El repartiment de papers que dibuixen les estratègies i les enquestes és ben clar. A Catalunya, Vox fa forat a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, i esgarrapa votants al PP i, en grau més baix, al PSC i a l'abstenció. Mentrestant, l'altra cara de la moneda de l'extrema dreta, la que es reivindica independentista i que representa Aliança Catalana, continua focalitzada en la feina a l'interior del país. El partit de Sílvia Orriols no renuncia a les ciutats -especialment a Barcelona-, però centra esforços en les ciutats mitjanes de comarques que, tradicionalment, ha governat CiU-Junts i ara també ERC.

Sap que és on se la jutjarà a les municipals i on ha de consolidar posicions si vol arrelar. El gran objectiu és Manresa, però no tenen candidat clar i l'escenari es complica per l'atomització de l'espai natural de Convergència en tres llistes -Junts, Impulsem (ex-PDECat) i Avenç Nacionalista (ex-FNC). El creixement que les enquestes detecten de la formació xenòfoba és a costa de Junts, però també esgarrapa vot d'ERC, de Vox, de l'abstenció i fins i tot de la CUP i el PSC. A mesura que continuï sumant potencials votants, la caça de vots serà més transversal i desbordarà fronteres òbvies.

Aquesta és la lògica, assumida pels estrategs de les dues formacions d'extrema dreta, que us explica Pep Martí. És evident que Vox i AC no són ben bé el mateix i, com us descobria fa uns mesos Roger Pi des de Madrid, tampoc se senten rivals i, de fet, són complementaris. El que representen té -és fàcilment comprovable als països europeus- diferents expressions al marge de la bandera en què s'embolcallen, d'aquí que la fascinació per Trump o AfD sigui compartida. N'hi ha que són nacionalcatòlics, altres turboliberals, o exciten la parròquia a base de populisme, hipernacionalisme o xenofòbia. Però les etiquetes no són incompatibles entre elles. 

Uns i altres, però, miren de no quedar del tot encasellats. Per això Vox parla català al Parlament (és el cas de Joan Garriga), enalteix l'escudella de Nadal, o té interès a aparèixer als mitjans públics en català. Tant els fa que Santiago Abascal digui que s'haurien de tancar. I Orriols no fa de la independència el principal vector del discurs. Aquesta és una posició que ja creu conquerida, l'assumpte no és ara central en el debat polític i pot allunyar votants fronterers. D'aquí que el seu discurs se centri en la immigració, la seguretat i un proteccionisme euroescèptic.

En el que sí que coincideixen els dos partits és en buscar l'homologació de l'establishment. A diferència d'altres extremes dretes europees sorgides dels marges, Vox és un fenomen sistèmic a Espanya. Impulsat per exdirigents del PP com el mateix Abascal o Aleix Vidal-Quadras, el partit, que creix i aspira a plantar cara electoral al PP, té entre les seves cares visibles advocats de l'Estat, jutges, militars d'alt rang i molts alts funcionaris que s'ofereixen per guardar l'essència. L'homologació a Madrid és total, però a Catalunya, com li ha passat històricament al PP, els costa més perquè les elits empresarials tenen aversió al conflicte i l'extrema dreta espanyolista al poder tibaria el clima polític.

Amb Aliança el fenomen és més curiós. Sigui per morbo o perquè és al centre de la conversa, l'alta burgesia que tradicionalment havia sintonitzat amb CiU (també amb el PP i Ciutadans) i darrerament amb el PSC s'acosta a Orriols. I quan es descobreixen constaten que no estan tan lluny. És el que va passar dissabte en la primera cita formal, que us vam avançar a Nació, entre uns i altres, al "petit comitè" del Golf Empordà d'Emilio Cuatrecasas. Orriols era la convidada amb el periodista Josep Martí Blanch fent de conductor de l'acte amb 250 empresaris i directius que la volien descobrir sense intermediaris.

El discurs va ser el previsible, però no sembla que l'alcaldessa de Ripoll anés massa enllà en l'independentisme o la islamofòbia. De fet, tancar el país a la immigració requeriria, com explica la patronal, deixar els empresaris del turisme, la immigració o els serveis sense mà d'obra. I, per tant, sense beneficis, ja fos perquè haurien d'empetitir el negoci o competir en sous amb sectors que paguen més. Això no hauria agradat als amics de Cuatrecasas.

Orriols sí que va buscar agradar quan els va dir que baixaria impostos (singularment el de successions, que paguen rendes altes) tot i que la sensació, segons que m'explica un dels presents, és que té els deures per fer en aquest àmbit i el seu discurs no va tenir gaire profunditat. Uns i altres tenen clar a què juguen, a qui van a buscar i miren de perfilar la seva oferta. Els espais amb els quals competeixen, els de la dreta tradicional, tenen pendent decidir com s'hi relacionen i si per tapar la fuga han de jugar al terreny de joc que els marquen i pactar-hi com ha fet el PP o l'han d'impugnar en temes com la immigració o la seguretat. En el marasme (llegiu Oriol March sobre els rellevants moviments a Junts) hi guanyen Orriols i Abascal, que no es trepitgen les mangueres.

Avui no et perdis

• Es pot trencar amb Renfe i Adif?; per Bernat Surroca.
• Reportatge: Quan i com disparen les policies de Catalunya? Radiografia de l'ús de l'arma de foc; per David Cobo.
• Dades: Els treballadors, els únics que mantenen el poder adquisitiu tot i cobrar quatre vegades menys que els directius; per Marc Descals.
• Van els Estats Units cap a una guerra civil?; per Pep Martí i Vallverdú.
• Entrevista a Les Bàrbares: «A la gent més gran ens aparten una mica de la vida»; per Guillem Maneja.

El passadís

Divendres se celebrava ple a l'ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Als ajuntaments no sempre s'hi discuteixen temes estrictament locals. Fa uns dies, el de Sabadell demanava l'"alliberament immediat" de Nicolás Maduro gràcies a les abstencions del PSC i de Junts. A Sant Cugat la CUP havia presentat una moció per condemnar l'actuació americana, que Junts, el PP i Vox van tombar. En nom dels juntaires va prendre la paraula Jordi Puigneró, quart tinent d'alcalde. L'exvicepresident va fer un discurs molt més contundent que l'oficial del partit en aquest assumpte i va afirmar que el segrest de Maduro sense aval internacional podia ser "compatible" amb la democràcia i que caldria veure "com acaba la feina" Trump, segons que recollien mitjans locals.

El que va cridar l'atenció va ser que fes part de la seva intervenció en castellà. Entre els assistents al ple hi havia alguns veneçolans residents a la ciutat, però Puigneró hauria de donar per fet que saben o entenen la nostra llengua i no canviar d'idioma. Va aclarir que ho feia perquè el ple s'emetia en directe a través de les xarxes de l'ajuntament i que, tal vegada, algú seguia el debat santcugatenc al país del Carib. No consta que tingués ressò allà, però tot podria ser...

Vist i llegit

Mercè Rodoreda és la gran escriptora catalana del segle XX. Les seves obres encara són vigents, llegides i traduïdes. Al CCCB fa unes setmanes que es pot veure l'exposició Rodoreda, un bosc, que es podrà visitar fins a finals de maig i que ha comissariat Neus Penalba. L'exposició és una immersió en el seu ampli univers creatiu i en com la va marcar la seva biografia amb l'amor, la guerra, l'exili i la relació amb la resta de patum de la cultura del país. La seva és una literatura radical a la qual el lector s'hi pot atansar esperant trobar-hi innocència i romanticisme i acaba topant amb històries aspres i moltes capes. La tria de projectes artístics de nova creació vinculats a l'exposició ha anat a càrrec de Martí Sales i, a banda de revisitar l'obra de l'escriptora barcelonina, també és un bon motiu per deixar-vos-hi caure.

Pilota a l'olla

Ahir el Barça celebrava una efemèride que no hauria de passar desapercebuda i que ajuda a entendre el que significa i, ara que venen eleccions per renovar la junta, hauria de continuar significant el club quant a valors de catalanitat i democràtics. Va fer cinquanta anys que, en un partit de lliga contra l'Atlètic de Bilbao, l'aleshores capità, el genial i etern Johan Cruyff, va lluir la senyera al braçal. Feia poques setmanes que havia mort Franco i la Transició just mirava d'obrir-se pas a tentines.

La junta de Montal tenia clar el sentiment de la massa social i una sensibilitat catalanista. El 21 de juliol del 1975, encara en vida del dictador, el club havia recuperat el català com a idioma oficial, i el 28 de desembre havien onejat unes senyeres encara proscrites a les grades del Camp Nou amb motiu d’un Barça-Reial Madrid retransmès per TVE a tot Espanya. Aquí podeu recuperar el reportatge a la web del club amb motiu dels 45 anys de l'efemèride.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]