Un resum de la setmana: ingrés sobtat del president Salvador Illa; accident amb 45 víctimes mortals a Adamuz (Còrdova) pel xoc entre dos trens d'alta velocitat; descarrilament d'un convoi de Rodalies a Gelida que provoca la mort d'un maquinista en pràctiques; suspensió total del servei de trens de Renfe a Catalunya mentre Adif revisava tota la xarxa; indignació entre els usuaris perquè la informació no apareixia a les estacions; treballs a contrarellotge per poder anunciar que el servei es restabliria dijous; vaga encoberta de maquinistes que ho impedeix, restabliment parcial, una altra suspensió, esllavissades, trens que funcionaven a deshora i, finalment, aturada general del servei. Una nebul·losa.
Els últims set dies han despullat les debilitats del país, les que tenen a veure amb les infraestructures però també les polítiques. La situació ha enxampat el Govern en plena interinitat, perquè Illa -afectat per una osteomielitis que requerirà recuperació hospitalària- no ha pogut estar al peu del canó i els consellers amb més protagonisme -Albert Dalmau i Sílvia Paneque, al capdavant de Presidència i Territori- han fet anuncis durant la setmana que no s'han complert de la manera com van ser enunciats. Ja sigui pel pols amb els maquinistes o per la pugna encoberta entre Renfe i Adif, ha quallat la sensació de caos. És la crisi més rellevant des que mana el PSC, i Paneque és a l'ull de l'huracà.
El funcionament de la xarxa ferroviària -FGC al marge; aquests dies els comptes de l'empresa de la Generalitat han subratllat amb un deix irònic la normalitat en el servei, a diferència del que passa Renfe- és el principal maldecap per a Illa, de la mateixa manera que ho va ser pels seus antecessors. Amb una diferència: quan manava el sobiranisme -amb l'única excepció de Santi Vila, sempre atent per travar una bona relació amb Ana Pastor-, els consellers de Territori havien de cohabitar amb ministres de Transports del PP i del PSOE, és a dir, de l'altra trinxera. En el cas de Paneque, l'interlocutor és un dels seus, Óscar Puente, que ja ha admès amb la boca petita l'infrafinançament estructural.
Les dades, encara que el Ministeri d'Hisenda ja no les fa públiques, indiquen que l'Estat només inverteix a en Rodalies només un de cara tres euros compromesos. La setmana del caos, de fet, ha constatat que els motors del procés -sense gasolina al dipòsit- persisteixen: mal funcionament dels trens, infraestructures que no s'han posat al dia -el tall de l'AP-7 ha coronat el desgavell, sense saber quan es podrà tornar a circular entre Martorell i Sant Sadurní- i un finançament que, vint anys més tard de l'aprovació de l'Estatut, continua portant maldecaps. Ha calgut un referèndum, una declaració d'independència, una condemna per sedició, uns indults i una amnistia per garantir l'ordinalitat.
Mobilitat, habitatge i malestar
Al marge de la circumstància fatal de l'accident a Gelida, el funcionament normal de Rodalies no està presidit per la puntualitat, sinó per les incidències. A l'estiu, per exemple, es van acumular 40.652 minuts de retard. Les xifres anuals superen les 1.800 hores i s'apropen al milió i mig d'afectats. És per això que els catalans suspenen amb un 4,4 el servei, l'únic transport que no arriba a l'aprovat. La mobilitat és clau per a un país en què, amb els preus de lloguer disparats, part de la ciutadania s'ha vist obligada a marxar de Barcelona. Les incidències formen part del paisatge, no hi ha dia sense anomalies, i el compromís del traspàs es troba en fase administrativa, encara no del tot pràctica.
Els plans per millorar el servei o, si més no, la informació als usuaris no han acabat de cristal·litzar. Han proliferat plataformes d'afectats en un marc de desconnexió -o, directament, de desconfiança- en el funcionament d'una infraestructura que mou 400.000 persones al dia. La situació ha agafat una gravetat que Oriol Junqueras, president d'ERC, ja ha avisat que demanarà dimissions si no arriben les "solucions". Implicat com està en el traspàs de Rodalies i amb el finançament -pendent de ser aprovat al Congrés, on es requereix una majoria d'argamassa complexa- com una de les prioritats per sostenir Illa i Sánchez, ha de fer equilibris per desmarcar-se quan el Govern no se'n surt.
I Carles Puigdemont? Ha reunit la cúpula de Junts a la Catalunya Nord i, en les pròximes setmanes, espera poder emprendre el camí de tornada definitiu cap a Girona. A diferència de Junqueras, fa oposició dura contra els socialistes, a Barcelona i a Madrid, mentre treballa perquè tot aquest malestar -l'explícit, però també el latent- no fructifiqui en un ascens explosiu de Sílvia Orriols, a qui l'establishment -hi ha grans cognoms de la burgesia catalana que han agafat el cotxe per reunir-se amb ella al despatx de l'alcaldia de Ripoll- comença a radiografiar. Amb les infraestructures que s'agafen amb pinces i setmanes caòtiques com aquesta, l'estabilitat és com la puntualitat de Rodalies: inexistent.
