La deixa de Convergència a Junts

El meu company Oriol March explicava de forma molt encertada què en queda i què no de Convergència coincidint amb el cinquanta aniversari de la fundació del partit a Montserrat per Jordi Pujol i una colla d'antifranquistes i catalanistes que recordava Miquel Esquirol en aquesta conversa. Provenien de diverses tradicions i van adoptar un ideari socialdemòcrata i partidari de la màxima transversalitat en l'espai nacionalista que, amb el temps, va evolucionar vers posicions més liberals o conservadores i més sobiranistes com les que ara inspiren l'acció política de Junts. CDC ajuda, en una part important, a entendre el país que som.

Orgànicament, el partit que es va començar a dissoldre el 2016 ja ha desaparegut, però en queda una forma de fer i uns dirigents que bàsicament perviuen a Junts, des del mateix Carles Puigdemont a Josep Rull passant per Jordi Turull. En els darrers anys, han començat a reivindicar aquelles sigles -que Artur Mas i alguns pesants de Junts van decidir liquidar tot i que ara se'n penedeixen- i també al seu fundador, Jordi Pujol. 

Les evidències de l'operació Catalunya (els Pujol n'eren objectius acreditats) sumada al fracàs i desaparició dels hereus directes del PDECat i a la desorientació del postprocés de la que no ha escapat Junts i que per buscar amplitud ha obligat a buscar referents més enllà de Puigdemont, ha fet que reivindiquessin Pujol i CDC.

Alguns dirigents d'ERC primer i del PSC després, com ara el mateix Salvador Illa, ja s'havien acostat a la figura de Pujol malgrat que l'actual president va demostrar ahir a Sabadell que no és tan hàbil a l'hora de triar quines fotos fer-se. No s'hi van acostar pel que l'expresident els pugui aportar a 94 anys i a un any del judici a l'Audiència Nacional, sinó pels suports que va congregar i pel respecte obtingut dins i fora del país.

Hi ha una reivindicació de l'obra política i de govern i una rehabilitació de la figura. Però és evident que Junts no és CDC. No només perquè tingui molts menys escons, sinó perquè no projecta la fiabilitat i la previsibilitat del partit de Pujol als governs i als parlaments. Era els que els demanava Artur Mas fa uns dies en una entrevista al nostre diari. Sí que, escrivia March, Junts conserva certa cultura el poder i, sobretot, l'instint per retenir-lo i un sentiment sovint patrimonial de l'espai catalanista primer i del sobiranista després. Però s'ha desprès de la institucionalitat: algunes de les maniobres de Puigdemont i de Laura Borràs dels darrers anys mai haurien estat protagonitzades pels dirigents de CDC, fossin de la tendència que fossin.

Les coses ara són diferents, és clar. La política opera sobre altres valors i formes. CDC es funda el 1974 i pren forma definitiva com a oferta política el 1978 amb la coalició amb la petita i històrica Unió Democràtica, que acabaria morint víctima del cabdillisme i la mala gestió de Josep A. Duran i Lleida. 1978 és el mateix any que, fruit d'una confluència de les famílies del socialisme català, es funda el PSC.

CiU i el PSC, els dos grans partits de la Catalunya autonòmica i dual (urbà-rural), estaven pensats per no haver de triar ni viure en conflicte i s'hi podien sentir incloses totes les tendències del catalanisme. El procés ho va esberlar i l'evolució de la política arreu ha portat a espais més petits, més de nínxol ideològic o d'adscripció i a més agitació i emocionalitat. Els votants no toleren ara com abans les ambigüitats i els llocs comuns per complaure tothom.

I si aquesta primera característica, la del partit-moviment ampli, sembla difícil de repetir, és un dubte si es mantindrà l'altre gran tret de CDC com a partit més enllà de les idees: l'hiperlideratge. El geni de Pujol, amb les seves virtuts i també amb algun defecte, va alçar CDC i va donar fruits durant anys. I ell i els seus errors (haver tingut diners sense declarar a l'estranger i no haver estat curós amb el finançament del partit tal com van evidenciar el cas Palau, el del 3% o els escàndols dels seus fills) la van liquidar.

Convergència va ser víctima del procés i del final de l'era en la qual va operar com a actor principal, sí, però sobretot de la corrupció. Si fins aleshores havien capejat els escàndols de les comissions i el finançament il·legals o el d'Oriol Pujol amb les ITV quan n'era secretari general, ja no van tenir esma de fer el mateix davant la confessió del pater familias.

L'espai convergent va passar de l'hiperlideratge de Pujol al de Mas i després al de Puigdemont (Quim Torra va ser irrellevant). La figura del president a l'exili no és qüestionada públicament i ni tan sols té els contrapesos que va tenir Pujol, per bé que internament hi ha inquietud per com es desenvoluparan les coses. L'hiperlideratge, que altres espais han volgut importar, és el tret definitori (la deixa si voleu i per citar el mateix Pujol) de CDC que més clarament s'ha empeltat a Junts. Com a mínim, mentre hi sigui Puigdemont.   

El passadís

La setmana passada els secretaris generals d'ELA i la CIG, els sindicats nacionalistes bascos i gallecs i que són els majoritaris als seus territoris, van visitar Barcelona per signar una declaració conjunta amb La Intersindical i participar en la seva assemblea de delegats. Fa anys que les accions coordinades entre ells se sovintegen.

La Intersindical, però, va fer un anunci important emmirallat en la recepta d'ELA i que ajuda a entendre la força i eficàcia del sindicalisme basc que, sumada a la conservació del teixit industrial, es tradueix en una jornada laboral de 37,5 hores i en salaris més alts. La "joia de la corona" que importa al nostre país la Intersindical com a sindicat de classe és la implantació d'una Caixa de Resistència, un mecanisme poc habitual i que ara només tenien algunes federacions o sindicats de sector. A partir del gener, una part de les quotes dels afiliats es dedicaran a un fons per pagar sous dels treballadors afiliats al sindicat que se sumin a una vaga, sigui de sector o d'empresa, per defensar els seus drets o reclamar-ne de nous. 

Vist i llegit

La DANA del País Valencià ens ha deixat algunes lliçons. No només sobre la prevenció, els avisos o com actuar a posteriori. També sobre la importància (i la necessitat) de la premsa de país i de proximitat per estar ben informats. El PP va manipular i destrossar Canal 9, la televisió autonòmica, i la va tancar el 2013 amb l'argument de l'austeritat. El govern d'esquerres va refundar la televisió i la ràdio públiques (i en valencià) la va refundar el 2018 com a À Punt. Durant la DANA han fet bona feina avisant ja des de bon matí del dimarts 29 del perill i bon reporterisme per buscar testimonis i no amagar cap informació als espectadors, que els ho han recompensat amb bones audiències. A El País, Eugenio Viñas ho explicava aquest cap de setmana i afirmava que el canal havia aconseguit "trencar amb el fantasma de Canal 9" i aconseguit millorar la percepció ciutadana del mitjà. El podeu llegir aquí.   

El nom propi

Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) és més (molt més) que l'advocat de Carles Puigdemont. Sense ell no s'explica part de l'estratègia política de Junts, la gestió de l'exili, o acords com ara el de la llei d'amnistia. Les seves previsions o maniobres no sempre han funcionat, però sap explicar-se, és convincent i ha tingut alguns èxits a Europa i a l'hora de dilatar alguns processos. Avui el comencen a jutjar per un cas de blanqueig relacionat amb narcotràfic a l'Audiència Nacional i la Fiscalia demana 9 anys i 9 mesos de presó per a ell. Boye, que havia estat vinculat a moviments d'esquerres, ho considera un cas de lawfare i de persecució política pels seus vincles amb el sobiranisme. El lletrat, que vivia a Madrid i també ha defensat Laura Borràs o Toni Comín, és a punt de traslladar-se a l'Alt Empordà i assegura que està aprenent català. En aquestes peces de Bernat Surroca podeu posar-vos al cas de les claus del seu judici i saber més de la seva figura.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.