El més preocupant per al PSOE del cas Cerdán no és el forat que deixa en la credibilitat d’un president que ha hagut de fer plegar per corrupció els dos últims secretaris d’organització. Són les sospites de finançament il·legal i les ramificacions que deixa obertes l’informe de l’UCO sobre contractes dels ministeris. 

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

La dreta i l’extrema dreta podran estirar el fil durant mesos i, per molt que Sánchez no vulgui convocar eleccions, el desgast pot acabar ensorrant qualsevol intent de resistència. Avui, el PSOE reuneix la seva executiva i s’espera que Sánchez vagi més enllà que dijous perquè la preocupació és creixent. Aquest dimecres haurà de respondre preguntes al ple del Congrés. Els socis volen explicacions i reiniciar la legislatura perquè unes eleccions no els deixarien, en cap cas, en un escenari en el qual tinguessin més incidència que ara. L’incendi té derivades catalanes que afecten els tres principals actors polítics del país. 

A qui més, al PSC. Salvador Illa ha tret en els darrers anys grans rèdits de sincronitzar els rellotges del socialisme català i de l’espanyol com mai fins ara ho havien estat. El PSC no confronta amb la Moncloa i s’ha recuperat gràcies a projectar-se com la gran alternativa d’ordre i gestió beneïda per Madrid i l’establishment. Illa té fil directe amb el líder del partit i del govern, és el principal baró, respectat i percebut com a lleial, i això ha servit per desencallar assumptes. També per mostrar proximitat fins i tot personal (Illa i Sánchez van anar junts de vacances l’any passat). La bona imatge de Sánchez a Catalunya ha donat rèdits als socialistes catalans.

Si ara el PSOE s’ensorra perquè Sánchez no redreça la situació això pot perjudicar el PSC i empènyer-lo a buscar un perfil més marcat i menys “moderat” per confrontar obertament amb un hipotètic govern de dretes a Madrid. Segurament no tindria tanta afectació a les municipals, que tenen una dinàmica diferent, però sí en les catalanes (Illa no podrà exhibir els fruits de l’entesa amb Madrid i de la “normalització”) o a les generals. 

I si al PSC hi ha lògica preocupació, com a la resta de federacions socialistes, pel futur de Sánchez i la gravetat dels fets, entre els independentistes hi ha expectació. Junts i ERC necessiten temps per negociar i concretar assumptes com el català a Europa, l’amnistia, el finançament singular, el complicat canvi de governança del Prat, les competències d’immigració, o el traspàs de Rodalies. 

Algunes carpetes han estat molt incòmodes pel govern de Sánchez. Però tindran menys focus al damunt i això les pot fer avançar. I encara que l’alternativa PP-Vox és pitjor per a Junts (que, d’entrada, necessitarà nou interlocutor després de la caiguda de Cerdán tal com explica Oriol March) i ERC, el president espanyol no està en condicions d’exigir-los adhesió sense contrapartides. Ell ha de fer concessions i ser seriós i els independentistes han de jugar amb habilitat les seves cartes i tibar la corda sense trencar-la. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no tenen avui tant interès com fa una setmana a reunir-se amb Sánchez, però necessiten que compleixi els acords i, per fer-ho, ha de seguir a la Moncloa amb l’ànim seré i el rumb clar.

Avui no et perdis

• Aena: poca transparència, voluntat de fer diners i la incògnita del hub intercontinental al Prat; per Bernat Surroca Albet.
• Snooker: Entre Santos Cerdán i les municipals del 2027; per F. Casas, B. Surroca, D. Cobo i O. March.
• Jaume Collboni, dos anys després: del triomf improbable a suar pels consensos; per David Cobo.
• D'Alhora a Dempeus: els fills del malestar independentista miren de treure el cap; per Lluís Girona Boffi.
• Entrevista a Núria Moliner: «Viure en un pis petit et limita mentalment»; per Guillem Maneja Juvanteny.

El passadís

Dijous la Pimec va entregar els seus premis, que arribaven a la 38a edició. La pista del Palau Sant Jordi va ser testimoni del bon moment que passa la patronal que presideix Antoni Cañete que, per mèrits propis i amb habilitat, s’ha fet lloc a les taules del diàleg social en representació de la petita i la mitjana empresa. El president Illa, l’alcalde Collboni i els expresidents Mas i Aragonès, entre d’altres, els van acompanyar. La Pimec no amaga el suport al Banc Sabadell davant l’opa del BBVA que, sense èxit, va mirar de seduir-los. Cañete sempre explica que el banc català és clau per garantir finançament per a moltes pimes del país.

Al sopar al Sant Jordi hi havia Josep Oliu, president del Sabadell i patrocinador d’un dels premis. I també Pere Soler, a qui Junts va situar com a conseller a la CNMC. Va votar, tot i posar-hi condicions, a favor del dictamen que avalava l’operació i això va causar forta sorpresa. Abans de sopar, Soler es va reunir amb Oliu per explicar-li personalment (i, segons sembla, en un to cordial) el sentit i les raons del seu vot. Els pròxims dies el consell de ministres ha de prendre la decisió definitiva.  

Vist i llegit

No és nova la sèrie Somos la ola ni és nou el concepte de la finestra d’Overton. Però en els darrers dies m’expliquen que alguns ministres del govern del PSOE comenten la sèrie alemanya i també aquesta teoria per preparar-se pel que pot ser que estigui venint amb l’auge de les ideologies més radicals i la seva normalització en el debat polític, sobretot entre els joves. La sèrie, amb una temporada de sis capítols que es pot trobar a Netflix i dirigida per Anca Miruna Lăzărescu i Mark Monheim, narra el canvi de 180 graus que pateixen les vides de diversos estudiants d'un institut alemany quan hi arriba nou i carismàtic alumne que posa de cap per avall la desigual jerarquia de poder establerta entre ells. La podeu veure aquí.

El nom propi

Miquel Sellarès (Barcelona, 1946) rep demà, a l’Ateneu Barcelonès, un merescut homenatge cívic i polític a anys de militància i patriotisme. El Mariscal, que és com el van batejar en els seus anys a l’Assemblea de Catalunya per la seva passió i cura amb els temes de seguretat, va ser clau per recuperar el cos de Mossos d’Esquadra i també fundador de CDC encara durant el franquisme. Però també ha estat un gran munyidor de complicitats i sinergies entre diferents sectors del sobiranisme animant la trobada des d’una visió de suma i no sectària molt necessària. Les jornades de l’Opinió Catalana que organitzava a finals dels noranta i principis dels 2000 van ser molt constructives. Aquest cap de setmana Pep Martí l’ha entrevistat.  
 

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]