Lluís Llach es va convertir, finalment, dissabte en president de l'Assemblea Nacional Catalana. Ho va fer després de superar un bloqueig —que no anava enlloc— del sector afí la direcció sortint que, sense èxit, havia promogut l'anomenada "llista cívica" per competir amb els partits independentistes del Parlament. A Llach, per la posició política ara propera a Carles Puigdemont, a Junts i a la seva idea d'"unitat", l'emmarcaven, com als seus afins, en l'anomenat “processisme”.
Llach i els que li han fet costat han pres el control de l'entitat que va protagonitzar les grans mobilitzacions del moviment independentista i tindran prou majoria per mirar de recosir-la i fer una aportació al debat d'un moviment que ha perdut iniciativa i capacitat d'atracció. El temps dirà si se'n surten i en quina direcció apunten, si és transversal o de part.
Les primeres declaracions de Llach han anat en la línia que cal impedir la investidura de Salvador Illa, guanyador el 12-M, tot i que sense una majoria suficient i que, per ara, no ensenya cartes sobre què oferirà per articular majories. Per Llach, i se suposa que també per la direcció de l'entitat, o bé s'aconsegueix una abstenció socialista per fer president Puigdemont i "restituir-lo" després que obtingués 35 escons i l'independentisme perdés la majoria absoluta de la qual havia gaudit des de 2012, o bé es provoca una repetició electoral a l'octubre. Arribat el cas, té clar com anar-hi: amb una llista conjunta del sobiranisme, que voldria liderar Junts.
La fórmula és lícita, és clar, i és la que es va provar el 2015, aleshores amb Artur Mas com a candidat a la presidència i amb un resultat electoral escàs. De fet, en els darrers dies diversos dirigents de Junts, alguns dels portaveus habituals del seu espai i també el mateix Mas, ja han verbalitzat el full de ruta de Llach, que serà una proposta recurrent si la quietud d'Illa alimenta el bloqueig. Veurem si la nova ANC, que en els darrers anys ha confrontat amb els partits, hi diu la seva i acompanya o bé es converteix en un agent de pressió a favor d'una estratègia partidista, tal com han pronosticat els crítics de Llach.
Convindria, però, no obviar dues coses. La primera és que els pactes d'ERC i Junts amb el PSOE i el debat entre aquests partits i també amb la CUP sobre fiscalitat o grans projectes, com ara el Hard Rock, han deixat a la vista enfocaments diferents i que, per ara, no hi ha full de ruta conjunt ni res similar. Tampoc l'ANC de Llach té una idea clara de com cal fer efectiva la república. Per tant, perquè l'artefacte anés més enllà de la suma per la suma caldria molta feina política abans.
I la segona són les motxilles d'uns i altres. A Junts hi ha un clam perquè Puigdemont continuï liderant-los, bé al Parlament o bé orgànicament, en aquest cas en detriment de Laura Borràs. Perquè, contra el que va afirmar en campanya, ni té clar retirar-se ni els seus ho volen en el cas que no sigui president. A ERC, Junqueras es prepara per seguir al capdavant del partit i ser, de nou, candidat al Parlament, cosa que només va poder fer normalment el 2012. La relació entre ells, i entre les cúpules, segueix sota mínims. El 12-M no ha donat arguments per retrobar-se ni per donar peu al necessari procés d'autocrítica i de revisió sense herois i traïdors dels darrers anys. La foto de divendres a la Model per celebrar l'amnistia no és, encara, indicativa de res.
I Llach, un dels líders del 2017 en tant que membre destacat de l'anomenat estat major i dirigent de Junts pel Sí, no és innocu. En els darrers anys ha estat molt crític, a les xarxes i en actes públics amb Junqueras, demanant-ne la dimissió i assenyalant-lo com a font de tots els problemes. De fet, alguns dels que l'envolten han caigut en l'insult i la difamació constant i gruixuda cap als republicans per desgastar-los. El mateix es pot dir de perfils que, a les xarxes, el nou president de l'ANC amplifica constantment i sense filar prim.
El cantautor i el seu entorn afirmen, però, que el problema és només amb Junqueras, que la crítica no és ni per Marta Rovira ni per Pere Aragonès. Aspiren que si el líder d'ERC és deposat internament (no sabem per qui) es "refacin ponts" i a situar, de nou, Esquerra en una posició subordinada a Junts, com va passar en els primers anys del procés amb l'argument d'un "comandament únic".
La idea, però, obvia que l'estratègia defensada i aplicada per Junqueras en l'intent, no prou reeixit, de ser alternativa i de no aparèixer subordinat ni a juntaires ni a socialistes i de promoure el diàleg amb l'Estat, ha estat secundada, amb altíssim grau d'acord intern, per Rovira, per Aragonès i per les bases d'ERC. Pretendre el contrari seria considerar-los a tots plegats cínics o covards.
Junqueras, que no és més culpable que Puigdemont del fracàs de 2017, pot agradar més o menys, és clar, però no ha estat un "vers lliure" en l'intent de capgirar les hegemonies construïdes en la transició. Les seves idees i estratègies han estat refrendades internament. Els republicans, que, a diferència dels juntaires, han rebut amb fredor a Llach, tenen ara l'obligació d'escoltar l'ANC. Tant l'actual direcció com la que surti del congrés de novembre. Però també tenen el dret a fer-se respectar, en la forma i en el fons.
Anàlisi: Tot està connectat: què pot passar al Parlament i al Congrés abans que acabi el 2024?; per Oriol March.
Criteria, una via catalana per conquerir el poder econòmic espanyol; per Pep Martí.
El jugador d'escacs que s'ha quedat sense sostre per Albiol: «45 Dounianes» a Badalona; per David Cobo.
Dos dies de cotxe i 1.800 quilòmetres per viure La Patum, des de fa més de 30 anys; per Lídia López.
- Jo competeixo: Harry Potter i la catalanofòbia secreta; per Modernet.
El passadís
Els Pets es preparen per tornar a la carretera. El llegendari grup de pop de Constantí que formen Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falín Cáceres fa quaranta anys el 2025 i en porten de cap una de ben especial. A Gavaldà, líder del grup, entrevistat aquest cap de setmana l'espai "El comunista" d'El Suplement de Catalunya Ràdio, se li va escapar: a cada concert cantaran un o dos discs sencers dels grups, amb tots els temes. Un format original i que, segurament, provocarà que hi hagi qui vulgui seguir-los tota la gira.
Vist i llegit
Tàrbena és un municipi del País Valencià, de la comarca de la Marina Baixa, a Alacant, de poc més de 600 habitants. Fins a principis del segle XVII va estar habitat per moriscos, però amb la seva expulsió va quedar deshabitat. I va ser repoblat per famílies de l'illa de Mallorca. El poble està en una zona muntanyosa i un punt aïllat i això ha fet que els seus habitants encara salin al parlar.
De fet, aquest cap de setmana ho han celebrat amb diverses activitats culturals i el català de Mallorca que s'hi parla es conserva encara amb orgull per moltes entitats i l'escola del poble. A RTVE, Miguel Francés en va fer aquest reportatge amb diversos testimonis. Hi ha qui s'entesta a negar la unitat de la nostra llengua, rica en accents i dialectes, però, per sort, la realitat és tossuda. Llarga vida al parlar salat i a l'orgull dels tarbeners.
El nom propi
Arnau Vilumara Freixa és un jove ramader nascut a Manresa i està molt implicat a l'Assemblea Pagesa, que avui tallarà les fronteres per posar, de nou i ara que estem en campanya de les eleccions europees, les reivindicacions del sector damunt la taula. Vilumara té un discurs atrevit (no es calla el que pensa del veganisme, per exemple) i, a més, és un dels joves agricultors que participa en el simpàtic programa de TV3 El tros. La nostra companya Aina Font l'ha entrevistat aquest cap de setmana. Avui tallarà carreteres (en concret a Puigcerdà) i tornarà a tenir cura del seu ramat a Castellfollit del Boix.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.