14
d'octubre
de
2023, 19:30
Actualitzat:
16
d'octubre,
12:16h
L'atac de Hamàs a Israel del 7 d'octubre ha retornat, de manera brutal, la carpeta palestina a l'agenda internacional. Aquests dies els mitjans busquen experts en l'Orient Mitjà. N'hi ha molts a casa nostra, però pocs afegeixen als seus coneixements el bagatge d'una memòria familiar com ho fa Gabriel Garroum, fill d'un sirià nascut a Alepo i establert a Barcelona.
Investigador postdoctoral de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), doctor en estudis de guerra pel King College de Londres i professor a la UPF, Esade i l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), Garroum analitza amb mirada crítica els esdeveniments iniciats a Gaza i com poden evolucionar, mentre creixen els interrogants sobre els perquès d'una operació que ha agafat desprevingut l'estat israelià.
Per què això ha passat ara? S'ha deixat podrir el conflicte?
Hi ha molts motius. Hi ha explicacions de caire local i més a curt termini, com la situació del desplegament de forces de seguretat en les setmanes prèvies de Gaza a Cisjordània per protegir la festivitat del Sucot, els ral·lis que hi ha hagut al voltant de la mesquita d'Al-Aqsa, que ha fet també que hi hagués allí forces de seguretat. Hi ha qüestions de més profunditat: la situació a Gaza es va deixar degradar. Israel va creure que creant aquest estat de setge a la franja, més enllà d'algun atac de Hamàs amb coets, no suposaria un problema de seguretat. Que el problema, si de cas, era a Cisjordània, amb el desenvolupament d'assentaments a la zona, o tota la qüestió de Jerusalem. I que poc a poc, contenint Hamàs, oferint permisos de treball i mantenint el territori sota control i augmentant la relació amb l'Autoritat Nacional Palestina, la qüestió quedaria oblidada. A això li sumem que Israel porta uns anys amb un problema substancial de política interna i un debat quasi existencial.
Tota la tensió creada entorn l'intent de reforma judicial que ha dividit el país.
Tu no pots jugar a ser un estat cívic-liberal i l'única democràcia de l'Orient Mitjà i alhora jugar la carta de l'etnonacionalisme de dir que Israel és un estat jueu. Una de les dues coses no acaba de quadrar. Hi ha hagut una política molt més expansiva aquests anys. Només cal veure el paper d'algú com Itamar Ben-Gvir en aquest govern, en el ministeri de Seguretat, o els discursos cada cop més extremistes. I després hi ha la qüestió regional. Tenim Hamàs envers l'Autoritat Nacional Palestina, per veure qui lidera la resistència quan la carpeta palestina ha quedat enfonsada. Tenim el problema intern a Israel i després tenim la qüestió regional, que és la creixent voluntat de normalització amb Israel pels països àrabs del Golf, la creixent despreocupació de la comunitat internacional per Palestina, la mirada cap a una altra banda per les violacions sistemàtiques del dret internacional. O juguem al dret internacional o no hi juguem. Si això no es contextualitza, és problemàtic.
Sembla que no estem davant d'un episodi, per greu que sigui. Estem davant d'un canvi geopolític a la zona?
És possible que sigui un punt de ruptura, però per a molts actors. Pels palestins perquè és el primer cop en dècades que protagonitzen un atac d'aquest estil, i posen de manifest la vulnerabilitat de seguretat d'Israel. Per a Israel, també. Després d'això hi haurà investigacions aprofundides per esbrinar què ha passat. I pot ser un punt de ruptura a nivell regional perquè de nou la carpeta palestina estava arraconada.
Desconeixem molt Hamàs. Quines claus hauríem de saber-ne?
Hamàs és un moviment islamista que beu en origen dels Germans Musulmans. Es crea el 1987 i neix amb aquesta voluntat de resistència armada a través de l'Islam. I genera aquesta dualitat de lluita armada i alhora de governança i provisió de serveis. De la mateixa manera que Hezbol·là no es pot entendre sense els dos components, civil i armat, Hamàs tampoc. Arriben al poder a Gaza el 2007 a través d'unes eleccions i amb voluntat de governar: el partit polític i el braç armat. Després hi ha el debat sobre el terrorisme i aquí podríem entrar en un espai més profund sobre què vol dir terrorisme. Personalment jo hi poso molt èmfasi.
Com conceptualitza el terrorisme?
Terrorisme és un mètode de violència política asimètrica. Com que no et puc derrotar cara a cara, et poso una bomba en un cotxe. Perquè es recuperi la balança de forces. El que passa és que quan utilitzem el terme terrorista, hi ha un moment en què posem fi a l'anàlisi. Com que hi ha un acte terrorista, tot és permès. Però resulta que només utilitzem el terme en determinades circumstàncies i sempre amb un valor molt normalitza. Es deshumanitza: tu ets terrorista i aquí no hi ha res més.
Però sembla que l'actuació de Hamàs en aquest cas ha tingut unes particularitats noves, amb el maltractament a civils desarmats. Hi ha molts terrorismes. No és el mateix bombardejar una caserna que segrestar una àvia. El tipus de terrorisme que ha practicat Hamàs suposa un salt? És diferent al que havien fet altres organitzacions palestines en la història?
Això és important perquè el terrorisme sempre té un component civil per generar por. L'atac de Hamàs és condemnable, utilitza la violència deliberadament i amb voluntat evident de generar terror. Coets sempre se n'han llançat. Estem parlant de Gaza, un territori on hi ha un bloqueig aeri, terrestre i marítim, i on viuen dos milions de persones. De cop, han vingut paracaigudistes i han ocupat el teu territori. Això ja és una altra història. Per això l'atac té tanta magnitud política. Perquè el tour de force és enorme. Després hi ha tot una guerra de narratives. Per exemple, això que ha anat circulant sobre nens decapitats. No hi ha informacions que ho verifiquin i és més que probable que sigui fals. Hi ha una cosa evident: com més s'assembli Hamàs a Estat Islàmic més senzill serà d'obrir la veda. Qui pot acceptar que es decapitin nens? Això no treu que l'atac ha estat molt important, especialment en el tema dels segrestos. La darrera vegada que es va intercanviar un presoner, el ràtio va ser d'1 a 1.000. Per un soldat de 19 anys. Aquí hi ha una carta molt forta per part de Hamàs.
Hi ha també una guerra informativa.
Això no és nou i menys a l'Orient Mitjà. Es tracta de fixar qui té la violència legítima. Però en aquest episodi concret, Hamàs du a terme crims de guerra i la resposta d'Israel és un crim de guerra. I sobretot és important que la història d'Israel i Palestina no s'expliqui només des del dissabte a les 10 del matí.
Per això ens interessa la seva visió.
Després, hi ha coses sorprenents pel que fa a la comunitat internacional. Els Estats Units no dona suport en una resposta proporcional d'Israel, sinó que dona un suport de catifa vermella. Si ens regim pel dret internacional i pateixes un atac així, la teva resposta ha de ser proporcional. No pots establir un estat de setge i rebentar dos milions de persones.
També és cert que qui ha dissenyat aquest atac és conscient de quina serà la resposta d'Israel.
Però qualsevol resposta és legítima? Això el que fa és perpetuar el problema de fons, que no ve d'avui sinó d'un altre moment.
A vostè li fa por que això acabi amb una resposta militar que no vagi a les arrels del conflicte.
Per descomptat. Però alhora la idea de dir que ja sabien les conseqüències d'un atac d'aquest estil acaba per normalitzar situacions que venen produint-se des del 1948 i que en un altre context proporcionarien una base legal per a una intervenció de la comunitat internacional. Aquest és l'únic cas en què sembla que això no està damunt la taula.
Al final, estem en un carreró sense sortida. No seria més interessant per part del lideratge palestí explorar altres vies?
Si el debat és sobre la resolució del conflicte, s'ha d'anar a l'arrel del conflicte. La resolució no depèn del que Hamàs hagi fet o del que respongui Israel, depèn d'una situació estructural, que és que hi ha una zona d'ocupació. Si no s'aborda la qüestió dels territoris ocupats per Israel, no hi ha solució al conflicte. Fins que no s'arribi al consens que reclama el dret internacional, no hi ha solució. El dret internacional estableix que no pots mantenir zones ocupades permanentment, fer canvis de poblacions, no hi pots construir assentaments. Si això no ho interpretes com la causa del problema, no hi ha res a fer.
Amb una mirada històrica, no té la sensació que el lideratge palestí li ha faltat visió política? No ha deixat perdre moltíssimes oportunitats per resoldre el conflicte? Si l'objectiu és que Israel desaparegui...
Aquest no és l'objectiu de l'Autoritat Nacional Palestina. De Hamàs, sí.
Hi ha hagut moltes converses de pau. El Pacte de Partició defensat per les Nacions Unides el 1948 va ser considerat inacceptable pels països àrabs. Això potser també ajuda a explicar el conflicte.
Sens dubte. A nivell de revisió històrica, hi ha un seguit de punts d'inflexió. També hi va haver els Acords d'Oslo. Una de les orientacions del moviment palestí és que la negociació de pau en molts casos està esbiaixada des de bon principi. Que si no s'incorporen elements de justícia dins d'aquest acord de pau, aquesta pau és partidista. La darrera proposta és la de l'Administració Trump. Però si observem la proposta de Trump... Dir això a un poble que porta la trajectòria que porta és demanar-li que renunciï a la seva idea de llibertat i justícia.
No pensava en la proposta de Donald Trump. Però hi ha hagut moltes propostes. Quan passen els anys a vegades es pot pensar que la proposta que es va fer abans no estava malament. En tot cas, aquesta guerra es produeix just quan els sectors més extremistes de cada costat tenen l'hegemonia.
Aquest és el govern israelià més a la dreta de la història. I el missatge de Hamàs també és un missatge de cara a l'ANP per posar en evidència que ha acceptat coses que no s'havien de permetre i que és Hamàs qui realment defensa el poble palestí. Per tant, mala peça al teler quan hi ha tanta polarització. En el cas d'Israel, només cal veure com s'ha narrat la resposta als atacs, aquesta idea d'animals humans. És un dels efectes d'emprar el terme terrorista i quedar-se aquí.
Del que pot passar, què seria el pitjor?
Que s'anés a un conflicte regional. El Líban és la peça clau. El gran perill és fins a quin punt això serà instrumentalitzat per arrossegar altres actors de la regió. Hamàs ha demanat suport als veïns i hi ha hagut un suport narratiu de l'Iran i de Hezbol·là, que va llançar alguns morters. El perill és una guerra regional. Hi ha hagut intercanvi de míssils entre el sud del Líban i Israel, i entre Israel i el Golan sirià. Els EUA ha mobilitzat el portaavions Gerald Ford. Ja és un punt més que al dissabte de l'atac. Aquí l'element essencial és si Hezbol·là i altres acabaran entrant en el conflicte.
Ho veu probable?
Sembla que ningú està massa interessat. La situació al Líban tampoc és l'òptica perquè Hezbol·là s'hi involucri. Jo crec que no. També crec que l'Iran, per molt que vulgui desestabilitzar l'apropament de l'Aràbia Saudita a Israel, opti per una guerra sobre el terreny que vagi més enllà de Gaza. Síria, òbviament, no cal ni parlar-ne. El problema que jo veig és si es produeix una incursió terrestre a Gaza. Aleshores les coses es complicarien. En una ofensiva terrestre, els nivells de violència són diferents. Gaza està en estat de setge i en una ofensiva terrestre, la gent on va?
Ha parlat en alguna ocasió de la hiperconnectivitat del conflicte de l'Orient Mitjà. La mà de l'Iran en l'acció de Hamàs sembla clara.
En els darrers anys, Hamàs i l'Iran han tingut un reapropament. Arran de la Primavera Àrab, hi havia hagut un distanciament. Tot sembla indicar que hi ha hagut coordinació. The Wall Street Journal n'ha parlat.
Com podria afectar una guerra a Gaza al conflicte d'Ucraïna?
Això són com frontisses que es van connectant. Primer cal veure si hi ha incursió terrestre, el que duria la tensió regional a un grau més. És interessant veure com Zelenski es va posicionar ràpidament donant suport a Israel. Aquí el dubte és fins a quin punt a Rússia li interessaria tocar aquest carpeta. Jo no ho crec. No crec que Rússia estigui en una situació òptima per jugar en aquesta situació. Però que Zelenski s'hagi posicionat de manera tan deliberada i Rússia no ho hagi fet tant, amb uns Estats Units mobilitzats, fa dubtar de fins a quin punt Rússia es mouria.
Per què és tan irresoluble aquest conflicte? Hi ha un element important en un conflicte eternitzat com aquest que és el poc que pot afectar-nos el dolor dels altres.
Jo em dedico a investigar i donar classes sobre temes de seguretat. I sempre hi ha aquesta idea que el conflicte d'Israel i Palestina és molt complicat. És una manera fàcil de sortir del pas. Però aquí hi ha el tema del patiment. Hi ha un llibre meravellós de Susan Sontag que es titula precisament així, El dolor dels altres. Reconèixer el patiment aliè ens apropa a un context adequat per resoldre les coses. No podem escatimar reconèixer el dolor aliè. Per això el terme terrorisme, al deshumanitzar l'altre, fa que el dolor aliè no sigui rellevant. El dolor aliè sempre s'ha de reconèixer com a propi i això és un principi ètic que sempre s'ha de posar per davant. Però aquí hi ha un altre punt que va a l'arrel del conflicte.
Quin és?
Palestina com a entitat política sobirana i l'ocupació com a situació il·legal. O Israel, Palestina i especialment la comunitat internacional entenen que han de resoldre la situació de l'ocupació o la situació es perpetuarà.
Creu que Netanyahu sobreviurà políticament?
És complicat. El seu govern és el que més lluny ha portat la política d'assentaments i més èmfasi ha posat en la seguretat i l'element etnonacional d'Israel. Deixant de banda els problemes interns que afronta. Davant d'aquest moment de vulnerabilitat, ha entès que no pot jugar una carta de feblesa.
Però això suposa una assegurança de vida política breu.
Més enllà de com evolucioni la crisi, hi haurà comissions d'investigació per esbrinar com ha pogut passar això. I la incursió terrestre, si succeeix, pot ser terrorífica per tothom. També per ell. Una gran part de la societat israeliana el considera responsable de tot això.
Com explica que a la societat catalana el d'Orient Mitjà sigui el tema de política internacional que generi més tensió?
Aquest és un tema molt interessant i que porto personalment molt malament.
I això?
Tenim una tendència compulsiva a interpretar el món en funció del nostre problema. Si ho interpretem des del punt de vista del catalanisme polític, hi ha tres miralls. Hi ha el mirall del sionisme de dretes, l'etnonacionalisme, el que no demana permís. Nosaltres som i, per tant, fem. Tots tenim identificat el món intel·lectual d'aquest mirall. El segon mirall és el palestí: l'opressió. Catalunya necessita un Estat propi perquè viu una situació d'ocupació o repressió i reclama el seu dret d'autodeterminació. Palestina ofereix la narrativa de la resistència. Som més febles que ells, però serem Estat un dia. És curiós que dins d'una mateixa causa nacional trobem visions tan diferents. I encara hi ha un tercer mirall, que és més recent.
Vaja!
És el mirall kurd, per part dels corrents més d'esquerra dins del nacionalisme català que veu en el projecte kurd no només la idea de revolta contra un Estat opressor, en aquest cas el turc, sinó la possibilitat de crear un estat diferent. L'estat català no ha de replicar els trets de la resta, ha de ser obert, feminista, transformador.
És sirià-català. Expliqui'ns la seva història.
El meu pare és de la ciutat d'Alep. La nostra família paterna són cristians d'Alep en origen. Els seus pares van venir d'un ciutat del sud de Turquia que es diu Mardin, amb una població armènia i siríaca molt important. Abans del genocidi armeni, van tenir la sort d'agafar un dels últims trens que sortia d'Armènia.
Quins anys era això?
Devia ser entorn el 1915. I van acabar a la ciutat d'Alep, on va néixer el meu pare. És curiós perquè a la família el catolicisme arriba més tard. En origen són armenis ortodoxos, o siríacs ortodoxos de ritual oriental dins de la religió ortodoxa. Però després, en part per les missions franceses, una part de la família adopta el catolicisme i una altra branca, que acabarà al nord de Síria, fins avui dia professen el ritual siríac. La litúrgia no es fa amb àrab sinó amb siríac, és un ritual oriental, no és romà, és bizantí. I el meu pare acaba aquí. Tu pots tenir doctrina romana o grega i dins d'aquí, la litúrgia pot ser llatina o pot ser oriental. Pots seguir una litúrgia armènia o siríaca sent catòlic o ortodox. I la teva lleialtat pot ser a Roma o Bizanci i la teva litúrgia pot ser en àrab, arameu o armeni. Part de la meva família són siríacs catòlics, mantenen la identitat siríaca i armènia tot i que la seva vinculació és amb Roma.
El seu cas ja indica la complexitat d'identitats que es dona a la regió. Aquests orígens deuen incidir en la seva mirada als conflictes de l'Orient Mitjà.
Sí, primer perquè el que passa a la regió ens afecta de manera més directa que no pas a aquells que no hi tenen un vincle personal o emocional. Síria és part de tota aquesta història. Va participar en les guerres de 1967, de 1973. Té territoris ocupats. No reconeix Israel com a estat legítim.
La vivència familiar l'ha ajudat a tenir una visió més eclèctica del conflicte?
Això sempre depèn de la voluntat de la persona. Jo parlava l'altre dia que quan la teva família ve de la regió i entens la complexitat sociocultural de ciutats com Alep, com Haifa, entens que aquesta manera molt etnocèntrica de considerar que un espai és només per a una identitat és un producte molt problemàtic. L'estat nació a l'Orient Mitjà, com a Europa, et diu: tu, d'aquí a aquí. I això es pot resoldre de manera cívica, amb estats que entenen que diverses identitats en poden formar part, o de manera etnonacionalista: Israel per als jueus. Però tenir vincles amb la regió ajuda per tenir una determinada sensibilitat.
Investigador postdoctoral de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), doctor en estudis de guerra pel King College de Londres i professor a la UPF, Esade i l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), Garroum analitza amb mirada crítica els esdeveniments iniciats a Gaza i com poden evolucionar, mentre creixen els interrogants sobre els perquès d'una operació que ha agafat desprevingut l'estat israelià.
Per què això ha passat ara? S'ha deixat podrir el conflicte?
Hi ha molts motius. Hi ha explicacions de caire local i més a curt termini, com la situació del desplegament de forces de seguretat en les setmanes prèvies de Gaza a Cisjordània per protegir la festivitat del Sucot, els ral·lis que hi ha hagut al voltant de la mesquita d'Al-Aqsa, que ha fet també que hi hagués allí forces de seguretat. Hi ha qüestions de més profunditat: la situació a Gaza es va deixar degradar. Israel va creure que creant aquest estat de setge a la franja, més enllà d'algun atac de Hamàs amb coets, no suposaria un problema de seguretat. Que el problema, si de cas, era a Cisjordània, amb el desenvolupament d'assentaments a la zona, o tota la qüestió de Jerusalem. I que poc a poc, contenint Hamàs, oferint permisos de treball i mantenint el territori sota control i augmentant la relació amb l'Autoritat Nacional Palestina, la qüestió quedaria oblidada. A això li sumem que Israel porta uns anys amb un problema substancial de política interna i un debat quasi existencial.
Gabriel Garroum, en un moment de l'entrevista. Foto: Hugo Fernández
Tota la tensió creada entorn l'intent de reforma judicial que ha dividit el país.
Tu no pots jugar a ser un estat cívic-liberal i l'única democràcia de l'Orient Mitjà i alhora jugar la carta de l'etnonacionalisme de dir que Israel és un estat jueu. Una de les dues coses no acaba de quadrar. Hi ha hagut una política molt més expansiva aquests anys. Només cal veure el paper d'algú com Itamar Ben-Gvir en aquest govern, en el ministeri de Seguretat, o els discursos cada cop més extremistes. I després hi ha la qüestió regional. Tenim Hamàs envers l'Autoritat Nacional Palestina, per veure qui lidera la resistència quan la carpeta palestina ha quedat enfonsada. Tenim el problema intern a Israel i després tenim la qüestió regional, que és la creixent voluntat de normalització amb Israel pels països àrabs del Golf, la creixent despreocupació de la comunitat internacional per Palestina, la mirada cap a una altra banda per les violacions sistemàtiques del dret internacional. O juguem al dret internacional o no hi juguem. Si això no es contextualitza, és problemàtic.
Sembla que no estem davant d'un episodi, per greu que sigui. Estem davant d'un canvi geopolític a la zona?
És possible que sigui un punt de ruptura, però per a molts actors. Pels palestins perquè és el primer cop en dècades que protagonitzen un atac d'aquest estil, i posen de manifest la vulnerabilitat de seguretat d'Israel. Per a Israel, també. Després d'això hi haurà investigacions aprofundides per esbrinar què ha passat. I pot ser un punt de ruptura a nivell regional perquè de nou la carpeta palestina estava arraconada.
Desconeixem molt Hamàs. Quines claus hauríem de saber-ne?
Hamàs és un moviment islamista que beu en origen dels Germans Musulmans. Es crea el 1987 i neix amb aquesta voluntat de resistència armada a través de l'Islam. I genera aquesta dualitat de lluita armada i alhora de governança i provisió de serveis. De la mateixa manera que Hezbol·là no es pot entendre sense els dos components, civil i armat, Hamàs tampoc. Arriben al poder a Gaza el 2007 a través d'unes eleccions i amb voluntat de governar: el partit polític i el braç armat. Després hi ha el debat sobre el terrorisme i aquí podríem entrar en un espai més profund sobre què vol dir terrorisme. Personalment jo hi poso molt èmfasi.
Garroum sosté que els últims episodis són un punt de ruptura. Foto: Hugo Fernández
Com conceptualitza el terrorisme?
Terrorisme és un mètode de violència política asimètrica. Com que no et puc derrotar cara a cara, et poso una bomba en un cotxe. Perquè es recuperi la balança de forces. El que passa és que quan utilitzem el terme terrorista, hi ha un moment en què posem fi a l'anàlisi. Com que hi ha un acte terrorista, tot és permès. Però resulta que només utilitzem el terme en determinades circumstàncies i sempre amb un valor molt normalitza. Es deshumanitza: tu ets terrorista i aquí no hi ha res més.
"Hi ha una guerra de narratives per veure qui té la violència legítima, però en aquest episodi hi ha crims de guerra per les dues bandes"
Però sembla que l'actuació de Hamàs en aquest cas ha tingut unes particularitats noves, amb el maltractament a civils desarmats. Hi ha molts terrorismes. No és el mateix bombardejar una caserna que segrestar una àvia. El tipus de terrorisme que ha practicat Hamàs suposa un salt? És diferent al que havien fet altres organitzacions palestines en la història?
Això és important perquè el terrorisme sempre té un component civil per generar por. L'atac de Hamàs és condemnable, utilitza la violència deliberadament i amb voluntat evident de generar terror. Coets sempre se n'han llançat. Estem parlant de Gaza, un territori on hi ha un bloqueig aeri, terrestre i marítim, i on viuen dos milions de persones. De cop, han vingut paracaigudistes i han ocupat el teu territori. Això ja és una altra història. Per això l'atac té tanta magnitud política. Perquè el tour de force és enorme. Després hi ha tot una guerra de narratives. Per exemple, això que ha anat circulant sobre nens decapitats. No hi ha informacions que ho verifiquin i és més que probable que sigui fals. Hi ha una cosa evident: com més s'assembli Hamàs a Estat Islàmic més senzill serà d'obrir la veda. Qui pot acceptar que es decapitin nens? Això no treu que l'atac ha estat molt important, especialment en el tema dels segrestos. La darrera vegada que es va intercanviar un presoner, el ràtio va ser d'1 a 1.000. Per un soldat de 19 anys. Aquí hi ha una carta molt forta per part de Hamàs.
Hi ha també una guerra informativa.
Això no és nou i menys a l'Orient Mitjà. Es tracta de fixar qui té la violència legítima. Però en aquest episodi concret, Hamàs du a terme crims de guerra i la resposta d'Israel és un crim de guerra. I sobretot és important que la història d'Israel i Palestina no s'expliqui només des del dissabte a les 10 del matí.
Per això ens interessa la seva visió.
Després, hi ha coses sorprenents pel que fa a la comunitat internacional. Els Estats Units no dona suport en una resposta proporcional d'Israel, sinó que dona un suport de catifa vermella. Si ens regim pel dret internacional i pateixes un atac així, la teva resposta ha de ser proporcional. No pots establir un estat de setge i rebentar dos milions de persones.
També és cert que qui ha dissenyat aquest atac és conscient de quina serà la resposta d'Israel.
Però qualsevol resposta és legítima? Això el que fa és perpetuar el problema de fons, que no ve d'avui sinó d'un altre moment.
A vostè li fa por que això acabi amb una resposta militar que no vagi a les arrels del conflicte.
Per descomptat. Però alhora la idea de dir que ja sabien les conseqüències d'un atac d'aquest estil acaba per normalitzar situacions que venen produint-se des del 1948 i que en un altre context proporcionarien una base legal per a una intervenció de la comunitat internacional. Aquest és l'únic cas en què sembla que això no està damunt la taula.
Al final, estem en un carreró sense sortida. No seria més interessant per part del lideratge palestí explorar altres vies?
Si el debat és sobre la resolució del conflicte, s'ha d'anar a l'arrel del conflicte. La resolució no depèn del que Hamàs hagi fet o del que respongui Israel, depèn d'una situació estructural, que és que hi ha una zona d'ocupació. Si no s'aborda la qüestió dels territoris ocupats per Israel, no hi ha solució al conflicte. Fins que no s'arribi al consens que reclama el dret internacional, no hi ha solució. El dret internacional estableix que no pots mantenir zones ocupades permanentment, fer canvis de poblacions, no hi pots construir assentaments. Si això no ho interpretes com la causa del problema, no hi ha res a fer.
Garroum clarifica que el govern israelià és el més dretà de la història. Foto: Hugo Fernández
Amb una mirada històrica, no té la sensació que el lideratge palestí li ha faltat visió política? No ha deixat perdre moltíssimes oportunitats per resoldre el conflicte? Si l'objectiu és que Israel desaparegui...
Aquest no és l'objectiu de l'Autoritat Nacional Palestina. De Hamàs, sí.
"En un conflicte com el de l'Orient Mitjà, reconèixer el patiment aliè ens apropa a un context adequat per resoldre les coses"
Hi ha hagut moltes converses de pau. El Pacte de Partició defensat per les Nacions Unides el 1948 va ser considerat inacceptable pels països àrabs. Això potser també ajuda a explicar el conflicte.
Sens dubte. A nivell de revisió històrica, hi ha un seguit de punts d'inflexió. També hi va haver els Acords d'Oslo. Una de les orientacions del moviment palestí és que la negociació de pau en molts casos està esbiaixada des de bon principi. Que si no s'incorporen elements de justícia dins d'aquest acord de pau, aquesta pau és partidista. La darrera proposta és la de l'Administració Trump. Però si observem la proposta de Trump... Dir això a un poble que porta la trajectòria que porta és demanar-li que renunciï a la seva idea de llibertat i justícia.
No pensava en la proposta de Donald Trump. Però hi ha hagut moltes propostes. Quan passen els anys a vegades es pot pensar que la proposta que es va fer abans no estava malament. En tot cas, aquesta guerra es produeix just quan els sectors més extremistes de cada costat tenen l'hegemonia.
Aquest és el govern israelià més a la dreta de la història. I el missatge de Hamàs també és un missatge de cara a l'ANP per posar en evidència que ha acceptat coses que no s'havien de permetre i que és Hamàs qui realment defensa el poble palestí. Per tant, mala peça al teler quan hi ha tanta polarització. En el cas d'Israel, només cal veure com s'ha narrat la resposta als atacs, aquesta idea d'animals humans. És un dels efectes d'emprar el terme terrorista i quedar-se aquí.
Del que pot passar, què seria el pitjor?
Que s'anés a un conflicte regional. El Líban és la peça clau. El gran perill és fins a quin punt això serà instrumentalitzat per arrossegar altres actors de la regió. Hamàs ha demanat suport als veïns i hi ha hagut un suport narratiu de l'Iran i de Hezbol·là, que va llançar alguns morters. El perill és una guerra regional. Hi ha hagut intercanvi de míssils entre el sud del Líban i Israel, i entre Israel i el Golan sirià. Els EUA ha mobilitzat el portaavions Gerald Ford. Ja és un punt més que al dissabte de l'atac. Aquí l'element essencial és si Hezbol·là i altres acabaran entrant en el conflicte.
L'investigador certifica l'acostament entre Hamàs i l'Iran. Foto: Hugo Fernández
Ho veu probable?
Sembla que ningú està massa interessat. La situació al Líban tampoc és l'òptica perquè Hezbol·là s'hi involucri. Jo crec que no. També crec que l'Iran, per molt que vulgui desestabilitzar l'apropament de l'Aràbia Saudita a Israel, opti per una guerra sobre el terreny que vagi més enllà de Gaza. Síria, òbviament, no cal ni parlar-ne. El problema que jo veig és si es produeix una incursió terrestre a Gaza. Aleshores les coses es complicarien. En una ofensiva terrestre, els nivells de violència són diferents. Gaza està en estat de setge i en una ofensiva terrestre, la gent on va?
Ha parlat en alguna ocasió de la hiperconnectivitat del conflicte de l'Orient Mitjà. La mà de l'Iran en l'acció de Hamàs sembla clara.
En els darrers anys, Hamàs i l'Iran han tingut un reapropament. Arran de la Primavera Àrab, hi havia hagut un distanciament. Tot sembla indicar que hi ha hagut coordinació. The Wall Street Journal n'ha parlat.
Com podria afectar una guerra a Gaza al conflicte d'Ucraïna?
Això són com frontisses que es van connectant. Primer cal veure si hi ha incursió terrestre, el que duria la tensió regional a un grau més. És interessant veure com Zelenski es va posicionar ràpidament donant suport a Israel. Aquí el dubte és fins a quin punt a Rússia li interessaria tocar aquest carpeta. Jo no ho crec. No crec que Rússia estigui en una situació òptima per jugar en aquesta situació. Però que Zelenski s'hagi posicionat de manera tan deliberada i Rússia no ho hagi fet tant, amb uns Estats Units mobilitzats, fa dubtar de fins a quin punt Rússia es mouria.
"És important que la història d'Israel i Palestina no s'expliqui només des del 7 d'octubre a les 10 del matí"
Per què és tan irresoluble aquest conflicte? Hi ha un element important en un conflicte eternitzat com aquest que és el poc que pot afectar-nos el dolor dels altres.
Jo em dedico a investigar i donar classes sobre temes de seguretat. I sempre hi ha aquesta idea que el conflicte d'Israel i Palestina és molt complicat. És una manera fàcil de sortir del pas. Però aquí hi ha el tema del patiment. Hi ha un llibre meravellós de Susan Sontag que es titula precisament així, El dolor dels altres. Reconèixer el patiment aliè ens apropa a un context adequat per resoldre les coses. No podem escatimar reconèixer el dolor aliè. Per això el terme terrorisme, al deshumanitzar l'altre, fa que el dolor aliè no sigui rellevant. El dolor aliè sempre s'ha de reconèixer com a propi i això és un principi ètic que sempre s'ha de posar per davant. Però aquí hi ha un altre punt que va a l'arrel del conflicte.
Quin és?
Palestina com a entitat política sobirana i l'ocupació com a situació il·legal. O Israel, Palestina i especialment la comunitat internacional entenen que han de resoldre la situació de l'ocupació o la situació es perpetuarà.
Garroum admet que porta personalment malament que el conflicte Israel-Palestina sigui tan polèmic a Catalunya. Foto: Hugo Fernández
Creu que Netanyahu sobreviurà políticament?
És complicat. El seu govern és el que més lluny ha portat la política d'assentaments i més èmfasi ha posat en la seguretat i l'element etnonacional d'Israel. Deixant de banda els problemes interns que afronta. Davant d'aquest moment de vulnerabilitat, ha entès que no pot jugar una carta de feblesa.
Però això suposa una assegurança de vida política breu.
Més enllà de com evolucioni la crisi, hi haurà comissions d'investigació per esbrinar com ha pogut passar això. I la incursió terrestre, si succeeix, pot ser terrorífica per tothom. També per ell. Una gran part de la societat israeliana el considera responsable de tot això.
Com explica que a la societat catalana el d'Orient Mitjà sigui el tema de política internacional que generi més tensió?
Aquest és un tema molt interessant i que porto personalment molt malament.
I això?
Tenim una tendència compulsiva a interpretar el món en funció del nostre problema. Si ho interpretem des del punt de vista del catalanisme polític, hi ha tres miralls. Hi ha el mirall del sionisme de dretes, l'etnonacionalisme, el que no demana permís. Nosaltres som i, per tant, fem. Tots tenim identificat el món intel·lectual d'aquest mirall. El segon mirall és el palestí: l'opressió. Catalunya necessita un Estat propi perquè viu una situació d'ocupació o repressió i reclama el seu dret d'autodeterminació. Palestina ofereix la narrativa de la resistència. Som més febles que ells, però serem Estat un dia. És curiós que dins d'una mateixa causa nacional trobem visions tan diferents. I encara hi ha un tercer mirall, que és més recent.
Vaja!
És el mirall kurd, per part dels corrents més d'esquerra dins del nacionalisme català que veu en el projecte kurd no només la idea de revolta contra un Estat opressor, en aquest cas el turc, sinó la possibilitat de crear un estat diferent. L'estat català no ha de replicar els trets de la resta, ha de ser obert, feminista, transformador.
És sirià-català. Expliqui'ns la seva història.
El meu pare és de la ciutat d'Alep. La nostra família paterna són cristians d'Alep en origen. Els seus pares van venir d'un ciutat del sud de Turquia que es diu Mardin, amb una població armènia i siríaca molt important. Abans del genocidi armeni, van tenir la sort d'agafar un dels últims trens que sortia d'Armènia.
Garroum i la seva família són un exemple de la complexitat d'identitats a la regió. Foto: Hugo Fernández
Quins anys era això?
Devia ser entorn el 1915. I van acabar a la ciutat d'Alep, on va néixer el meu pare. És curiós perquè a la família el catolicisme arriba més tard. En origen són armenis ortodoxos, o siríacs ortodoxos de ritual oriental dins de la religió ortodoxa. Però després, en part per les missions franceses, una part de la família adopta el catolicisme i una altra branca, que acabarà al nord de Síria, fins avui dia professen el ritual siríac. La litúrgia no es fa amb àrab sinó amb siríac, és un ritual oriental, no és romà, és bizantí. I el meu pare acaba aquí. Tu pots tenir doctrina romana o grega i dins d'aquí, la litúrgia pot ser llatina o pot ser oriental. Pots seguir una litúrgia armènia o siríaca sent catòlic o ortodox. I la teva lleialtat pot ser a Roma o Bizanci i la teva litúrgia pot ser en àrab, arameu o armeni. Part de la meva família són siríacs catòlics, mantenen la identitat siríaca i armènia tot i que la seva vinculació és amb Roma.
"És curiós que dins de la mateixa causa nacional catalana hi hagi visions tan diferents sobre el conflicte, des del sionisme de dretes al mirall palestí"
El seu cas ja indica la complexitat d'identitats que es dona a la regió. Aquests orígens deuen incidir en la seva mirada als conflictes de l'Orient Mitjà.
Sí, primer perquè el que passa a la regió ens afecta de manera més directa que no pas a aquells que no hi tenen un vincle personal o emocional. Síria és part de tota aquesta història. Va participar en les guerres de 1967, de 1973. Té territoris ocupats. No reconeix Israel com a estat legítim.
La vivència familiar l'ha ajudat a tenir una visió més eclèctica del conflicte?
Això sempre depèn de la voluntat de la persona. Jo parlava l'altre dia que quan la teva família ve de la regió i entens la complexitat sociocultural de ciutats com Alep, com Haifa, entens que aquesta manera molt etnocèntrica de considerar que un espai és només per a una identitat és un producte molt problemàtic. L'estat nació a l'Orient Mitjà, com a Europa, et diu: tu, d'aquí a aquí. I això es pot resoldre de manera cívica, amb estats que entenen que diverses identitats en poden formar part, o de manera etnonacionalista: Israel per als jueus. Però tenir vincles amb la regió ajuda per tenir una determinada sensibilitat.