administracions i del tercer sector. Hi ha peticions del tercer sector perquè se’ls avaluï una determinada política.    

Finalment, algunes preguntes que fem a tots els entrevistats. Els catalans continuarem sent?
Crec que la llengua és bàsica. Estimar-la i utilitzar-la. Catalunya és una nacionalitat cívica, som una barreja de gent que passa per aquí. Seguirem sent si aconseguim que tots els qui visquin aquí se sentin catalans. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Va lligada a això que diem. La continuïtat de l’onada migratòria sense una aposta per nous sectors productius serà complicada. I després hem de comptar amb l’impacte de la IA, que incidirà en l’ocupació i encara no sabem com. 

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La fortalesa d’aquest país és el que significa aquesta paraula, la resiliència. L’emprenedoria, el capital humà, la petita empresa i la creativitat encara existeixen. És l’esperança d’aquest país. Una feblesa? Diria que hi ha massa picabaralles. Hauríem d’esforçar-nos per estar tots junts, estimant-nos. Imagino que això ve donat per la situació política. 

Quin error no hem de repetir?
N’hem fet tants… Potser a vegades no hem sabut aprofitar la nostra posició política per obtenir més resultats. Hem optat massa pel sol que llueix pensant en el turisme i el sòl per requalificar. No hem d’anar per la via curtterminista.

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Per mi, l’educació és clau.

Han generat un debat intens sobre el model econòmic amb l’Informe Fènix. N’estan contents?
Hem generat un debat que és més petit del que voldríem, però molt més gran que el que esperàvem. En aquest sentit,estem contents perquè temíem que passés com un informe més i no. Han passat les setmanes i se’n continuen fent referències. L’únic que hem volgut és cridar l’atenció sobre unes coses que són de sentit comú, però que sovint s’ignoren. Que no és el mateix el PIB que el PIB per càpita, que no creix gaire respecte a Europa. 

I què més volen subratllar?
Home, estem creant molts llocs de treball amb salaris barats per a gent que no tenim. Per tant, aquesta gent ha de venir. Aquest procés crea molts problemes, a l’habitatge, a la salut, a l’ensenyament. Això, que ja crea problemes de congestió, acabarà creant-ne de finançament de l’estat del benestar, que està basat en la solidaritat. És a dir, els qui més guanyen paguen més del que reben i els qui menys guanyen paguen menys del que reben. Si ens especialitzem a crear llocs de treball per baix, tard o d’hora tindrem problemes.

Hi ha també una altra idea a considerar. No tot Catalunya va malament. Hi ha un sector tecnològic que va bé, hi ha un sector industrial que va millor del que ens pensem. Sempre elogiem la indústria basca i s’ha arribat a creure que és més potent que la indústria catalana, però la catalana rutlla millor.   

Alguns dels conceptes que utilitzen han provocat controvèrsia i rebuig. Com parlar de salaris subvencionats. És una expressió afortunada? No seria més adequat parlar d’empresaris subvencionats?
En realitat, el que seria més correcte seria parlar de serveis o de productes subvencionats. És a dir, són productes que no paguen el seu cost real. A Catalunya, hi ha salaris baixos, el que no hi ha són treballadors barats. Perquè un treballador té dret a anar al CAP, a una assistència de per vida si queda invàlid, una pensió molt per sobre del que haurà contribuït. Un treballador és car, si el seu salari és baix, hi ha un desequilibri entre el que costa i el que se li paga. Qui se’n beneficia? No és el treballador, és qui rep el servei. 

No els incomoda que siguin els partits més a la dreta els qui han intentat fer seu l’informe? Com Vox, que assegura que els donen la raó en el seu discurs antimmigració. 
He vist aquests dies, després de la presentació de Fènix, una vinyeta de còmic que mostra tres persones parlant. Una diu: “Si creem molts llocs de treball i venen immigrants mal pagats, això generarà problemes a l’estat del benestar”. Els altres repliquen: “Estàs dient que la culpa és dels immigrants”. I el primer respon: “No ens en sortirem”. Efectivament, és incòmode. Nosaltres no acusem els immigrants de ser els culpables de res. El que diem és que les activitats que creen llocs de treball poc qualificats generen problemes.       

Economia

​CRÒNICA

«És el mateix créixer que prosperar?»: l'Informe Fènix divideix els economistes Pep Martí i Vallverdú

En el model econòmic que tenen vostès al cap, hi té cabuda l’ampliació de l’aeroport?
Nosaltres no ens pronunciem sobre l’aeroport. Segurament perquè discreparíem entre nosaltres. 

I la seva opinió quina és?
Jo estic a favor del decreixement del nombre de turistes. No crec que la manera de reduir el nombre de turistes vingui de mantenir el Prat congelat. No crec que l’ampliació del Prat vagi per aquí. És evident que Aena, si vol ampliar el Prat és perquè hi veu més passatgers. Ara, els turistes no deixaran de venir perquè l’aeroport sigui més o menys gran. Els turistes vindran en funció de la capacitat de llits que ofereixi la ciutat. I el que s’ha de controlar són els llits. És evident que, si el país té una estratègia de creixement del turisme com s’ha tingut aquí i a les Balears, s’han de crear més llits i més aeroports. El tema clau són les habitacions. 

I Barcelona, com la veu dins d’aquest debat de model?
Barcelona està millor que la resta de Catalunya i està més encarrilada. El debat intel·lectual crític amb el turisme barat ja està guanyat. A Barcelona s’ha creat un estat d’opinió que s’han d’eliminar els pisos turístics, que s’ha de combatre el turisme de borratxera o de comiat de solters i que no s’han de fer més hotels. En canvi, a la costa, a les zones de sol i platja que són el gruix del turisme a Catalunya, no s’ha guanyat. 

Per exemple, Jaume Collboni, que no és precisament el representant d’un moviment pel decreixement, ha anunciat una campanya contra els creuers d’escala, que representa un turisme molt depredador. La batalla intel·lectual a Barcelona està bastant guanyada i vull creure que el 2028 s’eliminaran els pisos turístics. 

La ciutat està exercint el lideratge que li pertoca? La veu millor que quan va ser elegit regidor, ara fa sis anys?
Aquests canvis sempres ón molt lents. Al barceloní no se li pot dir que la ciutat està millor quan els lloguers estan com estan i hi ha problemes d’ordre públic. Potser tenim les idees més clares, però la ciutat no està millor. 

I el paper de lideratge de la ciutat en el país el veu clar?
Catalunya té un problema de lideratge molt gran. Molt gran. I Barcelona forma part d’aquest problema.

En quin sentit?
Doncs que Catalunya no té les idees clares d’on vol ser d’aquí 25 anys. La Catalunya del 2050… A veure, l’Idescat, que és un institut estadístic, treu uns escenaris que diuen que en 25 anys podria ser que la població fos la mateixa que ara, podria haver crescut o podria ser de 10 milions. Hi ha qui ha parlat d’una població de 10 milions. Els qui pretenen liderar aquest país han d’aclarir-se.

No veu full de ruta?
Gens. El tema de la població és claríssim, és la base. Hem passat de 6 milions a 8 sense full de ruta. Un dels exercicis més exigents que ha fet la Generalitat en els darrers anys ha estat la Proencat, la Prospectiva energètica de Catalunya per al 2050. Fan una projecció d’una població catalana de 8,5 milions d’habitants. 

Com és que hi ha aquestes contradiccions?
Ha faltat reflexió. I hi ha una manca de confiança en la capacitat de moldejar el nostre futur. El que hi ha és la gestió del dia a dia. El tema demogràfic és el més important. Els problemes greus que tenim ara sóm, no perquè hem passat de 6 a 8, sinó perquè hi hem passat sense haver-ho previst. I falten habitages, és clar. Per això improvisem mesures per limitar preus, demonitzem els especuladors… El problema és que la població ha crescut i no s’han fet pisos. L’Informe Fènix què vol dir? El que diem és que hem de pensar on volem anar. 

Malgrat això, creu que Catalunya continuarà sent?
No ho sé. Catalunya serà el que vulguin els catalans. 

Té dubtes?
És clar que tinc dubtes. A veure, el to de Catalunya és baix. El catalanisme és un moviment de molta gent que, en el fons, diu que nosaltres som capaços de fer una societat millor. Si no ho fem, ens ho faran. I el que ens faran no ens agradarà gaire. El catalanisme avui dia existeix, però no és una força que vibra i lidera. Vivim del catalanisme, però no veig el país vibrar amb voluntat d’aconseguir alguna cosa. Hi ha coses que van molt bé, compte!

Per exemple?
La recerca i la tecnologia. L’escola, no. Aquest país volia ser una cosa i sabia que això començava per l’escola. I el que ens arriba de l’escola és alarmant. Veiem una classe mitjana que fuig de l'escola pública per salvar els seus fills del que considera que és un perill. És comprensible, però és alarmant perquè el que hauríem de veure és un moviment de la classe mitjana per millorar l’escola pública. És el mateix que passa amb la productivitat. Veiem moltes justificacions per dir que no estem tan malament, que no s’ha d’exagerar. Excuses per no dir res.    

Si hagués de dir la principal amenaça i la principal fortalesa dels catalans, quines serien?
La principal amenaça no és Espanya, ni els jutges ni l’extrema dreta. La principal amenaça és la inoperància i la dimissió dels catalans. I la principal fortalesa és que a Catalunya hi ha molta gent disposada a sacrificar-se i esforçar-se perquè aquest país sigui millor. El catalanisme existeix i és la força que ha aconseguit que aquest país sigui alguna cosa més que una província. 

Veu una dinàmica de cansament i desànim a la societat?
Sí, clar, però això es produeix a tot Occident. No som una excepció. Som una població envellida. Els més animats solen ser els joves i en aquests moments els joves són pessimistes. Pensen en el futur com una cosa problemàtica. Nosaltres pensàvem en el futur com una cosa que era impossible que anés malament. Això és a tot Occident. A Catalunya el procés tampoc ha ajudat.

Algun error que no s’hauria de repetir?
Passar de 8 a 10 milions d’habitants sense pensar-hi seria un error terrible.

I si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Restructurar el turisme. És un sector molt important quantitativament i amb un potencial gran. És gran, té poca productivitat i té un gran potencial.  

I dins d’aquest marc crític, com valora l’acord de finançament?
Jo crec que és millor que el que tenim ara. No comparteixo l’opinió dels qui diuen que podria ser millor. D’acord, però l’òptim és enemic del que és bo, i s’ha d’avançar pas a pas. No es pot pretendre que un sistema molt injust, perquè ho és, es pugui canviar de cop o es pugui canviar només per a Catalunya. El sistema que s’ha pactat deixa igual els qui estan ben finançats i als qui estan darrera milloren. Segueix sent injust, però és millor.

Va dirigir la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació. Els mitjans públics estan adaptats al segle XXI?
No puc opinar sobre això. Crec que estan fent un gran esforç i fent les coses força bé. Ara, tinc la sensació que els nostres joves no tenen com a referència els mitjans públics. Hem d’estar agraïts als qui s’esforcen per millorar. 

S’haurien d’aprofitar les properes jubilacions per repensar el model comunicacional i redimensionar-lo? 
En el temps en què jo estava al capdavant de la Corporació, sent el model molt més modern que el de RTVE, era més antic que el de les noves cadenes de televisió, que viuen més de la compra i la subcontractació, són menys productores i més àgils. Suposo que la resposta a la pregunta ha de ser positiva, però no ho sé.