04
de desembre
de
2021, 16:45
Actualitzat:
06
de desembre,
20:04h
Jordi Pujol era -i és- un dirigent preocupat pel seu llegat polític. Al tombant de segle, encara instal·lat a Palau però amb l'evidència que l'hegemonia certificada durant dues dècades presentava esquerdes i corria perill de perdre el poder, patia per si les sigles que comandava -Convergència i Unió, fins aquell moment una coalició de partits- sobrevivien a la seva figura. Per això va promoure que les dues formacions, que integraven un matrimoni amb alts i baixos en funció de les circumstàncies, es federessin. L'encàrrec tècnic el van rebre Xavier Trias, de Convergència, i Núria de Gispert, d'Unió, que en dues reunions van polir els detalls i els van presentar en una trobada amb l'expresident, que hi va donar el vist-i-plau. La signatura de la federació es va produir el 2 de desembre del 2001 i va ser el tret de sortida d'una nova etapa que es va tancar el juny del 2015, catorze anys després, en plena acceleració del procés català.
Observar les fotografies d'aquella jornada de signatura suposa transportar-se a una etapa que presenta poques similituds amb l'actualitat. A banda de la figura de Pujol, ara corcada pels casos de corrupció que l'esquitxen a ell i a tota la seva família, dues cares emergeixen per sobre de la resta. Són Artur Mas, en aquell moment conseller en cap i ungit ja com successor del líder de CDC, i Josep Antoni Duran i Lleida, cap de files d'Unió i que ja havia vist frustrada la seva voluntat de ser candidat a la Generalitat. Va rebre el consol de la secretaria general de la nova CiU, càrrec que va compaginar amb la mà de ferro al capdavant d'Unió, sigles que va liderar de manera pràcticament ininterrompuda durant tres dècades. En aquell moment, els democristians asseguraven tenir 17.825 militants, xifra que ascendia a 46.602 en el cas de l'antiga Convergència.
Els dos partits ja no existeixen: els democristians, després del trencament de CiU, van naufragar en les aspiracions d'entrar en solitari al Parlament i al Congrés, i no van poder afrontar un deute que arribava als 20 milions d'euros; CDC va deixar pas al PDECat, però es va mantenir hibernada -en part, per fer front al passiu heretat de la liquidació de la federació- per no perdre els drets electorals obtinguts a les urnes i dels quals, amb el pas del temps, també es va beneficiar Junts per Catalunya. "En el fons, CiU, com a federació, sempre va ser fantasmagòrica, perquè no va funcionar mai com unes soles sigles", rememora Carme-Laura Gil, exconsellera amb Pujol i integrant de la primera direcció col·legiada dels dos partits que es va posar en marxa fa vint anys.
D'aquella cúpula en formava part Pere Macias com a secretari general adjunt. "L'etapa de Pujol s'anava acabant i s'havia de solidificar tot al màxim", assenyala. Apunta un detall rellevant: Duran va arribar a tenir despatx a la seu de Còrsega, emblema de Convergència, perquè es va adequar una ala destinada a la federació. El paper del líder d'Unió generava reticències entre el pinyol que envoltava Mas -format per Francesc Homs, David Madí i Oriol Pujol, entre d'altres-, però malgrat tot l'expresident i Duran mantenien una relació "cordial". L'adjectiu l'escull Jordi Casas, un dels principals col·laboradors del dirigent democristià, que també formava part de la direcció fundacional de la federació. Casas insisteix que, des de sectors de CDC, el que es volia era "absorbir" Unió. No era el cas, puntualitza, de l'expresident Pujol.
El líder fundador, malgrat que quan es posa en marxa la nova relació ja està de retirada, va continuar influint. En dos sentits: perquè en els debats de la cúpula aprofitava per demostrar que no havia perdut la capacitat d'anàlisi, i perquè cada dues setmanes es reunia amb una permanent restringida formada per Mas, Trias, Duran, Josep Maria Pelegrí -durant una etapa secretari general d'Unió- i Pujol. "La relació no sempre va ser fàcil, ja es veia que podia no anar bé", ressalta l'exalcalde de Barcelona. Casas remarca que una cosa era la relació entre Mas i Duran, que van salvar esculls com ara la inclusió de l'estat propi al programa electoral del 2012 o, fins i tot, la consulta del 9-N, i l'altra què passava entre altres alts càrrecs. Sosté que l'entorn de l'expresident tractava Unió com un "estorb", amb "hostilitat", i que això va contaminar la relació.
Ferides del 9-N malgrat el rol de Mas i Duran per "suavitzar"
"Quan es va fundar la federació, jo deia que no podia ser que tinguéssim un tracte desigual", sosté De Gispert, que va acabar sent presidenta del Parlament i, amb el pas del temps, va acabar sent fundadora de Demòcrates de Catalunya, formació que reuneix el sector independentista d'Unió enfrontat amb Duran. Insisteix que el líder democristià era "recelós" amb la federació, i que després la situació ja es va fer insostenible. Remarca, fins i tot, que li va costar d'acceptar la formulació del pacte fiscal entès com a concert econòmic "solidari", i que la consulta del 9-N va deixar ferides, sobretot pel paper de Joana Ortega, que va navegar entre les aigües de Mas i de Duran. Amb el pas del temps, va acabar a les files del PDECat.
Macias insisteix que els exlíders de CDC i d'Unió eren els encarregats de "suavitzar" els debats. CiU, per exemple, va anar unida a les eleccions municipals del 2015, quan ja hi havia l'horitzó de les plebiscitàries del mateix any, i s'acabaria trencant només un mes després. Dirigents com Trias hi posaven "vaselina", com recorda un integrant de l'última direcció de la federació, però no n'hi va haver suficient per evitar la separació, anunciada per Josep Rull, en aquell moment coordinador de Convergència. La mateixa veu insisteix que en cap moment hi va haver dubtes que el deute contret com a federació l'absorbiria CDC, perquè ja es coneixia que Unió no seria capaç. Mas no ho va qüestionar mai, ni tampoc els responsables interns de finances. Una expressió que va fer fortuna de portes endins és aquesta: "El deute ens l'hem hagut de menjar".
El final va arribar sense que es formés mai el consell nacional conjunt previst en els estatuts, refets el 2004 i que ja estipulaven què fer en cas de separació. "Els consells nacionals es van reunir, però cadascú el seu", recorda Macias, que va viure el trencament com a cap de files de CDC al Congrés. No ho recorda com un fet traumàtic, malgrat el trasbals de despatxos i noves dinàmiques que s'imposa en aquests casos. "Les coses es van fer amb tranquil·litat, sense fer mal", indica l'exdirigent de CDC, que ara és coordinador del pla de Rodalies de Catalunya. El trencament es va produir en qüestió d'hores i amb la motxilla plena de tensions acumulades entre socis.
Percentatges, noms i municipis
Els estatuts de la federació recollien amb detall com s'havien de fer les llistes al Parlament, al Congrés i també als municipis, però això no evitava conflictes. Entre els veterans de la federació circula una llegenda -corroborada per diverses fonts- segons la qual reunions per triar llistes locals s'havien gravat d'amagat per fer entrar la part contrària en contradicció quan la discussió s'escalfava. Tampoc és cap secret que pactes que havien durat dècades saltaven pels aires quan un dels dos olorava una oportunitat. Va passar a Vic quan Josep Maria Vila d'Abadal, d'Unió, va descartar ser reelegit i CDC va accelerar per quedar-se -amb èxit- una plaça cobejada com aquesta.
"Quan competeixes per electorats similars, apareixen les discrepàncies", sosté Casas. "A les municipals es lluitava precisament perquè els votants eren semblants", afegeix Trias. "Tot i això, CDC era més important i Unió era més residual", radiografia Carme-Laura Gil, que fa dues dècades ja va fer constar que la presència de dones era més aviat escassa a la cúpula de CiU. En formaven part ella, De Gispert i Marta Llorens, només tres d'una vintena de persones. Entre les quals, per cert, hi havia Enric Millo, que va acabar a les files del PP. Amb l'arribada del procés, es va convertir en un dels ariets contra l'independentisme, fins al punt que ha recorregut els indults als presos.
Quan es va fundar CiU, que alguns dels seus militants acabessin complint condemna per promoure un referèndum unilateral i declarar la independència era impensable. Ara també ho és que alguna força política -també les que s'han nodrit de les files nacionalistes- aglutini el mateix poder. El 2001, la federació disposava de més de 4.000 regidors, vorejava les 600 alcaldies, sumava més d'una cinquantena de diputats -Pere Aragonès és president amb 33 escons d'ERC-, tenia 15 representants al Congrés i aplegava 11 senadors. Xifres d'una altra etapa, com la foto al Palau de les Heures de Barcelona en què Pujol, Duran i Mas rubricaven una federació que havia de sobreviure al líder però no va sobreposar-se al procés. Ni, per descomptat, a les tensions internes.
Observar les fotografies d'aquella jornada de signatura suposa transportar-se a una etapa que presenta poques similituds amb l'actualitat. A banda de la figura de Pujol, ara corcada pels casos de corrupció que l'esquitxen a ell i a tota la seva família, dues cares emergeixen per sobre de la resta. Són Artur Mas, en aquell moment conseller en cap i ungit ja com successor del líder de CDC, i Josep Antoni Duran i Lleida, cap de files d'Unió i que ja havia vist frustrada la seva voluntat de ser candidat a la Generalitat. Va rebre el consol de la secretaria general de la nova CiU, càrrec que va compaginar amb la mà de ferro al capdavant d'Unió, sigles que va liderar de manera pràcticament ininterrompuda durant tres dècades. En aquell moment, els democristians asseguraven tenir 17.825 militants, xifra que ascendia a 46.602 en el cas de l'antiga Convergència.
Els dos partits ja no existeixen: els democristians, després del trencament de CiU, van naufragar en les aspiracions d'entrar en solitari al Parlament i al Congrés, i no van poder afrontar un deute que arribava als 20 milions d'euros; CDC va deixar pas al PDECat, però es va mantenir hibernada -en part, per fer front al passiu heretat de la liquidació de la federació- per no perdre els drets electorals obtinguts a les urnes i dels quals, amb el pas del temps, també es va beneficiar Junts per Catalunya. "En el fons, CiU, com a federació, sempre va ser fantasmagòrica, perquè no va funcionar mai com unes soles sigles", rememora Carme-Laura Gil, exconsellera amb Pujol i integrant de la primera direcció col·legiada dels dos partits que es va posar en marxa fa vint anys.
D'aquella cúpula en formava part Pere Macias com a secretari general adjunt. "L'etapa de Pujol s'anava acabant i s'havia de solidificar tot al màxim", assenyala. Apunta un detall rellevant: Duran va arribar a tenir despatx a la seu de Còrsega, emblema de Convergència, perquè es va adequar una ala destinada a la federació. El paper del líder d'Unió generava reticències entre el pinyol que envoltava Mas -format per Francesc Homs, David Madí i Oriol Pujol, entre d'altres-, però malgrat tot l'expresident i Duran mantenien una relació "cordial". L'adjectiu l'escull Jordi Casas, un dels principals col·laboradors del dirigent democristià, que també formava part de la direcció fundacional de la federació. Casas insisteix que, des de sectors de CDC, el que es volia era "absorbir" Unió. No era el cas, puntualitza, de l'expresident Pujol.
El líder fundador, malgrat que quan es posa en marxa la nova relació ja està de retirada, va continuar influint. En dos sentits: perquè en els debats de la cúpula aprofitava per demostrar que no havia perdut la capacitat d'anàlisi, i perquè cada dues setmanes es reunia amb una permanent restringida formada per Mas, Trias, Duran, Josep Maria Pelegrí -durant una etapa secretari general d'Unió- i Pujol. "La relació no sempre va ser fàcil, ja es veia que podia no anar bé", ressalta l'exalcalde de Barcelona. Casas remarca que una cosa era la relació entre Mas i Duran, que van salvar esculls com ara la inclusió de l'estat propi al programa electoral del 2012 o, fins i tot, la consulta del 9-N, i l'altra què passava entre altres alts càrrecs. Sosté que l'entorn de l'expresident tractava Unió com un "estorb", amb "hostilitat", i que això va contaminar la relació.
Ferides del 9-N malgrat el rol de Mas i Duran per "suavitzar"
"Quan es va fundar la federació, jo deia que no podia ser que tinguéssim un tracte desigual", sosté De Gispert, que va acabar sent presidenta del Parlament i, amb el pas del temps, va acabar sent fundadora de Demòcrates de Catalunya, formació que reuneix el sector independentista d'Unió enfrontat amb Duran. Insisteix que el líder democristià era "recelós" amb la federació, i que després la situació ja es va fer insostenible. Remarca, fins i tot, que li va costar d'acceptar la formulació del pacte fiscal entès com a concert econòmic "solidari", i que la consulta del 9-N va deixar ferides, sobretot pel paper de Joana Ortega, que va navegar entre les aigües de Mas i de Duran. Amb el pas del temps, va acabar a les files del PDECat.
Macias insisteix que els exlíders de CDC i d'Unió eren els encarregats de "suavitzar" els debats. CiU, per exemple, va anar unida a les eleccions municipals del 2015, quan ja hi havia l'horitzó de les plebiscitàries del mateix any, i s'acabaria trencant només un mes després. Dirigents com Trias hi posaven "vaselina", com recorda un integrant de l'última direcció de la federació, però no n'hi va haver suficient per evitar la separació, anunciada per Josep Rull, en aquell moment coordinador de Convergència. La mateixa veu insisteix que en cap moment hi va haver dubtes que el deute contret com a federació l'absorbiria CDC, perquè ja es coneixia que Unió no seria capaç. Mas no ho va qüestionar mai, ni tampoc els responsables interns de finances. Una expressió que va fer fortuna de portes endins és aquesta: "El deute ens l'hem hagut de menjar".
El final va arribar sense que es formés mai el consell nacional conjunt previst en els estatuts, refets el 2004 i que ja estipulaven què fer en cas de separació. "Els consells nacionals es van reunir, però cadascú el seu", recorda Macias, que va viure el trencament com a cap de files de CDC al Congrés. No ho recorda com un fet traumàtic, malgrat el trasbals de despatxos i noves dinàmiques que s'imposa en aquests casos. "Les coses es van fer amb tranquil·litat, sense fer mal", indica l'exdirigent de CDC, que ara és coordinador del pla de Rodalies de Catalunya. El trencament es va produir en qüestió d'hores i amb la motxilla plena de tensions acumulades entre socis.
Percentatges, noms i municipis
Els estatuts de la federació recollien amb detall com s'havien de fer les llistes al Parlament, al Congrés i també als municipis, però això no evitava conflictes. Entre els veterans de la federació circula una llegenda -corroborada per diverses fonts- segons la qual reunions per triar llistes locals s'havien gravat d'amagat per fer entrar la part contrària en contradicció quan la discussió s'escalfava. Tampoc és cap secret que pactes que havien durat dècades saltaven pels aires quan un dels dos olorava una oportunitat. Va passar a Vic quan Josep Maria Vila d'Abadal, d'Unió, va descartar ser reelegit i CDC va accelerar per quedar-se -amb èxit- una plaça cobejada com aquesta.
"Quan competeixes per electorats similars, apareixen les discrepàncies", sosté Casas. "A les municipals es lluitava precisament perquè els votants eren semblants", afegeix Trias. "Tot i això, CDC era més important i Unió era més residual", radiografia Carme-Laura Gil, que fa dues dècades ja va fer constar que la presència de dones era més aviat escassa a la cúpula de CiU. En formaven part ella, De Gispert i Marta Llorens, només tres d'una vintena de persones. Entre les quals, per cert, hi havia Enric Millo, que va acabar a les files del PP. Amb l'arribada del procés, es va convertir en un dels ariets contra l'independentisme, fins al punt que ha recorregut els indults als presos.
Quan es va fundar CiU, que alguns dels seus militants acabessin complint condemna per promoure un referèndum unilateral i declarar la independència era impensable. Ara també ho és que alguna força política -també les que s'han nodrit de les files nacionalistes- aglutini el mateix poder. El 2001, la federació disposava de més de 4.000 regidors, vorejava les 600 alcaldies, sumava més d'una cinquantena de diputats -Pere Aragonès és president amb 33 escons d'ERC-, tenia 15 representants al Congrés i aplegava 11 senadors. Xifres d'una altra etapa, com la foto al Palau de les Heures de Barcelona en què Pujol, Duran i Mas rubricaven una federació que havia de sobreviure al líder però no va sobreposar-se al procés. Ni, per descomptat, a les tensions internes.