El funeral del procés: qui guanya i qui perd el 12-M?

El 21 de desembre de 2017, l'independentisme va tenir, malgrat la declaració d'independència fallida, una segona oportunitat i Quim Torra va ser president. Després de tres anys de baralles i desorientació, el 14 de febrer de 2021, l'electorat, dut encara per la forta inèrcia del procés, va donar-los una tercera oportunitat i Pere Aragonès va ser president. No n'hi haurà una quarta. El resultat posa en qüestió el futur d'Aragonès, és clar, però també el d'Oriol Junqueras i el de Carles Puigdemont, cares d'aquell 2017. Salvador Illa ho té ara tot de cara per ser president i passar pàgina al somni independentista, si més no a curt termini. Si no hi ha un bloqueig i una repetició que no sembla que hagués de beneficiar a republicans o a juntaires, podrà intentar, a banda de governar sol, una sociovergència, un tripartit d'esquerres, o, fins i tot, i malgrat que és l'opció més remota, una aliança espanyolista amb el PP i Vox. Ahir tothom se situava en posicions de màxims que s'estovaran a mesura que passin els dies. 

La patacada d'ERC, que ha tingut durant un any i mig el govern en solitari després que Junts l'abandonés, fa impossible la suma independentista i s'afegeix al mal resultat, percentualment similar tot i que més sonat en escons, de la CUP. Plana el dubte de si el terra d'uns i altres és prou sòlid o fruit de la flamarada del procés. La lleu pujada de Puigdemont no ho maquilla malgrat que va posar damunt la taula la idea d'una abstenció del PSC que el deixi governar en minoria amb els republicans. L'independentisme passa de 74 escons a només 59. Fins a 61 si els sumem els dos de l'extrema dreta d'AC amb la que uns i altres havien promès no pactar.

L'independentisme passarà al racó de pensar, el PSC exhibeix un lideratge fort i la dreta i l'extrema dreta es musculen molt en la Catalunya del postprocés, de l'emergència climàtica, habitacional i lingüística, i del repte demogràfic. Aquests són els que hi guanyen i els que hi perden.

Els guanyadors

1. Salvador Illa. El PSC va acabar ahir la penitència del procés. Per primer cop guanya, ara sí, unes eleccions al Parlament en vots i també en escons. Hi ha el dubte de si trobarà amb qui pactar. Els socialistes, que el 2017 van aconseguir només 17 escons, ahir van imposar-se amb claredat i obren un nou temps. El seu gran repte serà l'exigència davant el govern espanyol del PSOE en el finançament o les infraestructures, especialment les Rodalies, que ahir van tornar a certificar la mala qualitat del servei sense horitzó de recuperació. Això, però, no el va perjudicar i va fer bons els pronòstics de les enquestes. Pedro Sánchez va ser un factor de distorsió en la campanya moderada i tranquil·la d'Illa, però també va mobilitzar una part dels seus votants tradicionals.
2. La dreta espanyolista. El PP recupera la quarta posició al Parlament enfilant-se de 3 a 15 escons i no ho fa pas a costa de Vox, tal com s'havia pronosticat. Si de Ciutadans, és clar, però no de la ultradreta, que manté els seus 11 diputats a la cambra. És una tendència europea (ho veurem el 9 de juny) i mundial, però també és una alegria per Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal en un territori que els era molt advers. El procés va activar l'electorat espanyolista i no ha dimitit d'anar a les urnes, sigui contra Puigdemont o contra les polítiques d'esquerres d'Aragonès.
3. Aliança Catalana. Esperava més. Però la formació de Sílvia Orriols es converteix en un nou actor amb tots els ets i uts gràcies als seus dos escons, per Lleida i per Girona. Ha fracassat a l'àrea metropolitana de Barcelona, on l'extrema dreta ja està representada per Vox, però ha obtingut bons resultats a ciutats mitjanes com Vic o Manresa. Orriols, que va ser alcaldessa després de guanyar les eleccions i de que Junts es negués a fer un cordó sanitari contra ella amb les esquerres, aconsegueix uns grans resultats al municipi que governa i al Ripollès. Ara tindrà una nova plataforma per projectar-se.      

Els perdedors

1. Esquerra. És la gran derrotada després que Aragonès convoqués eleccions en un context advers i fruit d'una mala gestió de les aliances. El partit ocupava, des de 2019, una posició privilegiada, a Madrid i a Barcelona, i el cicle electoral li ha passat per damunt. Primer van ser les municipals, després les generals i finalment les autonòmiques. Cadascuna amb les seves raons, però totes amb pèrdues similars. El resultat, que entomen com un encàrrec de passar a l'oposició per encarar amb més garanties una repetició o forçar una sociovergència, obliga, ara sí de forma inevitable, a repensar estratègies i lideratges. L’emocionalitat s’havia abandonat per abraçar la gestió i el partit havia arraconat la pulsió antiestablishment per formar-ne part amb formes de fer contradictòries amb les “revolucions” promeses i les altes expectatives fixades arreu. No ha sortit bé. A la tradicional frontera amb Junts se li ha sumat una amb el PSC fruit de l'estratègia dels darrers anys i en les dues ha registrat grans pèrdues. D'entrada, ERC rebrà pressió per exigir, de bracet amb Junts, a Sánchez que faci Puigdemont president, fer un tripartit o passar a l'oposició. Tot plegat, en un context en el qual es poden desfermar tensions i en què ha de gestionar endreçadament la seva sortida del govern. 
2. Carles Puigdemont. Junts i el president a l'exili volien un desempat amb ERC després d'any de lluita per l'hegemonia en el context del procés i la desaparició de CDC. I l'han tingut, però no l'acostarà a la "restitució" després de guanyar només tres escons malgrat engreixar l'expectativa d'un suposat frec a frec amb Illa. La dura campanya dels seus líders i entorns els darrers anys per desgastar Junqueras i Aragonès els ha funcionat -també ho ha fet amb la CUP-, però no els ha servit per engolir les pèrdues, que han acabat a l'abstenció o al PSC. El president a l'exili podrà tornar quan s'aprovi l'amnistia, però difícilment ho farà per ser president. Ahir, per guanyar temps, va pressionar a ERC per demanar a Sánchez que el deixi ser president en minoria. Difícilment passarà i, a més, tindria com a contrapartida el desarmament de republicans i juntaires al Congrés. Si Illa i no pas Puigdemont és el president, això obligarà Junts a triar un nou líder parlamentari i segurament del partit, bescantada com està Laura Borràs. El que faci Junqueras amb el seu futur personal afectarà Puigdemont. I al revés.
3. La CUP i els comuns. Aragonès va prometre un govern d'esquerres. Pot presentar, en aquest àmbit, un cert balanç en inversió en serveis públics, l'Energètica o canvis als Mossos. Però ni la CUP ni els comuns l'han volgut acompanyar en el seu camí i han preferit fer oposició. Els cupaires se'n van desmarcar d'entrada i els comuns ho van fer al final provocant l'avançament electoral i ara corren el risc de la irrellevància. El tripartit, insuficient però que podia ser coherent i dibuixar escenaris i que sumava 50 escons, ara en suma només 30 i el PSC i els neoconvergents de Junts tornen a dominar l'escena. Una dada per reflexionar: l'oposició al Hard Rock no els ha servit ni als uns i als altres per aconseguir representació a Tarragona. La CUP haurà de conviure al grup mixt amb Aliança Catalana.       
4. Alhora i Ciutadans. El filòsof barceloní va tenir ànsia de presentar-se a les municipals de 2019. No va entrar i va allunyar de l'alcaldia Ernest Maragall. No era el seu moment ni tenia vocació: el seu compromís amb Barcelona va començar i acabar en aquella campanya. Hauria estat més bon moment la campanya de 2021, quan Aragonès i Borràs es disputaven la presidència amb Illa. Però va deixar passar l'ocasió. Ara volia animar el quart espai, però la irrupció de Puigdemont i l'esgotament dels discursos màgics i el jugadamestrisme l'ha perjudicat. Ponsatí ha concorregut a les eleccions sense deixar l'escó de Junts a l'eurocambra i amb grans crítiques contra Junts i Puigdemont. Nacionalistes d'Esquerres omplia els mítings, però no va omplir les urnes. Alhora ni una cosa ni l'altra. S'han conformat amb el 0,4% dels vots en dura pugna amb un dels altres grans perdedors de la nit, Ciutadans, una altra de les bestioles del procés que el 2017 havia guanyat les eleccions amb Inés Arrimadas. Uns i altres queden per darrere dels animalistes del PACMA. El partit taronja marxa, però, malauradament, algunes de les seves polítiques es queden. 

Ahir va ser un gran dia d'audiència al diari durant tota la jornada. No us perdeu l'anàlisi d'Oriol March i la votació barri per barride Roger Tugas Vilardell. Moltes gràcies per haver-nos fet confiança. Avui continuarem amb les lectures territorials i polítiques i també amb l'opinió, l'anàlisi i la millor informació dels moviments als partits.

El passadís

Aquesta campanya ha estat la de rehabilitació definitiva de la figura de Jordi Pujol i de Convergència per part de Junts. No només n'han tornat a abraçar l'ideari sinó que, aquest cop, ja no els ha molestat presentar-se'n com a hereus. Amb el PDECat ja liquidat, el mateix Pujol i Artur Mas van demanar el vot per Puigdemont i s'han refet alguns ponts, també personals. Fa unes setmanes que Quim Forn va celebrar els seixanta anys. La festa es va posposar per la campanya i dissabte, aprofitant el dia de reflexió, ho va celebrar en una trobada a Osona amb amics fets en la seva llarga trajectòria política. Alguns dels assistents van difondre una fotografia on, a més de Forn, hi apareixien Jordi Pujol, Xavier Trias, Jordi Turull, Josep Rius, Josep Rull, Jordi Martí, Oriol Pujol, Francesc Homs o David Madí. També apareix a la foto Germà Gordó, president de Convergents, partit nascut per mantenir "la flama". 

Vist i llegit

Els verificadors s'han convertit en una eina necessària. Davant un context de diversificació de les fonts informatives, amb la proliferació d'algunes d'interessades i d'altres de directament tòxiques, els mitjans de comunicació ens esforcem a incorporar mecanismes interns de verificació i contrast. I també hi ha mitjans que directament són verificadors. És el cas de Verificat. Fan una feina necessària per separar el gra de la palla i, en campanya, treure els colors als partits als candidats que, bé als debats o a les entrevistes, difonen informacions falses o dubtoses. Menteixen, però no tots ho han fet per igual, explica la seva directora, la periodista Alba Tobella. Qui més dades "veritables" ha dit ha esta el PSC seguit de prop per la CUP i ERC. Vox, el PP i els comuns són els que han caigut més en les mentides o les imprecisions. Ho podeu llegir aquí.   

El nom propi

Salvador Illa és el gran vencedor de les eleccions al Parlament i ha aconseguit descavalcar els dos grans líders del procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Ara haurà de buscar suports per evitar el bloqueig i convertir-se en president de la Generalitat. Ell és la cara de la recuperació del PSC i també de la seva primera victòria en vots i escons. L'exalcalde de la Roca, un home forjat a l'administració i a l'aparell del partit, és un líder moderat i tranquil, però haurà d'assumir més riscos perquè els interessos de la Generalitat, i dels catalans, sovint col·lideixen amb els del govern espanyol i el PSOE en temes com el finançament, les infraestructures o la regulació dels lloguers. No ho tindrà fàcil, ni per ser president ni al llarg de la seva legislatura.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.