Havia de ser un any relativament tranquil, marcat exclusivament per les eleccions municipals del mes de maig, però el resultat sorgit de les urnes -amb la dreta quedant-se amb les places més preuades- va motivar que
Pedro Sánchez, fidel a la seva afició als girs de guió,
convoqués uns comicis estatals en els quals va tornar a oferir una lliçó de
resistència. El
2023 acaba com va començar, amb el líder del
PSOE assegut a la
Moncloa, però amb canvis substancials.
Cap d'ells de tan rellevant com l'amnistia, el preu que l'independentisme va posar a Sánchez si volia els seus vots, bàsics al
Congrés dels Diputats per tota la legislatura. Aquest any també hem vist la ultradreta prenent els carrers a Madrid en contra de les aliances del PSOE, un nou trencament a l'esquerra protagonitzat per Sumar i Podem, i l'arrencada d'una nova etapa a Barcelona
amb Jaume Collboni com a alcalde a l'últim minut. Repassa aquí els deu moments més destacats d'un any que marca un abans i un després arreu de l'Estat.
1. El 23-J també li surt bé a Sánchez
Tot i perdre les eleccions, el líder del PSOE va ser capaç d'aconseguir que el PP d'
Alberto Núñez Feijóo i la ultradreta comandada per
Santiago Abascalno sumessin majoria. Li va anar de molt poc, però Sánchez se'n va tornar a sortir. Amb 122 escons, dos més que en els últims comicis, el president espanyol es va guanyar el dret a la relecció. Primer va deixar que Feijóo fracassés en una investidura fallida al Congrés, i després va accelerar els contactes amb tots els socis -Sumar, independentistes i nacionalistes- per tornar a la Moncloa. El preu ha pagar va ser l'amnistia,
ja en tràmit al Congrés. Ara el repte és que la legislatura duri quatre anys.
2. L'independentisme consolida el gir pragmàtic
Si Sánchez ha tornat a ser president és gràcies als vots d'ERC i Junts. Les dues formacions principals de l'independentisme continuen sense consensuar cap full de ruta compartit, però per la via dels fets han acabat coincidint a Madrid.
Carles Puigdemont i
Oriol Junqueras, malgrat la manca de comunicació, han propiciat que el PSOE governi, i
que ho faci gràcies al seu suport. La principal novetat és la presència de Junts en l'equació, crítica com havia estat amb el paper d'ERC en la legislatura passada. Ara l'independentisme té tres taules de diàleg amb l'Estat: una entre Junts i el PSOE -
amb mediador salvadorenc ja designat-, una entre ERC i els socialistes -també amb verificador internacional- i una entre governs que s'ha de reunir el primer trimestre del 2024, com van pactar Sánchez i Pere Aragonès dijous passat.
3. L'amnistia fa forat (i enerva els jutges)
L'amnistia ha passat de ser impossible a estar tramitant-se al Congrés en un període de temps de menys de sis mesos. Sánchez s'hi havia negat amb contundència, però els resultats del 23-J no li deixaven altra opció. La
desjudicalització definitiva ha de permetre que els encausats per causes vinculades al procés català des del 2013 quedin exonerats de tota responsabilitat penal, i això ha enervat la judicatura. De fet, el calendari d'aplicació de la llei
no està clar, perquè hi ha múltiples moviments que la justícia estatal pot emprendre per dilatar-ne els efectes. El PP ja ha portat la batalla política a Europa i, de fet, l'amnistia serà protagonista en els comicis comunitaris del juny del 2024. El
duel Sánchez-Manfred Weber de mitjans de desembre així ho testimonia.
4. La ultradreta pren el carrer
Els pactes de Sánchez amb l'independentisme han portat la tensió als carrers de Madrid. La seu del PSOE, al carrer Ferraz de la capital espanyola, va ser durant setmanes epicentre de les protestes de la dreta i la ultradreta,
cada vegada més escorades cap a una tendència pràcticament nacionalcatòlica. El PP, temerós de perdre terreny davant de Vox i amb ganes d'aprofitar les dificultats argumentals dels socialistes per justificar l'amnistia, ha sacsejat el carrer en el tram final de l'any, amb grans actes i mobilitzacions a les places. La moció de censura per facilitar a
Bildu l'alcaldia de
Pamplona va motivar l'última gran concentració del PP.
5. Feijóo no arrenca el vol
El líder gallec va guanyar amb solvència les eleccions, amb una pujada espectacular respecte dels comicis del 2019 -
Pablo Casado va ser el candidat dels conservadors en aquella ocasió-, però no en va tenir prou per ser president. Desorientat durant bona part de l'estiu per les conseqüències d'una victòria amarga, s'ha anat desprenent de l'aura moderada
per abraçar els focs artificials verbals més propis d'Isabel Díaz Ayuso. Els canvis al grup parlamentari -amb
Miguel Tellado i
Cayetana Álvarez de Toledo com a noves cares visibles- indiquen que el to no s'abaixarà. D'aquí que estigui fent gruar a Sánchez una reunió institucional a la Moncloa.
6. La trencadissa Sumar-Podem
A l'esquerra del PSOE, tot i haver reeditat la coalició a la Moncloa, les turbulències han estat a l'ordre del dia. Haver concorregut a les eleccions en coalició sota les sigles de Sumar no ha servit per estructurar un projecte unitari encapçalat per
Yolanda Díaz, i Podem no només ha sortit del grup per
anar al mixt sinó que ja es prepara per anar en solitari a les eleccions europees amb
Irene Montero de candidata. Montero, com
Ione Belarra, secretària general de Podem, van quedar fora del nou govern espanyol, no tant perquè el PSOE s'hi tanqués en banda sinó perquè Díaz no les volia.
Pablo Iglesiasha estat especialment contundent en públic contra ella.
7. Collboni, alcalde al límit
Poques hores abans que arrenqués el ple d'investidura a l'Ajuntament de Barcelona,
Xavier Trias es pensava que seria alcalde de Barcelona. No ho va poder ser perquè Jaume Collboni, amb els vots dels comuns i del PP, va desbancar
el candidat més votat a la capital catalana. Com havia passat quatre anys abans, una aliança inesperada -el 2019 el protagonista va ser Manuel Valls; enguany ho ha estat
Daniel Sirera-va impedir que una formació independentista tingués l'alcaldia. En les properes setmanes es veurà quin soci tria Collboni: si opta per un govern d'esquerres, amb els comuns i ERC, o bé se sent atret per les coincidències amb Junts.
8. Les capitals catalanes canvien de mans
Les quatre capitals del país tenen alcaldes nous des de mitjans de juny. Collboni ha agafat les regnes de Barcelona,
Rubén Viñuales -PSC- mana a Tarragona,
Félix Larrosa -també socialista- ha recuperat Lleida i
Lluc Salellas, de la CUP, és el nou batlle de Girona gràcies a un acord amb Junts i ERC. Pel que fa a les diputacions, a Barcelona hi governa el PSC amb el suport dels comuns i dels republicans, mentre que a Tarragona i a Lleida la presidència és per a ERC gràcies a un acord amb els socialistes. A Junts només li queda la de Girona.
9. La CUP, obligada a repensar-se
Els anticapitalistes, que el 2021 van obtenir nou escons al Parlament i van ser claus per l'arribada d'Aragonès a la presidència de la Generalitat, han quedat fora del Congrés i no han aconseguit tenir representació a l'Ajuntament de Barcelona. El consol ha estat l'alcaldia de Girona, però la tendència descendent els ha obligat a posar en marxa un procés de
refundació. Després d'activar l'anomenat procés de Garbí i del congrés nacional celebrat a mitjans de desembre, la idea és que una
assemblea nacional el juny del 2024 refermi el nou rumb.
10. Els pressupostos catalans i els canvis d'aliances
El 2023 ha servit per constatar que els
blocs de la tardor del 2017 s'han trencat del tot. No només pel que ha passat a la investidura de Sánchez, sinó perquè ERC va recolzar-se en el PSC per aprovar els pressupostos per al 2023. Els socialistes ja havien estat legitimats com a socis per part dels independentistes des del 2019 -Junts hi va pactar a la Diputació de Barcelona-, però fins ara no havien format part del paquet de l'estabilitat del Govern. De cara a la negociació dels comptes del 2024, Aragonès i Sánchez han abonat el terreny per reeditar aliances -aquí i allà-,
però Junts i la CUP s'ofereixen per jugar la partida. Això ja serà, però, l'any vinent.
