Que la transició energètica avança de manera molt lenta a Catalunya no és cap secret. Malgrat liderar al conjunt de l'Estat l'autoconsum solar -tot i la frenada dels darrers mesos-, l'aportació de les renovables al conjunt de la demanda elèctrica no va passar l'any passat del 13,6% (l'objectiu per al 2030 és el 50% de la producció).
És cert que encara ara la principal font renovable al nostre país és la hidroelèctrica i, en el pitjor moment de la sequera, la producció va batre un rècord negatiu. Ara bé, això només explica una petita part del problema: l'eòlica i la solar fa una dècada que es mantenen molt estables. De fet, el 2013 les renovables van arribar a aportar més d'un 20% del mix elèctric.
L'informe de l'Observatori de les Renovables -iniciativa de les patronals i les associacions del sector- aporta una altra dada preocupant. La importació d'electricitat ja supera la mateixa producció renovable. Es tracta d'un fet conjuntural -no només per la sequera sinó per la reducció de l'aportació de les nuclears pels seus elevats costos-, però que pot anticipar l'escenari per a la dècada vinent amb la desconnexió progressiva dels reactors.
El conseller David Mascort -que aquest dimecres solemnitzava la bona notícia que suposa que L'Energètica assumeixi la primera central hidroelèctrica amb una concessió caducada-, intentava treure ferro a les dades destacant l'impacte de la sequera i defensant que en aquesta legislatura s'han autoritzat unes 1.800 MW. Ara bé, de l'autorització provisional a l'inici de les obres no només passa molt temps sinó molts tràmits. Un exemple és el primer parc eòlic a l'Empordà: acaba d'obtenir el permís de construcció (depenent d'Energia), però encara li resta el d'Urbanisme (i amb un procés judicial en marxa).
La mateixa IADEN -entitat de llarg recorregut clau per preservar els Aiguamolls i per crear la plataforma Salvem l'Empordà- celebrava literalment que a les comarques de Girona "no hi hagi cap central eòlica de productora d'energia renovable". Directament, desqualificava aquesta font energètica, independentment de l'emplaçament. Més enllà d'aquest posicionament tan extemporani, és cert que -malgrat estar tan lluny dels objectius- qualsevol projecte renovable es troba amb mil i un impediments.
La demanda elèctrica a Catalunya per fonts (2023)
Al mateix Empordà, la línia d'evacuació 100% soterrada del parc eòlic marí experimental -un 91% del traçat ha de passar per camins o llindars de finques- ha posat en peu de guerra Unió de Pagesos i els ajuntaments de la zona. A les comarques de Ponent han caigut tres projectes eòlics per dues parelles d'àguila. A la Cerdanya les institucions locals rebutgen de ple un miniparc solar de 2 hectàrees i projectes de menys de 5 MW, com un que es projecta al Baix Camp, ràpidament es qualifiquen de "macroparcs solars".
L'impuls de les comunitats energètiques i l'autoconsum -és imprescindible reduir les actuals barreres burocràtiques-, l'aprofitament d'espais construïts o degradats o l'enfortiment d'iniciatives públiques com L'Energètica, complementen projectes de major potència que, indefectiblement, han d'ocupar part del territori -la Proencat del Govern ho xifra en un 2,5% per assolir la neutralitat climàtica a mitjan segle-.
No ens podem autoenganyar: un 2,5% de Catalunya -tant de bo pugui ser menys- és molta superfície. I, més ràpid que tard, ho hem d'assumir. Reduir el consum i augmentar l'eficiència -com ja es preveu-, no ens salvarà d'instal·lar grans parcs solars i eòlics.
Potser una manera d'assumir-ho col·lectivament -i no convertir cada miniprojecte en una batalla legal i social-, és fer-ho com els suïssos: portar a referèndum el pla de transició a les renovables amb objectius i projectes concrets. Aleshores veurem si Catalunya vol fer la transició energètica o opta pel negacionisme climàtic de l'actual model fòssil i nuclear.
Catalunya no aconsegueix reduir les emissions
Ningú hauria de dubtar dels beneficis de la mobilitat activa -caminar i anar en bicicleta- també en el dia a dia. Ara, un macroestudi a Escòcia amb una mostra de 82.000 persones hi ha posat dades. En el cas de la bici, els be neficis són molt evidents.
- Un 47% menys de morir per qualsevol causa.
- Un 10% menys de risc d'ingrés hospitalari per qualsevol causa i un 24% per malaltia.
- Un 20% menys de risc de rebre medicació per salut mental.
Evidentment, arribar actiu a la feina també té un risc: el doble de ser ingressat a l'hospital per una col·lisió de trànsit que els que opten per sistemes no actius.
L'estudi -amb certes limitacions que els autors no amaguen- sembla que no va agradar a aquesta part de la població que associa promocionar la mobilitat activa amb un retrocés de drets i llibertats. Són coses que no podré entendre mai...
Aquesta setmana també ha estat notícia
La volta al món en quatre notícies
- Nova Zelanda no assolirà la neutralitat climàtica el 2050, segons els científics, després que el govern prioritzi plantar arbres i tecnologies de captura de carboni (llegit a Newsroom).
- Autobusos, trens i carrils bici: la missió dels laboristes per descarbonitzar el transport al Regne Unit (llegit a The Guardian).
- Puerto Rico reclama 1.000 milions de dòlars a nou companyies energètiques i petroquímiques pels danys vinculats al canvi climàtic (llegit a El nuevo día).
- Descarbonització: la difícil mutació de la indústria francesa (llegit a Le Monde)
🙏 Gràcies per llegir-me! Ens retrobem d'aquí a dues setmanes!