Jordi Vilardell: «La transició energètica va ràpida, però l'escalfament molt més»

Jordi Vilardell Gómez és periodista de TV3 especalitzat en emergència climàtica i biodiversitat, president de l'entitat Renovem-nos i un dels impulsors del Monitor d'Emissions de Catalunya, un projecte tècnic independent que anticipa les dades sobre la quantitat de CO2 que Catalunya emet a l'atmosfera. Espera que la COP29 de Bakú suposi avenços mínims, especialment en finançament i adaptació, però que sobretot que estigui marcada per una reconfiguració geopolítica, no només per uns Estats Units influïts per la victòria de Trump sinó pel paper cada vegada més protagonista de la Xina: "Allò que acorden, ho compleixen", destaca.

Què espera de la COP29, cimera que per segon any consecutiu se celebra en un estat productor de combustibles fòssils?
Que una cimera de canvi climàtic se celebri en un petroestat és part de la normalitat. Evidentment, és complex, però la transició ha de ser global i per avançar també ha d'incloure els països productors de combustibles fòssils. Ara bé, el context no ajuda: ni la situació dels Estats Units amb la victòria de Trump ni l'absència de les dues persones que havien estirat el carro de les COP: John Kerry i l'enviat especial de la Xina, molt compromesos i amb bona relació. Tot plegat, en un context de tensió creixent entre el Sud global i els països rics així com la consolidació dels xinesos com a soci fiable: allò que acorden, ho compleixen.

Com pot impactar la victòria de Trump a la COP29 i, sobretot, a mitjà termini?
Els Estats Units tindran cada vegada menys ambició, fet que s'anirà veient en els pròxims anys. I aquesta pèrdua és fàcil que arrossegui a altres estats. Farà perdre la finestra d'oportunitat d'evitar travessar la línia vermella dels 1,5 ºC. Ja feia anys que ho veiem quasi impossible, però aquest fet ho descarta definitivament.

Quins tres elements creu que seran clau a la COP de Bakú?
El finançament és l'element principal, però també destaca l'adaptació, ja que els països haurien de començar a presentar els seus plans nacionals. L'altre tema que planarà a Bakú serà el reequilibri geopolític: uns Estats Units en retirada, amb una Xina cada vegada més compromesa i amb la incògnita del rol de la Unió Europea. També és interessant el paper de l'Índia, que ja és el país més poblat del món: insisteix -amb raó- que provoquen moltes menys emissions respecte al que correspondria per la població que tenen i tot apunta que abanderarà les reclamacions del Sud global.

Acció

Anna Pérez Català: «Hauria de ser una COP important, però no soc massa optimista»

A Dubai, després de moltes negociacions, es va optar per la fórmula d'iniciar “la transició per deixar enrere els combustibles fòssils”. Creu que és un punt de partida interessant o clarament insuficient?
Molt insuficient. La transició hauria hagut de començar a la COP1 del 1995 i no pas ara. Ja des del 1988 la ciència -la NASA i l'Organització Meteorològica Mundial- havien alertat que es creuava una línia vermella: una concentració de 350 ppm de CO2 (la primera vinent ja s'arribarà als 430). Que hàgim hagut d'esperar fins al 2023 per acordar-ho és molt decebedor.

També es va acordar triplicar la capacitat instal·lada de renovables al conjunt del món. Malgrat que s'està accelerant, l'Agència Internacional de l'Energia alerta que no s'hi arribarà el 2030...
Sí, s'ha accelerat molt, però no suficient. Qui més ho ha fet és la Xina: ells sols dupliquen la potència instal·lada eòlica i solar respecte a la resta del món i, a més, construeixen bona part del que instal·lem. Malgrat això, l'acceleració de la Unió Europea i també dels Estats Units per les polítiques de Biden, continuem anant molt lents. La transició energètica va ràpida, però l'escalfament molt més.

Acció

Bruna Cañada: «El finançament climàtic no pot generar més deute als països empobrits»

El 2024 serà el primer any on s'arriba -encara que sigui puntualment- a un escalfament global d'1,5 graus. Els objectius de l'Acord de París tenen encara sentit?
L'Acord de París és l'únic instrument mundial que tenim per afrontar l'escalfament global... i és molt insuficient. Els objectius són justets respecte al que deia la ciència fa 10 anys, però els compromisos dels estats són voluntaris i no hi ha manera d'obligar-los a complir. Com que no hi ha cap acord alternatiu, l'únic que podem fer és mantenir-lo viu i perfeccionar-lo.

Catalunya encara té emissions per sobre del 1990 i estem lluny d'alinear-nos amb objectius de l'Acord de París. Què hem de fer com a país per canviar aquesta tendència?
La clau és tenir un full de ruta basat en la ciència. Quan l'IPCC ens diu que la reducció d'emissions per al 2030 ha de ser un 43% respecte al 2019, no pot ser que la Unió Europea es posi com a objectiu el 39 i Catalunya el 36. Perquè a París, a més, ens vam comprometre que els països rics havien d'anar més de pressa i, d'aquesta manera, la UE hauria d'acostar-se a una reducció del 45-47%. Al Regne Unit, de fet, acaben de publicar un informe on constaten que, amb una bona planificació, serien capaços de ser exportador net d'energia neta a finals de dècada. Aquest és el secret de la Xina: fer un pla i complir-lo.

I a Catalunya, no?
Ni a Catalunya, ni a la Unió Europea, ni als Estats Units... Aquest full de ruta ha de passar per la instal·lació de renovables, però també una transició ràpida del sector de l'automoció, un replanteig en part del model econòmic basat en emissions i alhora accelerar la transició que ja està fent el sector industrial.

Quins acords de mínims s'haurien de produir per considerar que la COP29 ha estat positiva?
Algun tipus d'avenç en finançament i adaptació, malgrat saber que si s'aconsegueix, serà limitat. I, aleshores mantenir l'esperança i els objectius per a la COP30 de Brasil.