Joan de Sagarra: «No tinc nostàlgia, només trobo a faltar els amics morts»

Joan de Sagarra abandona el columnisme. En un article que es titulava precisament The End, l'escriptor i crític de teatre es va acomiadar diumenge passat dels seus lectors de La Vanguardia, que ha estat la seva casa periodística en els darrers anys. Diu que se'n vol anar a un poblet d'Alacant, vinculat a la família de la seva dona, on no el conegui ningú. 

El comiat com a columnista ha vingut de la mà de la reedició de Les rumbes (Llibres de La Vanguardia), un recull dels seus articles al Tele/Expres d'inicis dels setanta. Una mostra de bon estil literari, amb contínues espurnes d'ironia i crítica àcida. El fill de Josep Maria de Sagarra, de 84 anys, conserva la mala llet de sempre, que és també una cuirassa per a un caràcter potser més sentimental del que vol mostrar. Ens trobem al Bauma, un dels pocs llocs de la seva memòria vital que encara troba com a propi.

- Ho deixa. Per què?

- Ho he deixat. Perquè un es fa vell, no se'n recorda dels noms, li fa mandra escriure. Jo els articles els dicto. Hi ha una noia que ve i els pica, jo no treballo amb ordinador, ni tinc mòbil, soc d'una altra època. Barcelona no m'agrada. Tinc ganes de fotre el camp. No m'hi trobo bé aquí. Aquest és un dels pocs llocs que encara funcionen del meu barri, però jo soc d'una altra època.

- No es reconeix en aquesta Barcelona?

- No. El Samoa i el Navarra són els darrers bars que s'han carregat. Al Navarra hi havia anat des de petit i el Samoa estava al passeig de Gràcia, a tocar d'on hi havia la Llibreria Francesa. Encara hi ha a tocar la botiga Santa Eulàlia. Hi havia també El Dique Flotante. El Samoa era un bar en una cantonadeta on quedaves amb algú i ara és una botiga de Balenciaga.

- No escriurà més en premsa, però sí que continuarà llegint. Encara llegeix un llibre al dia?

- Sí, llibres sí.

"Barcelona no m'agrada, tinc ganes de fotre el camp"

- Recorda algun llibre recent que li hagi agradat?

- No. Quan me'n vaig de vacances, que dic jo, m'emporto les obres completes de Stendhal, en francès, edició de La Pléiade, i res més. Bé, això sí, m'emportaré la traducció del meu pare de La Divina Comèdia, una novel·la de la meva mare que es diu Les Adelfes i alguna cosa d'aquestes.
 
- I el teatre que es fa ara a Barcelona no el reconeix tampoc?

- No hi vaig. Fa temps que no. Perquè no surto de nit. A les 9 ja soc al llit. El meu teatre també va desaparèixer. Jo soc de quan es va crear el Teatre Lliure. Era el meu teatre. Quan van morir Fabià Puigserver i Josep Montañés, va desaparèixer el meu teatre. El director que hi ara no el conec de res. I millor que no el conegui.  

- El seu adeu al columnisme ve de la mà de la reedició de Las rumbas, un recull d'articles publicats a la premsa fa 50 anys. Un llibre que va néixer d'un accident de tràfic, oi?

- Sí. Salvador Pániker m'havia encarregat un llibre d'entrevistes i n'havia fetes algunes, a Perich, Manolo Vázquez Montalbán, i aquella nit em tocava Albert Boadella. Vam anar a casa seva, que vivia al carrer de Girona. No sé què devia prendre el fotògraf, que era qui duia el cotxe, i en marxar, es va fotre una hòstia amb un taxi. A mi em va quedar una cicatriu a la cara i vaig estar dues setmanes al Clínic. Vaig perdre l'interès en les entrevistes, a part que el llibre no s'hagués pogut publicar per la censura, perquè el Manolo deia unes coses que eren impublicables. Li vaig dir a Pániker: "Mira, et dec 25.000 peles -que era el que m'havia anticipat- i, si vols, fem un llibre amb els meus articles". I així va ser.   

"El Lliure era el meu teatre, quan van morir Fabià Puigserver i Josep Montañés, va desaparèixer"

- La Barcelona que descriu a Les rumbes ha desaparegut?

- Sí, sí, totalment.

- No sent nostàlgia?

- No, l'únic que trobo a faltar són els amics que ja són morts. Que no hi hagi un local que es digui Jazz Colón no em produeix cap nostàlgia perquè, a més, ja no ballo. 

- A Perich-masacre parla de Jaume Perich i de la Barcelona del 1970, i elogia el Perich desagradable. Diu que l'humor, per ser autèntic, ha de ser perillós.

- Ho continuo creient. Perich era un bon company d'aquella època. Com el Manolo, el Terenci, tota aquesta colla. Per mi, el més gran company que he tingut, que el dia que es va morir va ser com si morís la meitat de mi, va ser Juan Marsé. Em portava cinc anys. Érem nascuts el 8 de gener. Capricorni.
 
- Vostè va crear conceptes i termes que han quedat per sempre. Com gauche divine o cultureta. Algú va entendre el terme cultureta com un atac a tota la cultura catalana, però no crec que fos això. A què es referia amb cultureta?

- A mi em van acusar de moltes coses, entre elles d'anticatalanista. I és mentida. Vaig enviar una carta a Ibáñez Escofet, director de Tele/Exprés, que era dels que deia que ho era, dient-li que jo d'anticatalanista res. En aquells anys, Serra d'Or feia censura i, en allò que no li agradava, feia censura. Com que era un diari de capellans, si Gabriel Ferrater explicava que s'havia casat amb una noia americana a Gibraltar per si un dia es volia divorciar, això a Serra d'Or no ho publicaven. Havien tatxat això en una entrevista que li va fer Baltasar Porcel perquè sortia la paraula divorci. 

- Aquesta acusació d'Ibáñez Escofet va ser un dels motius pels quals el va voler apartar de Tele/Expres?

- No em va voler apartar, me'n vaig anar jo. El vaig deixar plantat. La cultureta era la part més carrinclona de la cultura, allò que és d'aquí, els burgesets i tal i qual.

"Serra d'Or feia censura. Com que era un diari de capellans, en una entrevista que va fer Baltasar Porcel a Gabriel Ferrater, van tatxar la paraula divorci"

- La cultureta continua ben viva?

- No. La cosa catalana va de capa caiguda. Jo estic parlant de l'època brillant del pujolisme i això ja no existeix.    

- El patufetisme-leninisme. 

- És un terme molt divertit. Avui el Partit Comunista no pinta res, ni aquí ni a França ni enlloc. Ara parlen dels russos i de Putin. Però en aquella època estaven de moda i això de patufetisme-leninisme els tocava molt els collons. Si un Putin d'aleshores hagués conegut un psuquero s'hauria fotut un tip de riure. 

- És veritat que es va pixar sobre uns exemplars del diari ABC?

- Jo i el meu fill, que tenia quatre anys. Va ser arran d'una pàgina que sortia a l'ABC, signada per una periodista, Nativel Preciado crec que es deia, que deia que el català, el basc i el gallec eren "dialectos". Aleshores, el meu nano i jo vam fer barquets amb les pàgines de l'ABC, vam omplir el bidet i jo li vaig dir: "Au, Josep, som-hi". I vam pixar fins que tots els barquets es van ensorrar. Era una manera d'educar el meu fill.  
 
- Això ho explica en una de les rumbes. 

- Sí, i va anar de la següent manera. Quan ho va llegir Ibáñez Escofet, va riure, em va convidar a un whisky i em va dir: "Ara baixa a baix". A baix hi havia La Vanguardia. Això era al Tele/Expres, al carrer Tallers. Nosaltres estàvem al tercer pis. I em vaig trobar el Javier Godó, l'actual comte de Godó, que em va fotre un escàndol increïble. "Escolti, Sagarra, sembla mentida, vostè no sap que el meu pare llegeix l'ABC? Com vol que ens enfadem amb la família Luca de Tena?". Jo ja em veia fora. He de dir que Javier Godó és una bellíssima persona, un amic meu que m'ha ajudat molt. Per mi, La Vanguardia és el comte de Godó. Quan els hi toquen el sou, jo demano per favor que a mi no i me'l mantenen. La darrera vegada els vaig dir que jo ja me n'anava i eren els darrers mesos. I sí, sí, em van mantenir el sou.     

- Una rumba és un elogi de Joan Fuster, del qual se celebra ara el centenari i de qui diu que els seus llibres s'haurien de vendre a totes les farmàcies de Catalunya.

- A ell li va agradar molt i va dir que a ell el llegien molt però que ja li agradaria que el llegissin els universitaris i la gent jove que llegien Sagarra. Érem amics. 

"Javier Godó és una bellíssima persona, un amic meu que m'ha ajudat molt"

- Ironitza en una altra rumba amb una intervenció de Salvador Espriu a Prada de Conflent en què va dir que ser català era una cosa molt difícil. 

- Jo l'anava a buscar a un despatx on ell treballava amb el seu germà i anàvem pujant xino-xano cap a casa seva, que era on ara hi ha l'hotel Casa Fuster. Jo veia que tenia un sou, el seu germà tenia un bon despatx, li publicaven els llibres, estrenava obres de teatre... En fi, no sé quines dificultats tenia.   

- Un dels articles és molt dur. El rellotge de Treblinka.

- Quan jo tenia 9 anys, el 1948, a París, quan els meus pares sortien a sopar amb uns amics, em deixaven amb una noia polonesa, però que tenia els cabells blancs. El seu pare i dos germans van morir a Treblinka a mans dels nazis. La mare havia mort a Auschwitz. Això ho he viscut de nano. Jo veia plorar aquesta noia i li preguntava perquè. La meva mare m'havia dut al cine a veure un reportatge sobre els camps i en alguns moments em tapava els ulls, però jo ho veia. Aquest és un tema que em toca. El rellotge de Treblinka el vaig escriure després de llegir un obituari a la premsa anunciant una missa de funeral per Hitler per part d'un grup d'"españoles agradecidos". Això en aquells anys era normal. 

- Defineix Gabriel Ferrater com un "sofista golós de cicuta". Intuïa que acabaria malament?

- Sí, és el que pensàvem els amics. A més, cal no oblidar que era fill d'un suïcida. Al seu pare li van sortir malament els negocis i es va suïcidar. Era un tipus estrany. 
 
- Va protagonitzar moltes polèmiques. Una amb Boadella, de qui havia estat amic. Han fet les paus?

- No. És un senyor que s'ha anat a viure a Madrid i no tinc cap contacte amb ell. Se me'n refot. En un espectacle que va fer a Girona on jo hi era, em va afusellar dalt de l'escenari. Hi havia un personatge a l'obra que es deia Joan de Sagarra i el van afusellar a l'escenari. Des d'aquell dia, estic mort i molt tranquil perquè ja no he de sentir a parlar de Boadella. 

"Boadella em va "afusellar" a l'escenari i des d'aleshores estic mort i tranquil perquè no sento parlar d'ell"

- Què va pensar mentre l'"afusellaven"? 

- Ah, això és normal. Són coses del teatre. Un dia, vaig escriure una crítica de Carles Canut, que ja és mort, pobret, que havia fet una obra de Brecht, i vaig dir que era molt bon actor quan feia papers secundaris, però que no estava prou preparat per a un Brecht. I un matí, em truquen a la porta i l'amo de l'edifici em diu que hi havia una pintada a la façana de la casa que deia "aquí es perd el rastre del fill d'un pederasta". Ell i uns amics seus havien anat a fer la pintada. 

- Quines coses.

- El món del teatre és així. Una vegada, a un no li va agradar una crítica i va publicar una carta al diari que em va sorprendre que La Vanguardia la publiqués. Acabava dient que "Sagarra és la pitjor obra del seu pare, i mira que en té de dolentes". Aquest tio es diu Bozzo.

- Tant dur era com a crític?

- Sí, però no insultava ningú ni em posava amb el pare o la mare.    

- Durant un temps efímer, va fer política. Fou delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, amb l'alcalde Josep Maria Socias.  

- Jo vaig ser delegat de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona, però això no és fer política. Vaig ser-hi onze mesos. Perquè l'alcalde era un company de dret. La delegada era la germana de l'Emma Cohen, que anava a casar-se amb un diplomàtic a Suïssa, i el càrrec va quedar pendent fins a les primeres eleccions muncipals del 1979, i Socias em va demanar si ho podia fer. 
 
- Quin record en té?

- Vam canviar tots els premis que es donaven a l'ajuntament. Hi havia premis culturals de 1.200 pessetes i vam fer que tots fossin de 250.000 pessetes. Vam muntar una exposició sobre Picasso eròtic que no s'havia vist mai, que eren peces del museu que estaven amagades. Vam fer força coses en tant poc temps.   

- No ha volgut mai tornar a la gestió pública o fer política?

- No, no. I menys en aquest país.

- Com ha viscut el procés sobiranista?

- Jo no soc independentista. Per mi, un polític és una figura que jo respecto. Però ara veig que hi ha persones que es fan d'un partit, agafen un càrrec i continuen anys i anys vivint del cuento. Per mi, això no és un polític, això és un bandarra.

- La política li interessa poc?

- No, la política de debò m'interessa. Jo llegeixo diaris estrangers, em preocupa què passarà ara a les eleccions franceses. França està molt caiguda, el socialisme se n'ha anat a la merda, no hi ha figures. Amb Mitterrand podies estar d'acord o no, però carai, Mitterrand i De Gaulle eren dos tipus de cuidado, però molt de cuidado, però tenien un nivell. En aquest país, hi ha hagut, posem per cas, un noi que estava amb Maragall com a cap de Cultura, i un bon dia rep una trucada del senyor Mas i se n'hi va. I quin respecte puc tenir jo per aquest personatge? Políticament i culturalment, cap. Pot ser un home intel·ligent, però...

"Un polític és una figura que jo respecto. Però ara veig que hi ha persones que es fan d'un partit, agafen un càrrec i continuen anys i anys vivint del 'cuento'. Això és un bandarra"

- Vostè se sent francès?

- Quan em diuen afrancesat, els engego a la merda i dic que soc francès. Per una raó molt senzilla. He nascut a París, els primers llibres que he llegit eren francesos, la meva mare era gaullista. Quan passejàvem, a vegades vèiem gent cantant la Marsellesa, dos anys després de la guerra i amb moltes inscripcions al carrer de persones que havien mort. I quan acabaven de cantar, la mare em deia que cridés "Vive la France eternelle!". Després de morir el meu pare, vaig tornar a París, vaig estudiar a la Sorbona estudis teatrals, allí em vaig doctorar i vaig tornar aquí, on vaig estudiar dret.      
 
- París continua sent París o li passa com Barcelona?

- Ja no. Encara hi ha mitja dotzena de locals. Tinc La Closerie des Lilas, La Rotonde... Una copa aquí, una copa allà. Però al meu barri, que era Saint-Germain-des-Près, la millor llibreria es deia La Haine, estava entre el cafè Flore i Les Deus Magots, i ara és una botiga de Dior. O sigui que això també passa allí. 

- Amb tot el que ha vist i viscut, després de 60 anys de periodisme, un esdeveniment com la guerra d'Ucraïna el pot impactar? O té la sensació d'haver-ho viscut ja tot?

- No, sí que m'impacta. La mare de la meva néta és polonesa. El meu fill ara és a Belgrad, a l'Institut Cervantes, però abans havia estat a Moscou. La guerra d'Ucraïna m'afecta i, a més, si això acaba malament, ens pot afectar a tots. A la Primera Guerra Mundial, els francesos li deien la der de la der, la darrera. I mira el que ha vingut després.

"Putin em recorda alguns governadors civils del franquisme"

- Intueix com pot acabar tot plegat?

- No en tinc cap intuïció. La gent es pensava que Kíiv duraria dos dies, que l'ocuparien. Aquí, a la gent li afecta molt la guerra, però perquè li pugen la llum, és normal. 

- Una figura com Putin li recorda altres personatges?

- Ui, molts. Alemanys i també d'aquí. I molts militars i governadors civils dels temps de Franco. Això no és un problema de races ni països.